Sí al Ministeri d'Igualtat

Dissabte, 12 de juny, a la nit. El meu xic és a Madrid en una visita fugaç a la família i jo, després d’un intens dia de treball —examen oficial del grau Mitjà (C1) de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià—, escarxofat en el sofà, em dispose a veure un debat televisiu en Telecinco sobre la possible crisi de govern i la necessària remodelació —reducció?— de ministeris. I és que, d’un temps ençà, sobretot des del polèmic anunci de la rebaixada del sou dels empleats públics un 5% de mitjana —perquè, en el meu cas, serà un 7.5%—, s’han alçat moltes veus que demanen una simplificació dràstica del nombre de ministeris. De fet, el Partit Nacionalista Basc ha presentat una proposta perquè de les divuit carteres actuals se’n passe a catorze. Segons sembla, eliminar ministeris no és una tasca fàcil, però tot indica que quan acabarà la presidència espanyola de la Unió Europea el pròxim 30 de juny, el govern sí que prescindirà d’alts càrrecs del Ministeri d’Afers Exteriors i de vora un centenar de subdirectors generals.

Cal dir que, contràriament a allò que pensa la majoria de la població, la supressió de ministeris comporta un estalvi insignificant per al tresor públic, perquè seria prescindir del ministre o la ministra de torn i dels seus sis assessors o assessores, atés que és impossible desfer-se del funcionariat que hi treballa. Per tant, estem parlant d’estalviar set sous —però quins sous, eh?— per ministeri eliminat. No és gran cosa, però com diria ma mare, menos dá una piedra. En canvi, ningú planteja fer la retallada al si de les comunitats autònomes, que són les administracions amb la despesa més elevada. Aprofite per a recordar que les governades pel Partit Popular —especialment la de la senyora Aguirre i la del senyor Camps— són, sens dubte, les més endeutades del país.

Al carrer, el sentiment general és que si no innecessaris, sí que són puntualment imprescindibles, almenys en els temps de crisi actuals, les vicepresidències segona i tercera i els ministeris d’Habitatge i d’Igualtat. Hi estic quasi totalment d’acord. Elena Salgado, com a ministra d’Economia i Hisenda, ja té suficient faena, tanta com per a no avorrir-se. Manuel Chaves, exactament el mateix, ministre de Política Territorial i prou. I Beatriz Corredor, que pot passejar-se tranquil·lament per la Gran Via madrilenya sense que ningú la reconega, pot tornar a dedicar-se al registre de propietats, ja que les competències en matèria de vivenda estan transferides a les diferents autonomies.

Però eliminar el Ministeri d’Igualtat, que dirigeix la guapa Bibiana Aído, no em sembla gens encertat, i ara explicaré per què. L’andalusa, des d’un principi, ha estat en el punt de mira de la diana i tothom ha posat en dubte tant la creació d’aquesta cartera com la seua capacitat per a dur a terme les polítiques d’igualtat al nostre país. Recordem que és Aído la ministra més jove de la història recent —té 33 anys, però en va assumir el càrrec amb 31 primaveres acabades de fer—, però també la més malparada —més d’un 50% dels espectadors enquestats per Telecinco consideraven que el seu és el primer ministeri que, en tot cas, caldria eliminar. Tanmateix, des del meu punt de vista, la gaditana té molt més pes polític que ministres —també dones— com Cristina Garmedia —de Ciència i Innovació— o Elena Espinosa —de Medi Ambient, Medi Rural i Marí—, les quals passen sense pena ni glòria. A més, estem davant d’un ministeri emblemàtic —i, per cert, dels més barats— del govern de ZP, una aposta personal del president —precisament per això no crec que l’elimine, perquè seria reconéixer també el seu fracàs— que serveix molt i que té un paper molt més important del que se li ha volgut donar.

Personalment, crec que mentre que hi haja salvatges irracionals —per posar-los algun nom— que assassinen les seues parelles, l’existència d’aquest ministeri està sobradament justificada. I si no que pregunten als familiars de les trenta i escaig dones mortes a mans dels seus companys sentimentals en el que va d’any, si fa falta o no el Ministeri d’Igualtat.

I els gais, les lesbianes, els i les transsexuals i els i les bisexuals també hem d’estar molt agraïts pels avanços aconseguits en aquests últims anys per al nostre col·lectiu. Per exemple, la Llei 13/2005, d’1 de juliol, que permet el matrimoni homosexual, és tot un èxit i, a parer meu, és una de les mesures socials més importants de la primera legislatura de Rodríguez Zapatero. I la presència d’un membre de l’executiu en la manifestació de l’Orgull Gai el primer cap de setmana de juliol a Madrid és també un fet insòlit i digne de menció. Aído, en nom del Govern central, ens acompanya en la que sens dubte és, com ja vaig dir en un altre lloc, “la mostra de llibertat i alliberament sexuals més gran que mai he vist.” Reconforta saber que, en una data tan significativa per a nosaltres, tenim el suport dels nostres governants.

Sempre que l’objectiu del ministeri que condueix l’exdiretora de l’Agència Andalusa per al Desenvolupament del Flamenc siga treballar en pro d’aconseguir un món més just, més social, més respectuós i més paritari, té sentit mantenir-lo i preservar-lo, perquè suprimir-lo seria, sincerament, malbaratar tot el treball fet fins ara, una faena difícil, de conscienciació col·lectiva que, a poc a poc, cala i dóna resultats. Perquè la igualtat és la base d’una societat millor, sí al ministeri de Bibiana Aído.

13 de juny de 2010