Targeta roja a l'homofòbia

Per més que llig la notícia, no me l'acabe de creure. El president de l'Associació Italiana de Futbolistes (AIC), Damiano Tommasi, considera que els jugadors gais no haurien d'eixir de l'armari per tal de no generar vergonya i incomoditat. Unes declaracions que no tenen res a veure amb les que va fer, a començament del 2011, Manuel Neuer, porter del Schalke 04 i també de la selecció alemanya, el qual animava els companys gais a alliberar-se del gran pes que representa per a ells eixa doble vida. Mario Gómez, davanter del Bayern de Munic, també va dir que els futbolistes que siguen homosexuals haurien de confessar-ho amb tota la tranquil·litat del món per sentir-se millor i rendir més en el terreny de joc. En canvi, per a l'internacional amb la selecció italiana, ser homosexual és una cosa vergonyosa i incòmoda. Si això no és homofòbia, bona nit cresol!

Li diria a l'exjudador del Llevant Unió Esportiva que sóc gai i no me n'avergonyisc, tot el contrari, estic ben orgullós de ser com sóc, vaig nàixer així i així moriré, perquè és una condició que ens acompanya des del primer fins a l'últim dia de vida, ni més ni menys que com a ell l'heterosexualitat. I quant a la incomoditat, si ho diu pel fet que els calciatori gais s'han de dutxar al mateix vestidor davant la resta de companys, crec que és una excusa que cau pel seu pes de tan absurda. Durant molts anys vaig practicar natació, quan acabava els meus entrenaments em dutxava davant altres xics i mai vaig violar-ne cap, ni em vaig quedar mirant-los els genitals com si fóra un obsés, ni em vaig trempar, ni res per l'estil. Per tant, pot estar tranquil Tommasi si li cau el sabó mentre es dutxa i ha d'ajupir-se a agafar-lo. O potser és que proposa la creació de vestidors específics per a marietes?

El problema és que no és la primera vegada que una personalitat del futbol italià s'expressa més o menys com l'exmigcampista del Roma. Sense anar més lluny, l'any 2008, l'exdirector general del Juventus, Luciano Moggi, va dir barbaritats del tipus que un futbolista no podia ser gai, que en els clubs que ell havia presidit no n'hi havia cap i que, fins i tot, no fitxaria un jugador que fóra de l'altra vorera. Un any després, el 2009, Marcello Lippi, l'aleshores seleccionador nacional, digué que mai, en els seus quaranta anys de carrera professional, havia vist gais en el futbol. I l'any 2010, l'entrenador Carlo Mazzone sostenia arguments molt semblants i afirmava que mai no havia conegut cap jugador sarasa. Des del meu punt de vista, aquesta absència total de l'homosexualitat en el futbol, com volen fer-nos creure aquests masclistes homòfobs acabats d'eixir de les cavernes paleolítiques, és més que sospitosa. De fet, no crec que hi haja moltes persones que sostinguen, avui dia, la inexistència de futbolistes gais. És clar que n'hi ha: un fum! Si, segons alguns estudis, un 10% de la població és homosexual, en cada partit hi ha, al camp, almenys dos jugadors que perden oli. O més...

Dit això, em sorgeixen unes quantes preguntes. Per què hi ha tanta por d'eixir de l'armari, o en aquest cas, de l'armariet? Vertaderament els futbolistes gais prefereixen anteposar l'èxit i els diners a la felicitat personal? Que no han escoltat la cançó «Pluma, pluma gay» dels germans humoristes sevillans Los Morancos?: «Valor... valor, (mucho valor), / que oscuro es un armario, / sal de ahí (sal de ahí) / y vente aquí, / tu destino es ser feliz». No ho dic jo, ho va dir el filòsof francés Jean Jacques Rousseau fa més de dos-cents anys: «Ningú pot ser feliç si no s'estima a si mateix». Quina gran veritat!

En el fons, vull pensar que n'hi ha que voldrien dir-ho, però si ho fan potser sacrifiquen la carrera futbolística. De fet, fa anys hi hagué el rumor que un conegut i guapo jugador de primera divisió havia estat a punt de fer pública la seua homosexualitat en la portada de l'ara extinta revista Zero, però que el president del club havia pagat una ingent suma de diners en l'últim moment perquè no isquera a la llum l'escandalosa notícia que, segons sembla, hauria perjudicat tant l'equip. Que no pot haver-hi jugadors d'elit, que juguen bé i que siguen gais? Sembla com si una cosa fóra incompatible amb l'altra. I no és així. Que jo sàpiga, donar puntellades a una pilota i amar una persona del teu mateix sexe no estan, en absolut, renyits.

L'antípoda dels retrògrads Moggi, Lippi, Mazzone i Tommasi és, sens dubte, el també alemany Marcus Urban, la història del qual, per exemplar, vull reportar ací. Nascut el 1971, des de menut va créixer amb el somni de convertir-se en jugador de futbol, però aviat s'adonà que hi havia altra part de sa vida a la qual també havia de prestar atenció. El xaval descobrí que era gai, i en el món del futbol en què volia fer-se un lloc ser homosexual representava una dificultat, diguem-ne, insuperable. Provà a amagar-ho, a no comunicar els seus sentiments, i s'esforçà a aparentar allò que no era, un heterosexual ben gallet. Amb tretze anys es va enamorar del seu professor de geografia, però només la idea d'infringir la imatge de l'astre que volia esdevenir li impedí incomplir la regla que ell mateix s'havia autoimposat. Passaren els anys, però haver d'amagar l'orientació sexual l'angoixava. L'amor pel futbol li exigia un preu massa elevat, de manera que va decidir que el camp de gespa no podia ser la cosa més important de sa vida. Aleshores afrontà la veritat amb la família i amb els companys d'equip. Amb vint-i-tres anys fou conscient que la seua carrera com a futbolista havia acabat, però que la vida, la vertadera vida, no havia fet més que començar per a ell. En l'actualitat, Marcus treballa com a assistent de màrqueting i disseny a Hamburg i també juga en un equip de gais i lesbianes. L'any 2008 es va publicar a Alemanya la seua biografia i s'hi ha fet famós per haver trencat un tabú dins el món futbolístic, el de l'existència de jugadors homosexuals.

Sens dubte, l'exemple de Marcus Urban és ben encoratjador. No solament per la seua valenta decisió de penjar les botes i desarmaritzar-se, sinó també perquè, com a persona pública, coneguda i rellevant, un autèntic ídol per a molts adolescents del seu país, el seu estel·lar coming out ha fet molt de bé a tot el col·lectiu LGTB en la mesura que ajuda a normalitzar una situació encara molt anòmala a hores d'ara, la de la invisibilitat de l'homosexualitat en un àmbit tan masclista com és l'esport rei. Una mentida que, per altra banda, no pot continuar perpetuant-se més, ja que, segons el mateix Marcus, aquest esport està fet per als gais. Tant de bo que siga així i en vegem els terrenys de joc plens.

Ho vaig dir ja en un altre lloc. «Necessitem que futbolistes, entrenadors, toreros, actors, cantants, banquers, bisbes, alcaldesses, ministres, periodistes i un llarg etcètera de professions amb una repercussió social o mediàtica significativa tinguen coratge, facen el pas i isquen dels armaris, de la mateixa manera com, anònimament, ho fan cada dia estudiants, infermers, professors, perruquers, mossos de magatzem, fisioterapeutes o dependents, per posar-ne tan sols alguns exemples, i s’enfronten amb la veritat», eixa veritat que, segons el recentment alliberat Ricky Martin, comporta tanta calma.

Perquè, comptat i debatut, solament quan no sorprendrà que un jugador de futbol és gai és quan, vertaderament, podrem dir que la societat haurà assolit un nivell d’igualtat exemplar, digne i envejable. Per això, gràcies a reconeixements com el de Marcus Urban i als milions de gais anònims i valents que no amaguen la seua homosexualitat fem possible, cada dia, un món millor o, si més no, menys injust. Traguem targeta roja a l'homofòbia. Marquem un gol contra aquesta menyspreable aversió. Guanyem, una vegada per totes, aquest partit.

Infogai, 182 (gener/febrer 2012)