D'impressores i altres batalletes bolonyeses

A totes aquelles persones que sé que llegiu els meus escrits

Em consta que aquella entrada en què narrava, pas a pas, les meues primeres aventures a Bolonya va provocar més d'una rialla. No sabeu quant m'alegre que almenys el meu periple italià servisca per a traure-us un somriure i ho passeu bé mentre llegiu les meues reflexions en veu alta, com les anomene.

Em propose ara contar-vos el final de la gesta amb la famosa impressora. No sé exactament en quin punt em vaig quedar de la història. El cas és que quan va arribar la tinta de color blanc i negre i vaig comprovar que continuava sense funcionar, els tècnics em van dir que faltava també el color magenta. Després d'esperar-lo mes o mes i mig, ja ni me'n recorde, la stampante seguia sense voler imprimir. Aleshores s'adonaren que hi mancaven també els altres dos colors (blau i groc). Per tant, demaní els dos al mateix temps, per si de cas, per tal de no allargar ja més la cosa. Sorprenentment, arribaren només una setmana després. Increïble. O siga que els dos primers colors van tardar mes i mig cadascun i, en canvi, aquests dos, demanats al mateix temps, trigaren solament set dies. No ho entenc. Doncs bé, la setmana passada els hi vaig col·locar i... sorpresa!, no imprimia tampoc. Correu electrònic als informàtics en què els ho explique tot i els pregue, per favor, que vinguen a fer-hi una ullada. Al cap d'uns dies ve Romano a mirar-la. L'engega, prova a imprimir un document i res. La impressora fa l'intent, però no s'hi veu res. N'ixen els fulls blancs, tal com hi entren. I em diu: «forse non va perché è da tanto tempo che non si usa.» [potser no funciona perquè fa tant de temps que no s'usa]. ¡Acabáramos! Hi fa una prova, i una altra, i una altra, i res de res. «Ok, adesso me ne vado, ci penserò.» [d'acord, ara me'n vaig, hi pensaré] Uns dies després, arribe al despatx un matí i veig damunt la taula una nota seua: «la stampante è pronta.» [la impressora ja funciona] I, efectivament, la maquineta, per fi, ja imprimia.

Això era el dia 1 de febrer, dimarts. Ni fet a posta, però tot just quatre mesos després d'haver aterrat per ací. Cent vint-i-tres dies després, per fi, podia imprimir. La veritat és que l'avinentesa mereixia, almenys, una festa. Mig curs per a poder treballar en unes condicions mínimes i acceptables, sense haver d'anar a l'altra punta del departament a fer unes impressions. Ara que la tinc al costat, que ni m'he d'alçar de la cadira, em sembla un producte de luxe. Com que no m'ho crec encara...

De batalletes bolonyeses, n'hi ha un fum, o un sacco, com diuen per ací. Us en contaré una altra que de segur que us farà també gràcia. Recordeu aquell curs d'italià que volia fer gratuïtament (perquè ho deia la convocatòria de la plaça quan m'hi vaig presentar) i que no hi va haver manera de fer-lo? Doncs en tornar de Nadal, em trobe un dia el meu cap pel corredor i em diu: «he hablado con la directora del CILTA y le he arrancado el compromiso de que puedas hacer el curso de italiano que querías en el segundo trimestre.» I, tot seguit, me'n vaig al despatx i li escric un correu electrònic a la professoressa per a recordar-li-ho. No em contestà mai, però sí la setmana passada l'administrativa del servei d'idiomes perquè anara el dia 3, a partire dalle ore 9, a fer el test de nivell. I jo pense: «altra vegada? Però si el vaig fer a l'octubre? A més a més, jo necessite primer saber l'horari del curs no siga que em coincidisca amb les meues -poques- classes i no puga fer-lo, que ja seria casualitat, per cert.» I els ho dic, tot per correu electrònic. La resposta és més o menys la següent: a mi m'han dit que et diga que el dia 3 has de fer el test de nivell. Quina poca traça!

I allí que me'n vaig jo, el 3 de febrer, dia del meu sant -i del meu xic-, a repetir un examen que vaig fer fa tres mesos, i que si ja em va eixir bé aleshores i va servir perquè entrara en el nivell B2, el més alt que imparteixen ells, per força ara m'havia d'anar encara millor. I així ha estat. L'he fet amb els ulls tancats i rapidissímament, i quan he arribat a la prova oral i li he contat per damunt a la professora que ja havia fet aquest tràmit a l'octubre, m'ha dit: «Ok, va benissimo. Vattene, vattene, ti metto nel livello B2.» [d'acord, molt bé. Ves-te'n, ves-te'n, et passe al nivell B2]. Impressionant, veritat?

No us avorriré amb les meues penalitats. No paga la pena. El que més em fot és que tothom ací justifica allò que no funciona dient «siamo in Italia» [som a Itàlia]. I jo sempre pense: i quèèèèèè? Per al que volen són Itàlia, i per al que no volen, també. Heus ací les dues cares d'aquest país de grans contrastos. La pizza, els espagueti, el ragù, Venècia, Roma, Florència, Milà, la moda, les ulleres de sol, xics guapos i molt ben vestits..., però també un trànsit caòtic i perillós; un fred, una boira i una humitat insuportables; una administració que no funciona ni cara al vent; un president del govern de 74 anys, maquillat del tot, que organitza festes a les quals convida menors d'edat i un llarg etcètera que encara, a hores d'ara, no deixen de sorprendre'm. Figuriamoci!