L'experiència maltesa

Del 7 a l'11 de febrer Óscar i jo vam estar a Malta celebrant el nostre sant (3 de febrer), amb retard, i els enamorats (14 de febrer), per endavant. En realitat, allò de sant Ôscar i de sant Valentí era una excusa barata per a fugir de Bolonya a la recerca de sol, calor i el nostre estimat mar. Si Racanair ens oferia la possibilitat d'anar-hi per 3 euros i tornar a la dotta, la grassa e la rossa per 9 euros per barba, resultava quasi un sacrilegi desaprofitar l'oferta. Si us dic que ens va costar el mateix (24 euros) els bitllets d'avió que els tiquets d'autobús que connecta la ciutat italiana amb l'aeroport (6 km), entendreu que ens semblà molt barat el mitjà aeri, però molt car, caríssim, els 6 euros per un trajecte tan curt. Per sort hem descobert que l'autobús núm. 91, encara que no arriba a l'aeroport, té una parada molt a prop, tant que si un no va molt carregat pot caminar un poquet fins arribar a la terminal. I són 5 euros d'estalvi, que no està gens malament!

El vol d'anada va ser molt tranquil, l'avió anava quasi buit i vam poder seure on vam voler, ben còmodes. Una hora i quaranta minuts després d'enlairar-nos des del Guglielmo Marconi arribàvem a l'internacional de Malta, que és diminut. Trobe que el de San Javier, a Múrcia, és més gran i tot. En arribar-hi, suposadament ens havia de venir a arreplegar el taxi de l'hotel que havíem reservat. Allí no hi havia ningú. Vam provar a telefonar des d'una cabina però o cap no funcionava, o no sabíem fer-la funcionar. Ho vam intentar amb el mòbil i la targeta SIM no volia treballar aquella vesprada. En fi, un desastre! Ho vam intentar minuts més tard i finalment vam poder parlar amb l'hotel: s'havien equivocat de dia i ens esperaven el 8. Ja podíem estar allí esperant aleshores! Res, vam agafar un taxi i en deu minuts érem a l'hotel. És l'avantatge de l'illa de Malta, que és tan petita que en un tres i no res ets en qualsevol lloc.

Vam deixar les maletes a l'habitació i ens en vam anar a sopar. Teníem una fame da lupo, com diuen a Itàlia. I, després, passeig per la badia de Sliema en direcció a la Valletta, a la qual quasi vam arribar. Desférem el trajecte i caminàrem pel marítim davant de l'hotel en una nit amb una temperatura més que agradable, totalment primaveral. I quan ens cansàrem de passejar, ens n'anàrem a cansar-nos d'una altra manera i, després, a dormir.

L'endemà ens despertàrem i ens alçàrem a les 7.20 h. Direu que què prompte, no? Era suficient, no hi havíem anat a dormir i, a més a més, estàvem desitjosos d'obrir la cortina i contemplar aquell sol resplendent que ens obligà, sí o sí, a posar-nos les ulleres de sol abans d'eixir a la terrassa. Perquè, a posta, vam agafar l'habitació amb vistes al mar. I no ens en penedim gens. La vista era magnífica: el passeig de Sliema, l'illa Manoel davant i, al fons, la capital de Malta.

Vam desdejunar-nos com a reis al restaurant de l'hotel i, en acabant, vam agafar un autobús que ens portara al nostre primer objectiu, la Valletta. I quina va ser la sorpresa en muntar en aquella carraca dels anys, vés a saber, setanta o vuitanta, si no més. De fet, aquesta ha sigut una de les principals anècdotes del viatge, els autobusos maltesos, vells, antics, explotats com a reclam turístic -l'imant que m'he comprat per a la meua atapeïda nevera ha sigut, precisament, d'una guagua groga- però, sens dubte, amb el seu encant. No he estat mai a Cuba, però no sé per què, en el moment en què vaig pujar en una d'aquelles camionetes, em vaig teletransportar a l'illa dels puros havans. Les rialles que hem passat el meu xic i jo dalt d'aquestes màquines ja forma part de les nostres grates vivències. Moltes fotos i, sobretot, alguns vídeos en donen fe.

Vam visitar tranquil·lament la ciutat, molt petita però amb un sabor mediterrani peculiar. El temps també acompanyava: sol i calor. Temperatura impensable a Bolonya i pareguda a la d'Alacant en el mes d'abril o maig. Teníem per davant el Fort de sant Elm, The Malta Experience, la cocatedral i l'espectacular quadre de Caravaggio La decapitació de sant Joan (1608), el comercial carrer de la República, la plaça del palau presidencial, el port marítim, una exposició sobre la vida d'Anna Frank... Això sí, amb dues importants parades: a migdia per a dinar i a mitjan vesprada en una perruqueria perquè a Óscar li tallaren els cabells i el deixaren, si escau, més guapo encara. I en fer-se de nit, carraca de nou (atenció al preu del bitllet: 0,47 €) i a Sliema, a dutxar-nos, sopar (el meu xic em portà a un Wok en el qual soparíem altra nit de tant que ens agradà), passejar, menjar-nos una crep boníssima i, ja a l'habitació, les postres...

El tercer dia, dimecres, el vam dedicar, al matí, a veure les tres ciutats: Vittoriosa, Senglea i Cospicua. En realitat, solament vam tenir temps de veure'n les dues primeres. Són les que hi ha just davant del port Grand Harbour de la Valletta. A Vittoriosa, però, vam entrar en el Museu de la Inquisició. Esperàvem trobar-hi més coses, la veritat, però en veure que es tractava d'un museu d'objectes religiosos més que del Tribunal del Sant Ofici, em va decebre pagar els 4,5 € -amb carnet universitari, per descomptat- no per res, simplement perquè els havia destinat a l'Església catòlica, apostòlica i romana que dirigeix un tal Joseph Ratzinger, Benet XVI per als amics.

Autobús cap amunt, autobús cap avall, tornàrem a la Valletta a dinar. A les 16 h teníem cita per a visitar l'hipogeu de Hal Saflieni a Paola, l'únic temple subterrani prehistòric a l'interior del qual hi ha tombes que daten del 4.000-5.000 aC, reconegudes com a Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Vam agafar l'autobús núm. 8, el mateix que porta a l'aeroport, per tal d'arribar-hi amb temps. Calia ser-hi un poc abans, a les 15.45 h. El conductor em va dir que m'avisaria on havíem de baixar. I se'n va oblidar. Quan ens en vam adonar, érem ja a l'aeroport. Nerviosos (més que res perquè no volíem perdre els 50 euros que les entrades ens havien costat), vam haver d'esperar que tornara de nou cap a la capital i, en passar per Paola, ens en vam baixar. L'home pensà que anàvem als temples megalítics i ens indicà com arribar-hi. Però quan ho férem, a les 15.55 h, allí no era. Allò eren, com he dit, els temples megalítics, però nosaltres volíem visitar l'hipogeu. M'agradaria que ens haguéreu vist córrer a Óscar i a mi, a les 16.00 h, amb una calor que hi feia que no era normal, pels carrers d'aquell poblet que més que Malta semblava El Caire, Trípoli o Tunis. Esgotats, jo almenys sense alé i sense quasi respiració, arribàrem al lloc, on feia ja un quart d'hora que ens esperaven. La carrera, però, va valdre moltíssim la pena. Allí dins hi havia una meravella de la història de l'art: un temple/santuari/necròpoli d'època prehistòrica, i a més a més, sota terra, l'únic conegut fins ara.

Després de la marató de Hal Siflieni, el cos ens demanà relax. 0,94 € i a la Valletta, to go shopping. En una coneguda botiga de roba vam comprar-nos jo una samarreta de màniga curta guapíssima i Óscar, un jupetí negre la mar de xulo. I altres 0,94 € i a l'hotel, a repetir el ritual: dutxa, sopar, passeig i...

L'últim dia a Malta havia d'estar dedicat, necessàriament, a l'illa de Gozo. Per tant, autobús a la capital; d'ací, un altre a Cirkewwa, a l'altra punta de l'illa; de Cirkewwa, ferri a la ciutat de Mgarr, ja a Gozo; autobús de Mgarr a Victoria, la capital. Passeig per la ciutadella, la part més alta i fortificada de la ciutat, amb unes vistes de tota l'illa vertaderament espectaculars. Dinar (m'he quedat amb les ganes de saber com es diuen aquelles saboroses boles amb formatge dins que tant em van agradar) i tornada a Malta en vaixell. De Cirkewwa, autobús a Bugibba, on ens vam fer tot un àlbum de fotos en una platja de pedres que ens recordà moltíssim el nostre estimat Cap de l'Horta alacantí; d'ací, autobús a Mdina i visita de l'antiga capital de Malta, caracteritzada per la presència d'edificis medievals i en estil barroc. De nit ja, passeig ràpid per Rabat i, destrossats del cansament acumulat pel nostre frenètic ritme turístic, autobús a la Valletta i, des de la concorreguda estació central, un seixanta (perquè podíem agafar el 61, 62, 63, 64, 66 o 68) cap a l'hotel. I ja sabeu com havien acabat els anteriors tres dies a Malta.

Us preguntareu: «quants autobusos heu agafat?» Moltíssims, no els hem contat, però un cabàs. Era l'única manera de moure's per una illa que, òbviament, no ens ha deixat indiferents. Perquè la història de Malta és la història d'un país que, atesa la seua estratègica situació al bell mig del Mediterrani, ha estat governat i motiu de disputes de diverses potències al llarg dels segles. La Repubblika ta' Malta, en llengua maltesa, és tot un contrast: cabines telefòniques típicament britàniques col·locades en carrers amb una arquitectura i un urbanisme propis de ciutats del Magreb; uns autobusos a l'estil dels de la República Dominicana, sempre amb la porta -d'entrada i d'eixida- oberta i amb el metàl·lic com a única forma de pagament; una llengua semítica, provinent de l'àrab col·loquial sicilià, inclassificable per a molts lingüistes i que conviu, oficialment, amb el poderós anglés...

Tot això i molt més és Malta, un petitíssim país insular independent des del 1964, membre de la Unió Europea des del 2004 i, en el capítol de curiositats, amb 413.609 habitants el 2008 i una distribució de 1.262 hab./km2, un dels més densament poblats del nostre entorn europeu. Malta, un viatge al passat, una mirada cap al futur.