El discurs del rei

La meua mariliendres Raquel, Chein per als amics, fa temps que em diu, amb molt d'afecte, Peñafiel. I no m'ho diu perquè siga xafarder com el periodista de la premsa del cor, sinó perquè sóc un apassionat de la història de les reialeses, no solament l'espanyola. Atenció! Això no significa que siga borbònic. De fet, no ho sóc i preferiria, com a ciutadà que paga impostos, que els més de vuit milions d'euros que enguany hi ha destinats en els Pressupostos Generals de l'Estat a la Casa Reial es dedicaren a moltes altres coses -educació i sanitat, per exemple- i no a uns senyors i unes senyores que no en fan un brot. També us diré altra cosa. Si la solució és la república i ens ha de costar com als veïns italians -segons dades del 2005 que publicava el diari El País, la presidència de la república de la pizza i les ulleres de sol Ray-Ban era quatre vegades més cara que la fastuosa monarquia britànica-, em quede amb Joan Carles primer i Sofia després, com ironitzà un famós còmic.

Us dic tot això perquè ahir vaig anar al cinema amb el meu xic a veure Il discorso del re (2010), en italià, és clar. Imagine que n'heu sentit a parlar. La pel·lícula, basada en un fet real, conta la història del duc de York, el qual es va convertir en rei de Gran Bretanya l'any 1936 després que el seu germà gran, Eduard VIII, abdicara per amor a una plebea. El nou sobirà, Jordi VI (1936-1952) i pare de l'actual reina Isabel II, era tartamut, i aquest trastorn de la comunicació constituïa un gran inconvenient per a l'exercici de les seues funcions. La seua dona, l'entranyable i longeva reina mare, buscà un expert logopeda (Lionel Logue) que aconseguí, fent servir una sèrie de tècniques un tant particulars, eliminar el defecte del monarca.

No pretenc, ni de bon tros, fer-ne una anàlisi crítica. Simplement vull recomanar-vos-la, que és més important. Perquè a Óscar i a mi ens agradà moltíssim. Ens va semblar un film magistral, d'aquells que fan història, ben fet i millor interpretat encara. Em trac el barret davant els dos actors principals (Colin Firth en el paper del rei i Geoffrey Rush en el del logopeda) i de l'actriu protagonista, Helena Bonham Carter com a reina consort. Bravo!, com es diria a Itàlia. Magnífics, excel·lents, insuperables. Per descomptat també, les meues felicitacions al director, Tom Hooper. Ell és l'artífex d'aquesta sublim òpera del seté art.

No vull passar per alt un fet destacable -diria que obvi- de la cinta: l'afany de superació, en aquest cas d'una persona de sang blava, davant el que era per a Jordi VI un problema que condicionava la seua vida com a monarca. I és l'esforç, la perseverança, la constància, l'intent, el treball i l'ajuda d'un expert allò que el porta a véncer les pors i a pronunciar, sense quasi farfallejar, el seu primer discurs com a rei en temps de guerra. Ja ho diu la saviesa popular: voler és poder.

Segons els historiadors, sembla que el terapeuta Lionel acompanyà sempre el sobirà en els discursos i que entre tots dos es va forjar una forta amistat que durà fins a la mort de sa majestat el 1952. Vet ací com un trastorn, la disfèmia reial, donà com a resultat una camaraderia entre un i altre. Que bonic!

No estem davant d'una súper producció de Hollywood. Tampoc és la típica cinta taquillera. En absolut. És, a parer meu, molt més que tot això. Es tracta d'una extraordinària pel·lícula que posa de relleu veritats i mites d'un problema de salut que afecta setanta milions de persones en el món. Solament per això ja paga la pena visionar-la. Que siga Jordi VI, rei del Regne Unit i últim emperador de l'Índia, la figura visible d'aquesta patologia és, sincerament, el que menys importa. God save the king and, of course, all stutterers in the world.