Trista Trieste

In memoriam

La visita a la Risiera di San Sabba, a Trieste, el 29 de gener al matí ens va deixar, tant a Óscar com a mi, un sabor de boca ben amarg. Sens dubte, no era la millor manera de començar el dia ni de celebrar el nostre aniversari. Féiem tretze mesos junts aquell dissabte. Un número molt roí, per als supersticiosos, que prefereixen referir-s'hi amb la fórmula dotze més un. Presagi, semblava, de la mala estona que hi passaríem poc després.

L'amic i company Albert ens va dir en alçar-nos: «podríeu anar a la Risiera di San Sabba; val la pena veure aquest camp de concentració i d'extermini de l'època nazi.» Mai havia visitat cap dels vint-i-cinc camps de la mort que hi hagué a l'Europa fascista de mitjan segle XX. Fins dissabte tan sols em sonava el d'Auschwitz. Però no sabia que a Itàlia n'hi havia també un, l'únic de fet, als afores de Trieste, que actualment és, per sort, monument nacional. A parer meu, permetre-hi l'accés al públic, de manera gratuïta i amb un horari continuat, és mantenir viu el record d'allò que succeí entre les parets d'aquell trist, fred, lúgubre recinte.

Óscar i jo no ho vam dubtar. Vam agafar l'autobús que ens indicà l'Albert i hi vam anar. Quan vam arribar a la porta, un silenci estremidor ens va anunciar on érem. Ens esperava, només entrar-hi, a mà esquerra, la cel·la de la mort. El lloc, inhòspit, em va fer imaginar els moments tan injustos i criminals que s'hi van viure entre 1943 i 1945. I no vaig poder evitar-ho: vaig plorar. No hi havia ningú, tan sols el meu xic i jo, i els dos, amb llàgrimes de pena i de ràbia vam recórrer aquell indesitjat lloc, el pitjor de tots i amb diferència.

Les cel·les, diminutes, on imagine que ficaven vés a saber quantes persones; la sala de les creus, on supose que penjaven els detinguts; el pati, amb corones de flors i on, segons totes les fonts, hi havia el forn crematori, ara amb una austera escultura de ferro que simbolitza el fum; el museu pròpiament, amb objectes, fotos, robes que testimonien la duresa d'aquell camp. Va ser, per a mi i per a Óscar, dantesc, aborronador, tristíssim, el lloc més macabre que hem visitat mai.

Quan vaig arribar a la zona on hi havia plaques commemoratives a aquelles i aquells que hi van perdre la vida a mans de l'odi, no vaig poder evitar rompre a sanglots, uns plors que no admetien consol. «Inumana ferocia nazista ha distrutto qui nobili ed eroiche esistenze.» [Inhumana ferocitat nazista va destrossar ací nobles i heroiques existències], va ser un dels rètols que més em va commoure. No em va esporuguir menys la carta d'una filla a la seua mare, que traduïsc directament al català:

Estimada mamà,
Et comunique que avui m'han cridat per a afusellar-me. Adéu per sempre!
Estimada mamà, adéu!
Estimada germana, adéu!
Estimat papà, adéu!
Mort al fascisme! Llibertat als pobles!
Bavčar Zorko

Directament, me'n vaig eixir fora, al pati. No podia continuar assistint a un espectacle d'atrocitat semblant, d'injustícia majúscula i de discriminació sense parangó. La meua tristesa, la cara inundada de llàgrimes, la ràbia continguda no m'ho van permetre. Necessitava oxigen, aire, sol, vida... La vida que, precisament allí fa unes quantes dècades, uns alemanys desgraciats i malparits van arrabassar a entre tres mil i cinc mil innocents presoners i presoneres.

Les nostres dedicatòries en el llibre de firmes i d'assistència donen fe del moment inenarrable que hi vam: «Con lágrimas en los ojos escribo estas líneas. La Historia no olvidará lo que injustamente sucedió aquí hace tantos años, algo que nunca debió de suceder», vaig escriure jo. «Se queda uno sin palabras y con el corazón triste. No puede volver a suceder nada semejante», escrigué Óscar. Perquè no pot caure en l'oblit la barbàrie assassina i sense raó de les forces d'ocupació hitlerianes, sempre recordarem el dia en què vam visitar, per primera vegada, un camp de detenció, de trànsit a la deportació i d'eliminació de detinguts, la Risiera di San Sabba. Seixanta-sis anys enrere Óscar i jo, per enamorar-nos l'un de l'altre, hauríem viscut els últims dies de les nostres vides de la incívica manera en què, amb la visita, ens fem una idea que ho van fer milers d'homosexuals, jueus, xiquets, dones i homes incòmodes per al règim del Tercer Reich, víctimes de l'odi nazi i fascista que sofriren i moriren pel seu ideal de llibertat. I pensar que encara hi ha qui nega l'Holocaust...