Calamitat Valenciana

Indignat, no. Més. Com a valencià, estic que m'enfile per les parets cada vegada que tinc coneixement de la situació en què es troba la meua autonomia per culpa d'uns polítics ineptes i incompetents que ens governen des de 1995. L'última notícia que m'ha arribat a l'oïda és la d'uns alumnes d'un institut d'Almassora que han d'abrigar-se amb mantes dins de classe perquè el centre no té diners per a encendre la calefacció. O el tall de l'electricitat a l'històric IES Jordi Juan d'Alacant durant vint-i-quatre hores per l'impagament de la factura. No direu que no és fort això. Frega el surrealisme, però el pitjor de tot és que hi ha en joc, en el primer cas, la salut d'uns joves que suporten temperatures de cinc graus dins l'aula.

Benvingudes i benvinguts a la Calamitat Valenciana, governada amb majoria absoluta, per quarta vegada consecutiva, pel Partit Impopular. Sí, la fantàstica comunitat de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, de la Fórmula 1, de la Copa Amèrica, de la Ciutat de la Llum, de la Volvo Ocean Race, de Terra Mítica, de la visita del Papa (que solament Déu sap quant va costar!), dels projectes milionaris de Calatrava, de l'aeroport fantasma de Castelló (amb estàtua faraònica a l'entrada, valorada en 300.000 euros, que s'ha fet construir el senyor de les ulleres de sol) i de tantes altres coses, juntament amb la paella, les taronges, l'orxata, les Falles i la pólvora, que ens fan internacionalment coneguts.

La realitat, però, és ben diferent. No tot són flors i violes com volen fer-nos creure aquesta colla d'aprofitats. El Molt Honorable ha declarat recentment que els valencians hem viscut molt per damunt de les nostres possibilitats. Li hauria de caure la cara de vergonya de dir això. Potser ell i el seu predecessor, el senyor Camps, sí que han viscut així tant personalment com també com a responsables polítics de la nostra regió, i per això ens han portat a la situació que ja tots coneixem. Ara tot són retallades i pujades d'impostos, ara que el vaixell s'afona a una velocitat vertiginosa. Ja hi hagut un primer rescat del Govern central de l'amic Rajoy de 420 milions d'euros, insuficients, però, per a sanejar el grandíssim deute de la nostra esplendorosa, magnífica, alegre i faceciosa comunitat.

La realitat, deia, és ben diversa: les farmàcies, de vaga; la línia 2 del TRAM que ha d'unir Alacant amb Sant Vicent espera quasi dos anys a ser posada en marxa i, mentrestant, la infraestructura no és amortitzada; la Conselleria de Sanitat estudia substituir els metges del SAMU per infermers i parametges; el preu de la gasolina augmenta 4,8 cèntims per litre; l'alcaldessa d'Alacant elimina una de les tres pagues extra del funcionariat local; la Universitat d'Alacant veu reduït el seu pressupost per a l'any 2012 un 7,7% respecte de l'any anterior; el professorat interí no cobrarà els mesos de juliol i agost; mig milió de valencians omplin les llistes de l'INEM; 40.000 persones esperen a ser operades en la sanitat pública... La llista pot ser infinita, així que ho deixaré estar per no fer-me més mala sang.

Per acabar-ho d'adobar, Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, suggereix considerar el balafiament públic un delicte que caldria tipificar en el codi penal. Mare de déu senyor! Però no veu que haurà de ficar en la presó a la meitat dels representants polítics del seu partit? La trama Gürtel, en la qual està implicat el nostre sempre volgut i estimat expresident i al qual hem vist assegut en la banqueta dels acusats recentment, serà peccata minuta al costat de tot el que vol desentranyar Montoro amb aquesta iniciativa que, tot siga dit de pas, em sembla encertada i necessària, però que dubte molt que anirà endavant.

Comunidad Valenciana: si no existiera, habría que inventarla. Aquest va ser l'eslògan publicitari amb què, a final de 1997, la nostra comunitat es va donar a conéixer a Espanya i al món. L'objectiu d'aquella campanya institucional era consolidar entre la gent de la Comunitat Valenciana els trets d'identitat propis, missatge que després pretenien traslladar al conjunt de la societat espanyola i europea. En paraules d'Alicia de Miguel García, consellera portaveu del Govern valencià l'estiu del 2001, «crear consciència de valenciania; generar cohesió entre les tres províncies; despertar el sentiment d'orgull de pertànyer a la comunitat; provocar admiració i respecte per allò que és valencià; projectar una imatge sòlida i positiva que genera confiança en la comunitat, en el seu futur i en el paper clau en l'Espanya i en l'Europa del nou mil·leni». Han passat catorze anys des que aquests espots ens envaïren a tothora per televisió, ràdio, premsa i tanques publicitàries i ja no queda res de tot allò. Més aviat el contrari. La Comunitat Valenciana és, a hores d'ara, un autèntic desastre, una vertadera indecència. Som la comunitat autònoma més endeutada de l'Estat. Som el millor exemple d'irresponsabilitat política. Som calamitat!, perdó, som comunitat!

El País Valencià, declarat jocosament d'interés judicial, cada dia s'assembla més a Itàlia. Al país de la pizza no trobareu ningú que votara Berlusconi. Ningú. Guanyava les eleccions per art de màgia. A casa nostra, el mateix. Per obra de l'esperit sant. La realitat és que ahí tenim la dreta, setze anys ja, i aquestes són les conseqüències que hem de pagar. No volem caldo? Dues tasses! Eixos pares que van votar el PP en les últimes eleccions autonòmiques i que ara els seus fills passen fred a l'institut ja poden repensar-se bé el vot de cara als pròxims comicis...