Prostatitis

Si ets home, tens entre 20 i 40 anys i estàs llegint aquesta nota, hi ha moltes probabilitats que hages patit alguna vegada, o que patiràs en un futur, una prostatitis. De fet, segons GeoSalud, aquesta malaltia és la causa de vora el 25% de les consultes mèdiques d'homes joves i d'edat mitjana amb problemes relacionats amb els genitals i el sistema urinari i, fins i tot, algunes estadístiques indiquen que almenys la meitat de tots els homes, en algun moment de sa vida, tindran símptomes d'inflamació de la pròstata. Si ets dona, en canvi, l'equivalent de la prostatitis, en el vostre cas, és la cistitis, que de segur que n'has tingut una algun cop.

Evidentment, una persona com jo, que ho agafa tot (apendicitis, esquinços, trombosis venoses profundes, epitrocleïtis, amigdalitis cada dos per tres i molts altres mals menors), no podia deixar d'experimentar la incòmoda, emprenyadora, fastijosa i en alguns moments dolorosa molèstia i cremor que comporta la inflamació d'una part del cos tan recòndita i amagada, i que ens passa normalment desapercebuda, com és la pròstata. Doncs sí, aquest matí he estat en la consulta de l'uròleg i m'ha diagnosticat, només explicar-li els símptomes, una prostatitis. No m'ha dit si aguda o crònica, bacteriana o no, n'hi havia prou amb el nom i no calien cognoms.

Tot va començar el 7 de gener, l'endemà dels Reis Mags, que sembla que me la van portar de regal. Vaig començar amb unes molèsties en la punta del pene que em van fer anar, el dissabte 8, al Punt d'Atenció Continuada del meu centre de salut. Allí un metge em va diagnosticar, erròniament, irritació del fre. Com que amb la crema que em va receptar no vaig millorar, hi vaig tornar el dia 11 a la nit. Nou diagnòstic: possible uretritis. Atés que me'n venia a Bolonya, no hi havia temps de fer una anàlisi ni de sang ni d'orina, així que el galé em va receptar el norfloxací 400 mg en comprimits, durant deu dies. Com que continuava sense millorar, un metge d'atenció primària bolonyés em va canviar l'antibiòtic pel levoxací 500 mg, també en comprimits i durant cinc dies més. Per fi, amb aquest medicament, vaig començar a notar una lleugera milloria. Tot i això, no em trobava bé, així que després d'una sèrie de gestions (això és Itàlia!), vaig aconseguir que em vera un dels metges del Servei de Medicina del Treball de la universitat. Em va fer una anàlisi d'orina que va eixir bé. Aleshores, em va derivar a l'especialista i, sorprenentment, em van donar cita per a dues setmanes després. I el gran, desitjat, esperat dia ha arribat. I per fi tinc un diagnòstic, des del meu punt de vista, encertat i fiable, el d'un uròleg.

Com us deia, només dir-li què em passava i contar-li un poc els múltiples canvis en la focalització de la molèstia durant aquestes últimes cinc setmanes, ho ha tingut clar: «questo è una prostatite» [això és una prostatitis], presumpció mèdica que ha confirmat amb l'observació i la palpació de la zona referida. L'observació és baixar-me els pantalons, posar-me en la llitera i veure les meues parts no tan íntimes (us recorde que des de maig del 2007 el naturisme forma part de la meua filosofia de vida i el Cap de l'Horta me'l conec de cap a cap). La palpació: posar-se un guants i, primer, tocar-me l'abdomen, segon, el piu (prepuci cap amunt, prepuci cap avall) i, tercer, dit del mig cap a dins a la recerca d'una pròstata inflamada. Xe, un tacte rectal de tota la vida, ni més ni menys.

Sempre hi ha una primera vegada per a tot. He passat, amb trenta-dos anys, per les consultes d'endocrinologia, cardiologia, dermatologia, oftalmologia, otorinolaringologia, medicina interna, hematologia, reumatologia, fisioteràpia... Crec que només em faltava la d'urologia, no? Bé, no, i la de ginecologia, però temps al temps... Doncs sí, avui he anat per primera vegada a l'uròleg, a l'Hospital Malpighi de Bolonya. I jo em pregunte: ¿per què els xics, els homes, no anem mai, si no és per un problema com en el meu cas, a aquest especialista i, en canvi, les xiques, les dones sí que solen anar, una vegada a l'any, a revisió ginecològica? No hauríem de fer nosaltres el mateix? Per descomptat que sí. Jo trobe que a partir d'ara ho faré.I sobretot ho faré si l'uròleg que m'ha de veure és com el que m'ha atés avui. Confiat que em tocaria un metge a punt de jubilar-se, o en el seu defecte, una uròloga (Déu dóna de menjar a qui no té dents), la meua sorpresa ha estat quan, en entrar a la consulta, m'he trobat un xic jove, de la meua edat si fa no fa, alt i bastant apanyat, la veritat. Si no era guapo, almenys m'ha sembrat atractiu, diguem-ne resultón. I ja que a un li han de ficar el dit per l'anus, que no és gens agradable si no ho fa la teua parella i en un altre context totalment diferent, com a mínim que ho faça un xicon italià polit, no? Sí, sí, sí.

El diagnòstic ha sigut clar, i la prescripció mèdica també: Levoxací 500 mg, 1 c/dia, durant deu dies; Topster 3 mg, 1 supositori/dia, durant deu dies; Permixon 320 mg, 1 c/dia, durant tres mesos. I encara que no ho ha escrit en l'informe, també m'ha advertit de la necessitat de tenir abstinència sexual almenys durant els deus dies del tractament antibiòtic i antiinflamatori amb corticoides. Que hi farem, altres deu dies sense mullar.
Per acabar ja, dues reflexions més. La primera, quina tristesa m'ha produït veure com la sanitat pública italiana és finançada, en part, amb taxes que han de pagar els pacients. M'explique. Allí hi havia, juntament amb les finestretes per a agafar cita o dipositar mostres, una altra que funcionava exclusivament com a caixa per on passaven religiosament les persones a pagar el que tocara. Per posar-vos-en un exemple, la consulta meua, si no és perquè anava a través del servei mèdic de la universitat, l'hauria d'haver pagada: 18 €. Tot ciutadà que ha de fer-se una anàlisi de sang a la república independent de Berlusconi ha d'abonar també una taxa d'uns vora 20 €. E via dicendo. Sanitat pública? Que m'ho explique algú, per favor! Una de cal, i una d'arena. Els italians paguen per alguns serveis mèdics. També hi ha una sèrie de fàrmacs que paguen i uns altres que són gratuïts. Els dos primers que l'uròleg m'ha receptat me'ls han donat en la farmàcia sense pagar res, i costaven 53 €. L'altre, en canvi, l'he d'abonar jo.
Els nostres veïns, almenys, tenen un ministre de Sanitat, Ferruccio Fazio, de 66 anys, que és metge, com toca. I no solament té el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia i ja està, sinó que ha desenvolupat nombrosos treballs en el camp de la medicina, des de catedràtic de diagnosi per imatge i radioteràpia en la Universitat de Milà fins a director i president d'incomptables hospitals, centres, associacions, etc. Mirem a casa nostra. Ministra de Sanitat: Leire Pajín Iraola, 34 anys, llicenciada en Sociologia, ves per on, per la Universitat d'Alacant. I jo, que m'estic italianitzant massa, dic: «ma cosa c'entra la sociologia con la salute?» [que té a veure la sociologia amb la salut?] Per favor, que m'ho explique també algú, que no ho entenc.

Salut, i durant els pròxims deu dies, sense la rima fàcil i força al canut.