Parella de dret

El passat 28 de setembre el meu xic i jo ens vam fer parella de dret; sí, no m'he equivocat: parella de dret. Perquè parella de fet ja ho érem des del moment en què vam començar a festejar a les acaballes del 2009. I, a més, és normal que el nom siga aquest quan d'aconseguir drets es tracta. Sense anar més lluny, l'endemà mateix de la signatura dels papers, amb la còpia que ens en van donar, Óscar va sol·licitar ser beneficiari meu quant a prestacions de seguretat social i va aconseguir la targeta sanitària europea amb la qual pot ser atés a Bolonya en cas que es pose malalt. I això gràcies al document que vam signar el dia anterior, en un acte oficial i protocol·lari que va tenir lloc al Registre Administratiu d'Unions de Fet, situat a l'edifici PROP d'Alacant, amb la presència, com no, de dues testimonis de luxe, com l'ocasió requeria.

De seguida que ens van confirmar la data del que de moment és el nostre casament —no descartem la possibilitat de bodorrio més endavant—, vam pensar que les testimonis havien de ser Ana, la cosina d'Óscar i exalumna meua, la qual ens va presentar el 16 de desembre del 2009, i Delia, la meua amiga de l'ànima, a part de veïna, companya d'institut, mariliendres, confident... I allí van estar elles, l'una vinguda des de Cerdà, un petit poble de la província de València, i l'altra des de la capital hispalense gràcies als vols de la meravellosa i econòmica companyia Racanair. Xiques, una vegada més volem agrair-vos, ara públicament, l'esforç que vau fer per estar presents i acompanyar-nos en un dia tan important per a nosaltres. De tot cor, moltes gràcies!

Sens dubte, l'anècdota del dia, que passarà a la llista de batalletes que contarem sempre a partir d'ara, va ser la faena que ens va fer el cotxe tot just una hora abans de l'acte. En eixir de la perruqueria —perquè, és clar, volíem anar-hi ben pentinats i guapets—, el cotxe, per primera vegada després de cinc anys i dos mesos, ens deixava tirats. No arrancava, en definitiva. I havia de ser aquell dia, quan havíem d'anar a ca ma mare a canviar-nos, recollir una de les testimonis i baixar al centre a signar. Sorprenentment, no vam posar-nos nerviosos. Vam telefonar a Delia i va venir ràpidament amb el seu cotxe a arreplegar-nos. Mentrestant, jo vaig canviar-me de roba allí, enmig del carrer, com vaig poder. I Óscar no va poder posar-se la camisa blanca que volia i que la ja quasi sogra li havia llavat i planxat. Això sí, teníem clar que una bateria descarregada no havia d'enterbolir un dia tan especial.

En acabant la part administrativa, vam anar a dinar Ana, Cava —el seu nóvio—, Delia, Óscar i jo al bar Capri, que ens encanta des que el descobrírem unes Fogueres. Després, vam anar a agafar el cotxe on l'havíem deixat aparcat i el vam portar al taller perquè li canviaren la bateria. I a les 17 h havíem quedat amb tota la cutxipanda a casa per a prendre un café i celebrar-ho, com no, amb un bon bescuit de la chacha Juanita.

Quatre dies després iniciàvem el nostre peculiar viatge de noces, que durarà no quinze dies, sinó nou mesos, fins al juny de l'any que ve. No hem triat una destinació exòtica ni llunyana. Som, com sabeu, a Itàlia, país veí lingüísticament, culturalment i ara també en crisi, com nosaltres. Hem establit com a ciutat base Bolonya, capital de la regió de l'Emília-Romanya, coneguda pels bons vins i el bon menjar: unes tagliatelle al ragù o uns tortellini farciti al brodo acompanyat d'un lambrusco rosat és un plaer gastronòmic quasi quasi d'orgasme. Des de Bolonya, deia, recorrerem el país a poc a poc.

La primera eixida va ser el passat 28 d'octubre, tot just un mes després de l'enllaç. Vam visitar Siena, una petita ciutat medieval de la Toscana que no pot ser més bonica. Amb una catedral que és tot un exemple d'arquitectura gòtica italiana, una plaça del Camp amb forma de ventall que és, senzillament, espectacular i un centre històric declarat per la Unesco, el 1995, Patrimoni de la Humanitat, Siena ens va semblar una ciutat preciosa, da vedere, com diuen ací.

La borratxera d'art no ha fet més que començar. Tenim pendents molts llocs als quals volem anar: Màntua, Lucca, San Gimignano, el llac de Como, les Cinc Terres, Urbino, Roma, Nàpols, l'illa de Sicília... Farem el que podrem. Piano piano... Amb temps, uns pocs calés i amor coneixerem aquest país de forts contrastos que és Itàlia.

El temps i els diners, els buscarem. El que ja tenim, d'entrada, és l'amor. Perquè aquesta relació, que acaba de fer vint-i-dos mesos i que va ja camí dels dos anys, representa el triomf de l'amor i, al mateix temps, de la igualtat. Afortunadament, l'any 2011 i al país en què vivim dos hòmens o dues dones que s'estimen tenen exactament els mateixos drets que una parella heterosexual. És un dret nostre, de tot el col·lectiu LGTB, poder casar-nos si volem. Per descomptat que això és una decisió personal nostra i de ningú més, i menys d'un senyor gallec guerxo i amb barba que aspira a habitar la Moncloa a partir del 20 de novembre. De moment, però, una cosa està clara: des del passat 28 de setembre Óscar i jo som, de fet, una parella de dret, una parella amb drets.