Entre Sant Vicent del Raspeig i Bolonya hi ha moltes coses, per exemple, 1.300 km de distància. Però entre aquestes dues importants ciutats, almenys per a mi, hi ha també, com diu el títol, un amor ben bonic que comença per J i que va sorgir, o millor dit, que es va forjar en el sopar de comiat que vam organitzar amb amigues i amics el 24 de setembre de l'any passat. Allí es van veure per primera vegada i es van conéixer l'exalumna i ara amiga Johanna amb el veí de Sant Rafael i també amic Juan Ángel. I jo crec que Cupido, que en un principi no hi havia confirmat l'assistència aquella nit, hi va aparéixer.
He repassat l'àlbum de fotos d'aquella vetlada i m'ha fet il·lusió retrobar-me amb una instantània, la IMPG3853, molt particular. És una imatge en què el guapo Negrito, com el coneixem molts, trau la llengua a la càmera i s'hi veu, darrere, la també guapa Johanna somrient. Com els he comentat a ells en persona, em sembla preciós que tinguen una foto del seu primer dia, segurament quan encara no eren conscients que l'amor tocaria a les seues respectives portes. Com que jo també tinc no una, sinó tres fotos d'aquell 16 de desembre del 2009 en què coneguí Óscar i no em canse de mirar-les, crec que per a la nova parelleta sempre serà un record magnífic del que espere que siga el principi d'una bella i duradora història d'amor.
I si la nostra festa de comiat perquè deixàvem Sant Vicent per a venir a Itàlia a començar aquesta impagable experiència en tots els sentits els va unir, era obligatori que el primer viatge que feren junts Juan Ángel i Johanna fóra a Bolonya, terra d'universitat mil·lenària, exquisida i saborosa gastronomia i sostres però també ideologies polítiques molt roges. I vet ací que han vingut aquest cap de setmana de fred hivernal a fer-nos una grata i reconfortant visita, amb sorpresa inclosa. Perquè si Johanna des del moment en què em digué que hi vindria ha dit que ho faria amb una amiga i companya de treball, jo en l'últim instant, quan anava camí de l'estació a recollir-les, vaig pensar que venia millor acompanyada encara. I no em vaig equivocar.
Amb ells hem recorregut, en aquestes curtes però intenses quaranta-vuit hores de visita, els principals atractius turístics de Bolonya: Salaborsa, la plaça Major, el Palazzo d'Accursio, la basílica de sant Petroni, la biblioteca de l'Archiginnasio, el Museu d'Arqueologia, el Compianto a l'església de Santa Maria de la Vida, les dues torres, la comercial via Independenza, l'església de sant Esteve de dia i de nit, Corte Isolani i les tres fletxes (tot i que nosaltres continuem a veure'n només una), la porta del Departament de Llengües i Literatures Estrangeres Modernes (és ja una parada obligatòria en la visita als Ôscars: el lloc de treball del professore), la Galeria Cavour de primeres firmes, els sostres dels pòrtics de via Farini, l'Aula Carducci i el Museu Universitari (amb eixa sala Camil·la de l'obstetrícia de mitjan segle XVIII que impressiona de veritat i la sala de maquetes de vaixells), l'església de sant Domènec (on hi ha dues petites però bellíssimes escultures de Michelangelo), els jardins Margarita... No sé si us semblen poques o moltes coses. Això ho hauran de dir ells. El cas cert és que els hem portat com cagalló per séquia, que en versió saragossana és -i mireu que m'agrada aquesta expressió- como puta por rastrojo. És el que té deixar-se conduir per uns guies com nosaltres, desitjosos i emocionats sempre de mostrar aquesta ara la nostra ciutat als nostres éssers estimats i que vegen -vegeu- el major nombre possible de coses en aquesta mena de marató turística pels medievals carrers bolonyesos.
Més casualitats? Per descomptat. Segons sembla, després d'aquell profitós sopar, la primera vegada que van quedar els colomins va ser el 17 d'octubre passat per anar a veure, un diumenge a les nou del matí, l'exposició sobre mòmies que hi havia al MARQ. Doncs a Bolonya, de mòmies, sarcòfags i objectes relacionats amb Egipte, també n'han vist, a la sala egípcia del Museu Arqueològic, que trobe que els ha agradat molt.
I ha calgut que vinguen aquests amics perquè Óscar i jo descobrim, per fi, el seté i últim secret de Bolonya que ens faltava per localitzar: el rostre del dimoni en un medalló d'un palazzo a la plaça de sant Esteve. Ens va fer una gran il·lusió trobar-lo perquè ja feia temps que el buscàvem pertot arreu. Estem contents perquè, en aquesta cursa turística per la ciutat, els nostres hostes se n'han anat havent vist els famosos set secrets de Bolonya, tot i que un ja des de l'autobús camí de l'aeroport i en l'últim moment.
El que no és un secret és com de bé que es menja ací. Que li pregunten a Johanna per la pizza margarita de dos euros i mig que vam dinar dissabte al matí a casa, la lassanya del Caffè del Rosso del dinar de diumenge o la crep amb Nutella que es va menjar com a postres i comiat poc abans d'anar-se'n. O a Juan Ángel pels espaguetis alla carbonara del restaurant Nino o els rigatoni al ragù de la nostra trattoria preferida. Per alguna raó la ciutat de Bolonya és coneguda com la grassa...
Entre Sant Vicent i Bolonya hi ha moltes coses, deia al començament. I tant. Però hi ha, sobretot, l'amor entre dues persones que es van conéixer gràcies que Óscar i jo vam decidir organitzar un sopar de comiat amb totes les nostres amistats, eixa cuchipanda fenomenal i sense igual que tant i tant ens estimem. Bolonya és, per al meu xic i per a mi, molt i molt important. Però segurament no ho és menys per a Juan Ángel i Johanna, Johanna i Juan Ángel, que confiem, esperem i desitgem que sempre recorden aquest cap de setmana a la capital de l'Emilia-Romagna amb la mateixa emoció amb què el recordarem nosaltres. Com'è bello l'amore, vero?
He repassat l'àlbum de fotos d'aquella vetlada i m'ha fet il·lusió retrobar-me amb una instantània, la IMPG3853, molt particular. És una imatge en què el guapo Negrito, com el coneixem molts, trau la llengua a la càmera i s'hi veu, darrere, la també guapa Johanna somrient. Com els he comentat a ells en persona, em sembla preciós que tinguen una foto del seu primer dia, segurament quan encara no eren conscients que l'amor tocaria a les seues respectives portes. Com que jo també tinc no una, sinó tres fotos d'aquell 16 de desembre del 2009 en què coneguí Óscar i no em canse de mirar-les, crec que per a la nova parelleta sempre serà un record magnífic del que espere que siga el principi d'una bella i duradora història d'amor.
I si la nostra festa de comiat perquè deixàvem Sant Vicent per a venir a Itàlia a començar aquesta impagable experiència en tots els sentits els va unir, era obligatori que el primer viatge que feren junts Juan Ángel i Johanna fóra a Bolonya, terra d'universitat mil·lenària, exquisida i saborosa gastronomia i sostres però també ideologies polítiques molt roges. I vet ací que han vingut aquest cap de setmana de fred hivernal a fer-nos una grata i reconfortant visita, amb sorpresa inclosa. Perquè si Johanna des del moment en què em digué que hi vindria ha dit que ho faria amb una amiga i companya de treball, jo en l'últim instant, quan anava camí de l'estació a recollir-les, vaig pensar que venia millor acompanyada encara. I no em vaig equivocar.
Amb ells hem recorregut, en aquestes curtes però intenses quaranta-vuit hores de visita, els principals atractius turístics de Bolonya: Salaborsa, la plaça Major, el Palazzo d'Accursio, la basílica de sant Petroni, la biblioteca de l'Archiginnasio, el Museu d'Arqueologia, el Compianto a l'església de Santa Maria de la Vida, les dues torres, la comercial via Independenza, l'església de sant Esteve de dia i de nit, Corte Isolani i les tres fletxes (tot i que nosaltres continuem a veure'n només una), la porta del Departament de Llengües i Literatures Estrangeres Modernes (és ja una parada obligatòria en la visita als Ôscars: el lloc de treball del professore), la Galeria Cavour de primeres firmes, els sostres dels pòrtics de via Farini, l'Aula Carducci i el Museu Universitari (amb eixa sala Camil·la de l'obstetrícia de mitjan segle XVIII que impressiona de veritat i la sala de maquetes de vaixells), l'església de sant Domènec (on hi ha dues petites però bellíssimes escultures de Michelangelo), els jardins Margarita... No sé si us semblen poques o moltes coses. Això ho hauran de dir ells. El cas cert és que els hem portat com cagalló per séquia, que en versió saragossana és -i mireu que m'agrada aquesta expressió- como puta por rastrojo. És el que té deixar-se conduir per uns guies com nosaltres, desitjosos i emocionats sempre de mostrar aquesta ara la nostra ciutat als nostres éssers estimats i que vegen -vegeu- el major nombre possible de coses en aquesta mena de marató turística pels medievals carrers bolonyesos.
Més casualitats? Per descomptat. Segons sembla, després d'aquell profitós sopar, la primera vegada que van quedar els colomins va ser el 17 d'octubre passat per anar a veure, un diumenge a les nou del matí, l'exposició sobre mòmies que hi havia al MARQ. Doncs a Bolonya, de mòmies, sarcòfags i objectes relacionats amb Egipte, també n'han vist, a la sala egípcia del Museu Arqueològic, que trobe que els ha agradat molt.
I ha calgut que vinguen aquests amics perquè Óscar i jo descobrim, per fi, el seté i últim secret de Bolonya que ens faltava per localitzar: el rostre del dimoni en un medalló d'un palazzo a la plaça de sant Esteve. Ens va fer una gran il·lusió trobar-lo perquè ja feia temps que el buscàvem pertot arreu. Estem contents perquè, en aquesta cursa turística per la ciutat, els nostres hostes se n'han anat havent vist els famosos set secrets de Bolonya, tot i que un ja des de l'autobús camí de l'aeroport i en l'últim moment.
El que no és un secret és com de bé que es menja ací. Que li pregunten a Johanna per la pizza margarita de dos euros i mig que vam dinar dissabte al matí a casa, la lassanya del Caffè del Rosso del dinar de diumenge o la crep amb Nutella que es va menjar com a postres i comiat poc abans d'anar-se'n. O a Juan Ángel pels espaguetis alla carbonara del restaurant Nino o els rigatoni al ragù de la nostra trattoria preferida. Per alguna raó la ciutat de Bolonya és coneguda com la grassa...
Entre Sant Vicent i Bolonya hi ha moltes coses, deia al començament. I tant. Però hi ha, sobretot, l'amor entre dues persones que es van conéixer gràcies que Óscar i jo vam decidir organitzar un sopar de comiat amb totes les nostres amistats, eixa cuchipanda fenomenal i sense igual que tant i tant ens estimem. Bolonya és, per al meu xic i per a mi, molt i molt important. Però segurament no ho és menys per a Juan Ángel i Johanna, Johanna i Juan Ángel, que confiem, esperem i desitgem que sempre recorden aquest cap de setmana a la capital de l'Emilia-Romagna amb la mateixa emoció amb què el recordarem nosaltres. Com'è bello l'amore, vero?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada