Alacant, de primera!

Com diu l’himne, Alacant té tres coses que a Espanya són molt famoses: les platges, les palmeres i l’Hèrcules campió. Des d’ahir, l’Hèrcules és un equip de primera divisió i Alacant, conseqüentment, també és una ciutat de primera. Ja ho era, però ara, si de cas, ho és més.

El 19 de juny del 2010 passarà a la història per tres motius.

En primer lloc, perquè vaig veure per primera vegada en ma vida la mascletà des de la mateixa plaça dels Estels —hi insistisc: de tota la vida, la plaça dels Cavalls. Em fa vergonya reconéixer-ho, però mai, amb trenta-dos anys que tinc, havia vist ni viscut una mascletà en viu i en directe. M’agradà, no puc negar-ho, però tampoc m’entusiasmà. Potser, per a perdre la virginitat amb la pólvora, estava massa prop dels petards i les oïdes pensava que em rebentaven. Però, certament, va ser impressionant.

En segon lloc, perquè l’Hèrcules guanyà a Irun i, per tant, la pròxima temporada jugarà en primera divisió, la qual cosa, com a alacantí i encara que no siga molt futboler, m’alegra molt, moltíssim.

Sempre s’ha dit que el futbol és un esport que alça passions, i és veritat. Vaig celebrar la victòria herculana a Panoramis pegant bots, cridant, emocionat i abraçat a les meues amigues i al meu xic, en un moment d’alegria únic i irrepetible que la càmera de fotos de Delia enregistrà amb un vídeo per a la posterioritat. No és per a menys, feia catorze anys, des del 1996, que el nostre equip no estava en primera.

I de Panoramis a la plaça dels Estels novament, on hi havia concentrada tota l’afició en un autèntica festa en què el sentiment alacantí, unànime, inundava cada racó no solament de la plaça, sinó de tota la ciutat.

Cansat, molt cansat —quasi onze hores de tren el dia anterior, matinar un dissabte, examen de grau Superior (C2) de la JQCV, mascletà, dinar, sobretaula, partit...—, vaig esperar l’arribada de l’expedició alacantina a la plaça més coneguda del centre de la ciutat no per veure els jugadors, el president, l’accionista Ortiz i l’alcaldessa Castedo volant pels aires, sinó per veure ma tia Carmen, que és la dona anònima que, des de fa vint-i-molts anys, llava les samarretes, els pantalons, els calçotets, els calcetins, etc. dels diferents equips de les diferents categories de l’Hèrcules CF.

I aquest és el tercer motiu pel qual el dia d’ahir passarà a la història. Perquè veure la chacha Carmen dalt de l’autobús, somrient, alegre, eufòrica, pletòrica, participant de i en l’espectable i saludant el públic com si fóra un bellea —ella, als seus seixanta-quatre anys, és molt més guapa que totes les bellees juntes— és històric, un fet impensable per als qui la coneixem però que anit es féu realitat. A ma tia li queda un any per a jubilar-se, aquesta serà la seua última temporada en la bugaderia del club, i quin millor comiat que veure l’equip que li ha donat de menjar en la divisió d’honor del futbol. Per això, per a un equip de primera, bugadera de primera. T’estime, tia!

Alacant són platges —les de la Caleta i el Cap de l’Horta, sens dubte, les millors—, palmeres i, per descomptat, l’Hèrcules. L’eufòria viscuda a la vesprada, a la nit i, sobretot, de matinada passarà als annals de la història de la ciutat i del club. Enhorabona a tot l’equip i a tota l’afició —especialment a la més fanàtica de totes, la bona amiga i nebodíssima M. Carmen— per haver complit el somni de moltes i molts: veure l’equip, de nou, en primera. Jo sé de dos bons hòmens que, des d’allà dalt, estan agitant la bandera blanc-i-blava des d’ahir a les 19.45 h en què l’àrbitre xiulà el final del partit. Josete i Pepo, aquest ascens va dedicat a vosaltres, herculans de soca-rel com pocs.

I ara, que continuen les celebracions per aquest merescut èxit. ¡Macho Hércules! i bones Fogueres de Sant Joan a totes i a tots. La manta al coll i el cabasset / mo n’anirem al Postiguet...

20 de juny de 2010