TVP en MSD

Com molts de vosaltres sabeu, el 7 d’abril del 2007, a Madrid, vaig patir, segons el diagnòstic de la joveníssima metgessa que em va atendre a l’Hospital Universitari de La Princesa, una «TVP en MSD». Això, en cristià valencià, és una trombosi venosa profunda en el membre superior dret. L’esglai va ser majúscul: el braç morat i unflat, molt morat i molt unflat, com un pernil, i no exagere gens ni mica. En tinc fotos, si no ho creieu. Sí, un poc masoca, ja ho sé. Després de descartar una isquèmia arterial aguda, de posar-me els analgèsics en vena del mal que em feia, de fer-me una ecografia Doppler, de confirmar el diagnòstic, de punxar-me l’heparina, de prendre el Sintrom, després de set o huit hores a Urgències en un box em van deixar anar-me’n amb la condició que, en arribar a Alacant, acudira a l’hospital. Quan hi vaig arribar, la Dra. Sánchez, l’especialista en trombosis del Servei de Medicina Interna de l’HGUA, me’l va veure i va dir: “¿cómo te han dejado salir así de Madrid?” Ai, no ho sé, vaig dir. “Pues tienes que ingressar aquí, porque ese brazo...” I del 10 al 20 d’abril vaig estar enganxat a la bomba de l’heparina, al Sintrom a les 18 h —puntualitat britànica—, amb el braç embenat i amb l’habitació plena de visites, que van fer més lleugera l’estada al centre sanitari. Per cert, aprofite ara per a agrair a tothom les mostres d’estima aquells durs dies. Vertaderament, ho vaig passar malament, físicament i psicològica.

Han passat tres anys, i encara no puc creure que tinga el braç amb mi, penjant, i que hi puga escriure, netejar, arrossegar el carro de la compra i tantes i tantes altres coses que, diàriament i insconscientment, fem amb les extremitats superiors, sí, sí, incloent-hi allò que esteu pensant, que també. Això és salut, collons!

Certament, el braç no és el mateix des d’aquell fatídic dia, però bé, puc donar-me per satisfet. De vegades em fa mal, sobretot a l’estiu per la calor, època en què prenc un venotònic i sent un gran alleugeriment. Chari —la metgessa per als amics— diu que és síndrome postflebítica, i que m’hi acostume perquè és ja per sempre. Com també tindré tota la vida el braç dret més gran —millor dit: més unflat— que l’esquerre. Normalment, quasi tots els xics tenim un testicle més gran que l’altre. Doncs jo no, jo tinc un braç amb més perímetre que l’altre.

L’especialista em va donar, en les successives i constants revisions, una sèrie de recomanacions per tal de millorar la salut del meu braç. Fonamentalment, em va aconsellar que no nadara més, o en tot cas un dia a la setmana solament. Impossible. La natació era i és l’esport que més m’agrada i em negue a no practicar-lo, això sí, amb coneixement i amb cura, però necessite fer-ne, almenys, tres dies a la setmana. M’ho demana el cos. És una necessitat, per a l’esquena, per al coll, per a tot. En segon lloc, em va dir que bombe la sang, que la moga, que circule. “Que bombee, que bombee, Òscar”. I això també m’ho demana el cos, més que la natació, per descomptat. Em va prescriure Chari, en una recepta verda de la Seguretat Social: 1 bombeo/24 h. I jo, de la mateixa manera que prenc el venotònic religiosament cada dia, també intente prendre la meua dosi de bombament a diari, però hi ha dies en què no és possible i no perquè no vulga, sinó perquè no depén de mi. I no és que me n’oblide, eh? Hahahahahahaha.

El 22 de desembre del 2008, dia del sorteig de la Grossa de Nadal, va ser l’última revisió. Totes les anàlisis van eixir perfectes i Chari em va donar l’alta definitiva. “Òscar, tú estás muy bueno, no quiero verte más por aquí”. I això és el que he fet, no l’he tornada a veure des d’aleshores. Bon senyal, no? Aquell dia, sens dubte, em va tocar la loteria, la loteria de la salut, que és la més important, la que vertaderament volia que em tocara.

Salut i força al canut!, mai millor dit.

6 de juny de 2010