Matrimonis constitucionals

L'estiu del 2005 arrancava amb l'aprovació d'una llei històrica, la 13/2005, d'1 de juliol, que modificava el Codi Civil en matèria de dret a contraure matrimoni. La novetat principal establia que «el matrimoni tindrà els mateixos requisits i efectes quan els dos contraents siguen del mateix o de diferent sexe». Aquest afegitó d'unes poques paraules en l'article 44 del Codi Civil, en opinió dels setanta-un diputats del Grup Popular del Congrés que hi van presentar un recurs d'inconstitucionalitat, altera la concepció «secular, constitucional i legal» del matrimoni com la unió d'un home i una dona.

Paga la pena recordar ací alguns dels arguments esgrimits pels polítics que ara ens governen en el famós recurs per veure'n la feblesa, copsar-ne els posicionaments absurds i il·lògics i, el que és més greu, entendre'n la llunyania respecte del que és el sentiment generalitzat de la societat, i que és, segons les últimes estadístiques de desembre del 2010, que el 76,8% de la jovenalla entre 14 i 29 anys considera acceptable el matrimoni entre persones del mateix sexe.

D'una banda, per al PP, la institució del matrimoni respon a la lògica de les necessitats naturals i socials de la nostra espècie, com també a la perpetuació. La nova llei desnaturalitza el matrimoni i el converteix en una institució «polisèmica, vaga i disponible». En aquest sentit, cal dir dues coses: a) no hi ha una relació directa entre matrimoni i procreació. O no hi ha matrimonis que no tenen fills?; b) el verb desnaturalitzar campa, a tort i a dret, per tot el recurs. ¿Qui són ells per a considerar contra natura la unió de dues persones del mateix sexe que s'estimen i que volen compartir, públicament i jurídicament, les seues vides?

D'altra banda, asseguren que no recorren contra la llei perquè amplie els drets de les persones homosexuals, sinó perquè els amplia d'una manera «innecessària» i perquè desvirtua, tergiversa i desnaturalitza (torna-li la trompa al xic!) una institució universalment reconeixedora com és el matrimoni. Dit amb altres paraules, per als carques (im)populars, el govern socialista que impulsà la llei, per a construir, destrueix. Aquest argument, des del meu punt de vista, cau pel seu propi pes, ja que la incorporació de les parelles homosexuals al matrimoni no menyscaba el dret a les núpcies reconegut per la Constitució a l'home i la dona, sinó que, sense que afecte els de la resta, afegeix drets per a un grup de persones que, com el mateix president Zapatero va dir en el Congrés dels Diputats el dia de l'aprovació de la norma, han estat històricament humiliades, ignorades, ofeses, negades i reprimides.

A parer meu, allò que vertaderament era inconstitucional fins a l'aprovació d'aquesta llei era no establir una protecció jurídica per a les unions homosexuals semblant al matrimoni en dret i en obligacions. La no-regulació del matrimoni o de la unió civil per a les parelles del mateix sexe significava condemnar-les a viure fora del dret, atés que l'orientació sexual és un factor lligat al desenvolupament lliure de la personalitat de l'individu que no és modificable. En aquest sentit, no em cansaré de recordar, una vegada més i les que facen falta, que l'homosexualitat és, socialment, jurídicament i científicament, una opció sexual tan legítima i acceptable com l'heterosexualitat, de manera que no hi ha cap raó perquè les parelles del mateix sexe no puguen tenir exactament els mateixos drets que les heterosexuals. Per això mateix la sentència del Tribunal Constitucional, de 6 de novembre de 2012, fa justícia i reconeix finalment la legalitat de la llei de matrimoni homosexual, tan important no solament per al col·lectiu LGTBI, sinó per a tota la societat, que guanya en equanimitat i en llibertats i això, en aquests temps difícils en què vivim, és tota una alegria.

Per fortuna, la consciència social ha canviat en els últims anys i la possibilitat que dos homes o dues dones es casen no reverteix negativament contra la imatge social de la institució matrimonial, un fet que tant preocupava i sembla que encara preocupa els reaccionaris del PP. Per tant, si l'evolució científica i social és la que defineix el contingut de la garantia institucional, no hi ha cap dubte de la constitucionalitat del reconeixement del dret de gais i lesbianes a casar-se, perquè és un aspecte integrat en la nostra cultura jurídica i perquè, com assenyala la mateixa sentència del Tribunal Constitucional, hi ha dades quantitatives suficients que confirmen que a l'Estat espanyol hi ha una gran acceptació social del matrimoni entre parelles del mateix sexe.

Un apartat especial mereix la nova redacció de l'article 175.4 del Codi Civil, que obri la possibilitat que les parelles homosexuals adopten fills. Per al PP, això va contra el mandat de protecció integral dels fills perquè avantposa la legitimació de les relacions homosexuals a l'interés del menor, com també a la idoneïtat de les persones adoptants. A més a més, consideren que no hi ha una garantia mínima de certesa, en l'àmbit de la comunitat científica, sobre la conveniència del nen o la nena de viure amb una parella homosexual. Aquests retrògrads menteixen descaradament. Estudis sociològics i psicològics indiquen que no hi ha diferències entre nens criats al si de parelles homosexuals o heterosexuals; que el fet de tenir dos papàs o dues mamàs no incideix en la seua orientació sexual; que és positiu per al desenvolupament del menor que perceba que els seus progenitors ho són també jurídicament, i que allò més important per a aquests nens no és l'estructura familiar, sinó la dinàmica de les relacions que s'estableixen en el nucli familiar. Obliden els recurrents, impel·lits pel seu conservadorisme exacerbat, que l'adopció, com recorda el Tribunal d'Estrasburg en una sentència, és donar una família a un nen o una nena, i no un nen o una nena a una família. Allò que totes i tots sabem que necessiten els menors, que no és ni més ni menys que unes condicions d'acollida favorables en sentit ampli, ho poden rebre d'una parella homosexual perfectament. O no?

Comptat i debatut, la Llei 13/2005, més enllà de reconéixer legalment els diversos models de convivència, de promoure la igualtat afectiva de la ciutadania en el lliure desenvolupament de la seua personalitat i d'eliminar qualsevol discriminació basada en l'orientació sexual, acompleix el que per a mi és l'objectiu bàsic, que és equiparar l'estatut jurídic de les persones homosexuals i heterosexuals pel que fa al dret constitucional de poder contraure matrimoni. Des de l'entrada en vigor d'aquesta llei, els heterosexuals poden continuar casant-se en les mateixes condicions que ho feien abans, sense la retallada de cap dels seus drets. És una ampliació de la legalitat per a la comunitat homosexual que, en cap cas, no constitueix una limitació per a aquells que no ho són. Fins al desembre del 2011, 22.124 matrimonis homosexuals donen fe que la possibilitat d'unir-se jurídicament a una persona del mateix sexe, i fins i tot d'adoptar fills, no desnaturalitza la institució matrimonial, més aviat el contrari, l'enforteix i l'enriqueix i, alhora, constitueix un avanç social sense precedents.

Hem hagut d'esperar set anys perquè els magistrats decidiren si era constitucional o no una llei que, com ja vaig dir en un altre lloc, «suma drets i que no en resta, que amplia les oportunitats de felicitat de les persones i que fa que la societat siga més decent perquè no humilia els seus membres». La decisió d'aquest tribunal de desestimar el recurs d'inconstitucionalitat interposat per les senyores i els senyors del partit de la gavina contra la Llei 13/2005 és la millor notícia amb què la comunitat LGTBI vam poder acabar l'any 2012. La sentència posa fi a set anys d'angoixa i intranquil·litat i dictamina, a dreta llei, que els matrimonis de Faust i José i d'Elo i Yolanda són tan legals i justos, tan legítims i genuïns, tan vàlids i reglamentaris com el de Xavi i Bea. Són, tots, matrimonis constitucionals.

Infogai, 189 (març/abril 2013)