25 de juny del 2010

Samuvilla

Dijous, 24 de juny, nit de la cremà a Alacant i nit de parada tècnica a Sevilla en aquestes prevacances de deu dies que el meu xic i jo hem organitzat per celebrar, entre moltes altres coses, el comiat alliberador de la sabateria corrupta i explotadora en què treballava fins fa avui justament un mes.
Alacant-Sevilla, 600 km exactes i sis hores de cotxe amb dues parades ràpides per estirar les cames. Arribem a casa de l’amic Samuel, enfront del barri de Los Pajaritos, cap a les 21.30 h. Hi deixem les coses, xarradeta interessant sobre les nostres vides i ens llancem al carrer, costum molt sevillà: la vida al carrer, i si és a la terrassa d’un bar amb una mançanilla a la mà, millor.
El nostre cicerone, manxec de naixement, tinerfeny de xiquet, alacantí d’adolescent i universitari i sevillà des dels últims set anys, ens porta a sopar a un popular i conegut bar del també popular i conegut barri de Triana. El lloc es diu Las Golondrinas, però com ràpidament ens aclareix, el nou, al carrer Pagés del Corro, perquè el vell és molt xicotet i tres com jo no hi caben. Hi sopàrem com a reis, i per això ara us recomanaré els quatre plats que assaborírem, cadascun més exquisit: puntes de rellomello, calamarsons, adob de safanòria i formatge de romer. Impressionant. Sens dubte, sopar aquestes riquíssimes coses acompanyat de Samuel i d’Óscar, a Triana —bressol de toreros i folclòriques, i d’algun que altre transsexual conegut—, no té preu. Per a tota la resta de coses, qualsevol targeta de crèdit o de dèbit, tant fa.
I de Las Golondrinas a La Madrugá, ja quasi a Los Remedios, local que descobrírem Delia i jo en el nostre viatge per terres del sud fa vora dos anys i on sempre hi ha actuacions de flamenc en directe. Uf, quin art! En aquesta ocasió, n’hi havia prou amb un guitarrista, un al caixó, i una xica i un xic al cant. Aquest últim es deia Sergio, i amb la vènia del meu nóvio, he de dir que és guapíssim, espectacular físicament i com a cantaor. He he he he! Quines veus, per l’amor de Déu! Aquests dos artistes em van posar els pèls de punta: ell, amb una veu ronca semblant a la de Camarón de la Isla, i ella, amb una de clara i dolça a l’estil de Niña Pastori que esbalaïa.
Però el cansament de la festa foguerera de la nit anterior més el viatge amb cotxe de sis hores fins a la capital andalusa van fer que decidírem anar-nos-en a dormir. L’anècdota de la nit, a l’eixida de La Madrugá. El meu xic digué: “yo creo que este chico entiende”, afirmació a la qual Samuel respongué, sense captar el sentit gai de l’entiende: “sí, sí, claro que entiende, canta de puta madre”. Imagineu-vos l’esclat de riure a eixes hores de la matinada. I, de tornada al pàrquing on havíem deixat el cotxe, passeig pel carrer Betis —¡Macho Hèrcules!— i parada ràpida en Lo Nuestro.
En definitiva, una nit especial a Sevilla de la mà d’un xic molt especial, Samuel, el ragazzo de la meua mariliendres número 1, Delia, més coneguda com la regidora de Festes, Platges, Viatges, Saraus, Comiats de Fadrina, Concerts, Orgull, Fogueres i Esdeveniments Varis de l’Ajuntament del poble. T’estime, cari! I a tu, Samu, gràcies per la teua generosa hospitalitat. Has de saber que a nosaltres també ens vas fer molt feliços!
Sevilla, com diu la dita, és una maravilla. Sevilla són moltes coses; enumerar-les ara seria del tot impossible. Però sí que en destacaré una, per la seua bellesa arquitectònica i per la conya d’altre tipus que alguns sabeu: la Giralda. Després d’una nit com la viscuda, màgica, alçar-me mirant cap a la Giralda, per descomptat, tampoc no va tenir preu. Va ser el remat del primer dia d’aquest prometedor viatge que no ha fet més que començar i del qual us parlaré pròximament.

25 de juny de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada