Retallades inflamables

L'onada d'incendis, molts intencionats, que està patint Espanya aquest estiu és la més greu de l'última dècada. De moment, solament al llarg del 2012 la superfície cremada supera un 92% la dels últims deu anys. Estem davant d'una catàstrofe mediambiental de magnitud colossal. Els nostres boscos i les nostres muntanyes es cremen sense que puguem fer-hi res. Impotents, presenciem com la verdor de la natura que ens envolta desapareix per sempre. El paisatge desolador que deixa el pas del foc encongeix el cor de qualsevol. Faran falta molts anys perquè els nostres ecosistemes tornen a lluir com ho feien fins ara. Comença ara el dur treball de repoblar les zones afectades perquè un dia, de moment encara molt llunyà, brillen com no ho haurien d'haver deixat de fer mai...

La sensació que un experimenta quan, estés al sofà veient el telenotícies, té coneixement d'un incendi en un lloc a l'altra punta del país, com el de la Jonquera, el de l'illa de la Gomera o el del parc nacional de Doñana, per posar-ne només tres exemples, és ben diferent de quan el periodista anuncia un foc a escassos quaranta o cinquanta quilòmetres de ta casa. És el que em va passar quan vaig assabentar-me del desastre de la Torre de les Maçanes, Benifallim i Penàguila, que ha deixat dos morts, dues persones ferides i vora 600 hectàrees cremades. La impotència és, en aquest cas, més gran si cap. I si, damunt, tens un amic al qual aprecies que viu en una de les localitats afectades, doncs el nerviosisme fa acte de presència de seguida. Immediatament em vaig posar en contacte amb Pau per tal de saber si estava bé. Afortunadament, ell i la seua família es trobaven sans i estalvis, però el dolor i l'afectament per la terrible desgràcia l'impedien, fins i tot, parlar. Com ell mateix va escriure en el seu mur de Facebook, «un dia vaig triar un camí; eixe seria el meu camí. Ara el foc no ha deixat res, absolutament res. Els homes també ploren».

Plorem la pèrdua de les dues vides humanes, un brigadista i un agent forestal que van donar la vida per intentar protegir les nostres muntanyes. També, per descomptat, plorem pels dos ferits, i pel rastre de ruïna, destrucció i devastació que ha deixat aquest incendi. La pregunta és ineludible: aquestes dues morts, es podien haver evitat? La resposta no la tinc ni jo ni ningú. Però el que sí que tinc són una sèrie de dades. A la Comunitat Valenciana, el pressupost en matèria contra incendis va ser de 110 milions d'euros el 2011; de 95 l'any 2012, és a dir, quinze milions d'euros menys. Això ha representat un 80% menys d'agents forestals. Un 80%! A tall d'exemple, en un incendi que hi va haver a començament d'estiu a Castelló, hi havia més voluntaris que bombers apagant el foc. Per què? No van deixar treballar els professionals per no haver de pagar-los les hores extra. No és això molt fort, o m'ho sembla a mi? Per a mi és una poca vergonya, o com diria ma mare, manxega de soca-rel, un sinvergüencerío que pa' qué. Sincerament, estic cremat amb tanta retallada d'aquests governants que, excepte rebaixar-se el seus sous, trauen les tisores a tort i a dret, també en la cura dels nostres monts. Qui ha eliminat si no la brigada de Penàguila, que és la que anys enrere vigilava la Rabosina, on es va originar l'incendi, i que va arrasar també el barranc Fort, el barranc de Montferri i el port de Benifallim?

Diu el ministre d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, el senyor Miguel Arias Cañete, que les competències en matèria d'incendis estan transferides a les comunitats autònomes. Es veu que això degué tranquil·litzar-lo un poc i per això se'n va anar a una correguda de bous al Port de Santa Maria (Cadis), juntament amb el rei, mentre tres parcs nacionals i moltes altres muntanyes i boscos del nostre país es cremaven. En comptes d'estar al peu del canó, treballant braç a braç en la coordinació de les diverses emergències, va preferir passar la vesprada amb el monarca gaudint de l'espectacle de la festa nacional, en una estampa de cacic que em va recordar altres temps. I després té la barra d'assistir al soterrament d'un dels morts, acompanyat, com no, del Molt Honorable, que en aquestes tràgiques ocasions és un especialista a posar una cara de restrenyit impressionant... Per a fer-se la foto, sí; per a solucionar una situació crítica, en els bous... Aquest és el país i els polítics de pandereta que tenim...

El foc ha tenyit de tristesa les nostres retines. Les llàgrimes no han sigut suficients per apagar aquest incendi devastador. Les flames ja han deixat suficient pena, suficient patiment, suficient angoixa. Vull acabar aquesta reflexió amb optimisme. Estic convençut que els veïns de la Torre de les Maçanes, de Benifallim i de Penàguila faran tots els possibles perquè les seues serres i els seus cims prompte puguen lluir verds i esplendorosos com ho feien fins al fatídic 12 d'agost. Amb esforç i il·lusió donaran vida a allò que ara és solament cendra. Perquè, com diu l'amic torruà, «cal tirar endavant, sempre avant, malgrat tot avant». Sempre, i ara més que mai. Ànim i força!