Aniversaris

A part del dia en què faig anys (12 de maig), els últims temps he celebrat, el 29 de desembre, la meua eixida de l'armari, el meu gai aniversari. Aquell dia de l'any 2005, al bungalou en què vivia la meua mariliendres Delia i ara casa del seu exmarit, em vaig alliberar d'un pes que m'ofegava tant que ja no hi podia més. Amb l'ajuda de les meues amigues, vaig reconéixer per primera vegada, públicament, la meua homosexualitat. Estic convençut que va ser, és i serà una de les millors coses que he fet en ma vida.

En esta ocasión, cinco años después de aquella tensa velada, no solamente celebro mi liberación, de alguna manera mi particular renacimiento, sino también el primer año al lado de Óscar, este chico si de ojos grandes, de corazón más, que me ha cautivado como desde hacía años y años soñaba y esperaba. Por eso, a partir de ahora tendré que colocar dos velas en la tarta y soplarlas; en concreto, hoy, el cinco -de rima fácil- y el uno.

Fare il riassunto di quello che sono stati questi trecentisessantacinque giorni accanto lui non è facile. Illusione, innamoramento, felicità, allegria, entusiasmo, passione, soddisfazione, benessere, tranquillità, sicurezza, pace, quiete, scoperta... sono soltanto alcuni dei nomi che possono riassumere questo anno di vero amore.

As so well-known Plato did hold, the best love statement is that which is not said; and men who feel much, much less they talk. I will contradict this great Greek philosopher. I think the best love statement is to shout to all and sundry, and in all the possible languages, what I feel for him, which is of course that he is the one, Óscar.

T'estime
Te amo
Ti amo
I love you
Je t'aime
Ich liebe dich
Eu te amo
Ya vas liubliu
VOS AMO
Te dua
Yes kez si'rumen
Obicham te
Dangsinul saranghee yo
Jeg elsker dig
Szeretlek
Mahal kita
S'apayo
Afgreki'
Aloha i'a au oe
Maite zaitut
Quérote
Tave myliu
Ñuca yaquirini
Jag a''Iskar dig
Bahibak
Ik houd van jou
Te iubesc
Kimi o ai shiteru
Ana behebak
Ani o'have otach
Taim i' ngra leat
Wo ai ni
Mo ni fe
Seni Seviyorum
Volim te
Kocham Ciebie
Ek het jou lief
Sarang Heyo
Ti tengu caru
Miluji te
Ljubim te
,\,,/
...

La primera vez

Un texto que empieza así, La primera vez, puede sugerir muchas cosas: la primera vez que uno o una monta en bicicleta, suspende un examen o se compra un coche. Pero yo no hablaré de ninguna de estas cotidianidades. Lo haré, con la delicadez que me caracteriza, de otra algo más picante, aquello que habéis pensado cuando habéis leído el título.
Hoy, y a estas horas en las que escribo y publico estas líneas, hace un año que quedé por primera vez con Óscar, después de que nos presentara su prima y entonces mi alumna. Fue para cenar y en El Campello tranquilo y desértico de un mes de diciembre. Fuimos a un restaurante chino. Solitario, sin nadie, nosotros dos solos. Cenamos y, sobre todo, hablamos, mucho. Nos veíamos después de una semana. En medio, mensajes de móvil y alguna que otra llamada eran la prueba de que hubo mucho feeling y mucha atracción en el encuentro de presentación.
Con la panza llena y el corazón contento, como dice mi amiga Delia, dimos una vuelta por el paseo marítimo. No había ni una alma. Hacía viento y algo de frío. Óscar me propuso subir a su casa para seguir charlando y tomar algo. No lo dudé ni un instante. Encendió una estufa para caldear el helado comedor. Nos sentamos en el sofá y seguimos hablando, mucho. Éramos dos desconocidos, teníamos muchas cosas que contarnos. Las ganas de besarnos era más que evidente. Se palpaba en el ambiente que había mucho, mucho deseo por las dos partes.
Una semana antes de conocer a Óscar, exactamente el 9 de diciembre, había conocido a otro chico con el que había quedado unas cuantas veces y siempre acabamos en la cama. El chaval estaba muy bien físicamente, pero había algo en él que no acababa de convencerme. Imagino que fue recíproco, porque él tampoco me dio mucha más bola. Nos estábamos, simplemente, conociendo. Yo le hablé a Óscar de la existencia de este muchacho, quería ser honesto con él. Lo entendió y no le importó en absoluto. Pero como yo no tenía ningún compromiso con aquél y mi homónimo me encantaba, tras resistirme al principio, acabé guiándome por el instinto de la pasión sexual y caí en las garras de aquel madrileño guapetón, cariñoso, atento, interesante, simpaticón y muy buen escuchador que me hacía sentirme tan y tan a gusto.
Fue la primera vez, mi primera vez con Óscar. Fue diferente, especial, mágico, sensual, maravilloso... Era la madrugada del 24 de diciembre, día ya de Nochebuena. Efectivamente, una noche muy buena...

¡Menuda sorpresa!

El domingo, a mi llegada al aeropuerto alicantino -para hacer la puñeta a los ilicitanos- de El Altet, no sólo me esperaban mi madre y mi hermana, como estaba previsto, sino también una gran sorpresa, como grandes son las personas que la protagonizaron. Porque allí estaban esperándome, por lo visto con la juerga que caracteriza a la cuchipanda y que revolucionó a toda la gente que esperaba tras la cinta, ni más ni menos que la terremoto Delia y el no menos torbellino Samuel, Mr. Pitito, Ms. Pitita y Pititita Junior, la dicharachera Rane, la no menos juerguista Raquel Chein, la festera Nuria, la incondicional M. Carmen y la entrañable Mayka, y también estaban, al menos en mi corazón, toda una serie de amigos y amigas más que, por varias circunstancias, no pudieron arrimarse al aeropuerto a darme tan grata, inesperada, divertidísima sorpresa de bienvenida. Como el vídeo de lo allí acontecido habla por si solo (véase mi perfil de Facebook), únicamente me limitaré a transcribir ahora la letra del villancico que mi querida cuchipandi escribió para el recibimiento del lettore, según me consta, la noche anterior, a altas horas de la madrugada, en una de las fiestas que el Sr. Alzallú, su querida esposa Bea Lomana y su retoño organizaron en el palacete sito en Ciudad Jardín. He aquí la canción:

Campanas sobre campanas,
y sobre campana una,
viene el Òscar de Bolonia
más chupao que una aceituna.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campana dos,
Òscar s'ha menjat un pèl
i l'ha agafat la tos.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campana tres,
s'ha agafat un refredat,
per tindre el cul al fresc.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campana cuatro,
agafa't bé les dos boles,
que no arrossegue el moniato.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campanas cinco,
ponte mirando a Tabarca,
por el culo te la hinco.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Ni que decir tiene que una letra tan y tan original, una coreografía como la puesta en escena, un attrezzo como el exhibido y unas ganas de marcha y de diversión junto a un sentido del humor sin parangón sólo puede corresponder a los miembros de una cuchipanda sin igual, única, especial... A mi me hicisteis reír, mucho, muchísimo; a mi madre, llorar, de emoción, por la demostración del amor y del cariño que me profesáis. Tenéis que saber, tod@s, l@s presentes y l@s ausentes, que es recíproco: os quiero muchísimo, sin duda mucho más de lo que ahora, a cientos de kilómetros, puedo demostraros, pero también quiero que sepáis que en mi corazón no hay distancia alguna, porque en él solo cabe cariño, afecto, apego, ternura, adoración... El cariño, el afecto, el apego, la ternura, la adoración que sólo personas como vosotr@s merecéis. Vi voglio bene!

16.12.2009-16.12.2010: un any de viatges

El Campello,
Alacant,
Sant Vicent del Raspeig,
Dénia,
Archena,
València,
Xàbia,
Elx,
Sevilla,
Conil de la Frontera,
Caños de Meca,
Vejer de la Frontera,
Cadis,
Gibraltar,
La Línea de la Concepción,
Tarifa,
Madrid,

Barcelona,
Vera,
Múrcia,
Benidorm,
Bolonya,
Venècia,
Ferrara,
Comacchio,
Mòdena,
Verona,
Florència,
Pisa,
...
Óskr: ... y lo que nos queda, bonitos.

Òscar: ... i això no ha fet més que començar.

Orgasmus

Quan vam vindre Óscar i jo a Bolonya per primera vegada, a mitjan setembre, vam conéixer en una agència immobiliària dos xics d'Extemadura, Borja i Mario, que hi cercaven també allotjament i, de fet, vam estar a punt de compartir un pis amb ells. Després el destí va fer que nosaltres trobàrem aquesta caseta en què estem tan còmodes i ells, una habitació doble no gaire lluny de nosaltres. Des d'aleshores, Borja i Mario són dos amics amb els quals quedem de vegades per a prendre qualsevol cosa, sopem, parlem per l'Skype i, fins i tot, el meu xic s'ha convertit en el perruquer personal del presumit Borja.
Borja estudia Administració i Direcció d'Empreses; Mario, Enginyeria Química. El primer ha conegut una canària guapa, Elena, de la qual s'ha enamorat. El segon té moltes amigues espanyoles, no li falten candidates, però no hi ha trobat encara l'amor. Els extremenys són, per tant, estudiants Orgasmus, perdó, Erasmus. Els meus companys de la Universitat d'Alacant saben bé que sempre em referisc a l'estudiantat del conegut programa europeu d'intercanvi com a Orgasmus. I quina raó que tinc. Perquè l'altra nit, en un sopar teòricament de Nadal que van organitzar aquests dos nous amics, els companys de Borja i Mario van contar, una a una, les batalletes eroticofestives del seu pas per Bolonya en aquests escassos dos mesos i mig en què, menys les aules, ho han conegut ja tot. N'hi ha prou amb l'exemple següent. Li diu Tal a en Tal: «demà vas a classe?» I respon: «és a les 13 h, veritat? Doncs no, perquè a eixa hora m'alce jo.» Així d'estressada és la vida dels Orgasmus a Bolonya, així. Com diria Rubén Darío, juventud, divino tesoro.
I mentre que el col·lectiu Erasmus espanyol, el més nombrós (mil dos-cents d'un total de dos mil), es deixa veure poc per les aules i molt pels bars i discoteques nocturns, Silvio Berlusconi es mantindrà en el poder fins a les pròximes eleccions generals, previstes per al 2013, després que haja superat avui la moció de censura en la Cambra dels Diputats per 314 vots a favor, 311 en contra i 2 abstencions, i la moció de confiança en el Senat per 162 vots a favor, 135 en contra i 11 abstencions. Itàlia té Cavaliere per a estona. Impotent per uns resultats que, sincerament, no esperava, en un primer moment he pensat: «Itàlia té el que es mereix.» Però, ben analitzat -la ciutadania sí que no mereix una consideració tan infame de la meua part-, he rectificat el meu pensament en veu alta: «Itàlia té un president del Consiglio que no es mereix.» Imagine que a aquestes hores de la matinada en què escric aquestes línies, amb una temperatura de -3º als carrers de Bolonya, el premier deu estar celebrant la victòria a cor què vols. Ni més ni menys que com ho fan, cada nit, les i els estudiants Erasmus. Qüestió de similituds... Juventud, divino tesoro, juventud...

Pisa

Que Itàlia és un país ple de torres és una veritat com una catedral -que, per cert, d'esglésies i basíliques, n'hi ha un fum també. Però que no n'hi ha cap més bonica i més inclinada que la de Pisa, també. Ho vam comprovar el passat 11 de desembre en la visita que vam fer a aquesta ciutat de la Toscana, coneguda internacionalment per la seua torre pendente, com l'anomenen en italià. No és que siga l'únic atractiu del lloc, però el fet cert és que allò més destacat és el conjunt escultòric, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1987, de l'àmplia zona murallada de la plaça dels Miracles o piazza del Duomo: el baptisteri, la catedral, el cementeri monumental i, per descomptat, la torre, tots quatre edificis religiosos. Us en parlaré breument.
El baptisteri, el més gran d'Itàlia, té una circumferència de 107,25 m. Va començar a ser construït en el segle XII (estil romànic), tot i que no va ser acabat fins al segle XV (estil gòtic) a mans de Nicola i Giovanni Pisano. La immensitat de l'interior és, creieu-me, impressionant, tot i que és molt senzill i hi destaca la manca de decoració. L'acústica és boníssima. El porter, cada ics temps, hi entra i en fa una demostració amb uns alarits.
El Duomo és una basílica medieval de cinc naus amb un transsepte de tres naus. La construcció començà l'any 1064 i es perllongà al llarg del temps. És, vertaderament, preciós. A l'interior hi ha un púlpit de principis del segle XIV que està considerat una joia de l'escultura medieval i que va sobreviure al gran incendi de la catedral del 1595. Els actuals sostres són una reconstrucció posterior al foc.
El camposanto monumentale és un cementeri tapiat construït en el segle XIII però acabat l'any 1464. Conté una col·lecció de 84 escultures romanes i sarcòfags. Els murs estaven recoberts de frescos, els primers de 1360 i els últims de tres segles més tard. Les Històries de l'Antic Testament de Benozzo Gozzoli (segle XV) es trobaven a la galeria nord, mentre que l'arcada meridional era famosa per les Històries del Gènesi de Piero di Puccio (final del segle XV). El fresc més destacat era Triomf de la mort de Buonamico Buffalmacco (segle XIV). Però el 27 de juliol de 1944 les tropes aliades hi llançaren bombes incendiàries que van botar foc el sostre i ho van destruir tot. Desgraciats!
I, per últim, la famosa Torre de Pisa, que no és perquè siga gai, però estareu d'acord amb mi que té una descarada forma fàl·lica. En realitat, és el campanar de la catedral. Sembla que va començar a inclinar-se des de molt prompte. Té una altura de 55 m i un pes aproximat de catorze tones. La inclinació actual és d'uns 5º. Va estar tancada onze anys, de 1990 a 2001, per treballs de reconstrucció per tractar de reduir-ne l'angle d'inclinació.
Pisa és, com he dit, aquestes quatre coses, i especialment la torre. Si aquesta caiguera, més d'un i d'una passaria més fam que un mestre d'escola, com es deia antigament. Perquè la ciutat viu de l'atractiu turístic d'un campanar que, certament, està molt torçut. Em va sorprendre moltíssim veure'n, al meu davant, el grau d'inclinació. Sembla que estiga a punt de caure. Per això, m'hi vaig fer la típica foto intentant sostenir-la. Com no, envoltat d'una legió de japonesos que en feien milers d'instantànies sense parar.
Però, a part d'aquest conjunt escultòric bellissimo, vam fer un passeig per la vora del riu Arno, vam veure -per fora perquè estava tancada- l'església de Santa Maria de l'Espina on, segons la tradició, hi va haver, durant un temps, una espina de la corona de Jesucrist. I com que sóc molt Peñafiel -com em diuen algunes de les meues amigues-, vaig voler entrar al Museu del Palau Reial, però em va decebre molt perquè esperava trobar-hi més retrats i objectes de la família dels Savoia.
Després, vam tornar a la plaça dels Miracles per tal de visitar dos museus més. D'una banda, el Museo delle Sinopie, on hi ha els esbossos -trobats en la reconstrucció del cementeri monumental després del bombardeig durant la Segona Guerra Mundial- dels frescos del camposanto, a més d'una mostra sobre vestits femenins pisans d'època medieval i moderna. D'altra banda, el Museo dell'Opera del Duomo, que, sens dubte, paga molt la pena visitar-lo. És un museu grandíssim (vint-i-quatre sales) que conté escultures, pintures, llibres corals, reliquiaris, vestimentes religioses, una de les portes de la catedral, de bronze i del segle XII que, miraculosament, es va salvar de l'incendi del final del segle XVI... De veritat, molt interessant.
De camí a l'estació de tren per Corso Italia, una marea humana de gent, no sé eixida o arribada d'on, impedia caminar tranquil·lament per la ciutat una agradable vesprada de desembre. Carrer ple de gent i d'hormones amb cames, perquè els i les adolescents hi campaven a la dula. I una vegada a l'estació començà la nostra ja habitual gimcana de trens regionals -els més econòmics, és clar-: Pisa-Florència Rifredi. Transbordament. Florència Rifredi-Prato. Transbordament. Prato-Bolonya. Siamo in arrivo a Bologna. Fine del percorso. Tres hores i vint minuts per a 177 km. Ai las!
Pisa, però abans Venècia, Ferrara, Comacchio, Mòdena, Verona i Florència. Aquestes han sigut les eixides que hem fet des del 29 d'octubre ençà, és a dir, en l'últim mes i mig. Com molts de vosaltres m'heu dit, «no pareu!» I ni pensem fer-ho. Ja tenim programat, a la tornada de Nadal, per a l'últim cap de setmana de gener, una visita al company i amic Albert Morales -i al seu xic nord-americà- a Trieste, quasi a la frontera amb Eslovènia, a la vora del mar Adriàtic. I, de cara a la primavera, una visita a la també amiga Rosa Pastore a Nàpols -confiem que ja sense brossa- i, per descomptat, una escapada d'uns quants dies a la romàntica i bella Roma, la città eterna. Això, de moment, perquè de segur que en planificarem molts més: Siena, Milà, Pàdua, Ravenna, Rimini, Capri, Sicília, Sardenya... Viatjar... Quina meravella! És el que té aquesta -recordem-ho- particular, personal, peculiar lluna de mel en el país més bonic del món. Arrivederci!

La bocca del lupo

Divendres, 9 de desembre. Vesprada de descans després de la jornada de senderisme pels verds turons bolonyesos. I a la nit, un pla irresistible per a començar el cap de setmana: anar al cinema amb el meu xic, una companya de classe d'ell, l'escocesa Jo, i dos nous amics, la parella Giacomo i Ale. Serata di cinema, com diuen ací. La pel·lícula, precedida d'un curtmetratge sobre les vides extraordinàries de tres persones anònimes que viuen a Bolonya i realitzat per estudiants de l'ateneu, era La bocca del lupo [La boca del llop] (2009), de Pietro Marcello, guanyadora de nombrosos premis, entre els quals Millor Pel·lícula i Premi de la Crítica Internacional en el 27é Festival de Cine de Torí, Millor Documental en forma de Llargmetratge en el Premi David de Donatello 2009-2010 i Millor Documental en el Festival de Berlín 2010.
En síntesi, la pel·lícula conta la història d'amor entre Enzo i Mary (transsexual) a la Gènova de final del segle XX, dues persones anònimes que es van conéixer a la presó i que, amb un passat d'alcoholisme i drogues a l'esquena, decideixen continuar junts el camí de la vida, enamorats, feliços, contents, satisfets... Dues persones amb una vida difícil, sens dubte, però que es troben entre reixes i, també entre els barrots de les cel·les, troben l'amor que els ha unit fins l'estiu passat, en què una complicació pulmonar va acabar amb la vida d'ella.
Allò que crida l'atenció és que La bocca del lupo és el resultat d'un projecte ideat, promogut, coordinat i cofinançat per la fundació genovesa San Marcellino Onlus (obra de la Companyia de Jesús), que du a terme serveis a favor de les i dels sense sostre i projectes de rehabilitació d'alcohòlics, toxicòmans, ludòpates, etc., persones que romanen sempre a l'ombra, gent petita que passa inadvertida per a la majoria dels mortals. I crida l'atenció, o almenys a mi, que una congregació de caràcter religiós, els jesuïtes, promoga una pel·lícula en què es parla de l'amor entre un home i una transsexual. Em trac el barret davant d'aquesta decisió, brillant, encertada, magnífica i d'una humanitat a què ens tenen poc acostumats els representants de l'Església catòlica, precisament ells que, mai millor dit, haurien de predicar més amb l'exemple.

Del grup de cinc persones que hi vam anar, crec que vaig ser l'únic a qui va agradar. I bastant. No solament per tot allò que té a veure amb el film, que també, sinó per l'estupenda reflexió que deixa entreveure sobre els valors, la dignitat, els recursos i els drets de les persones més desfavorides de la societat. Perquè el director, a través d'un instrument tan poderós de comunicació com és el cinematogràfic, dóna la paraula als actors i els fa sentir-se orgullosos de la seua commovedora relació, més enllà d'un horitzó ple de tribulacions, penes i patiments que cap ésser humà desitjaria haver de viure. I és per això que quan va acabar la projecció de La bocca del lupo en el Festival de Cinema de Torí, el públic, anònim també i identificat amb les vicissituds d'Enzo i Mary, va aplaudir durant catorze llarg minuts com a reconeixement de l'excel·lent treball fet per Pietro Marcello. I quan els protagonistes s'hi van alçar per una ovació que no esperaven, els aplaudiments van continuar no se sap quants minuts més. Amb ells, en peu, hi havia una graderia plena de gent desconeguda i sense veu que els homenatjava no per les seues afliccions, sinó per la seua particular i bella història d'amor.
Era la primera vegada que Óscar i jo anàvem al cine a Bolonya. I no serà l'última. Perquè, només dos mesos i nou dies després d'arribar ací, el meu xic ja és capaç de ficar-se en un cinema i veure un curtmetratge i un llargmetratge en italià i quasi sense subtítols. Senyal que, amb dificultat, amb esforç, més o menys, sí, entén la llengua italiana... Bravo, amore, per lo sforzo che stai facendo nell'imparare questa nuova lingua. Complimenti e ti incoraggio a continuare così. E ricorda: piano piano si va lontano. Oppure, nel nostro caso, piano piano impariamo l'italiano.

Un matí de senderisme

El dia 9 de desembre, divendres, després de tres setmanes ennuvolat, va eixir el sol a Bolonya. Per fi! I Óscar i jo vam aprofitar aquests desitjats raigs de sol per a passar un matí a la muntanya, en plena natura, respirar aire fresc i gaudir d'unes vistes impressionants dels pujols bolonyesos, verds i frondosos, que em van recordar, com no, la nostra Galícia.
Vam descobrir l'existència d'una ruta de senderisme quan vam visitar el mirador de sant Miquel, des d'on hi ha una panoràmica de Bolonya quasi tan bona com des de dalt de la Torre Asinelli, quasi de 98,7 m d'altura i probablement un dels monuments més turístics de la ciutat. Es tracta d'un recorregut de 4 km, d'un grau de dificultat fàcil, amb un lleuger desnivell i un temps previst de realització d'hora i mitja. Per a nosaltres, que som més de ciutat que els semàfors i no estem acostumats a fer senderisme, era un bon començament.
I equipats amb tot el que cal per a anar a la muntanya (botes, ulleres de sol, gorro, bufanda, esmorzar, aigua i mòbil per a casos d'emergència), ens vam posar rumb al punt de partida, el parc de San Michele in Bosco. A les 10.30 h en punt vam començar la ruta. La primera part travessava un terreny enfangat, imagine que per les pluges i la nevada recent o la humitat característica de la zona. Després, el camí, en alguns punts amb pendents significatius, creuava mont i carretera fins a arribar a una superfície sense tanta inclinació i amb una accessibilitat millor. Amb vint minuts d'antelació sobre l'hora programada vam arribar a Forte Bandiera, la part alta d'un puig des d'on es podia albirar la zona coneguda com Fiera, al nord-est de la ciutat. La sensació de benestar i de llibertat, en un entorn pur i amb un aire típic d'aquest avançat hivern, en alguns moments gelat, va ser plaent plaent.
Hi vam descansar vint minuts; una pausa per a beure aigua, menjar una poma i -tot cal dir-ho- una barreta de xocolate Twix, pixar i fer unes quantes fotos. La tornada, en la major part del trajecte costera avall, molt agradable, molt reconfortant, envoltats d'un paisatge que en molts moments em feia recordar, com ja he dit, la Galícia profunda, aquell berenador a Verdes (La Corunya) on em van portar els amics Luisiño, Carliños i Manueliño l'estiu del 2009.
I en una hora i deu minuts estàvem, de nou, en el punt de partença. En total, dues hores i vint minuts de recorregut, més la pausa necessària, que va despertar-nos les ganes de continuar practicant aquesta estimulant activitat amb més freqüència. De fet, vam parlar de fer el camí de sant Jaume, no sabem si l'estiu que ve o quan, ni si des de Roncesvalls, des de Lleó o des de darrere de l'Obradoiro. Però el farem, el meu xic més per fe i jo més per l'experiència, que diuen que és única, sensacional. Això sí, haurem d'entrenar-nos-hi un poquet abans. Potser un bon exercici d'escalfament va ser aquest, la pujada a la part alta d'aquest turó bolonyés de 300 m d'altitud. Com diu el refranyer, gratar i menjar tot és començar. Doncs això.

Controladors de vides

En aquestes hores en què dic la meua opinió -necessàriament- sobre el més gran conflicte aeroportuari que ha viscut Espanya en els últims anys està ja tot dit i escrit. Per tant, no tornaré a dir coses que ja sabeu i seré, doncs, molt breu.
Diumenge, 5 de desembre, 12.00 h. He seguit el conflicte, pas a pas, a través d'Internet (fonamentalment, les edicions digitals dels principals periòdics, el Canal RTVE 24 h i un bloc molt particular). En llig l'última hora: «Los aeropuertos operan al máximo para recuperar la normalidad», diu El País; segons la resta de rotatius, la normalitat ha tornat als aeròdroms però hi ha retards i algunes cancel·lacions. Com se sol dir en aquests casos, després de la tempesta arriba la calma. Però el mal que han fet aquests senyors i aquestes senyores, que segons sembla no arriben a final de mes, és, senzillament, irreparable. Que li ho diguen, si no, als amics Juanra, Bea i la xiqueta Lucía, i Fran, M. Carmen i el xiquet Diego que havien d'eixir ahir dissabte des de l'Altet rumb a Edimburg per a gaudir d'uns més que merescuts i necessaris dies de descans, de vacances, de desconnexió, de diversió a la capital escocesa.
I és que més que controladors aeris han demostrat, espere que per última vegada ja, que són controladors de les vides dels altres, i això no és possible en democràcia i en la societat actual. Repetisc: no pot ser! Jo entenc que com a grup de treballadors i treballadores poden manifestar, precisament perquè vivim en un país democràtic, les seues reivindicacions. Per descomptat. Però no de la manera en què ho han fet, deixant tirats, el primer dia del pont més llarg de l'any, centenars de milers de persones. Clarament, no.
Com que sempre he pensat que, en situacions així, cal saber també l'altra versió, he buscat i he trobat en la xarxa el bloc d'una controladora aèria en què, d'una manera dispersa i amb un llenguatge bastant col·loquial -per no dir que vulgar-, dóna pinzellades de quines són les peticions del col·lectiu. Des del començament del conflicte ha rebut una allau de comentaris. Com que és un poc llarg, us hi remet: http://controladoresareosyotrashierbas.blogspot.com. Paga la pena llegir-lo. Interessants -per què no?- les reflexions de l'autora i, sobretot, dels internautes.
I acabe ja: el personal controlador més de vides que aeri pot reclamar tot el que considere i més. Totes i tots ho podem fer. Però assegut davant d'una taula i amb la paraula, la raó, el discerniment i totes les armes de bé que vulga usar. No amb una vaga encoberta i salvatge que ha afectat tantíssima altra gent que, simplement, volia viatjar i que, ves per on, ha acabat pagant els plats trencats. Ara que sóc a l'estranger i que sempre estic criticant les estupideses berlusconianes o el mal funcionament d'Itàlia en general, trobe que hem mostrat una imatge vergonyosa, com a país en conjunt, de cara a l'exterior. I, per descomptat, la meua solidaritat amb els amics que no han pogut gaudir d'uns gèlids dies en una de les ciutats més romàntiques del món i, per extensió, amb tothom que s'haja vist perjudicat per aquest abús de poder majúscul i sense precedents. Ànim!

Florència

El passat 29 de novembre, el mateix dia que Óscar i jo féiem onze mesos que festegem, vam voler celebrar el nostre amor amb la visita a una de les ciutats italianes considerades més belles: la Firenze renaixentista. Si dic que Florència és una meravella no descobrisc res nou. Però si us confesse que vam acabar amb una tremenda borratxera de tanta bellesa artística i monumental, potser comenceu a fer-vos una idea, aquells i aquelles que no la coneixeu encara, de la riquesa arquitectònica, pictòrica i escultòrica que concentra aquest racó d'Itàlia. I això que no ens agrada l'alcohol i que no vam poder veure moltes de les joies que hi atrauen milers i milers de turistes cada dia, perquè era dilluns i la Galleria dell'Accademia -on hi el David (1501-1504) de Miquel Àngel- i la Galleria degli Uffizi -on s'exposen, per exemple, La primavera (1481-1482) i El naixement de Venus (1484), de Botticelli- estaven tancades per descans, i també, per motius que desconeixem, no era possible l'accés a la cúpula de la catedral -obra de Brunelleschi de 1420-1436 amb què desafià les lleis de la gravetat- i als frescos que la decoren, de Vasari i Zuccaro i que representen el judici final.
Malgrat això, no vam tenir temps d'avorrir-nos-hi. Ni un minut. Vam començar el recorregut amb la pujada al campanile (1334-1359) de Giotto, de 82 m d'altura. Tot i que ens havien dit que no pagava la pena fer l'esforç d'ascendir quatre-cents catorze esglaons, el cas cert és que les vistes des de dalt, un dia assolellat com va ser aquell dilluns, són vertaderament espectaculars. En aquest tour per la bella Italia, i després d'haver pujat a peu la Torre Asinelli de Bolonya (97,6 m) i la Torre dels Lamberti de Verona (84 m), arribar dalt d'aquest magnífic campanar va ser com bufar i fer ampolles.
En baixar-ne, com que no eren encara les 10.00 h, l'hora d'obertura al públic del Duomo, ens hi vam colar com si anàrem a l'ofici religiós. Va ser, per tant, gràcies a la fe del meu xic que vam poder veure, just des de baix, els espectaculars frescos de la cúpula. Imagine que contemplar-los de prop impressiona més, però, almenys, vam poder gaudir d'una panoràmica general, ja que des d'on deixen veure'ls no s'aprecia pràcticament res. Les fotos d'aquesta obra d'art, doncs, les vaig prendre mentre feia com que oïa missa i sense flaix, lògicament.
La següent parada va ser la coneguda Porta del Paradís del baptisteri de sant Joan, segons els experts, l'edifici més antic de la ciutat. El conjunt de tres portes de bronze té també un considerable valor artístic. Per això, les que veiem ara són reproduccions de les originals, conservades en contenidors de nitrogen prop del Museu de l'Òpera del Duomo.
Arribats en aquest punt, i després de la tremenda matinada (a les 5.40 h, pipipiií, pipipiií, pipipiií...), vam parar per a esmorzar. Amb un panino en el cos, vam continuar la marxa. Següent objectiu: Palazzo Vecchio, a la plaça de la Senyoria, el cor de la ciutat, conegut també com el palau dels Mèdici, residència oficial d'aquesta acabalada i influent família, considerada els mecenes de l'art florentí durant l'edat mitjana i que va donar tres papes (Lleó X, Clement VII i Lleó XI), nombrosos dirigents locals i membres de les famílies reals de França i d'Anglaterra. És incalculable el patrimoni contingut a l'interior d'aquest preciós castell medieval; em resulta dificilíssim descriure amb paraules els sostres i els quadres, així que us convide a veure'ls in situ. Creieu-me, són vertaderament extraordinaris.
Marejats de tanta bellesa i també d'inclinar el cap per veure tanta riquesa en tan poc espai, vam posar rumb cap a l'església de la Santa Creu, el temple franciscà més gran del món i, sens dubte, un dels màxims exponents del gòtic a Itàlia. També cal dir que, en aquest cas, vam entrar-hi per la porta destinada a l'ofici religiós sense pagar els 8 euros per barba i després, una vegada dins, vam recórrer tot el conjunt (església, claustre, museu, capella) sense que ningú ens diguera res. La fe, la fe... Aquesta basílica esdevingué molt prompte un lloc de devoció i de mecenatge i a poc a poc s'instaurà el costum d'enterrar-hi els florentins distingits per les seues contribucions. Així, hi ha els sepulcres, per exemple, de Dant -actualment soterrat a Ravenna-, Galileu Galilei, Maquiavel i Miquel Àngel, entre d'altres. No debades, és conegut com el temple de les glòries itàliques. (Un parèntesi: esperem, per favor, que Berlusconi no hi acompanye aquests il·lustres noms quan arribe el seu etern descans). També cal saber que l'any 1966 Florència va patir unes gravíssimes inundacions i l'aigua va entrar a l'església, fet que hi provocà grans destrosses, com ara la del crucifix de la Santa Creu, que des del 2006 s'hi pot tornar a veure després d'una llarga i complexa restauració que no l'ha retornat, això sí, al seu estat anterior.
A l'eixida d'aquesta gran església vam fer un passeig a la vora del riu Arno. Necessitàvem oxigenar-nos un poc, després de tantíssim art, i res millor que fer-ho en aquesta part de la ciutat, molt més verda. Vam creuar a l'altre costat i vam comprar-nos el dinar: uns entrepans, uns refrescos i una bossa de creïlles al pomodoro. I ràpidament vam pujar a la placeta de Miquel Àngel, on hi ha un mirador amb unes vistes espectaculars de Florència. Després de menjar-nos les focaccie i de fer-nos unes quantes fotos allí, vam baixar a la urbs i vam arribar, xino-xano, al famós Ponte Vecchio, ple de joieries de luxe amb un preus prohibitius. I ja que estàvem allí, vam acostar-nos a veure, per fora, el grandiós Palazzo Pitti, que conté diferents museus, galeries i jardins, propietat de la meua amiga Bea, coneguda fonamentalment amb els sobrenoms de Pitita o de Lomana, hahahaha!
Vam continuar el nostre recorregut amb la visita de dues esglésies més, la del Sant Esperit i la de la Trinitat. Precioses, com totes a Itàlia. És així: al país dels espagueti bona part de les obres d'art es troben a l'interior d'edificis religiosos. Me n'estalvie el comentari!
I ja bastant cansats, vam decidir dedicar la resta de la vesprada fins que agafàrem el tren de tornada a Bolonya a passejar tranquil·lament i sense pressa per la ciutat, conscients que hem de tornar-hi prompte a veure moltes més coses. Així, en passar per la plaça de la República, vaig voler fer-me una caricatura. Vaig recordar que feia quinze anys, al juny del 1995, me n'havia fet una al Sagrat Cor parisenc, al barri de Montmartre, i aleshores vaig voler repetir l'experiència. El resultat, disponible en Facebook, jutgeu-lo vosaltres. Sé que no m'hi assemble, però no passa res. És un alegre record del meu pas per Florència.
Passejant sense rumb vam arribar, de nou, al conjunt escultòric format pel baptisteri, el campanile i la catedral amb la seua característica cúpula. Si de dia és espectacular, de nit no ho és menys. Si, damunt, passa un camió de bombers per allí i els vigili del fuoco ens alegren, encara més, la vista, millor que millor. Continuem caminant i topem, sense esperar-ho, amb l'anomenada església de santa Margarida dels Cerchi, també coneguda com l'església de Dant, on hi ha enterrada Beatriu Portinari, dama que el cèlebre poeta idealitzà en la Divina Comèdia, obra mestra de la literatura italiana i, per extensió, universal. Es troba en el mateix carrer en què hi ha la Casa de Dant Alighieri, lloc de naixement d'un dels florentins, sens dubte, més insignes de tots els temps.
Rrrriiiinnnngggg!!!! Fins ací la classe d'Història de l'Art d'avui. Visitar aquest indret d'Itàlia va ser, efectivament, rememorar les lliçons d'aquesta assignatura amb aquell professor val·lisoletà, refinat i estricte, allà pel curs 1995/1996. Dir que a Florència es va originar, en la segona meitat del segle XIV, el moviment artístic conegut com a Renaixement és tota una veritat i, per consegüent, dir que la capital de la Toscana constitueix el bressol mundial de l'art i de l'arquitectura, també. Amb un centre històric declarat Patrimoni de la Humanitat el 1982, la Firenze italiana és, de cap a cap, una joia monumental que cal -perífrasi d'obligació- visitar, almenys, una vegada en la vida. Perquè juntament amb Roma i Venècia és, probablement, una de les ciutats més boniques d'Itàlia i del món. Repasseu per al pròxim dia la unitat dedicada a Pisa. En parlarem. Ciao, ci vediamo!

Ora et labora

En aquesta nova entrada em centraré només en la segona part de l'expressió llatina, resa i treballa, màxima cristiana de l'orde benedictí. Perquè orar, la veritat, no és que ore molt. I treballar, ara a Bolonya, doncs tampoc massa, però no passa res per prendre'm una mena d'any sabàtic i descansar un poc. De fet, ho necessitava. Perquè fins arribar ací, no és que ma vida haja sigut com la de sant Benet de Núrsia, pare de la vida monàstica a Occident, però tampoc m'he tocat els nas i he viscut a la bartola com fan molts altres joves de la meua edat. I escric aquestes línies perquè avui, 4 de desembre, fa deu anys que vaig començar a treballar. Lluny de voler semblar pretensiós, aquest és un homenatge que em faig a mi mateix, a la constància i la perseverança que m'han caracteritzat fins ara i que són, ben probablement, dues de les poques virtuts que tinc.
Però abans de parlar de la meua vida laboral, m'agradaria fer un ràpid repàs a la meua trajectòria acadèmica. Vaig estudiar l'EGB al CP Emili Varela, al popular barri alacantí de Verge del Remei. Recorde que en 6é vaig tenir una professora en Valencià, Mariola li deien, que em va marcar per sempre. Ella és qui va despertar en mi l'amor que avui dia sent per la que és, juntament amb el castellà, la llengua de la meua vida, sense la qual no seria el mateix Òscar que coneixeu. En acabar 8é vaig anar a l'IES Verge del Remei a estudiar 3r i 4t d'ESO i, després, el batxillerat humanístic, el de lletres pures, amb llatí, grec i filosofia com a optatives. Amb una mitjana de Matrícula d'Honor en l'últim curs d'institut (que em va permetre estar exempt de pagar les taxes el primer any de carrera) i amb uns boníssims resultats en la prova d'accés a la universitat (sempre m'enorgullisc del meu 10 en Història de l'Art!), vaig poder elegir l'estudi que vaig voler, Filologia Catalana, per al qual, precisament, no demanaven cap nota, o en tot cas un 5. Però, fills, era allò que volia. Molta gent intentà persuadir-me perquè fera qualsevol altra cosa, però ho tenia clar: volia ser professor de llengua i literatura catalanes. I així ho vaig fer. Vaig estudiar a la Universitat d'Alacant, pública també (com no!) i m'hi vaig llicenciar el 26 de juliol del 2000 amb una nota mitjana ponderada de 2,95 sobre 4, és a dir, quasi d'Excel·lent. I com que no en vaig tenir prou, el curs 2000/2001 em vaig matricular en el Curs de Docència de Tercer Cicle d'Estudis Universitaris, el doctorat de tota la vida, que vaig superar amb una qualificació mitjana de 8,93.
Però els cursos de doctorat ja els vaig compaginar amb la faena. Perquè el 4 de desembre de l'any 2000, tot just fa deu anys, després de superar-ne la prova corresponent, comencí a treballar com a corrector de textos catalans del portal Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes) de la Xarxa Vives. El treball, al capdavant de la qual hi havia Mati Cortés, ara tota una amiga, consistia a deixar-me la vista per tal que la versió en pantalla dels textos corresponguera exactament amb l'original, després d'un procés de digitalització que els desvirtuava bastant, tot siga dit.
La tardor del 2001, el company de cursos i treballs de doctorat Ferran Isabel, ara també amic, em va informar de la convocatòria d'una plaça interina de tècnic lingüístic en el servei lingüístic de la Universitat d'Alacant. Com que el no ja el tenia, m'hi vaig presentar. La selecció consistia en el barem del currículum vitae i en una prova escrita. Recorde que l'examen va ser el 22 de gener del 2002. En fer-se'n públics els resultats, el meu nom figurava en primer lloc. Per tant, tres setmanes després, el 15 de febrer, vaig començar a treballar en el Secretariat de Promoció del Valencià. Els dos primers anys vaig estar en l'àrea d'Assessorament Lingüístic i Traducció i la meua faena era, bàsicament, traduir textos de tota mena al valencià i, de vegades, corregir-ne alguns. Al gener de 2004 em van canviar a l'àrea de Formació, raó per la qual vaig començar a fer classe de valencià als diferents col·lectius universitaris: alumnat, personal d'administració i serveis i personal docent i investigador. En aquests últims sis anys i nou mesos hi he impartit quaranta cursos de diferents nivells que sumen un total de tres mil tres-centes trenta hores de classe. O siga que, com diem en l'argot docent, tinc el cul pelat d'ensenyar llengua. La meua mariliendres Delia, en canvi, diria que l'hi tinc d'una altra cosa, però bé, deixem-ho estar.
L'estiu passat em vaig presentar a la convocatòria que anualment l'Institut Ramon Llull de Barcelona fa de places de professor de català a les universitats de fora del domini lingüístic. Li ho vaig dir al meu xic i ell va ser qui m'hi va animar. «No pierdes nada», em va dir. I, efectivament, no hi he perdut res. En tot cas, hi he guanyat, i molt. Perquè he obtingut tranquil·litat, descans, desconnexió, i també estic coneixent una altra realitat, la universitat italiana, fins ara caòtica fora de mida, però que em permetrà valorar millor, a la tornada a Alacant, el que hi tinc i el que no hi tinc. A part, lògicament, de guanyar en aspectes més personals com ara la convivència amb el meu xic i la consolidació de la relació; el coneixement d'un país i una cultura sorprenents, per a bé i per a mal; el perfeccionament d'una llengua fascinant; les noves amistats que m'emportaré d'ací...
Aquest és, a grans trets, un repàs per la meua vida acadèmica i laboral. Hi he obviat els més de quaranta cursos de formació complementària que he fet fins ara; l'estudi d'idiomes a l'Escola Oficial d'Idiomes d'Alacant (cinc cursos de valencià; tres cursos d'anglés; cinc cursos d'italià); la preparació i obtenció dels certificats de capacitació tècnica Llenguatge als Mitjans de Comunicació (2002) i Correcció de Textos (2003) de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià; ser el primer en les proves selectives per a la constitució d’una borsa de treball de tècnics mitjans d’informació-assessorament lingüístic de la Universitat Jaume I (abril de 2003) i també en la convocatòria de concurs per a l’atorgament d’una plaça de lector de llengua i cultura de la Comunitat Valenciana al Queen's College de la Universitat de Cambridge (Regne Unit) per al curs acadèmic 2003-2004, treballs als quals vaig renunciar; faenetes com, per exemple, la col·laboració, durant setembre i octubre del 1999, en el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, que es convertiria a partir de l'1 de novembre en beca de col·laboració, concedida per la Direcció General de Formació Professional i Promoció Educativa del Ministeri d’Educació i Cultura, en el mateix departament durant l'últim curs de carrera (1999/2000); classes particulars de diversos nivells de català i castellà des de l'estiu de 1997 fins a la primavera d'enguany; impartició de nombrosíssims cursos de llengua catalana i didàctica (Aules de la Tercera Edat del Centre Cultural Gastó Castelló d'Alacant; JQCV; Associació Cívica per la Normalització del Valencià a Alacant; Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del Professorat no Universitari); vocal examinador de la JQCV i del PFLT...
Hi insistisc: no sóc Benet de Núrsia ni pretenc ser-ho, com tampoc vull ser, en absolut, presumptuós. Déu me'n guard! Sóc una persona que, amb esforç, dedicació i moltes hores d'estudi a la biblioteca o a casa he aconseguit els èxits acadèmics i professionals que ara m'han permés guanyar la plaça de professor a l'Alma Mater Studiorum-Universitat de Bolonya i, per consegüent, viure aquesta extraordinària experiència que estic vivint. Perquè, quan vaig acceptar la plaça era conscient que hi tindria poques hores de classe. Si, després, pel mal funcionament administratiu que caracteritza Itàlia, en tinc encara menys, no puc fer-hi res. Després de trenta-dos anys i mig, un descanset no ve malament. Tampoc penseu que sóc a Bolonya de braços plegats, no. És cert que aquests primers mesos els estic dedicant a conéixer la ciutat i a girare l'Italia, com diuen ací. Però, a partir de gener, tinc previst, a part de preparar-me bé l'assignatura de Literatura catalana que he d'impartir en el segon quadrimestre, començar a escriure un llibre sobre una part important de la meua vida (y hasta aquí puedo leer). Més les classes de Llengua catalana 1, esporàdiques lliçons particulars, estudiar italià, llegir, continuar viatjant, col·laborar amb els grups LGTBI Liberamente i Giovani de Cassero i un llarg etcètera d'activitats que ocupen el dia a dia i que fan que tinga la sensació, com a Alacant, que el temps passa volant. No és una sensació, és una realitat: tempus fugit, que ja va dir el gran poeta romà Virgili.
Ora et labora. Faré, amb el vostre permís, una petita modificació en l'expressió llatina. Ja que sóc ateu i no rese, canvie el verb orar per un altre de la primera conjugació que ja podeu imaginar quin és, i treballar, sí, però per a viure, no viure per a treballar. No havíem quedat que açò era una original lluna de mel abans de la boda?