Ciao!

Divendres, 9 de juliol. Últim dia possible perquè sone el telèfon des de Barcelona. Fa tres setmanes ja de la dura i angoixant entrevista a què vaig haver de fer front per primera vegada en ma vida. Ja fa també uns quants dies que la meua parella i jo hem perdut les esperances de veure el prefix 93 en el mòbil. «No passa res» —vaig dir-li jo la nit anterior, amb una certa resignació. «Almenys ho hem intentat» (en plural, sí, perquè aquest projecte ha sigut, des d’un principi, cosa de dos, dels dos). «Dimarts anirem a Castelló i lluitarem per la plaça de Cambridge.»

Concentrat en la preparació de l’examen de recuperació del nivell C1, aquell tranquil i calorós matí de juliol era, com ja he dit, l’últim en què podia ocórrer el que, efectivament, desitjàvem que ocorreguera. I ocorregué. A les 9.58 h un rrriiiinnnnggg rrrriiiinnnngggg alterà el silenci d’aquell acabat de reformar despatx. Mirí la pantalla d’aquell simple però útil cel·lular i viu l’anhelat 93, el prefix que des del 18 de juny volia veure-hi.

- Bon dia. Que parlo amb l’Òscar Banegas?

- Bon dia. Sí, sóc jo.

- Truco de l’Institut Ramon Llull de Barcelona i volem donar-te l’enhorabona perquè has estat seleccionat com a lector per a la plaça de Bolonya (Itàlia).

Silenci.

- Que no et fa il·lusió, Òscar? –digué aquella amable veu femenina.

- I tant que sí. Disculpa’m, però ja no esperava aquesta telefonada i és com que no m’ho crec.

- Entenc això. Hem trigat fins a l’últim moment perquè el procés de selecció s’ha allargat una mica, hi havia molts candidats.

- Moltes gràcies.

La conversa continuà amb una sèrie d’instruccions i d’informacions i l’anunci d’un imminent correu electrònic que, en tornar de comunicar la notícia al meu nóvio, ja tenia en la safata d’entrada. Encara estupefacte, a poc a poc, acabava de pair la notícia i començava a ser conscient de tot allò que implicava que aquell 9 de juliol sonara el telèfon: ni més ni menys que un canvi de vida —literal— per als pròxims un, dos, tres... anys, no se sap.

Perquè, efectivament, des d’aquell divendres l’Institut Ramon Llull (www.llull.cat) em considera lector de la Xarxa universitària d’estudis catalans, és a dir, professor de català en una universitat de fora del domini lingüístic. Això significa que probablement a final de setembre ens traslladarem a Bolonya i que a principi d’octubre començaré a impartir classes de llengua, literatura i cultura catalanes en la universitat més antiga d’Itàlia i d’Europa, la Università degli Studi di Bologna.

La decisió està presa i és ferma. Tinc el suport del meu xic, de la meua família i de les meues estimades amigues —d’amics, també en tinc, eh?, però són majoria elles, guapes i estupendes totes. És una cosa que volia fer des de fa molt de temps i crec que ha arribat el moment de viure aquesta —speriamo bene— meravellosa experiència. Com deia una publicitat que aquell mateix dia hi havia en la meua bústia, «hi ha oportunitats que solament es presenten una vegada en la vida.» Doncs això. Més clar, l’aigua, la de la Caleta gaditana o alacantina, tant se val.

No cal dir que tenim pors, jo crec que lícites i normals, en la mesura que el canvi comporta molta incertesa: cercar-hi un allotjament; l’aprenentatge de l’idioma per part del meu valent nóvio; la mentalitat italiana, retrògrada i tancada, per a alguns temes com ara l’homosexualitat; l’ensenyament de literatura, cosa que no he fet mai, i molts altres petits detalls que, a priori, ens inquieten.

Però, per damunt de les pors, hi ha els nombrosíssims avantatges que té aquesta nova aventura: enriquiment i creixement de tota mena —personal, de parella, laboral, cultural...—; pràctica i perfeccionament d’un idioma, l’italià, que des de setembre del 2005 estudie a l’Escola Oficial d’Idiomes d’Alacant; turisme per la bella Itàlia; coneixement de gent de totes les parts del món, no tan sols de la pàtria berlusconiana; l’ensenyament de la meua llengua, literatura i cultura a un estudiantat motivat d’allò més i un llarg etcètera de raons que fan que ja a hores d’ara, abans d’anar-nos-en, molta gent em confesse la seua sana enveja. Serà, en definitiva, un repte en tota regla que no ens reportarà més que beneficis. N’estic convençut.

Beneficis que, tot siga dit de pas, volem compartir amb tots vosaltres. I l’única manera que tenim de fer-ho és obrir els nostres braços, els nostres cors i les portes de la nostra futura casa a totes aquelles i tots aquells que ens estimeu i que sempre heu confiat plenament en nosaltres, Óscar I i Òscar II, els Oscar no de Hollywood però sí de Madrid —de Legazpi— i d’Alacant —de la Verge del Remei—, i a partir d’ara també de Bolonya.

Ciao, ragazze e ragazzi! Ci vediamo presto. Vi aspettiamo a Bologna.