1 de març del 2011

Un cap de setmana a la cort d'Óscar I i d'Òscar II

Aquest cap de setmana hem rebut la tercera visita des que som a Bolonya. Hi ha vingut la companya de l'Oficina Tècnica de la Universitat d'Alacant, Lola Andrés, acompanyada del seu marit, Alfonso, de dos dels tres fills, Joan i Daniel, i d'un matrimoni molt amic de la família, Ignacio i Concha. I tots, ells i nosaltres, ho hem passat d'allò més bé.
Divendres, a l'arribada, els vam portar a sopar a Da Nino, un lloc pel qual ja heu passat aquelles i aquells que heu vingut a veure'ns i per on passareu, sí o sí, les i els qui encara no ho heu fet. És una trattoria normal i corrent, no té res de l'altre món, simplement que, al nostre parer, s'hi menja molt bé. Pregunteu, si no, a Alfonso, Joan i Óscar per l'especialitat de la casa que hi van tastar, els espagueti alla carbonara; a Lola, Daniel i Ignacio pel plat de tres pastes diferents que els van preparar; a Concha per les parpadelle i a mi, com que m'estic cuidant un poc a veure si perd uns quilets, per l'ensalada que em vaig empapussar. Després, com és ja un ritual en les visites, vam fer una volta pel centre, de nit, que té també el seu encant. I com que era l'aniversari de Lola -no tots els dies una fa anys i té l'oportunitat de celebrar-lo en una ciutat medieval com Bolonya-, vam anar a un baret i vam brindar, amb un bon cava italià, per la protagonista. I li vam cantar: tanti auguri a te, tanti auguri a te, tanti auguri a te, tanti auguri a teeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee... De camí cap a l'hotel, a mitjanit, encara hi va haver qui va voler assaborir un bon gelato italià...
L'endemà, dissabte, vam trobar-nos a la porta de l'hotel on hostatgem tothom, que, per cert, hauria de començar a fer-nos uns preus especials perquè no parem d'enviar-los gent... Si la nit anterior havien descobert ja tres dels set secrets de la ciutat, tocava que en veren, ben prop de casa, el quart: la piccola Venezia bolognese com diuen ací, una petita finestreta des d'on hi ha una vista bonica i curiosa del canal d'aigua que hi passa. Pels laberíntics carrers del centre històric vam arribar als peus d'una de les torres més antigues de Bolonya, del segle XII, majestuosa i que obliga a inclinar bé el cap a qui vulga veure-la. D'allí a la plaça del Neptú, a veure-li, amb la llum del dia, el piu per davant i, sobretot, amb perspectiva, per darrere. Creuàrem la plaça Major en direcció al Palazzo dell'Archiginnasio, un dels edificis més bonics de Bolonya per al meu gust, no sols per l'abundant heràldica, sinó per l'Aula Magna, el Teatre Anatòmic i, sobretot, per la biblioteca, que no és possible visitar-la però que Óscar i jo sí que l'hem vista i us assegurem que és, senzillament, impressionant, espectacular.
I de la seu de la Universitat de Bolonya entre 1563 i 1805 a un edifici al qual encara no havíem anat perquè, en principi, l'entrada no hi està permesa: el Reial Col·legi d'Espanya, fundat pel pare jesuïta Gil de Albornoz el 1364. Per a entrar-hi sembla que cal demanar un permís, però nosaltres, amb una poca barra i aprofitant que el pare d'Ignacio s'hi va hostatjar quan va venir a Bolonya a doctorar-se en dret en els anys vint del segle passat, vam aconseguir que el bidell ens deixara passar al pati cinc minutets a fer-nos unes fotos, atenció!, en territori espanyol. Perquè aquest trosset al bell mig de la ciutat es considera Espanya i no Itàlia i és on la diplomàcia espanyola -llegiu els prínceps d'Astúries, per exemple- pernocta quan visita la capital de l'Emília-Romagna. No cal dir que si el pati és una autèntica meravella, imaginem que l'interior ho és encara més. Per descomptat que ja he sol·licitat permís, com a ciutadà espanyol però també com a filòleg i professor de l'Alma Mater Studiorum, per a fer-hi una visita més aprofundida.
I, corrents, a la basílica de sant Petroni, perquè un dia assolellat com va ser aquell dissabte era ideal per a veure el gran atractiu de la cinquena església més gran del món: el meridià local i el raig de sol que el creua, segons l'època de l'any, entre les 11.58 h i les 12.29 h., demostració clara del moviment rotacional de la Terra al voltant del Sol. I vet ací la meua petita dosi, present en molts dels meus escrits, de crítica a l'Església catòlica, apostòlica i romana, en aquest cas al Tribunal del Sant Ofici que va condemnar Galileu Galilei per dir que la Terra girava al voltant de l'astre rei. Quatre segles després, el nostre planeta, hi gira o no hi gira?
De sant Petroni a Salaborsa, la biblioteca pública multifuncional més pràctica i completa que he vist en ma vida. Mentre nosaltres vam visitar l'interior d'aquest punt de trobada cultural, Joan i Daniel van pujar a la torre Asinelli, la més alta de Bolonya, amb 98,7 m d'altura. I mentre vam esperar que en baixaren, Lola féu unes compres a la via Rizzoli i els altres assaboriren un gelat en una de les millors geladeries de Bolonya.
Com en els programes dels actes culturals, pausa i dinar. I com a bons espanyols, una becadeta ràpida i a continuar la marxeta. A les 17 h ens vam tornar a veure a la porta de l'hotel. Lola, en el descans, se'n va anar al mercadet de la Montagnola i em va comprar uns guants, perquè els meus me'ls havia foradat la llavadora. Des d'ací, Lola, vull donar-te les gràcies de nou pel detall (i pels paraigües, les manyoples i tot), has de saber que els usaré per a combatre el fred bolonyés durant la meua estada ací i que sempre recordaré la generosa amiga que me'ls va regalar.
Lola i Concha volien emportar-se pasta italiana a Alacant i les vam acompanyar al supermercat Coop que hi ha al costat de casa perquè en compraren. Carregaren no solament amb tot tipus de pasta, sinó també amb mortadel·la i algun formatge que altre, productes tots de bona qualitat que, en menjar-los, els recordaran el pas per la Grassa, com és coneguda Bolonya a Itàlia.
I vam dedicar la vesprada a fer un passeig tranquil per l'àrea comercial de la ciutat. Primer vam anar a una botiga de xocolates fundada el 1796 i allí vam tastar una sèrie de delicatessen que van ser tot un plaer per als paladars. Després, vam veure els frescos dels pòrtics de via Farini i vam entrar en la Galeria Cavour, un petit centre comercial de primeres marques amb uns preus prohibitius per a les nostres butxaques. Fora, les dones compraren uns imants per a les neveres i vam posar rumb cap a l'església de Santa Maria de la Vida on hi ha el conegut Compianto, però justament tancaven quan nosaltres hi vam arribar. Passàrem per la porta d'una luxosa bomboneria i hi entràrem. I, és clar, un poquet més de xocolate per a aquells cossos cansats de tant caminar no ens va venir malament.
Camí de la plaça de les set esglésies, cinqué secret: el medalló amb la representació del dimoni. I des d'allí, creuant Corte Isolani, el sisé: la fletxa clavada en l'alt sostre de fusta vés a saber des de quan. Esgotats, es va fer l'hora de buscar un lloc per a sopar. Els horaris bolonyesos són europeus: no intenteu dinar-hi a les 14.30 h ni sopar-hi a les 22.30 h perquè trobareu, ben probablement, un la cucina è chiusa. I si un és a Itàlia, toca menjar una bona pizza feta al foc de llenya. Doncs això és el que van fer ells, perquè Óscar i jo vam preferir anar a casa a sopar alguna cosa més lleugera i descansar.
Diumenge al matí vam visitar el conjunt romànic de les set esglésies que, segons em consta, va agradar molt als amics visitants. Després, vam passar de nou per Santa Maria de la Vida i, encara que estava de nou tancada i no vam poder veure el famós Compianto, sí que vam descobrir El trànsit de la verge (1519-1522), d'Alfonso Lombardi, que és també una obra ben bonica. I d'allí, no podien anar-se'n sense veure el que, personalment, considere que és l'edifici més bonic de Bolonya, el Palazzo d'Accursio, on hi ha, entre altres coses, la sala Farnese en la qual va ser coronat el rei Carles I d'Espanya com a Carles V del Sacre Imperi Romà Germànic el 1530.
I, gastronòmicament, tampoc podien tornar-se'n sense dinar al Caffè del Rosso, el nostre restaurant preferit. Vam tastar les crescentine, boníssimes, segons els nostres amos, les millors a Bolonya. I també la lasanya, les tagliattele al ragù, els rigatoni, les albergínies farcides, la polenta, el tiramisù, la zuppa inglese... Després, café i gelat en un bon lloc de la comercial via Independenzza, amb històries i anècdotes mortuòries incloses que van fer que riguérem a cor què vols. I d'ací, a l'hotel a recollir les maletes, dos taxis a l'aeroport, avió i tornada a Alacant, la millor terreta del món.
Sens dubte, un cap de setmana diferent, atrafegat, intens en què Óscar i jo hem fet d'amfitrions i de cicerones, que ens encanta. Ensenyar Bolonya en quaranta-vuit hores és, per a nosaltres, un repte, de vegades un poc estressant, sí, perquè volem mostrar-ho tot i tot no és possible veure-ho en dos dies, però en qualsevol cas és una cosa que fem de bon grat i, sobretot, que ens reconforta i ens satisfà perquè hi ha algú que s'ha recordat dels Ôscars i ha vingut a veure la ciutat però també a nosaltres, i això és sempre d'agrair. D'agrair perquè estem ací sols i rebre-hi amigues i amics d'Alacant, de Madrid o d'on siga significa portar-nos a Bolonya un trosset de la nostra terra. En aquest cas, Lola, Alfonso, Joan, Daniel, Ignacio i Concha no solament ens han portat aire fresc alacantí, sinó també i fonamentalment alegria i diversió, i amb ells hem viscut unes estones inesborrables, d'aquelles que, com m'explicava Alfonso la primera nit que a ell li deia son pare, cal gaudir-les al màxim, esprémer-les com una taronja fins a l'última gota, perquè aquests són eixos petits moments de la vida que, per a mi i per a molts, constitueixen l'autèntica, la vertadera felicitat.
La de Lola Andrés i companyia ha estat, cronològicament, la tercera visita. N'esperem més. A l'abril vol venir-hi, abans de Setmana Santa, una amiga d'Óscar de Madrid amb el seu marit (Marta i Julián); durant Pasqua, també des de Vallecas, Isa i una amiga; aprofitant les festes de primavera murcianes potser vindrà l'amic Jose(p) amb Ximo, un amic seu de Cullera; i per Santa Faç vol acostar-s'hi el meu germà i la meua cunyada, el gran Carolo i la gran Carola. No hi ha, però, cap visita tancada i confirmada encara. I, sobretot, això no ha de fer arrere a ningú a l'hora de voler passar per ací, per dues raons ben senzilles: primera, perquè ens fa igual ensenyar la ciutat a dues persones que a quatre, sis, vuit o vint-i-vuit; segona, perquè com més serem, més riurem. Això sí, us hem de donar una notícia d'última hora: acabem de descobrir el meu espòs i jo que a partir de l'1 d'abril Racanair ha suprimit el vol dels divendres a la vesprada Alacant-Bolonya (i viceversa) i, per tant, ens deixa connectats amb la terreta solament dues vegades a la setmana, els dimecres i els diumenges. O siga que és la companyia irlandesa la que vol que la vostra visita siga, almenys i obligatòriament, de quatre dies. Millor, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada