Orgull amb orgull

Com és sabut, el 28 de juny és el Dia Mundial de l'Alliberament Lèsbic, Gai, Transsexual i Bisexual, més conegut com el dia de l'Orgull gai. Eixe dia commemorem els aldarulls que van tenir lloc aquella nit de 1969 al pub Stonewall del barri de Greenwich Village de Nova York en què, per primera vegada en la història, un grup d'homosexuals es van oposar a ser arrestats pel fet de ser gais. Sens dubte, aquest fet representa un punt d'inflexió per als moviments en defensa dels drets del col·lectiu LGTBI arreu del món.

Quasi quaranta-quatre anys després, sovint em trobe amb gent que, descaradament, em manifesta la seua opinió contrària a la celebració d'actes ludicofestius al voltant d'aquest episodi fonamental en la història de la comunitat homosexual. Quan arriba el 28 de juny hi ha persones, normalment heterosexuals, que diuen que no entenen per què hi ha d'haver un dia dedicat al fet de sentir-se orgullosa o orgullós de ser lesbiana, gai, transsexual o bisexual. Argumenten que elles i ells no es vanaglorien de ser heterosexuals i per això no tenen un dia a l'any en què festegen que senten atracció per persones de l'altre sexe, i aleshores no conceben que nosaltres isquem als carrers a reivindicar que estem ben devanides i devanits de ser com som. Ho veuen com una mena d'espectacle o circ. És evident que no han entés gens ni miqueta de què va la pel·lícula!

De dies mundials o internacionals de coses vàries i rares, n'hi ha un fum. Si a final de setembre té lloc el Dia Mundial Sense Compres, si el 24 de maig és el Dia Mundial de la Tovallola, si uns pocs dies abans és el Dia Mundial de l'Orgasme Femení, si algun mandrós ha inventat el Dia Mundial de la Peresa i si existeix el Dia Mundial dels Esquerrans, del Soroll o del Tai-Txi, per posar-ne només uns exemples, trobe que no és tan descabellat que hi haja un dia en què persones que històricament hem patit tot tipus d'humiliacions i vexacions per la nostra condició sexual puguem eixir al carrer i, sense vergonya, sense tabús i amb el cap ben alt, puguem dir que som lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals i, el que és més important, que ens sentim ben contents i feliços de ser-ho.

En les diverses manifestacions que s'organitzen per a celebrar l'Orgull gai hi ha, habitualment, una primera part més reivindicativa dels drets del col·lectiu homosexual, i a continuació s'esdevé una segona part amb la desfilada de carrosses que representen l'àmplia gamma de diversitat que hi ha dins del món LGTBI. I aquesta part més lúdica i festiva, sovint la més criticada, també és important i té el seu sentit perquè serveix per a trencar esquemes. No tots els gais som efeminats o tenim un cos perfecte; no totes les lesbianes són camioneres o tenen els cabells curts i la veu masculina; no totes les transsexuals i tots els transsexuals són com Bibiana Fernández; no totes les bisexuals i tots els bisexuals són unes vicioses o uns viciosos... Això són estereotips generalitzadors que poc o gens tenen a veure amb la realitat i que no ajuden, en absolut, a normalitzar la nostra situació.

També m'he trobat amb persones que no entenen per què continuem celebrant l'Orgull gai si des de l'estiu del 2005 hi ha en vigor la coneguda, i polèmica per a algun sector social, llei de matrimoni homosexual. Aquestes ja no és que no hagen entés la pel·lícula, és que directament han confós el nou amb el noranta. És cert que l'aprovació de l'esmentada llei, la constitucionalitat de la qual ha estat ratificada recentment pel Tribunal Constitucional, representa una passa molt gran en la lluita dels drets dels homosexuals, però no tot acaba ahí. Hi ha encara un llarg camí per recórrer i cal continuar mobilitzant-nos per aconseguir guanyar terreny en la consecució d'una igualtat real i efectiva en la societat actual.

Desitge que arribe un any en què el 28 de juny no se celebre en cap lloc del món una manifestació en defensa dels drets del col·lectiu LGTBI. Això voldrà dir que s'haurà avançat cap a una vertadera igualtat i que les persones homosexuals no som discriminades per ser com som. Mentre això arriba i, sobretot, perquè això arribe, cada any, a final de juny o començament de juliol, haurem de llançar-nos als carrers per a fer-nos visibles i recordar a tothom que lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals som persones amb els mateixos drets que les heterosexuals. Si en vuit països del món l'homosexualitat està castigada amb la pena de mort, si en moltes ciutats es produeixen agressions a persones homosexuals, si encara hi ha qui fa carasses quan veu dues xiques o dos xics de la mà, com és possible que hi haja gent que no veja amb bons ulls les nostres manifestacions? Allò que els hauria de sorprendre és que només prenguem la via pública un dia a l'any i no els tres-cents seixanta-cinc!

Fet i fet, no estar d'acord amb la celebració d'uns actes tan reivindicatius i simbòlics com són els de l'Orgull gai és, des del meu punt de vista, una mostra d'intolerància més. Senzillament, ens manifestem per eradicar l'homofòbia de la nostra societat i en defensa dels nostres drets com a col·lectiu. Sempre ho he dit: la nostra concentració és tan legítima com la que convoquen anualment els bisbes a favor de la família o en contra de l'avortament. Perquè el dret de les majories és també el dret de les minories, festegem, un any més, l'Orgull amb molt d'orgull.

Infogai, 190 (maig/juny 2013)