Renfe i el valencià

En un recent i fugaç viatge amb tren a la moderna i cosmopolita Barcelona he pogut comprovar el caos lingüístic que regna en Renfe. Mireu, si no, les barbaritats que he pogut escoltar en les quatre hores i quaranta minuts de viatge d’anada en l’Euromed i les cinc hores i vint minuts de tornada en el Talgo:

a) Missatge a l’arribada a l’Estació del Nord des d’Alacant: «Pròxima estació: València. Renfe les agradeix la seua confiança. Els passatgers que continuan el seu viatge, les preguem que no baixen del tren. Recorden Ø agafar sus objetos personals. Gràcies.»

b) En arribar a Barcelona escoltem el mateix missatge —amb les mateixes perles— però Renfe fa que la dona que l’ha gravat intente passar per catalana i el repeteix en la que és una pèssima imitació de la varietat oriental.

c) En canvi, ja de camí cap a Alacant i a punt d’arribar a la capital de la Plana, escoltem un home que, en un molt bon valencià, diu: «Senyores i senyors, pròxima estació: Castelló de la Plana. Renfe els dóna les gràcies per haver-nos elegit. Els recordem que han de portar amb vostés tot el seu equipatge. Gràcies.»

Perfecte! Però minuts després tornem a escoltar una veu femenina —jo diria que és la mateixa del missatge a)— que diu:

d) «Aquest tren, amb destinació Murcia...» I diu Murcia, en bon castellà. La pregunta és: per què? Tant costa dir Múrcia? Que hi ha cap passatger de la regió veïna que no sap o entén que Múrcia és Murcia? No ho crec, sincerament.

Però la cosa no acaba ací. El missage d) continua i, en un punt determinat, ens recorda que:

e) «Segons la normativa vigent, no està permés fumar en cap vagó d’este tren.»

O siga que en el mateix avís hi ha la forma reforçada de demostratiu masculí, aquest, al costat de la forma simple, este. D’això, la lingüística textual, en diu falta de coherència.

En voleu més? Poc abans d’arribar a Xàtiva i després del típic sorollet que anuncia un missatge, escoltem:

f) «Señores viajeros, próxima estación: Xàtiva / Senyores i senyors viatgers, pròxima estació: Xàtiva» I dic jo: per què en castellà s’adrecen solament als homes i, en canvi, en valencià ho fan tant als homes com a les dones?

Vertaderament, no entenc aquest desori. Quin desastre! És o no un caos lingüístic? I això que, en veure tanta agramaticalitat i incoherència juntes, d’un missatge a l’altre, d’una parada a l’altra, vaig optar per deixar d’analitzar-los i de prendre’n nota. Altrament, la llista d’anomalies de tota mena podria ser molt més extensa, n’estic convençut.

La reflexió que jo faig als directius de Renfe és la següent: ¿tan difícil és, d’una banda, que algú, expert en la matèria, revise lingüísticament els textos que han de ser gravats per tal de no perpetuar més errades lingüístiques tan greus com *les agradeix (els agraeix), *els (als), *continuan (continuen), *les preguem (els preguem), *recorden agafar (recorden que han d’agafar), *sus objetos (els seus objectes)...? I, d’altra banda, ¿tant costa —també amb la supervisió d’un lingüista o filòleg— unificar versions i pronúncies a fi d’evitar forçades i antinaturals imitacions del parlar oriental per hostesses ben probablement castellanoparlants que ja fan un autèntic esforç a l’hora de llegir el paperet en valencià? Sens dubte, tot aquest batibull lingüístic d’avisos agramaticals i inconnexos denoten clarament que Renfe no té gens clar que la llengua que parlem a Alacant és la mateixa que la que les barcelonines i els barcelonins parlen a la ciutat comtal, per posar-ne només un exemple.

«Senyores i senyors responsables de Renfe, pròxima estació: aprendre un poquet de valencià. Les viatgeres i els viatgers els donarem les gràcies pel seu esforç. Els recordem que han de vetlar per un ús correcte de la llengua en la megafonia. Gràcies.»

18 de juny de 2010