29 de febrer

El 29 de cada mes Óscar i jo celebrem el dia en què va començar aquesta meravellosa història d'amor. Enguany no és any de traspàs i, per tant, febrer no té vint-i-nou dies. Això significa que o bé avançàvem la data al 28 o bé la retardàvem a l'1 de març. Nosaltres hem optat per aquesta segona opció, que coincideix també amb la data (cinc mesos) en què vam arribar a Bolonya. Així, doncs, avui, dimarts, primer dia del tercer mes del 2011, Óscar i jo fem un any i dos mesos junts, o el que és el mateix, catorze mesos, o d'una altra manera: quatre-cents vint-i-sis dies. Les hores, els minuts i els segons, si de cas, ja els comptaré un altre dia...

És dimarts i jo tinc classe al matí i a la vesprada, i tutoria: han de passar pel despatx dues alumnes, una a veure per on anem després de dos mesos i mig sense aparéixer per classe i l'altra a confirmar-me que el relatore (director) de la seua tesi di laurea accepta que jo faça de correlatore (subdirector). Per la seua part, Óscar té classe d'italià de 9.30 a 11.30 h, de 16.00 a 17.30 h i de 19.30 a 21.30 h. Per tant, impossible celebrar tan gran esdeveniment en un dia feiner tan atrafegat. Però el celebrarem com últimament estem fent-ho: viatjant. Venècia, Florència, balneari d'Archena, Trieste i ara... Hi ha tants llocs que la gent ens recomana visitar que no sabem quin triar-ne. Tenen moltes paperetes Ravenna, Màntova, Pàdua, Parma, Siena, Lucca... No ho creureu, però la dificultat, a Itàlia, és elegir on anar.

I mentre decidim lloc i dia, no podíem deixar de festejar els catorze millors mesos de les nostres vides (que tot just ha coincidit amb el final de la prescripció mèdica d'abstinència sexual per la meua sonada prostatitis) de la manera en què se celebren aquestes dates assenyalades, és a dir, posant en funcionament tota la maquinària després de la parada obligatòria. Com diu un company meu, la qüestió és engreixar els aparells.

És evident que Óscar i jo ens estimem, i molt. Ho veieu des de la terreta que estem molt feliços junts, que ens brillen els ulls quan ens mirem i que ens cuidem i ens respectem moltíssim. Estem enamorats, molt enamorats, però no com el primer dia, sinó més. Perquè cada dia que passa tenim més clar que estem fets l'un per a l'altre i que aquesta relació promet de debò. Un any i dos mesos, catorze mesos o quatre-cents vint-i-sis dies... Açò no ha fet més que començar!