17 de juny del 2010

Fogueres 2010

Ja sona l’emblemàtic himne alacantí A la llum de les fogueres... per totes les bandes. Estem a les portes de la setmana gran d’Alacant, la ciutat que em va veure nàixer fa trenta-dos anys. Les festes estan a punt de començar. Un any més, la cita amb la diversió ha arribat.

Coca amb tonyina, bacores i misteleta la nit de la plantà; mascletà —«senyor pirotècnic, pot començar la petardà»— tots els dies, a les 14 h, a la plaça dels Estels —de tota la vida, la plaça dels Cavalls—; bellees, dames i cercaviles a dojo; monuments de cartó en cada racó, i música, festa i tabola pertot arreu. Tot això, i més, són en síntesi les Fogueres de Sant Joan, declarades d’Interés Turístic Internacional. Segons les previsions, un milió de persones ompliran els carrers de la ciutat durant els pròxims dies.

Fins ací, res nou. Cap novetat. Tot com sempre, sense canvis, com les Fogueres del 2008 —l’any passat, per primera vegada, vaig fugir del bullici i me’n vaig anar a conéixer les platges del Cap de Gata—, del 2007, del 2006... Quin sentit, doncs, té aquest articlet, si no és mantenir viu el bloc? O millor: què tenen d’especial les d’enguany que no van tenir les d’anys anteriors?

Molt senzill. Les Fogueres del 2010 tenen nom propi: Óscar, el meu xic, el meu reiet, mi churri. Aquestes festes seran les primeres que celebraré festejant, amb parella, enamorat —enamoradíssim— i amb un projecte de futur que, de tant que promet, fa feredat.

Efectivament, les Fogueres d’enguany prometen. Prometen, entre altres moltes coses, ser molt divertides, úniques, especials, impressionants, però també molt g(u)ais. En el meu cas, les més g(u)ais de totes, per allò de viure-les, per primera vegada, amb nóvio.

Però com que ho volem tot, el dia 24 al migdia començarem el desitjat i esperat viatge a terres del sud i eixa nit farem una parada tècnica a Sevilla, ciutat bonica i hospitalària com poques, hi soparem amb l’amic Samuel i hi gaudirem, amb ell, del bon flamenc. Per tant, enguany no viurem la cremà i la banyà —ergo, ens perdrem la desfilada de bombers que eixa nit treballen apagant focs varis amb les seues potents mànegues—, però participarem en una altra cremà, la de la nit sevillana en companyia d’un informàtic, cicerone com ningú, que s’ha convertit, en poc temps, en un vertader amic, una persona que ha captivat no sols el cor de Delia, sinó també el meu i el de tots el qui tenim la sort i el gust de conéixer-lo. Samuel, com sempre et dic, ¡qué arte, mi alma!

Alacant sempre —però sobretot en festes— està obert a tothom. Això vol dir que hi esteu convidades i convidats. No cal dir-ho. Us hi espere, us hi esperem —els Ôscar, no de Hollywood, però sí del Campello i de Sant Vicent. Benvinguts a la festa, benvinguts a la diversió, benvinguts a les Fogueres d’Alacant.

17 de juny de 2010

1 comentari: