Reflexions en veu alta d'un filòleg gai

Calamitat Valenciana

2012-01-22T13:04:00.000-08:00

Indignat, no. Més. Com a valencià, estic que m'enfile per les parets cada vegada que tinc coneixement de la situació en què es troba la meua autonomia per culpa d'uns polítics ineptes i incompetents que ens governen des de 1995. L'última notícia que m'ha arribat a l'oïda és la d'uns alumnes d'un institut d'Almassora que han d'abrigar-se amb mantes dins de classe perquè el centre no té diners per a encendre la calefacció. O el tall de l'electricitat a l'històric IES Jordi Juan d'Alacant durant vint-i-quatre hores per l'impagament de la factura. No direu que no és fort això. Frega el surrealisme, però el pitjor de tot és que hi ha en joc, en el primer cas, la salut d'uns joves que suporten temperatures de cinc graus dins l'aula.

Benvingudes i benvinguts a la Calamitat Valenciana, governada amb majoria absoluta, per quarta vegada consecutiva, pel Partit Impopular. Sí, la fantàstica comunitat de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, de la Fórmula 1, de la Copa Amèrica, de la Ciutat de la Llum, de la Volvo Ocean Race, de Terra Mítica, de la visita del Papa (que solament Déu sap quant va costar!), dels projectes milionaris de Calatrava, de l'aeroport fantasma de Castelló (amb estàtua faraònica a l'entrada, valorada en 300.000 euros, que s'ha fet construir el senyor de les ulleres de sol) i de tantes altres coses, juntament amb la paella, les taronges, l'orxata, les Falles i la pólvora, que ens fan internacionalment coneguts.

La realitat, però, és ben diferent. No tot són flors i violes com volen fer-nos creure aquesta colla d'aprofitats. El Molt Honorable ha declarat recentment que els valencians hem viscut molt per damunt de les nostres possibilitats. Li hauria de caure la cara de vergonya de dir això. Potser ell i el seu predecessor, el senyor Camps, sí que han viscut així tant personalment com també com a responsables polítics de la nostra regió, i per això ens han portat a la situació que ja tots coneixem. Ara tot són retallades i pujades d'impostos, ara que el vaixell s'afona a una velocitat vertiginosa. Ja hi hagut un primer rescat del Govern central de l'amic Rajoy de 420 milions d'euros, insuficients, però, per a sanejar el grandíssim deute de la nostra esplendorosa, magnífica, alegre i faceciosa comunitat.

La realitat, deia, és ben diversa: les farmàcies, de vaga; la línia 2 del TRAM que ha d'unir Alacant amb Sant Vicent espera quasi dos anys a ser posada en marxa i, mentrestant, la infraestructura no és amortitzada; la Conselleria de Sanitat estudia substituir els metges del SAMU per infermers i parametges; el preu de la gasolina augmenta 4,8 cèntims per litre; l'alcaldessa d'Alacant elimina una de les tres pagues extra del funcionariat local; la Universitat d'Alacant veu reduït el seu pressupost per a l'any 2012 un 7,7% respecte de l'any anterior; el professorat interí no cobrarà els mesos de juliol i agost; mig milió de valencians omplin les llistes de l'INEM; 40.000 persones esperen a ser operades en la sanitat pública... La llista pot ser infinita, així que ho deixaré estar per no fer-me més mala sang.

Per acabar-ho d'adobar, Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, suggereix considerar el balafiament públic un delicte que caldria tipificar en el codi penal. Mare de déu senyor! Però no veu que haurà de ficar en la presó a la meitat dels representants polítics del seu partit? La trama Gürtel, en la qual està implicat el nostre sempre volgut i estimat expresident i al qual hem vist assegut en la banqueta dels acusats recentment, serà peccata minuta al costat de tot el que vol desentranyar Montoro amb aquesta iniciativa que, tot siga dit de pas, em sembla encertada i necessària, però que dubte molt que anirà endavant.

Comunidad Valenciana: si no existiera, habría que inventarla. Aquest va ser l'eslògan publicitari amb què, a final de 1997, la nostra comunitat es va donar a conéixer a Espanya i al món. L'objectiu d'aquella campanya institucional era consolidar entre la gent de la Comunitat Valenciana els trets d'identitat propis, missatge que després pretenien traslladar al conjunt de la societat espanyola i europea. En paraules d'Alicia de Miguel García, consellera portaveu del Govern valencià l'estiu del 2001, «crear consciència de valenciania; generar cohesió entre les tres províncies; despertar el sentiment d'orgull de pertànyer a la comunitat; provocar admiració i respecte per allò que és valencià; projectar una imatge sòlida i positiva que genera confiança en la comunitat, en el seu futur i en el paper clau en l'Espanya i en l'Europa del nou mil·leni». Han passat catorze anys des que aquests espots ens envaïren a tothora per televisió, ràdio, premsa i tanques publicitàries i ja no queda res de tot allò. Més aviat el contrari. La Comunitat Valenciana és, a hores d'ara, un autèntic desastre, una vertadera indecència. Som la comunitat autònoma més endeutada de l'Estat. Som el millor exemple d'irresponsabilitat política. Som calamitat!, perdó, som comunitat!

El País Valencià, declarat jocosament d'interés judicial, cada dia s'assembla més a Itàlia. Al país de la pizza no trobareu ningú que votara Berlusconi. Ningú. Guanyava les eleccions per art de màgia. A casa nostra, el mateix. Per obra de l'esperit sant. La realitat és que ahí tenim la dreta, setze anys ja, i aquestes són les conseqüències que hem de pagar. No volem caldo? Dues tasses! Eixos pares que van votar el PP en les últimes eleccions autonòmiques i que ara els seus fills passen fred a l'institut ja poden repensar-se bé el vot de cara als pròxims comicis...

La storia di Jacob Xalabín

2012-01-16T11:01:00.000-08:00

Anònim, La storia di Jacob Xalabín, Alessandria, Edizioni dell'Orso (“Gli Orsatti” 32), 2010, 179 pàgs. Edició crítica i traducció italiana d'Anna Maria Compagna; introducció de Núria Puigdevall i Bafaluy

L'inici de l'any 2011 ens va portar una nova edició crítica i bilingüe de l'anònima novel·la cavalleresca del segle XIV La història de Jacob Xalabín. Anna Maria Compagna, professora de llengua i literatura catalanes i de filologia romànica de la Universitat de Nàpols-Frederic II, se n'ha encarregat de l'estudi i de la traducció a l'italià, mentre que Núria Puigdevall i Bafaluy, de la mateixa universitat i de la també napolitana Suor Orsola Benincasa, n'ha tingut cura de la detallada però sobretot aclaridora introducció crítica.

La novel·la constitueix un relat breu d'aventures en què allò més destacat és la versemblança dels fets narrats. La presència de personatges reals que van existir, com ara el mateix Jacob Xalabín, el seu germanastre, el seu pare Murat i l'amic Alí Paixà, allunya aquesta obra de la tradició de llibres de cavalleria (no solament en llengua castellana) que es remuntaven a la matèria de Bretanya artúrica i que recreaven un món màgic molt poc creïble ja per al lector del moment. Aquest intent de l'anònim autor de fer més verídic allò que hi conta a través de l'aparició de persones de carn i ossos el porta també a situar l'acció en un espai existent, l'imperi otomà de final del segle XIV. Però que l'obra narre una sèrie d'esdeveniments que històricament van tenir lloc a Turquia entre 1387 i 1389 no significa que l'hàgem d'enquadrar en el gènere de la novel·la històrica, entre moltes altres raons perquè els fets històrics no són, precisament, del tot fidels, i això ens dóna dret a sospitar que l'obra no va ser escrita a final del XIV, sinó posteriorment. De fet, l'únic manuscrit que se'n conserva és de l'últim quart del segle XV. Això sí, no podem negar l'intent del desconegut autor, al nostre parer reeixit, de posar a l'abast del públic lector, d'una banda, una història que prèviament va circular oralment, i, d'altra banda, un món absolutament exòtic, si més no interessant, agradós i divertit, a ulls del receptor occidental: la Mediterrània oriental.

En la novel·la trobem tres grans accions que corresponen amb tres grans moments. En primer lloc hi ha la presentació dels personatges i la malaltia d'amor de la madrastra de Jacob, que segons un metge jueu només guarirà si menja el fetge del seu marit o del seu fillastre. Mitjançant l'engany preparat pel fidel amic Paixà, li donen el fetge d'una cérvola i és així com té lloc la salvació de l'heroi. Aquest trencament de l'ordre inicial respon plenament a l'estructura del conte folklòric. Com a conseqüència d'això, el protagonista inicia un procés de pelegrinatge amb Alí que constitueix una mena de redreçament o de tornada al punt de partida. Xalabín i Paixà, al llarg d'aquesta fugida, aconsegueixen assolir el reconeixement dels seus fets cavallerescos i, el que és més important, en el cas de Jacob, la consecució de l'amor, simbolitzada en el matrimoni amb la princesa Nerguis. Aquest seria el millor dels finals, però l'obra no ha acabat encara. Hi ha tres capítols més, el tercer moment de què parlàvem, en què l'anònim autor narra la batalla de Kosovo (1389) i la mort de Jacob a mans del seu germanastre, el príncep Baiazet.

És en aquesta cruïlla entre història i literatura que la novel·la esdevé més actual si cap, perquè la victòria dels turcs en l'esmentada batalla comportà la seua entrada a la zona dels actuals Balcans i són la gènesi dels conflictes que fins fa relativament poc s'hi produïen per raons d'ètnia i de religió. Allò que sorprén, però, és l'extraordinari coneixement de política i geografia turques que tenia l'anònim autor, de qui, per cert, sabem ben poca cosa, però precisament aquesta escassesa de dades sobre la seua figura o sobre la intencionalitat amb què va escriure l'obra, com ha fet notar Llúcia Martín, professora de literatura catalana medieval de la Universitat d'Alacant, no fa sinó augmentar, en tot cas, l'interés per aquest text cabdal, i alhora, bastant desconegut (malauradament) de les nostres lletres medievals.

Heus ací La història de Jacob Xalabín, la primera novel·la breu cavalleresca en català, amb una temàtica d'aventures i sentimental que la connecten, sens dubte, amb el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanc; una novel·la híbrida, plena d'elements i de concomitàncies amb altres gèneres i amb un deute evident amb les cròniques de Ramon Muntaner i de Bernat Desclot, però també amb un altre tipus de textos cronístics de caràcter oriental. I una novel·la, sobretot, versemblant, que rebutja la fantasia i cerca el realisme i, fins i tot, el detallisme.

Des que l'hispanista francés Raymond Foulché-Delbosc publicara per primera vegada la Istòria de Jacob Xalabín per a la Societat Catalana de Bibliòfils de Barcelona l'any 1906 fins a l'edició de Stefano Maria Cingolani per a Edicions 62 del 2008, sense deixar de costat la valuosa contribució de Lola Badia de l'any 1982 (amb successives reedicions), han passat més de cent anys i el Jacob Xalabín, com és conegut entre els estudiosos però també per l'alumnat, ha estat publicat diverses vegades en català i també, recentment, en castellà i en francés. Aquesta aportació des de Nàpols segueix ben de prop els treballs anteriors i es converteix en la tercera llengua a què és traduït aquest referent de la literatura romànica.

Posar a l'abast del públic italià aquesta obra mestra de la nostra literatura i, a més a més, fer-ho amb un resultat final de l'extraordinària qualitat de la introducció, l'edició crítica i la traducció que ens presenten aquestes dues professores de les universitats napolitanes ens sembla, com a mínim, merescudament destacable. Perquè, d'una banda, la part teòrica introductòria a cura de Núria Puigdevall constitueix una bona síntesi, molt didàctica, no solament de l'argument de l'obra i, per consegüent, de la història turca, sinó també d'aspectes com ara el gènere, la temàtica, l'estructura, la llengua i l'estil que pot resultar ben interessant al lector en llengua italiana. I, d'altra banda, el treball crític i traductològic fet per Anna Maria Compagna és, com en el cas de l'edició i la traducció italiana de La faula de Guillem de Torroella que publicà el 2004, acurat, fidedigne, objectiu, exigent i reeixit, amb les notes explicatives oportunes i al servei de les pretensions literàries del text. Així, doncs, estem davant no solament d'una traducció, sinó també d'una nova edició filològica de La història de Jacob Xalabín que constitueix, sens dubte, una contribució més en l'estudi i la difusió d'aquesta poc coneguda obra del nostre gran període d'esplendor, per descomptat que també literari.

Gràcies a l'ajut que l'àrea de Literatura i Pensament de l'Institut Ramon Llull atorga per a la traducció d'obres catalanes a altres llengües, aquesta història arribarà a les mans dels lectors italians i estem convençuts que el descobriment d'aquesta barreja d'elements occidentals i orientals en un mateix text els encisarà i els animarà a continuar redescobrint més autors i més obres del nostre patrimoni literari, traduïts o directament en la llengua original, la germana (o millor, la bessona) catalana. Buona lettura!

Tirant, 14 (2011), p. 185-187

Targeta roja a l'homofòbia

2012-01-16T10:52:00.000-08:00

Per més que llig la notícia, no me l'acabe de creure. El president de l'Associació Italiana de Futbolistes (AIC), Damiano Tommasi, considera que els jugadors gais no haurien d'eixir de l'armari per tal de no generar vergonya i incomoditat. Unes declaracions que no tenen res a veure amb les que va fer, a començament del 2011, Manuel Neuer, porter del Schalke 04 i també de la selecció alemanya, el qual animava els companys gais a alliberar-se del gran pes que representa per a ells eixa doble vida. Mario Gómez, davanter del Bayern de Munic, també va dir que els futbolistes que siguen homosexuals haurien de confessar-ho amb tota la tranquil·litat del món per sentir-se millor i rendir més en el terreny de joc. En canvi, per a l'internacional amb la selecció italiana, ser homosexual és una cosa vergonyosa i incòmoda. Si això no és homofòbia, bona nit cresol!

Li diria a l'exjudador del Llevant Unió Esportiva que sóc gai i no me n'avergonyisc, tot el contrari, estic ben orgullós de ser com sóc, vaig nàixer així i així moriré, perquè és una condició que ens acompanya des del primer fins a l'últim dia de vida, ni més ni menys que com a ell l'heterosexualitat. I quant a la incomoditat, si ho diu pel fet que els calciatori gais s'han de dutxar al mateix vestidor davant la resta de companys, crec que és una excusa que cau pel seu pes de tan absurda. Durant molts anys vaig practicar natació, quan acabava els meus entrenaments em dutxava davant altres xics i mai vaig violar-ne cap, ni em vaig quedar mirant-los els genitals com si fóra un obsés, ni em vaig trempar, ni res per l'estil. Per tant, pot estar tranquil Tommasi si li cau el sabó mentre es dutxa i ha d'ajupir-se a agafar-lo. O potser és que proposa la creació de vestidors específics per a marietes?

El problema és que no és la primera vegada que una personalitat del futbol italià s'expressa més o menys com l'exmigcampista del Roma. Sense anar més lluny, l'any 2008, l'exdirector general del Juventus, Luciano Moggi, va dir barbaritats del tipus que un futbolista no podia ser gai, que en els clubs que ell havia presidit no n'hi havia cap i que, fins i tot, no fitxaria un jugador que fóra de l'altra vorera. Un any després, el 2009, Marcello Lippi, l'aleshores seleccionador nacional, digué que mai, en els seus quaranta anys de carrera professional, havia vist gais en el futbol. I l'any 2010, l'entrenador Carlo Mazzone sostenia arguments molt semblants i afirmava que mai no havia conegut cap jugador sarasa. Des del meu punt de vista, aquesta absència total de l'homosexualitat en el futbol, com volen fer-nos creure aquests masclistes homòfobs acabats d'eixir de les cavernes paleolítiques, és més que sospitosa. De fet, no crec que hi haja moltes persones que sostinguen, avui dia, la inexistència de futbolistes gais. És clar que n'hi ha: un fum! Si, segons alguns estudis, un 10% de la població és homosexual, en cada partit hi ha, al camp, almenys dos jugadors que perden oli. O més...

Dit això, em sorgeixen unes quantes preguntes. Per què hi ha tanta por d'eixir de l'armari, o en aquest cas, de l'armariet? Vertaderament els futbolistes gais prefereixen anteposar l'èxit i els diners a la felicitat personal? Que no han escoltat la cançó «Pluma, pluma gay» dels germans humoristes sevillans Los Morancos?: «Valor... valor, (mucho valor), / que oscuro es un armario, / sal de ahí (sal de ahí) / y vente aquí, / tu destino es ser feliz». No ho dic jo, ho va dir el filòsof francés Jean Jacques Rousseau fa més de dos-cents anys: «Ningú pot ser feliç si no s'estima a si mateix». Quina gran veritat!

En el fons, vull pensar que n'hi ha que voldrien dir-ho, però si ho fan potser sacrifiquen la carrera futbolística. De fet, fa anys hi hagué el rumor que un conegut i guapo jugador de primera divisió havia estat a punt de fer pública la seua homosexualitat en la portada de l'ara extinta revista Zero, però que el president del club havia pagat una ingent suma de diners en l'últim moment perquè no isquera a la llum l'escandalosa notícia que, segons sembla, hauria perjudicat tant l'equip. Que no pot haver-hi jugadors d'elit, que juguen bé i que siguen gais? Sembla com si una cosa fóra incompatible amb l'altra. I no és així. Que jo sàpiga, donar puntellades a una pilota i amar una persona del teu mateix sexe no estan, en absolut, renyits.

L'antípoda dels retrògrads Moggi, Lippi, Mazzone i Tommasi és, sens dubte, el també alemany Marcus Urban, la història del qual, per exemplar, vull reportar ací. Nascut el 1971, des de menut va créixer amb el somni de convertir-se en jugador de futbol, però aviat s'adonà que hi havia altra part de sa vida a la qual també havia de prestar atenció. El xaval descobrí que era gai, i en el món del futbol en què volia fer-se un lloc ser homosexual representava una dificultat, diguem-ne, insuperable. Provà a amagar-ho, a no comunicar els seus sentiments, i s'esforçà a aparentar allò que no era, un heterosexual ben gallet. Amb tretze anys es va enamorar del seu professor de geografia, però només la idea d'infringir la imatge de l'astre que volia esdevenir li impedí incomplir la regla que ell mateix s'havia autoimposat. Passaren els anys, però haver d'amagar l'orientació sexual l'angoixava. L'amor pel futbol li exigia un preu massa elevat, de manera que va decidir que el camp de gespa no podia ser la cosa més important de sa vida. Aleshores afrontà la veritat amb la família i amb els companys d'equip. Amb vint-i-tres anys fou conscient que la seua carrera com a futbolista havia acabat, però que la vida, la vertadera vida, no havia fet més que començar per a ell. En l'actualitat, Marcus treballa com a assistent de màrqueting i disseny a Hamburg i també juga en un equip de gais i lesbianes. L'any 2008 es va publicar a Alemanya la seua biografia i s'hi ha fet famós per haver trencat un tabú dins el món futbolístic, el de l'existència de jugadors homosexuals.

Sens dubte, l'exemple de Marcus Urban és ben encoratjador. No solament per la seua valenta decisió de penjar les botes i desarmaritzar-se, sinó també perquè, com a persona pública, coneguda i rellevant, un autèntic ídol per a molts adolescents del seu país, el seu estel·lar coming out ha fet molt de bé a tot el col·lectiu LGTB en la mesura que ajuda a normalitzar una situació encara molt anòmala a hores d'ara, la de la invisibilitat de l'homosexualitat en un àmbit tan masclista com és l'esport rei. Una mentida que, per altra banda, no pot continuar perpetuant-se més, ja que, segons el mateix Marcus, aquest esport està fet per als gais. Tant de bo que siga així i en vegem els terrenys de joc plens.

Ho vaig dir ja en un altre lloc. «Necessitem que futbolistes, entrenadors, toreros, actors, cantants, banquers, bisbes, alcaldesses, ministres, periodistes i un llarg etcètera de professions amb una repercussió social o mediàtica significativa tinguen coratge, facen el pas i isquen dels armaris, de la mateixa manera com, anònimament, ho fan cada dia estudiants, infermers, professors, perruquers, mossos de magatzem, fisioterapeutes o dependents, per posar-ne tan sols alguns exemples, i s’enfronten amb la veritat», eixa veritat que, segons el recentment alliberat Ricky Martin, comporta tanta calma.

Perquè, comptat i debatut, solament quan no sorprendrà que un jugador de futbol és gai és quan, vertaderament, podrem dir que la societat haurà assolit un nivell d’igualtat exemplar, digne i envejable. Per això, gràcies a reconeixements com el de Marcus Urban i als milions de gais anònims i valents que no amaguen la seua homosexualitat fem possible, cada dia, un món millor o, si més no, menys injust. Traguem targeta roja a l'homofòbia. Marquem un gol contra aquesta menyspreable aversió. Guanyem, una vegada per totes, aquest partit.

Infogai, 182 (gener/febrer 2012)

Sònia Rescalvo Zafra, in memoriam

2011-12-11T13:45:00.000-08:00

El passat 6 d'octubre va fer vint anys del brutal assassinat de Sònia Rescalvo Zafra al parc de la Ciutadella de Barcelona. Un grup de sis adolescents d'ideologia neonazi va acabar amb la vida d'aquesta dona transsexual mentre dormia a la Glorieta dels Músics juntament amb una amiga i uns quants sense sostre, que també van ser ferits. El macabre objectiu era, en l'argot dels caps rapats, tocar els tambors, és a dir, acabar amb algú que fóra negre, moro, indigent, gai, transsexual o que es dedicara a la prostitució. Sònia va morir a conseqüència dels forts colps que va rebre per tot el cos. La seua va ser una mort injusta, fruit de la intolerància majúscula d'uns joves sense pietat.

De seguida, el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) va demanar una investigació sobre els fets amb caràcter urgent. El temps passà sense cap detenció i el jutge decidí encarregar el cas als Mossos d'Esquadra, els quals van detindre els agressors. El judici tingué lloc l'estiu del 1994, i la sentència —la primera a Espanya per un delicte d'agressió per identitat de gènere— acusà els components del grup feixista Vanguardia Nacional Revolucionaria a penes de presó que arribaren als tres-cents deu anys, però com que eren menors d'edat, prompte alguns van eixir-ne en llibertat.

Sens dubte, aquest assassinat va marcar un abans i un després en la lluita pels drets del col·lectiu transsexual, ja que el clamor de ja n'hi ha prou va ser unànime. Per primera vegada en la història, el moviment LGTBI aconseguia posar el crit al cel davant un acte de transfòbia tan cruel i inhumà que va meréixer el menyspreu de tota la societat. Arran d'aquest crim, les peticions per a declarar el 6 d'octubre el Dia de l'Alliberament Transsexual en record de Sònia han sigut molt nombroses. Enguany, tot coincidint amb el vinté aniversari d'aquest nefast succés, hi havia una gran oportunitat d'haver-lo establit. Malauradament, no ha sigut així, però continuarem intentant-ho perquè aquesta data inesborrable, algun dia, aparega destacada en el calendari i, el que és més important, com assenyala Eugeni Rodríguez, portaveu del FAGC i president de l'Observatori contra l'Homofòbia, retorne a la víctima d'aquest crim d'odi la seua dignitat com a persona.

Vint anys després de la mort de Sònia, rememore el sentiment que m'envaeix sempre que tinc coneixement de qualsevol episodi de violència o discriminació per raó de la condició sexual. Perquè l'assassinat d'aquesta transsexual mentre dormia al carrer en una freda nit de tardor i probablement també mentre somiava un món millor va ser una acció aberrant, covarda, indigna i absolutament menyspreable que no pot tornar a repetir-se mai més, la memòria d'aquesta dona valenta i lluitadora, una autèntica heroïna, mai serà oblidada ni esborrada de les pàgines que tot el col·lectiu LGTBI, dia a dia, escrivim en el nostre incessant intent d'aconseguir, ni més ni menys, el somni de Sònia: un món més just, més tolerant, més igual. Descanse en pau.

Infogai, 181 (novembre/desembre de 2011)

Berlusconi lascia, la piazza in festa

2011-11-27T14:01:00.000-08:00

Tractes són tractes. Vam dir que visitaríem la capital italiana i ho vam fer del 10 al 13 de novembre. El que va davant, va davant. Quatre dies no intensos, més. Perquè pretendre veure una ciutat com Roma, bressol de la civilització occidental, en noranta-sis hores és quasi un desafiament. Però nosaltres ho vam intentar i, fins i tot, m'atreviria a dir que ho vam aconseguir. Ara, el cansament, dues setmanes després, crec que encara ens dura. Estem literalment cruixits!
Trobe que no té sentit enumerar tot allò que hi vam veure. Seria inacabable. De fet, a part de totes les coses típiques, vam visitar-n'hi moltes altres que no vénen destacades en les guies turístiques i que molt poca gent coneix, fins i tot ni els mateixos romans. D'aquestes, jo en voldria destacar dues per tal que, si aneu a Roma, no deixeu de veure-les. En primer lloc, allò que el meu amic José Luis, bon coneixedor de la ciutat eterna, anomena il buco [el forat], a la plaça dels Cavallers de Malta, molt prop de la bocca della verità. És una cosa tan bonica que no puc desvetlar-la ací. És, diguem-ne, un secret. Així me'l van passar a mi i així el passe jo sempre, sense dir-ne res més. Hasta aquí puedo leer... En segon lloc, la plaça Mattei, més coneguda com la plaça de les tortugues, al barri jueu, obra de Bernini que normalment passa desapercebuda i que, a parer meu, és una meravella indescriptible. Sens dubte, aquest racó constitueix un entorn romàntic on més d'un i d'una ha demanat matrimoni al nóvio o la nóvia. Roma, amor al revés, ciutat dels enamorats, és el lloc idoni per a una inoblidable petició de mà.
Parlar de Roma és donar brida a una sèrie de records i sensacions difícilment esborrables de la ment. Viure-hi, en viu i en directe, la dimissió de Silvio Berlusconi és també una conjuntura històrica que passarà als annals de la política italiana i que tardarà molt a ser oblidada. El destí va voler que Óscar i jo passàrem per la plaça del palau del Quirinal, residència oficial del president de la república, el dissabte 12 de novembre just en el moment en què s'esperava l'arribada del Cavaliere per a firmar tan desitjat document. Òbviament, no ens vam menejar d'allí fins que Berlusca, com l'anomenen molts a Itàlia, n'isqué sense el càrrec.
«Berlusconi lascia, la piazza in festa» fou el titular de La repubblica l'endemà de tan esperat moment. En donem bona fe. Banderes, crits, eufòria, insults, el cant dels italians (himne), clàxons i més clàxons... La plaça era, vertaderament, una autèntica festa. No era per a menys. Després de nou anys i mig (no consecutius) al capdavant del govern italià se n'anava la que és, segons la revista Forbes, la persona més adinerada d'Itàlia, amb una fortuna que supera els 7.8 milions de dòlars.
«Liberi!» [lliures!], «Galera!» [presó!], «Mafioso!» [mafiós!], «Fuori la mafia dallo stato!» [fora la màfia de l'estat!], «Silvio, vafanculo!» [Silvio, vés-te'n a prendre per cul!], «A casa, a casa!», «Berlusconi, sei un porco!» [Berlusconi, ets un porc!], «Ladro» [lladre!], «Buffone» [pallasso!]... Aquestes eren algunes de les consignes que la multitud cridava boja de joia. Gent de totes les edats que s'abraçava, es besava, plorava d'alegria, reia, es feia fotos per al record. Una senyora anciana que hi havia al meu costat em contava que «non ne potevamo più, con questo signore» [no podíem ja més, amb aquest senyor].
I m'ho crec. Berlusconi passarà a la història per molts actes, fets i dits que han caracteritzat els seus tres mandats, les conegudes berlusconiades. Jo, tanmateix, me'n quede amb tres. En primer lloc, per ser el president del govern italià més homòfob de tots els temps. En segon lloc, per ser el primer president del Consiglio acusat de tantes i tantes coses, si l'una roïna, l'altra encara més, des de prostitució infantil fins a abús de poder. I, en tercer lloc, per la crispació social que ha generat durant els seus últims anys de govern.
Ciao, ciao, Silvio Berlusconi. Ah, i gràcies per presentar la dimissió a Giorgio Napolitano quan Óscar i jo érem a Roma, com se sol dir, al lloc idoni en el moment just. Tot un detall. Volíem dir-te adéu. Era el mínim que podíem fer. Sempre recordarem la nit del 12 de novembre del 2011. Un moment per a la posterioritat, sens dubte.

Parella de dret

2011-10-30T05:09:00.000-07:00

El passat 28 de setembre el meu xic i jo ens vam fer parella de dret; sí, no m'he equivocat: parella de dret. Perquè parella de fet ja ho érem des del moment en què vam començar a festejar a les acaballes del 2009. I, a més, és normal que el nom siga aquest quan d'aconseguir drets es tracta. Sense anar més lluny, l'endemà mateix de la signatura dels papers, amb la còpia que ens en van donar, Óscar va sol·licitar ser beneficiari meu quant a prestacions de seguretat social i va aconseguir la targeta sanitària europea amb la qual pot ser atés a Bolonya en cas que es pose malalt. I això gràcies al document que vam signar el dia anterior, en un acte oficial i protocol·lari que va tenir lloc al Registre Administratiu d'Unions de Fet, situat a l'edifici PROP d'Alacant, amb la presència, com no, de dues testimonis de luxe, com l'ocasió requeria.

De seguida que ens van confirmar la data del que de moment és el nostre casament —no descartem la possibilitat de bodorrio més endavant—, vam pensar que les testimonis havien de ser Ana, la cosina d'Óscar i exalumna meua, la qual ens va presentar el 16 de desembre del 2009, i Delia, la meua amiga de l'ànima, a part de veïna, companya d'institut, mariliendres, confident... I allí van estar elles, l'una vinguda des de Cerdà, un petit poble de la província de València, i l'altra des de la capital hispalense gràcies als vols de la meravellosa i econòmica companyia Racanair. Xiques, una vegada més volem agrair-vos, ara públicament, l'esforç que vau fer per estar presents i acompanyar-nos en un dia tan important per a nosaltres. De tot cor, moltes gràcies!

Sens dubte, l'anècdota del dia, que passarà a la llista de batalletes que contarem sempre a partir d'ara, va ser la faena que ens va fer el cotxe tot just una hora abans de l'acte. En eixir de la perruqueria —perquè, és clar, volíem anar-hi ben pentinats i guapets—, el cotxe, per primera vegada després de cinc anys i dos mesos, ens deixava tirats. No arrancava, en definitiva. I havia de ser aquell dia, quan havíem d'anar a ca ma mare a canviar-nos, recollir una de les testimonis i baixar al centre a signar. Sorprenentment, no vam posar-nos nerviosos. Vam telefonar a Delia i va venir ràpidament amb el seu cotxe a arreplegar-nos. Mentrestant, jo vaig canviar-me de roba allí, enmig del carrer, com vaig poder. I Óscar no va poder posar-se la camisa blanca que volia i que la ja quasi sogra li havia llavat i planxat. Això sí, teníem clar que una bateria descarregada no havia d'enterbolir un dia tan especial.

En acabant la part administrativa, vam anar a dinar Ana, Cava —el seu nóvio—, Delia, Óscar i jo al bar Capri, que ens encanta des que el descobrírem unes Fogueres. Després, vam anar a agafar el cotxe on l'havíem deixat aparcat i el vam portar al taller perquè li canviaren la bateria. I a les 17 h havíem quedat amb tota la cutxipanda a casa per a prendre un café i celebrar-ho, com no, amb un bon bescuit de la chacha Juanita.

Quatre dies després iniciàvem el nostre peculiar viatge de noces, que durarà no quinze dies, sinó nou mesos, fins al juny de l'any que ve. No hem triat una destinació exòtica ni llunyana. Som, com sabeu, a Itàlia, país veí lingüísticament, culturalment i ara també en crisi, com nosaltres. Hem establit com a ciutat base Bolonya, capital de la regió de l'Emília-Romanya, coneguda pels bons vins i el bon menjar: unes tagliatelle al ragù o uns tortellini farciti al brodo acompanyat d'un lambrusco rosat és un plaer gastronòmic quasi quasi d'orgasme. Des de Bolonya, deia, recorrerem el país a poc a poc.

La primera eixida va ser el passat 28 d'octubre, tot just un mes després de l'enllaç. Vam visitar Siena, una petita ciutat medieval de la Toscana que no pot ser més bonica. Amb una catedral que és tot un exemple d'arquitectura gòtica italiana, una plaça del Camp amb forma de ventall que és, senzillament, espectacular i un centre històric declarat per la Unesco, el 1995, Patrimoni de la Humanitat, Siena ens va semblar una ciutat preciosa, da vedere, com diuen ací.

La borratxera d'art no ha fet més que començar. Tenim pendents molts llocs als quals volem anar: Màntua, Lucca, San Gimignano, el llac de Como, les Cinc Terres, Urbino, Roma, Nàpols, l'illa de Sicília... Farem el que podrem. Piano piano... Amb temps, uns pocs calés i amor coneixerem aquest país de forts contrastos que és Itàlia.

El temps i els diners, els buscarem. El que ja tenim, d'entrada, és l'amor. Perquè aquesta relació, que acaba de fer vint-i-dos mesos i que va ja camí dels dos anys, representa el triomf de l'amor i, al mateix temps, de la igualtat. Afortunadament, l'any 2011 i al país en què vivim dos hòmens o dues dones que s'estimen tenen exactament els mateixos drets que una parella heterosexual. És un dret nostre, de tot el col·lectiu LGTB, poder casar-nos si volem. Per descomptat que això és una decisió personal nostra i de ningú més, i menys d'un senyor gallec guerxo i amb barba que aspira a habitar la Moncloa a partir del 20 de novembre. De moment, però, una cosa està clara: des del passat 28 de setembre Óscar i jo som, de fet, una parella de dret, una parella amb drets.

El Papa i l'homosexualitat

2011-10-04T13:43:00.000-07:00

No feia ni deu mesos de l'última visita del Papa a terres espanyoles i va tornar-hi de nou a l'agost. Dues estades a Espanya del cardenal alemany Ratzinger en menys d'un any, en plena crisi econòmica i amb el conseqüent desemborsament en matèria de seguretat que va implicar l'últim viatge d'aquest senyor de blanc per presidir, ni més ni menys, la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) del 2011. De la joventut catòlica, és clar.

Perquè no tots els joves som catòlics ni creients. I, fins i tot, entre aquells que ho són, no tots se senten partícips de la celebració ja que que han de viure l'afectivitat i la sexualitat d'una manera que la doctrina oficial, del Vaticà estant, desaprova. No tots combreguem amb una església que es proclama posseïdora única de la veritat absoluta i que considera l'ateisme anar contra l'ètica i el civisme. Una església, cal dir-ho clar i net, homòfoba, amb pederastes, contrària a l'avortament, al divorci i a l'ús del preservatiu per a evitar l'extensió de la sida i, malgrat això, amb una potent capacitat de mobilització. I una jovenalla, també s'ha de dir, acrítica, dòcil i conservadora que segueix els camins que els reporta només seguretat, amb unes normes de comportament molt pautades que els conduirà a la salvació eterna, segons estableixen determinats grups religiosos un tant sectaris.

De tots és sabut per què va viatjar Benet XVI a Madrid el passat estiu. Era important que ens recordara dues coses, per si de cas algú les havia oblidades: que «Jesucrist és el camí, la veritat i la vida» i que «el matrimoni és la unió entre un home i una dona oberta a la vida». Oblida sa santedat que al nostre país hi ha, en aquests moments, una legislació molt més avançada i justa que amplia els drets més enllà del clàssic i poc atraient missatge catòlic, que xoca de front amb la nostra realitat social actual.

Dos milions de peregrins de cent noranta-tres països del món van venir a la capital d'Espanya, atrets pel denominador comú de la fe, a sentir la paraula de Déu i, també, a passar-hi no poca calor. Segons la premsa escrita, «va ser la concentració de joves més gran que s'ha produït fins ara al món»; Madrid es va convertir, durant quatre dies, en el «centre espiritual de la cristiandat»; la missa de Cuatro Vientos va ser, de moment, «l'acte més multitudinari del pontificat de Benet XVI i la mobilització cristiana més gran de la història d'Espanya». Un vertader i autèntic espectacle, en definitiva.

Pel que fa a la cobertura informativa que va tenir l'esdeveniment per part de la televisió pública, voldria saber quin desplegament hi hauria hagut si, en comptes del Papa, hi haguera vingut un imam o un aiatol·là a reunir-se amb els joves islàmics. Com és possible que un estat aconfessional done tanta importància al representant d'un país antidemocràtic com és el Vaticà? No és aquesta una mostra de l'actuació covarda i claudicant del govern socialista, sobretot després de les nombroses manifestacions organitzades per la jerarquia eclesiàstica en els últims anys? Com pot ser que les forces de l'ordre públic aporrejaren, literalment, els convocants de la manifestació laica, que van estar a punt de no poder recórrer l'itinerari previst?

En una trobada mundial entre el líder del catolicisme i els joves seguidors de Crist he trobat, mentre feia zàping fugint de la retransmissió dels actes religiosos a tothora, poca proximitat entre el cap del col·legi episcopal i els assistents, més aviat el contrari, el successor de Pere es mostrava constantment com una figura totpoderosa, superior, allunyada dels feligresos. No era la Jornada Mundial de la Joventut? Em fa l'efecte que l'església de Roma, amb aquest pontífex, ha tornat tant en la forma com en el fons als principis anteriors al Concili Vaticà II. Per exemple, que tot el prefaci de la missa de cloenda fóra en llatí no crec que fóra, precisament, la llengua més adequada per a una litúrgia juvenil.

Però allò que la gent no sap, a causa de l'habitual manipulació a què ens tenen sotmesos els mitjans de comunicació, són els actes d'intolerància que ens va deixar el pas de Benet XVI per la terra d'Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón. Pocs saben, per exemple, que un grup de quaranta joves que es dirigien al barri de Chueca a protagonitzar una besada pública i col·lectiva va patir una injustificable repressió policial pròpia dels temps del franquisme i van ser retinguts durant quasi una hora a la plaça de Colom, identificats i arraconats com si foren delinqüents. Encara a hores d'ara cap representant polític n'ha donat explicacions. Les volem i les exigim des d'ací en nom de tot el col·lectiu LGTBI. En segon lloc, un jove mexicà de 24 anys, homòfob i més papista que el Papa, va ser detingut per amenaçar de cometre un atemptat contra els assistents a la manifestació «Dels meus impostos, al Papa, zero. Per un estat laic». Per últim, l'actor i activista LGTBI Shangay Lily va ser agredit per un grup de peregrins de la JMJ a la Porta del Sol; prèviament havia rebut amenaces a través d'Internet.

Evidentment, no es pot generalitzar, però aquesta és una petita mostra de la joventut catòlica actual. Xiques i xics que, amb la llum del sol, recorrien els cèntrics carrers madrilenys agafats de la mà amb cara de no haver trencat mai un plat, pijos i pijes de col·legi de pagament (on eren els fills dels obrers i de les classes desfavorides?) que cantaven cançons religioses, rebutjaven els preservatius que els oferien en diversos punts estratègics de la ciutat, assistien a tots i cadascun dels actes programats i, si els quedava temps, passaven pel parc del Retir una vegada i altra a confessar els seus pecats. Joves que, mentre el Papa i tota la cúria dormia, organitzaven botellots, s'emborratxaven, pixaven en la via pública i cometien altres actes de gamberrisme, com molt bé van captar les càmeres d'un programa de televisió. Tot plegat, peregrins de dia, festers de nit.

Supose que aquesta concentració de cristians a Madrid proferint càntics i cridant el nom del pontífex fortament degué, en algun moment, fer sobrepassar el límit màxim de decibels, no? Doncs que Ana Botella, regidora de Medi Ambient de la villa y corte, sancione també l'organització de la JMJ com va fer amb les festes del MADO, oi? Se li ha vist el llautó a la senyora d'Aznar, coneguda per la seua famosa, cèlebre ja frase de les pomes i de les peres que forma part dels annals de les estupideses més grans mai abans dites i que, per descomptat, reproduiré a continuació per a vergonya seua: «si se suman dos manzanas, pues dan dos manzanas. Y si se suman una manzana y una pera, nunca pueden dar dos manzanas, porque es que son componentes distintos. Hombre y mujer es una cosa, que es el matrimonio, y dos hombres o dos mujeres serán otra cosa distinta». Impressionant!

Ja n'hi ha prou de condemnes moralistes de la sexualitat del col·lectiu LGTBI per part d'uns polítics retrògrads i carques i d'una església catòlica, apostòlica i romana cínica, cruel i inhumana. Blasma el cel, mai millor dit, sobretot quan un nombre elevat de capellans són gais; quan la dona no pot ocupar cap càrrec al si de la jerarquia religiosa en la que és una demostració de masclisme sense justificació en ple segle XXI; quan les xifres de sacerdots pederastes no fan més que créixer en els últims anys i els escàndols en moltes diòcesis europees, un rere altre, són el pa de cada dia; quan el Papa nega l'ús del preservatiu en un continent com l'africà en què diàriament moren milers de persones per l'epidèmia mentre proposa l'abstinència i l'oració com a remeis al contagi; quan considera que la humanitat està en perill a causa de l'homosexualitat i la transsexualitat... Em pregunte si queda dignitat i compassió en aquesta església hipòcrita, atroç i sense humanitat. La resposta és evident: gens ni mica! Que Déu els agafe confessats!

Vet ací la vertadera, l'autèntica església catòlica: la que considera l'homosexualitat un mal abominable, una malaltia que no ho és i que, en tot cas, patiria la majoria dels seus membres. Aquesta és la institució que dirigeix el bisbe de Roma i vicari de Crist, exprefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, sa santedat Benet XVI per als amics: la que no predica amb l'exemple! Molt fort, no, fortíssim!

Infogai, 180 (setembre/octubre de 2011)

Rajoy: tossut que tossut!

2011-09-07T14:48:00.000-07:00

El president del Partit Popular —que de popular, la veritat, té ben poc— i candidat a la presidència del Govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anunciat que, pel que fa a la Llei 13/2005, coneguda com de matrimoni homosexual, respectarà allò que dictamine el Tribunal Constitucional, però, en canvi, no està d'acord amb l'adopció de nenes i nens per part d'aquests matrimonis tal com permet la legislació vigent, raó per la qual ha assegurat que «les quitaría ese derecho» en cas de guanyar les eleccions el 9 de març de l'any que ve.

Des del meu punt de vista, molt malament comença el gallec la carrera a la Moncloa si, nou mesos abans de les votacions, ja anuncia mesures tan poc socials com aquesta o com la derogació de la Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs. És a dir, tot allò que hem aconseguit el col·lectiu LGTBI en els últims anys amb la nostra incessant lluita i les nostres constants reivindicacions —i, tot cal dir-ho, amb la bona voluntat del govern socialista actual— s'ho vol carregar aquest miserable en un tres i no res. Em sembla vergonyós, patètic i d'una hipocresia sense límits allò que aquests carques volen fer, llevar-nos drets que tant han costat d'assolir i que, lògicament, donem ja totes i tots com a consolidats. Ja n'hi ha prou!

La pregunta és molt senzilla: per què els fot tant que ens estimem? A mi em fa igual que ells es casen, que tinguen set fills i que siguen infidels a les seues nóvies i mullers en els llocs d'ambient els caps de setmana. O no deu ser que no els agrada que puguem viure la nostra vida de manera oberta i natural, sense remordiments i amb els nostres drets? Perdoneu-me, però això té un nom: enveja. O covardia.

Fa uns quants anys, en un debat electoral televisiu i de màxima audiència, el de Pontevedra ens va sorprendre amb unes paraules finals que van donar la volta al món per esperpèntiques i ridícules. Parlava d'una nena, a la qual desitjava que tinguera una família —va ometre l'adjectiu tradicional—, un habitatge i uns pares —se sobreentenia, lògicament, home i dona— amb treball. Ai las! Tots aquests pepetrònics s'emparen en els drets dels nens per a preservar un model familiar clàssic que no té res a veure amb la realitat actual. Al meu parer, és un dret i, sobretot, un deure molt més important que la criatura cresca en un entorn feliç i harmoniós, que estiga envoltada de persones que l'estimen, que l'eduquen en valors com ara la tolerància, el respecte i la diversitat, que la socialitzen i que li mostren el màxim suport en les seues decisions. I això ho donen les persones independentment de la seua condició sexual. Fa igual amb qui ens gitem cada nit. Ho fem amb qui ho fem, no determinarà que siguem millors o pitjors pares o mares. El que em sorprén és que el probable futur president del Govern espanyol —no amb el meu vot!— ignore una cosa tan bàsica i elemental com aquesta, i això sí que és preocupant i molt perillós.

A l'altre costat, als antípodes de Rajoy, hi ha la barcelonina Carme Chacón, ministra de Defensa i que en el seu discurs de renúncia a competir en eleccions primàries per a convertir-se en candidata del PSOE a la presidència d'Espanya va fer una referència explícita als drets de les persones homosexuals: «Quería encabezar un proyecto que preservara los aciertos de la última década; los avances, enormes, alcanzados por las mujeres, por los homosexuales, por las personas dependientes...» Amb Carme Chacón com a presidenta, ens lluiria més el pèl...

Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre, Ana Botella, María Dolores de Cospedal, Rita Barberà, Jaime Mayor Oreja i la resta de la cúpula carpetovetònica del color blau i la gavina, però també l'església catòlica, apostòlica i romana i les persones simpatitzants amb aquestes idees que promulguen la dreta i Benet XVI des del Vaticà sobre la família i l'homosexualitat: quan comprendran que per a formar una vertadera família només cal una cosa: amor? Amor de parella i amor als fills, simplement.

Infogai, 179 (juliol/agost de 2011)

Esperanza Aguirre: necesita mejorar

2011-09-06T15:16:00.000-07:00

Llega septiembre y, con él, la vuelta al cole, como reza el anuncio de unos conocidos grandes almacenes. Pero este año arranca el curso escolar con manifestaciones, protestas y anuncios de huelga tras los tijeretazos anunciados en materia educativa en algunas comunidades autónomas, como Madrid, Galicia y Navarra. Vivimos una de las situaciones económicas más difíciles por las que ha pasado España en los últimos años y los políticos, que ahora se llenan la boca hablando de austeridad, han cogido las tijeras para llevar a cabo grandes recortes en educación sin darse cuenta de que antes pueden y deben empezar a reducir por otras partidas, como por ejemplo, sus sueldos (y los vitalicios también), los coches oficiales, la seguridad, las dietas...

En este comienzo del curso académico 2011/2012, como no podía ser de otra manera, tenemos también a la presidenta de la Comunidad de Madrid en el candelero. Y es que cada vez que esta mujer abre la boca sube el precio del pan. La polémica está de nuevo servida. El pasado 30 de agosto remitió una carta a todo el profesorado de educación secundaria de la autonomía en la que comunicaba, oficialmente, el aumento de dos horas de clase más a la semana para una buena mayoría de los docentes. La misiva no tiene desperdicio, tanto por el contenido como por la forma, y está disponible en Internet. Merece la pena leerla para darnos cuenta de la ineptitud de esta señora, que ya se lució hace años, cuando era ministra de Educación, Cultura y Deporte, al confundir al actor, director, guionista y productor Santiago Segura con un pintor. O cuando, en la inauguración del colegio público Dulce Chacón de Fuenlabrada, preguntó a la madre de la escritora por su hija cuando hacía ya varios años que había fallecido. Desde entonces, un sinfín de gazapos, estupideces, palabras malsonantes, insultos, mentiras, comentarios absurdos y propuestas imposibles han salido de su boca y se han sucedido incesantemente sin que, al parecer, haya importado mucho a los madrileños y las madrileñas, que la volvieron a elegir como máxima representante política el pasado 22 de mayo.

En cuanto al contenido, es vergonzoso que mi amiga, como se refiere mi novio a ella cada vez que aparece en televisión, intente ahorrar 80 millones de euros a costa de un pilar tan básico como es la educación. ¿Cómo? Muy fácil: cargando a cada docente con dos horas más de clase semanalmente y, por consiguiente, dejando de contratar al profesorado que hasta ahora venía impartiendo estas lecciones. El resultado ya lo conocemos: a peor educación, más paro. Esta decisión sí que es indecente, ella que hace unos años, cuando empezó la crisis económica que todavía hoy nos azota, decía que a los funcionarios se nos había subido el sueldo un 5% y era totalmente incierto. ¿Por qué la señora Aguirre, para ahorrar y reducir el nivel de gasto y de endeudamiento de la comunidad que dirige, no se reduce el salario un 50% y el de sus consejeros y asesores también? No. Es más fácil escurrir el bulto y que sean los demás, trabajadores públicos de nuevo, quienes apechuguen con la mala gestión de esta presidenta incapaz de ejercer la política con profesionalidad y responsabilidad. Es más sencillo, insisto, escribir lo siguiente, con faltas de ortografía incluidas: «Sé que es difícil pedir que se entreguen aun mas a su vocación de profesores en la misma carta en la que se les explica que van a tener que trabajar mas, pero las circunstancias del momento son especialmente graves y confío en que ustedes sepan entenderlas y responder con generosidad y sentido del deber». Desde mi punto de vista, esta petición de Aguirre roza el límite del cinismo. O el descaro, según se mire.

Por el momento, hay ya convocada una huelga en el sector educativo madrileño para el próximo 14 de septiembre, día en el que arranca el curso escolar en esa comunidad. Por supuesto, ha intentado también persuadir a los diferentes sindicatos convocantes para que no secunden esta jornada de paro, pero no lo ha conseguido. Me parece obsceno que apele al sentido común del profesorado para que desconvoque la huelga y que prometa un aumento salarial a los directores de centro, jefes de departamento y coordinadores TIC para intentar callarles la boca. Y yo me pregunto: ¿qué haría ella si, de golpe y porrazo, recibiera una carta en la que se le comunica que tiene que trabajar un par de horas más por el mismo salario? ¡Ojo!, que los que nos dedicamos a la docencia sabemos que no sólo son las dos horas de clase más en el centro, sino también todo lo que esos ciento veinte minutos lectivos implica de trabajo en casa.

Y en cuanto a la forma, es vergonzoso que Esperanza Aguirre escriba como escribe, si es que ha redactado ella la carta. Cuanto menos la ha firmado, lo que implica asumir lo que allí hay escrito. Pero el caso cierto es que el adverbio de cantidad más campa a sus anchas a lo largo de todo el escrito sin acento, del mismo modo que las formas verbales está e irá también aparecen sin tilde. Hay, además, un como con acento que no es interrogativo y, en general, el uso de mayúsculas es abusivo, la misiva no es para nada convincente y está mal argumentada. ¿Pecata minuta? No. Hablamos de Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, sobrina del poeta de la Generación del 50 Jaime Gil de Biedma, condesa consorte de Murillo, licenciada en Derecho por la Universidad Complutense, ex-concejala, ex-ministra, ¡atención!, de Educación, Cultura y Deporte, ex-presidenta del Senado... Como profesor de lengua, me avergüenzo de los errores lingüísticos cometidos por la primera dama madrileña. ¡Patética!

«Ustedes, en las aulas, y nosotros, desde el Gobierno de la Comunidad de Madrid, compartimos una responsabilidad inmensa en la formación de nuestros jóvenes». No se equivoque, señora Aguirre. La educación de los jóvenes madrileños, afortunadamente, no está en sus manos. Si de usted dependiera, esos adolescentes, el futuro de nuestra sociedad, serían unos auténticos analfabetos. La formación de los chavales y las chavales es cosa de un profesorado capacitado, motivado e innovador que defiende mejor que nadie la educación pública, la de todos y para todos, una educación de calidad.

Esperanza Aguirre Gil de Biedma: SUSPENSA. Sus medidas, su actitud, su desfachatez y su falta de capacidad no dan ni para un aprobado raspado. En su boletín de notas figura un Necesita mejorar en color rojo (¿o es azul?) que se lee bien claro. Tiene ésta y otras muchas asignaturas pendientes por haber hecho mal los deberes. El examen de recuperación será el próximo 20 de noviembre. Si lo aprueba, ¿la volveremos a ver dirigiendo la educación y la cultura de nuestro país? Por favor, que le den otro ministerio, el que sea menos éste. Una persona que no sabe acentuar y que escribe en mayúsculas lo que le da la gana no es merecedora de una cartera tan y tan importante.

Y, por último, un aviso a los docentes de la Comunitat Valenciana y a los de otras autonomías: cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar. Lo dicho.

PP

2011-07-30T15:53:00.000-07:00

El president del Govern ha anunciat l'avançament de les eleccions generals al pròxim 20 de novembre. Ho ha fet el mateix dia en què Óscar i jo fem dènou mesos junts. La notícia ens ha agafat a punt d'eixir de casa en direcció a la platja. Ja en el cotxe, per ràdio, el senyor Rajoy celebrava l'anunci i es postulava com a possible guanyador en els comicis que tindran lloc a la tardor.

És evident que no vull que el de Pontevedra siga el pròxim president d'Espanya. Per tant, faré l'única cosa que puc fer per tal d'impedir-ho: no el votaré. I no el vull perquè, entre moltes raons, el gallec representaria un grandíssim retrocés pel que fa als drets que el col·lectiu LGTBI hem aconseguit en els últims anys. Amb ell, molt probablement, Óscar i jo no podrem casar-nos i formar una família. I això no és just. Més aviat, és totalment injust, a més a més d'una mesura homòfoba impròpia del màxim dirigent d'un país europeu i democràtic del segle XXI.

Espere que Rajoy no faça com la nova alcaldessa d'Elx, que a parer meu s'està lluint amb els seus actes i les seues declaracions. En només mes i mig al capdavant del consistori il·licità ja ha llevat l'estàtua de la Passionària; ha dedicat un carrer a l'últim alcalde franquista de la ciutat; l'avinguda del País Valencià ha passat a ser de la Comunitat Valenciana; ha castellanitzat el nom del Gran Teatre —i no sabem encara què farà amb el de l'Escorxador— i, recentment, ha comparat els manifestants del 15M amb terroristes d'ETA. Mercedes Alonso, a més, ha intentat fer-nos creure que ha renunciat voluntàriament al sou d'alcaldessa quan tots sabem que és també diputada autonòmica i que la llei no li permet rebre dos jornals públics. N'hi ha prou per veure de quin peu coixeja aquesta dona, no? Vergonyós.

No faré ara un repàs del dirigents populars susceptibles de comentaris. No acabaria mai. Des del màrtir expresident de la Generalitat Valenciana, sacrificat però amb dret a dos assessors pagats per tota la ciutadania i amb el títol de Molt Honorable fins a la Belén Esteban d'Alacant, passant per la meua ídol, Esperanza Aguirre, descarada i inepta com ella, o M. Dolores de Cospedal, mare fadrina —no em sona que siga aquest el model de família que propugna el seu partit, veritat?—, sense oblidar-nos, és clar, de Rita Barberà o Ana Botella, com deia la llista d'esperpents en les files populars és ben llarga.

Aquest és el vertader PP: el del cinisme i la hipocresia en majúscules, el de la doble moral, la dreta més carca ancorada al passat i a l'ideari de l'Església catòlica, el partit que fa que els rics siguen més rics però també els pobres, més pobres; en definitiva, aquells que, mitjançant la corrupció i l'especulació, tenen bona culpa de la difícil situació actual. Mariano Rajoy, el Messies, serà a partir del 2012 el nostre salvador. Les enquestes el donen com a vencedor. Un president del Govern guerxo, sense talent ni carisma, incapaç de parlar sense llegir els papers que li preparen i homòfob. Ho té tot, el pobre. L'Espanya del progrés s'aturarà a partir del pròxim 20 de novembre, data del trenta-sisé aniversari de la mort de Franco. Estem apanyats amb poca roba...

Altra Bolonya

2011-04-02T15:01:00.000-07:00

La meua cara amiga Delia, mig sevillana ja, pregunta, a través de Facebook, si són normals els 33º de temperatura que sembla que s'han registrat a la capital hispalense aquests últims dies. Jo li he respost que no, com tampoc no ho són els 24º amb què ens ha acomiadat març i ens ha rebut abril a Bolonya. La calor ha arribat al nord d'Itàlia, i si fa un parell de setmanes encara duia dues mànigues, la jaqueta i bufanda, d'un dia a un altre he substituït les capes de roba per la samarreta de màniga curta i les ulleres de sol. Socors! No tinc ací pantalons curts, bermudes, sandàlies o calçat estiuenc i, al pas que anem, experimentaré, o millor dit, patiré l'afa bolonyesa -l'equivalent de la xafogor alacantina- de què tant m'han parlat i que, segons diuen, normalment arriba a mitjan juny, quan seré ja a Alacant i em passaré els dies al meu raconet del Cap de l'Horta com ma mare em va portar al món, amb el piu d'un costat a un altre perquè no em deixe la marca.

I és que a Bolonya no ha arribat la primavera, sinó l'estiu, i hi fa una temperatura que invita a eixir de casa, eixe lloc on el dur hivern transalpí obliga a refugiar-se. Ara, però, hi som ben poc, perquè la calor i el sol ens empenten a descobrir la ciutat, l'altra ciutat que el fred, la boira, la neu i la humitat que ens han acompanyat quasi durant cinc mesos ens impedien conéixer. I aquesta altra Bolonya que estem descobrint aquests dies, alegre, viva, dinàmica, amb els carrers plens de gent i els parcs de gom a gom, sens dubte, m'agrada encara més. Perquè, efectivament, l'arribada del bon temps ha tret a la llum una ciutat ara sí que universitària, amb milers i milers d'estudiants als carrers; una urbs cosmopolita, dinàmica, jovial, acolorida, en constant moviment; en definitiva, una Bolonya completament diferent, amb un clima impensable després que, nevada rere nevada i amb la calefacció a tota virolla, haguérem, literalment, d'hivernar en la nostra diminuta però acollidora, tranquil·la i silenciosa casa.

La dotta, la grassa i la rossa és ara, més que mai, la culta, la grossa i la roja: perquè la gent va als parcs a gaudir del sol però amb llibres, ordinadors portàtils o apunts per a estudiar; perquè aquest bon clima afavoreix la compra d'una bona pizza i encoratja a anar a menjar-la en qualsevol dels nombrosos racons de la ciutat (plaça Major; plaça sant Esteve; jardins Margarita; parc de la Muntanyola, etc.). I, en tercer lloc, perquè la desaparició de la capa boirosa que cobria fins ara la ciutat ha permés veure bé el característic color roig dels sostres de les cases, de les façanes dels palazzi i, per què no, de la ideologia de la corporació municipal, que no fa més que organitzar-hi activitats culturals de tota mena. Per cert, jo crec que el regidor de Cultura de Bolonya és el polític que més treballa de tot Itàlia. El felicite pel seu incessant treball, però també aprofite per a criticar públicament la recent decisió, des del passat 1 de març, de cobrar 4 euros d'entrada en els museus municipals, una mesura de recaptació que imagine que té a veure amb les fortíssimes retallades a la cultura i a l'educació pública del govern del Cavaliere.

Des d'un parc de la Muntanyola ple de gent de totes les edats, de tots els colors, de totes les religions i de totes les condicions sexuals, amb la bandera de l'arc de sant Martí amb l'eslògan PACE al fons, envoltat d'adolescents, de gais, d'immigrants, d'italians buenorros, de senyores i senyors, de bambini i bambine... i en una meravellosa, esplèndida, agradable vesprada de dissabte, quan justament falten dues hores perquè faça sis anys de la mort del papa Joan Pau II, vull concloure aquesta crònica de l'arribada del desitjat bon temps a Bolonya amb una petició: si algú té pensat visitar-nos en els dos mesos i poc que ens queden ací abans que comence els quatre mesos de vacances d'estiu que tindré enguany, per favor, que passe per ma casa i agafe uns pirates texans i unes bambes i me'ls porte, que em mor de calor. El sol pega fort a Sevilla, però també a l'Emília-Romanya. A canvi, us convidaré a un bon gelato italià en una gelateria que hi ha al costat de casa i que, segons he sabut, és de les més populars de Bolonya. Hi ha tanta gent que cal agafar número i esperar el torn, com en la carnisseria...

Rebeu, doncs, amigues i amics, una calorosa salutació.

Reial Col·legi d'Espanya

2011-03-13T14:39:00.000-07:00

Encara que el nom complet és Reial Col·legi Major de Sant Climent dels Espanyols, tothom el coneix com Col·legi d'Espanya, tot oblidant que el 6 de gener de 1530 Carles I d'Espanya i V d'Alemanya, pocs dies abans de ser coronat com a emperador, atorgà al centre la protecció regia per a garantir el compliment de les finalitats fundacionals. És, sens dubte, tota una institució a Bolonya, desconeguda per bona part de la població italiana i, malauradament, també pels nostres Erasmus, o millor dit, Orgasmus.
El Reial Col·legi d'Espanya és un col·legi universitari per a estudiants espanyols de doctorat a l'Alma Mater Studiorum, la universitat més antiga d'Occident. És, certament, el més famós dels vint-i-quatre fundats a Bolonya entre els segles XIII i XVII. Fou l'arquebisbe de Toledo i cardenal primat d'Espanya, Gil de Albornoz, qui manà construir aquest col·legi d'estudiants (scholarum), les obres del qual començaren el 1363 i acabaren el 1367. Entre els col·legials antics de més renom hi ha Antonio de Nebrija i Pedro Arbués (no és cert, com diuen algunes pàgines web, que Cervantes fóra alumne del col·legi), mentre que els moderns o contemporanis són tan abundants que seria massa extens esmentar-los tots ací.
L'últim cap de setmana de febrer, aprofitant la visita de l'amiga Lola Andrés, la seua família i uns amics, vam aconseguir entrar al pati d'aquest raconet espanyol. I vaig veure que allò feia tropa. Així que vaig escriure-hi un correu electrònic i vaig preguntar si podíem visitar-lo. I la meua sorpresa va ser quan em va respondre un dels col·legials i em va dir que, quan volguera, m'ensenyava les instal·lacions. Eixe quan volguera va ser l'11 de març passat, aniversari de la meua més que amiga Delia, trist seté aniversari dels atemptats a Madrid i dia d'un devastador terratrémol i posterior tsunami al Japó.
En arribar-hi, ens esperaven Fran, de València, i David, de Múrcia, als quals agraïm des d'ací la gentilesa i la predisposició amb què ens van rebre i la profusió d'informació amb què ens van mostrar la que ara per ara és sa casa. El primer hi fa el seu segon doctorat en dret, mentre que el segon du a terme una investigació en l'àmbit de les ciències polítiques. Són dos dels dotze joves espanyols que, per concurs nacional de mèrits, han aconseguit una beca per a realitzar, en la Universitat de Bolonya, els estudis de tercer cicle. Com que sé bé com de costosos són els èxits acadèmics, també els done la meua més sincera enhorabona per haver sigut premiats amb aquesta selectiva beca.
El recorregut va començar per l'anomenada sala d'espera, que actualment acompleix aquesta funció però que en algun moment va funcionar com a refectori. Segons sembla, quan les tropes de Napoleó Bonaparte arribaren a Bolonya, feren l'única cosa que sabien fer: saquejar-ho tot. I s'emportaren moltes coses del Col·legi d'Espanya. Fran ens ensenyà l'escut de l'emperador francés encunyat en un armari d'aquesta sala i que, no se sap bé si s'endugueren i després pogué ser recuperat o directament no arribà a eixir d'allí. Molt curiós.
Creuàrem pel pati, senzillament preciós, i ens explicaren la funció del pou central (recollida de neu a l'hivern que, en desfer-se, permetia obtenir aigua per a llargues temporades) i de l'altre situat en un costat, d'època romana i amb poals de ferro dels segles XV i XVI. A continuació, ens obriren la porta de la capella, d'estil gòtic (hauríeu d'haver vist la clau!), on feia un fred insuportable, i Fran i David ens instruïren amb noms d'autors, dates i estils com si foren autèntics guies turístics. Hi destaca el políptic de l'altar, de Marco Zoppo, i un llenç amb una mare de déu de l'època fundacional, dues vertaderes joies de la història de l'art. Hi ha també les plaques de dues visites reials: la que féu Carles V el dia de la seua coronació el 1530 (que, contràriament al que Viquipèdia diu, no hi arribà a pernoctar) i la de l'actual rei Joan Carles I el 1988 quan va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Bolonya, i en aquest cas sí que hi va dormir. Els rumors que els prínceps d'Astúries hi han hostatjats són totalment falsos.
Després, vam pujar al primer pis. Vam passejar per les galeries, amb frescos rics i bells. Vam entrar a la sala de cerimònies, coneguda com sala de Jàson i els cinquanta argonautes (per la pintures de les parets), que presideix un retrat d'Alfons XIII. Cadires i sofàs dels segles XV i XVI, espills i làmpades antiquíssims, catifa de 1834 i amb una història al darrere: feta per un taller de Conca, té gravat un nom, Benito Canaie. En una ocasió, el dux va visitar el Col·legi d'Espanya i conta la llegenda que el rector va manar que algú es posara just damunt d'aquell nom, tapant-lo, per a evitar les suspicàcies de Mussolini. Des d'aquella gran sala vam accedir-ne a una altra on actualment se celebren concerts de tant en tant. Una taula de marbre que passa totalment desapercebuda és, segons un col·legial expert en història de l'art, del segle XVII. A continuació, la sala de la prima colazione, on els dotze joves es desdejunen envoltats de retrats de monarques com Carles III, Ferran VI, Ferran VII i Isabel II i en taules i cadires de l'època. Al costat, un altre menjador, amb mobiliari també original, en el qual dinen i sopen.
Evidentment, la cambra reial o l'arxiu històric ja no ens els van poder ensenyar. Per a accedir-hi, cal demanar un permís especial. De fet, ells solament hi han entrat una vegada. Són parts del Reial Col·legi d'Espanya tancades i barrades. Però després de veure la resta d'estances, ens les podem ben imaginar. La veritat és que m'agradaria veure-les: la primera, perquè sóc un poc Peñafiel, com ja sabeu; la segona, per l'interés i el valor filològic: s'hi conserven documents produïts i adquirits pel col·legi des que va ser fundat en la segona meitat del segle XIV. Em conformaré amb la visita programada que m'han concedit de la biblioteca Casa de Cervantes, en un edifici adjacent i independent, fundada el 1932 i amb un fons de més de 25.000 volums i opuscles, sobretot de llengua i literatura espanyoles i també textos de caràcter jurídic.
Per descomptat, ens donem per satisfets, o millor dit, per molt satisfets, perquè vam tenir oportunitat d'entrar i visitar, durant quasi dues hores, un racó d'Espanya (allò que diuen que és territori espanyol tampoc no està gens clar!) i de Bolonya molt poc conegut que, si no és gràcies a la voluntat d'aquests dos amables xics, no hauríem descobert de la manera tan aprofundida com ho vam fer.
Només hi va haver una cosa que no em va agradar, i com que si no critique res no sóc jo, diré què no m'esperava d'aquesta institució amb sis-cents quaranta-quatre anys d'existència: és inadmissible que en el segle XXI, l'any 2011, no hi haja ni una dona. I no n'hi ha cap perquè els requisits són encara els fundacionals establits per l'arquebisbe i cardenal Gil de Albornoz, és a dir, «ser home, espanyol (incloent-hi portuguesos), catòlic, de conducta irreprensible, menor de trenta anys, llicenciat a Espanya amb molt bones qualificacions, no patir cap malaltia ni cap defecte físic o psíquic incompatible amb l'exercici de les funcions corresponents i no ser funcionari públic.» Em sembla un reglament discriminatori i masclista i no és normal que no haja estat adaptat als avanços de tota mena que ha fet la nostra societat des d'aquell 1367. Amb aquests requisits, jo no puc sol·licitar aquesta prestigiosa beca per dos motius i mig. Que no puga demanar-la jo, bé, però que els talents femenins del nostre país no tinguen possibilitat d'accedir-hi constitueix un greu retard.
Malgrat això, el Reial Col·legi d'Espanya és un lloc que paga molt la pena visitar. No deixeu d'intentar-ho si sou, viviu, aneu a Bolonya. Un trosset d'Espanya a Itàlia i amb un gran valor arquitectònic, artístic, històric i filològic us esperarà, us sorprendrà i estic convençut que us agradarà.

El metrobús, ¿no existe?

2011-03-11T13:50:00.000-08:00

La Comunidad de Madrid, que preside y dirige Esperanza Aguirre, acaba de publicar una oferta de trabajo suculenta que puede interesar a más de una y de uno. «Se busca consejer@ de Transportes e Infraestructuras responsable, informad@ y no mentiros@.» Yo tengo una amiga concejala, ahora en el paro, que sin duda haría este trabajo mucho mejor que lo hace José Ignacio Echevarría y se conformaría con ganar una décima parte de lo que gana este señor, que no pega palo al agua y se ríe, con ovación y aplausos de sus compañeros en la Asamblea, incluida su jefa, del ciudadano de a pie que se levanta todos los días a las seis o a las siete de la mañana para ganar al mes lo que él gana en menos de una semana por desconocer lo más elemental de su cargo.
Que el titular de los transportes y de las infraestructuras de la Comunidad de Madrid diga que el metrobús no existe me parece ya el colmo de los colmos. Mi madre diría: «¡qué sirvengüencería!» Sinvergüencería es poco, a mi modo de ver. Burla y falta de respeto a todas las madrileñas y todos los madrileños, diría yo. Es de una gravedad que requeriría, sin duda, la dimisión de este político inepto. Pero como el PP no sabe conjugar el verbo dimitir, pues ahí continuará el susodicho, diciendo sandeces y demostrando con palabras su total y absoluta incompetencia.
El metrobús no existe, no. Entonces, ¿lo que ha subido un 21% a partir del 1 de enero de este año qué es? De 7,40 euros que valía el año pasado el bono de 10 viajes a 9,30 euros que cuesta ahora. O lo que es lo mismo, con el metrobús fantasma te ahorras 7 céntimos por trayecto, o 70 céntimos en diez desplazamientos. ¡Ni un viaje! ¡Olé la gestión de los populares! Ya sabemos como van a sacar el país de la crisis cuando gobiernen el año que viene...
Me parece que las declaraciones de este consejero, además de chulescas, son una tomadura de pelo a la ciudadanía madrileña y reflejan una desfachatez que supera todos los límites. Constantemente me quejo de la política italiana y en especial del presidente de la república bananera de Italia, Silvio Berlusconi. Pero lo de la Comunidad Valenciana con Camps o la de Madrid con Aguirre es ya de juzgado de guardia. ¿Dónde está Esperanza que no sólo no ha tirado a la calle a su súbdito, sino que encima lo ha disculpado y ha dicho que una equivocación la tiene cualquiera? No se equivoque, señora presidenta. Hay equivocaciones y equivocaciones, y lo que no se puede consentir, de ninguna de las maneras, es que el máximo responsable en materia de transportes e infraestructuras diga que no existe este título cuando está en funcionamiento nada más y nada menos que desde hace trece años. No, no y no. Es como si el consejero de Sanidad dice que no hay quirófanos en los hospitales, o el de Educación que no hay pizarras en las aulas.
Creo, además, que la señora Aguirre no es la más indicada para disculpar equivocaciones. Que a nadie se le olvide que cuando fue ministra de Educación, Cultura y Deportes, entre 1996 y 1999, le preguntaron por Santiago Segura y dijo que sus cuadros le apasionaban. Todos sabemos que el actor, guionista, director y productor de cine es muy polifacético, pero, al menos por aquel entonces, no pintaba cuadros.
Me hierve la sangre, no lo puedo negar. Y como de mi pluma no salen más que palabras de desprecio hacia estos gobernantes de la gaviota blanca sobre fondo azul, dejo paso a la voz anónima de un ciudadano que vive en la comunidad de las siete estrellas: «Todos los madrileños nos hemos sentido humillados con esto. Todos (de izquierda y de derecha). Si de verdad el gobierno de la Comunidad de Madrid quiere demostrar que le importan los madrileños, que cese a este señor.»
Se nota que Echevarría hace poco uso del metro y del autobús, se nota. Yo, para que supiera lo que vale un peine, le retiraba el coche oficial que le lleva al distrito de Chamberí y le hacía ir en transporte público cada día a la consejería a calentar la silla. Iba a saber entonces si existe metrobús o no. Iba a saber cómo van los vagones de algunas líneas a las ocho de la mañana. Iba a saber las colas que se hacen para comprar el fantasmagórico título. Iba a saber lo que se siente al oler el sobaquillo pegado a la cara de uno o una que, muy probablemente, ha votado a su partido político. Iba a saber...
En algunos foros es vox populi la incompetencia, el recochineo, la ineptitud, el escándalo, la soberbia, la falta de respeto y un larguísimo etcétera con la que ha actuado este haragán de traje y corbata. La ignorancia, que es muy atrevida...

L'ultima berlusconata

2011-03-05T14:08:00.000-08:00

L'ultimo fine settimana di febbraio ci ha raggiunto anche l'ultima -solo al momento- berlusconata. Forse no dovrei sprecare il mio tempo e le mie energie scrivendo su un uomo che, secondo me, ha perso l'uso della ragione, ma lo farò. E lo farò perché voglio che tutti conoscano le assurdità che questo signore dice e mentre nessuno, in Italia, fa nulla. Nessuno si arrabbia davanti dichiarazioni pubbliche ofensive e dittatoriali, la indiferenza fra il popolo è totale e assoluta, non succede niente nonostante il presidente di una delle potenze mondiali organizzi delle feste cosidette bunga bunga nella sua residenza privata assieme a minorenni, o che mostri in un modo aperto un'omofobia pericolosa.
L'elenco delle cose che fa, dice o commenta Silvio Berlusconi non ha fine. Guardate il video che segue, ad esempio, e ve ne potrete fare un'idea:
http://tv.repubblica.it/copertina/silvio-show-attacca-i-comunisti-e-blandisce-i-cattolici/62934?video
Siccome voglio essere breve, chiaro e diretto, ecco qua la mia opinione sui quattri punti fondamentali sui quali insiste la registrazione:
a) La critica ai comunisti mi sembra fuori luogo e impropria da parte del massimo rappresentante di un Paese e mostra la mancanza di rispetto per le parti politiche diverse da quella che lui rappresenta. C'è bisogno che cambi nome al partito politico che dirige e che dovrebbe chiamarsi Il popolo della non libertà.
b) Il Cavaliere, invece di proteggere la pubblica istruzione in qualità di autorità governativa dell'Italia, incita la cittadinanza a portare i figli a scuole private e dice che nei centri pubblici «ci sono degli insegnanti che vogliono inculcare dei principi che sono l'incontrario di quelli che i genitori vogliono inculcare ai loro figli.» Questa affermazione mi sembra molto grave ed è il riflesso della politica di privatizzazione della pubblica istruzione che porta avanti da quando lui, e nessun'altro, governa il Paese.
c) Il discorso della famiglia come nucleo fondamentale della nostra società composta da un uomo e una donna è di un cinismo, di una ipocrisia e di un radicalismo religioso caratteristico della gerarchia ecclesiastica, ancorata al passato, e inappropriato in bocca al presidente di un Paese europeo che si vanta di moderno e avanzato. A mio avviso, è ovvio che ha detto questo perché il rapporto con la Conferenza Episcopale Italiana non è ottimo da quando si è conosciuto il caso Ruby e, soprattutto, da quando è stato incolpato di abuso di potere e di incitare la prostituzione di minore, imputazioni per cui dovrà sedersi sulla panca degli accusati il prossimo 6 aprile a Milano. Senza dubbio, una doppia morale che sorpassa i limiti della dignità.
d) «Finchè noi governeremo questo paese, le unioni omossesuali non verranno mai equiparate alla famiglia tradizionale, finchè noi governeremo questo paese non saranno mai possibili le addizioni per i singoli e per le coppie gay.» Ecco come Berlusconi costringe l'Italia al ritardo più assoluto e lo colloca fra i Paesi più omofobi del mondo. Tristissimo, sì, ma ancora più tristezza mi producono gli applausi e le ovazioni che continuo a sentire di fondo.
In qualunque modo lo si guardi, non riesco a capire le parole di questo cavaliere. Gli atti dicono che la maniera di governare consiste nel riempirsi le tasche, lui e i suoi amici, e fare pagare alla cittadinanza, ogni volta, tasse sempre maggiori. E, intanto, il Paese è in ginocchio davanti gli occhi impassibili delle italiane e degli italiani che, solo con molto sforzo, riescono ad arrivare a fine mese. La gente non si rende conto che la qualità di vita in Italia diminuisce ogni giorno e che la politica corrotta e personalistica del premier danneggia lo stato sociale. È per questo che non ho avuto dubbi e ho firmato per chiedere le dimissioni di Berlusconi.
Non sono italiano, ma mi vergongno delle condizioni del Paese in cui abito da cinque mesi. Vergogna altrui, ma vergogna. La stessa che mi produce che il suddetto, tempo indietro, baciasse l'anello di Muamar Ghedafi e si riunisse spesso con il sanguinario leader libico. Vergogna che un amico, profondamente costernato, mi abbia scritto un'e-mail che finisce con le toccanti parole che seguono: «ti prego Òscar, se puoi, tienici un posticino nel tuo cuore per noi, io e Franco, quando tornerai in Spagna.» Vergogna, in definitiva, che centocinquanta anni dopo l'unità dell'Italia la vedo e, soprattutto, la sento più divisa che mai.
Il popolo italiano è anestetizzato. E tutti sappiamo cosa succede quando, in un'operazione, ci devono anestetizzare: che possiamo svegliarci del sedativo oppure no. Magari sbagliassi, ma l'Italia ha bisogno, in un modo urgente, di un antidoto contro questo male se vuole continuare ad essere la grande nazione che, almeno dal punto di vista artistico, è stata fino adesso. Speriamo bene!

Disfuncional, i amb molta honra!

2011-03-03T14:53:00.000-08:00

Llig amb sorpresa, ràbia i indignació la notícia segons la qual la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana ha cedit a les pressions de l'Arquebisbat de València i permetrà que la moral sexual catòlica entre en els col·legis de manera alternativa al Programa d'Intervenció en Educació Sexual (PIES). Increïble. Si em diuen que és una broma, m'ho crec. O siga que ara han d'anar als col·legis i els instituts els sacerdots (o els beats enviats per ells, em fa igual) a fer les classes d'educació sexual? Però en quin país vivim, per l'amor de Déu, mai millor dit? Què saben ells de sexe si se suposa -he dit se suposa- que són castos i purs? Per a cagar-se i no torcar-se, de veritat.
Estic segur que, entre les barbaritats que ensenyaran aquesta colla de reprimits sexuals, hi haurà que les relacions homosexuals són disfuncionals. I jo dic: no són ells més disfuncionals, anormals o com vulgueu dir-ho que han retrocedit com els crancs i si fins al Concili de Trento (1545-1643) podien mantenir relacions sexuals, des d'aleshores teòricament ja no ho fan? No ho he acabat mai d'entendre això de la castedat dels religiosos. Per a mi és totalment compatible dir missa al matí, fotre un clau al migdia i tornar a la parròquia a la vesprada per a predicar la paraula de Déu per a qui vulga creure-se-la, és clar.
Diu Juan Andrés Talens, del Pontifici Institut Joan Pau II, institució que ha elaborat el programa, que era necessari perquè «la educación que se imparte en los centros no ha conseguido frenar en nuestra sociedad el número de embarazos no deseados, abortos, enfermedades de transmisión sexual y demás problemas derivados de una concepción de la sexualidad inadecuada.» La meua pregunta és: qui és ell per a jutjar d'inadequada la concepció de la sexualitat dels altres? Jo és que al·lucine amb aquesta gentola...
Com era d'esperar, el programa considera la masturbació com un vici; les relacions sexuals humanes han d'acollir la vida; aquelles entre homosexuals no han de ser vistes com entre esposos o pares; és possible esperar fins al matrimoni per a la primera vegada; la mentalitat contraceptiva i els seus inconvenients... La llista de despropòsits és tan llarga que despatxe l'assumpte amb tres punts suspensius i us remet a la notícia, en tots els periòdics, per si voleu saber de quin peu coixeja l'arquebisbat valencià.
Lògicament, estic totalment d'acord amb el comunicat que ha fet públic el col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals de València: aquests són continguts absolutament discriminatoris que no poden ser impartits en els centres, per descomptat públics, però tampoc concertats, ja que vulneren drets fonamentals. A parer meu, el dany que pot arribar a fer aquest programa, quan a un xiquet o a una xiqueta amb dos pares o dues mares els diguen que la seua família és disfuncional, és gratuït, cruel i irracional.
La Conselleria d'Educació, que dirigeix Alejandro Font de Mora, ha obeït les ordres de la jerarquia eclesiàstica del Cap i Casal. La comparació sé que serà odiosa, però cada vegada veig més semblances entre la terra de la paella governada per Francisco (i no Francesc) Camps i la república bananera d'Itàlia, al capdavant de la qual hi ha un senyor major de 74 anys el nom del qual preferisc ja ni esmentar. Em queixava fa poc en una entrada de l'innombrable, però els puritans aquests són també per a donar-los de menjar a part.
Curiosament, continue llegint l'edició digital del periòdic en què he vist aquesta maleïda notícia i ensopegue amb el titular següent: «Un cura de Roma, condenado a 15 años de prisión por abusar de siete niños.» A eixe fill de Satanàs sí que li haurien fet falta unes quantes classes d'educació sexual, però no de les que proposen ara aquest sector retrògrad i ultraconservador de l'Església catòlica, apostòlica, romana i, a partir d'ara, també disfuncional. Perquè, digueu-me, per favor, qui és més disfuncional, eixe pedòfil, pederasta, abusador de xiquetes i xiquets indefensos o jo, que visc la meua homosexualitat amb total i absoluta normalitat?

L'última berlusconiada

2011-03-02T14:37:00.000-08:00

L'últim cap de setmana de febrer ens ha deixat també l'última -de moment- berlusconiada. En realitat, no hauria de malgastar el meu temps i les meues energies escrivint sobre un home que, a parer meu, ha perdut el nord totalment, però ho faré. I ho faré perquè vull que tothom sàpia les barbaritats que aquest senyor diu i ningú, a Itàlia, fa res. Ningú s'hi indigna davant declaracions públiques ofensives i dictatorials, la indiferència entre la població és total i absoluta, no passa res perquè el president d'una de les potències mundials organitze unes festes conegudes amb el nom de bunga bunga en el seu xalet privat i que hi acudisquen menors, o que manifeste obertament una homofòbia perillosa.
La llista de les coses que fa, diu o comenta Silvio Berlusconi no té fi. Mireu el vídeo següent, a tall d'exemple, i us en podreu fer una idea:
http://tv.repubblica.it/copertina/silvio-show-attacca-i-comunisti-e-blandisce-i-cattolici/62934?video
Com que vull ser breu, clar i directe, vet ací la meua opinió sobre els quatre eixos fonamentals sobre els quals gira la gravació:
a) La crítica als comunistes em sembla fora de lloc i impròpia del màxim representant d'un país i no fa més que demostrar la falta de respecte per altres opcions polítiques tan vàlides com la que ell representa. Cal que canvie el nom al partit polític que dirigeix i que passe a dir-se Popolo della non libertà.
b) Que el Cavaliere, en comptes de vetlar per l'educació pública com a autoritat governamental d'Itàlia, anime la ciutadania a portar els fills a escoles privades i diga que en els centres públics «ci sono degli insegnanti che vogliono inculcare dei principi che sono l'incontrario di quelli che i genitori vogliono inculcare ai loro figli» em sembla d'una gravetat sense límits i el reflex de la política de privatització de l'ensenyament públic que du a terme des que ell, i cap altre, governa el país.
c) El discurs de la família com a nucli fonamental de la nostra societat formada per un home i una dona és d'un cinisme, d'una hipocresia i d'un radicalisme religiós característic de la jerarquia eclesiàstica, ancorada en el passat, i improcedent en boca del president d'un país europeu que presumeix de modern i d'avançat. Per a mi, és evident que ha dit això perquè les relacions amb la Conferència Episcopal Italiana no són bones des que es va destapar el cas Ruby i, sobretot, des que va ser acusat d'abús de poder i d'afavorir la prostitució de menors, causes amb la justícia per les quals haurà de seure's al banc dels acusats el pròxim 6 d'abril a Milà. Sens dubte, una doble moral que ratlla els límits de la decència.
d) «Finchè noi governeremo questo paese, le unioni omossesuali non verranno mai equiparate alla famiglia tradizionale, finchè noi governeremo questo paese non saranno mai possibili le addizioni per i singoli e per le coppie gay.» D'aquesta manera Berlusconi condemna el seu país al retard més absolut i el situa a l'altura dels països més homòfobs del món. Tristíssim, sí, però més tristesa encara em provoquen els aplaudiments i les ovacions que escolte perfectament de fons.
Ho mire per on ho mire, no hi ha manera d'entendre les paraules d'aquest cavaller. Ni les paraules ni els actes, perquè la forma de governar que té consisteix a omplir-se ell i els seus amics les butxaques a canvi de fer pagar, cada vegada, més i més impostos als ciutadans. I, mentrestant, el país cau en picat davant els ulls impassibles d'italianes i italians que, amb prou feines, aconsegueixen arribar a final de mes. La gent no s'adona que la qualitat de vida a Itàlia minva cada dia i que la política corrupta i amistosa del premier danya l'estat social. Per això no ho he dubtat un segon i he firmat per a demanar la dimissió de Berlusconi.
No sóc italià, però m'avergonyisc del país en què visc des de fa ja cinc mesos. Vergonya aliena, però vergonya. La mateixa que em provoca que el susdit, temps enrere, besara l'anell de Muamar Gaddafi i es reunira cada dos per tres amb el sanguinari líder libi. Vergonya que un amic, profundament consternat, m'escriga un correu electrònic que acaba amb les paraules següents, estremidores: «ti prego Òscar, se puoi, tienici un posticino nel tuo cuore per noi, io e Franco, quando tornerai in Spagna.» Vergonya, en definitiva, que cent cinquanta anys després de la unitat del país el trobe més desunit que mai.
El poble italià està anestesiat. I tots sabem què pot passar quan, per una operació, ens han d'anestesiar: que podem despertar-nos del sedant o no. Tant de bo que m'equivoque, però Itàlia necessita urgentment un bon antídot contra aquest mal si vol continuar sent la gran nació que, almenys artísticament, ha sigut fins ara.

Un cap de setmana a la cort d'Óscar I i d'Òscar II

2011-03-01T12:11:00.000-08:00

Aquest cap de setmana hem rebut la tercera visita des que som a Bolonya. Hi ha vingut la companya de l'Oficina Tècnica de la Universitat d'Alacant, Lola Andrés, acompanyada del seu marit, Alfonso, de dos dels tres fills, Joan i Daniel, i d'un matrimoni molt amic de la família, Ignacio i Concha. I tots, ells i nosaltres, ho hem passat d'allò més bé.
Divendres, a l'arribada, els vam portar a sopar a Da Nino, un lloc pel qual ja heu passat aquelles i aquells que heu vingut a veure'ns i per on passareu, sí o sí, les i els qui encara no ho heu fet. És una trattoria normal i corrent, no té res de l'altre món, simplement que, al nostre parer, s'hi menja molt bé. Pregunteu, si no, a Alfonso, Joan i Óscar per l'especialitat de la casa que hi van tastar, els espagueti alla carbonara; a Lola, Daniel i Ignacio pel plat de tres pastes diferents que els van preparar; a Concha per les parpadelle i a mi, com que m'estic cuidant un poc a veure si perd uns quilets, per l'ensalada que em vaig empapussar. Després, com és ja un ritual en les visites, vam fer una volta pel centre, de nit, que té també el seu encant. I com que era l'aniversari de Lola -no tots els dies una fa anys i té l'oportunitat de celebrar-lo en una ciutat medieval com Bolonya-, vam anar a un baret i vam brindar, amb un bon cava italià, per la protagonista. I li vam cantar: tanti auguri a te, tanti auguri a te, tanti auguri a te, tanti auguri a teeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee... De camí cap a l'hotel, a mitjanit, encara hi va haver qui va voler assaborir un bon gelato italià...
L'endemà, dissabte, vam trobar-nos a la porta de l'hotel on hostatgem tothom, que, per cert, hauria de començar a fer-nos uns preus especials perquè no parem d'enviar-los gent... Si la nit anterior havien descobert ja tres dels set secrets de la ciutat, tocava que en veren, ben prop de casa, el quart: la piccola Venezia bolognese com diuen ací, una petita finestreta des d'on hi ha una vista bonica i curiosa del canal d'aigua que hi passa. Pels laberíntics carrers del centre històric vam arribar als peus d'una de les torres més antigues de Bolonya, del segle XII, majestuosa i que obliga a inclinar bé el cap a qui vulga veure-la. D'allí a la plaça del Neptú, a veure-li, amb la llum del dia, el piu per davant i, sobretot, amb perspectiva, per darrere. Creuàrem la plaça Major en direcció al Palazzo dell'Archiginnasio, un dels edificis més bonics de Bolonya per al meu gust, no sols per l'abundant heràldica, sinó per l'Aula Magna, el Teatre Anatòmic i, sobretot, per la biblioteca, que no és possible visitar-la però que Óscar i jo sí que l'hem vista i us assegurem que és, senzillament, impressionant, espectacular.
I de la seu de la Universitat de Bolonya entre 1563 i 1805 a un edifici al qual encara no havíem anat perquè, en principi, l'entrada no hi està permesa: el Reial Col·legi d'Espanya, fundat pel pare jesuïta Gil de Albornoz el 1364. Per a entrar-hi sembla que cal demanar un permís, però nosaltres, amb una poca barra i aprofitant que el pare d'Ignacio s'hi va hostatjar quan va venir a Bolonya a doctorar-se en dret en els anys vint del segle passat, vam aconseguir que el bidell ens deixara passar al pati cinc minutets a fer-nos unes fotos, atenció!, en territori espanyol. Perquè aquest trosset al bell mig de la ciutat es considera Espanya i no Itàlia i és on la diplomàcia espanyola -llegiu els prínceps d'Astúries, per exemple- pernocta quan visita la capital de l'Emília-Romagna. No cal dir que si el pati és una autèntica meravella, imaginem que l'interior ho és encara més. Per descomptat que ja he sol·licitat permís, com a ciutadà espanyol però també com a filòleg i professor de l'Alma Mater Studiorum, per a fer-hi una visita més aprofundida.
I, corrents, a la basílica de sant Petroni, perquè un dia assolellat com va ser aquell dissabte era ideal per a veure el gran atractiu de la cinquena església més gran del món: el meridià local i el raig de sol que el creua, segons l'època de l'any, entre les 11.58 h i les 12.29 h., demostració clara del moviment rotacional de la Terra al voltant del Sol. I vet ací la meua petita dosi, present en molts dels meus escrits, de crítica a l'Església catòlica, apostòlica i romana, en aquest cas al Tribunal del Sant Ofici que va condemnar Galileu Galilei per dir que la Terra girava al voltant de l'astre rei. Quatre segles després, el nostre planeta, hi gira o no hi gira?
De sant Petroni a Salaborsa, la biblioteca pública multifuncional més pràctica i completa que he vist en ma vida. Mentre nosaltres vam visitar l'interior d'aquest punt de trobada cultural, Joan i Daniel van pujar a la torre Asinelli, la més alta de Bolonya, amb 98,7 m d'altura. I mentre vam esperar que en baixaren, Lola féu unes compres a la via Rizzoli i els altres assaboriren un gelat en una de les millors geladeries de Bolonya.
Com en els programes dels actes culturals, pausa i dinar. I com a bons espanyols, una becadeta ràpida i a continuar la marxeta. A les 17 h ens vam tornar a veure a la porta de l'hotel. Lola, en el descans, se'n va anar al mercadet de la Montagnola i em va comprar uns guants, perquè els meus me'ls havia foradat la llavadora. Des d'ací, Lola, vull donar-te les gràcies de nou pel detall (i pels paraigües, les manyoples i tot), has de saber que els usaré per a combatre el fred bolonyés durant la meua estada ací i que sempre recordaré la generosa amiga que me'ls va regalar.
Lola i Concha volien emportar-se pasta italiana a Alacant i les vam acompanyar al supermercat Coop que hi ha al costat de casa perquè en compraren. Carregaren no solament amb tot tipus de pasta, sinó també amb mortadel·la i algun formatge que altre, productes tots de bona qualitat que, en menjar-los, els recordaran el pas per la Grassa, com és coneguda Bolonya a Itàlia.
I vam dedicar la vesprada a fer un passeig tranquil per l'àrea comercial de la ciutat. Primer vam anar a una botiga de xocolates fundada el 1796 i allí vam tastar una sèrie de delicatessen que van ser tot un plaer per als paladars. Després, vam veure els frescos dels pòrtics de via Farini i vam entrar en la Galeria Cavour, un petit centre comercial de primeres marques amb uns preus prohibitius per a les nostres butxaques. Fora, les dones compraren uns imants per a les neveres i vam posar rumb cap a l'església de Santa Maria de la Vida on hi ha el conegut Compianto, però justament tancaven quan nosaltres hi vam arribar. Passàrem per la porta d'una luxosa bomboneria i hi entràrem. I, és clar, un poquet més de xocolate per a aquells cossos cansats de tant caminar no ens va venir malament.
Camí de la plaça de les set esglésies, cinqué secret: el medalló amb la representació del dimoni. I des d'allí, creuant Corte Isolani, el sisé: la fletxa clavada en l'alt sostre de fusta vés a saber des de quan. Esgotats, es va fer l'hora de buscar un lloc per a sopar. Els horaris bolonyesos són europeus: no intenteu dinar-hi a les 14.30 h ni sopar-hi a les 22.30 h perquè trobareu, ben probablement, un la cucina è chiusa. I si un és a Itàlia, toca menjar una bona pizza feta al foc de llenya. Doncs això és el que van fer ells, perquè Óscar i jo vam preferir anar a casa a sopar alguna cosa més lleugera i descansar.
Diumenge al matí vam visitar el conjunt romànic de les set esglésies que, segons em consta, va agradar molt als amics visitants. Després, vam passar de nou per Santa Maria de la Vida i, encara que estava de nou tancada i no vam poder veure el famós Compianto, sí que vam descobrir El trànsit de la verge (1519-1522), d'Alfonso Lombardi, que és també una obra ben bonica. I d'allí, no podien anar-se'n sense veure el que, personalment, considere que és l'edifici més bonic de Bolonya, el Palazzo d'Accursio, on hi ha, entre altres coses, la sala Farnese en la qual va ser coronat el rei Carles I d'Espanya com a Carles V del Sacre Imperi Romà Germànic el 1530.
I, gastronòmicament, tampoc podien tornar-se'n sense dinar al Caffè del Rosso, el nostre restaurant preferit. Vam tastar les crescentine, boníssimes, segons els nostres amos, les millors a Bolonya. I també la lasanya, les tagliattele al ragù, els rigatoni, les albergínies farcides, la polenta, el tiramisù, la zuppa inglese... Després, café i gelat en un bon lloc de la comercial via Independenzza, amb històries i anècdotes mortuòries incloses que van fer que riguérem a cor què vols. I d'ací, a l'hotel a recollir les maletes, dos taxis a l'aeroport, avió i tornada a Alacant, la millor terreta del món.
Sens dubte, un cap de setmana diferent, atrafegat, intens en què Óscar i jo hem fet d'amfitrions i de cicerones, que ens encanta. Ensenyar Bolonya en quaranta-vuit hores és, per a nosaltres, un repte, de vegades un poc estressant, sí, perquè volem mostrar-ho tot i tot no és possible veure-ho en dos dies, però en qualsevol cas és una cosa que fem de bon grat i, sobretot, que ens reconforta i ens satisfà perquè hi ha algú que s'ha recordat dels Ôscars i ha vingut a veure la ciutat però també a nosaltres, i això és sempre d'agrair. D'agrair perquè estem ací sols i rebre-hi amigues i amics d'Alacant, de Madrid o d'on siga significa portar-nos a Bolonya un trosset de la nostra terra. En aquest cas, Lola, Alfonso, Joan, Daniel, Ignacio i Concha no solament ens han portat aire fresc alacantí, sinó també i fonamentalment alegria i diversió, i amb ells hem viscut unes estones inesborrables, d'aquelles que, com m'explicava Alfonso la primera nit que a ell li deia son pare, cal gaudir-les al màxim, esprémer-les com una taronja fins a l'última gota, perquè aquests són eixos petits moments de la vida que, per a mi i per a molts, constitueixen l'autèntica, la vertadera felicitat.
La de Lola Andrés i companyia ha estat, cronològicament, la tercera visita. N'esperem més. A l'abril vol venir-hi, abans de Setmana Santa, una amiga d'Óscar de Madrid amb el seu marit (Marta i Julián); durant Pasqua, també des de Vallecas, Isa i una amiga; aprofitant les festes de primavera murcianes potser vindrà l'amic Jose(p) amb Ximo, un amic seu de Cullera; i per Santa Faç vol acostar-s'hi el meu germà i la meua cunyada, el gran Carolo i la gran Carola. No hi ha, però, cap visita tancada i confirmada encara. I, sobretot, això no ha de fer arrere a ningú a l'hora de voler passar per ací, per dues raons ben senzilles: primera, perquè ens fa igual ensenyar la ciutat a dues persones que a quatre, sis, vuit o vint-i-vuit; segona, perquè com més serem, més riurem. Això sí, us hem de donar una notícia d'última hora: acabem de descobrir el meu espòs i jo que a partir de l'1 d'abril Racanair ha suprimit el vol dels divendres a la vesprada Alacant-Bolonya (i viceversa) i, per tant, ens deixa connectats amb la terreta solament dues vegades a la setmana, els dimecres i els diumenges. O siga que és la companyia irlandesa la que vol que la vostra visita siga, almenys i obligatòriament, de quatre dies. Millor, no?

29 de febrer

2011-03-01T11:56:00.001-08:00

El 29 de cada mes Óscar i jo celebrem el dia en què va començar aquesta meravellosa història d'amor. Enguany no és any de traspàs i, per tant, febrer no té vint-i-nou dies. Això significa que o bé avançàvem la data al 28 o bé la retardàvem a l'1 de març. Nosaltres hem optat per aquesta segona opció, que coincideix també amb la data (cinc mesos) en què vam arribar a Bolonya. Així, doncs, avui, dimarts, primer dia del tercer mes del 2011, Óscar i jo fem un any i dos mesos junts, o el que és el mateix, catorze mesos, o d'una altra manera: quatre-cents vint-i-sis dies. Les hores, els minuts i els segons, si de cas, ja els comptaré un altre dia...

És dimarts i jo tinc classe al matí i a la vesprada, i tutoria: han de passar pel despatx dues alumnes, una a veure per on anem després de dos mesos i mig sense aparéixer per classe i l'altra a confirmar-me que el relatore (director) de la seua tesi di laurea accepta que jo faça de correlatore (subdirector). Per la seua part, Óscar té classe d'italià de 9.30 a 11.30 h, de 16.00 a 17.30 h i de 19.30 a 21.30 h. Per tant, impossible celebrar tan gran esdeveniment en un dia feiner tan atrafegat. Però el celebrarem com últimament estem fent-ho: viatjant. Venècia, Florència, balneari d'Archena, Trieste i ara... Hi ha tants llocs que la gent ens recomana visitar que no sabem quin triar-ne. Tenen moltes paperetes Ravenna, Màntova, Pàdua, Parma, Siena, Lucca... No ho creureu, però la dificultat, a Itàlia, és elegir on anar.

I mentre decidim lloc i dia, no podíem deixar de festejar els catorze millors mesos de les nostres vides (que tot just ha coincidit amb el final de la prescripció mèdica d'abstinència sexual per la meua sonada prostatitis) de la manera en què se celebren aquestes dates assenyalades, és a dir, posant en funcionament tota la maquinària després de la parada obligatòria. Com diu un company meu, la qüestió és engreixar els aparells.

És evident que Óscar i jo ens estimem, i molt. Ho veieu des de la terreta que estem molt feliços junts, que ens brillen els ulls quan ens mirem i que ens cuidem i ens respectem moltíssim. Estem enamorats, molt enamorats, però no com el primer dia, sinó més. Perquè cada dia que passa tenim més clar que estem fets l'un per a l'altre i que aquesta relació promet de debò. Un any i dos mesos, catorze mesos o quatre-cents vint-i-sis dies... Açò no ha fet més que començar!

Prostatitis

2011-02-16T16:02:00.000-08:00

Si ets home, tens entre 20 i 40 anys i estàs llegint aquesta nota, hi ha moltes probabilitats que hages patit alguna vegada, o que patiràs en un futur, una prostatitis. De fet, segons GeoSalud, aquesta malaltia és la causa de vora el 25% de les consultes mèdiques d'homes joves i d'edat mitjana amb problemes relacionats amb els genitals i el sistema urinari i, fins i tot, algunes estadístiques indiquen que almenys la meitat de tots els homes, en algun moment de sa vida, tindran símptomes d'inflamació de la pròstata. Si ets dona, en canvi, l'equivalent de la prostatitis, en el vostre cas, és la cistitis, que de segur que n'has tingut una algun cop.

Evidentment, una persona com jo, que ho agafa tot (apendicitis, esquinços, trombosis venoses profundes, epitrocleïtis, amigdalitis cada dos per tres i molts altres mals menors), no podia deixar d'experimentar la incòmoda, emprenyadora, fastijosa i en alguns moments dolorosa molèstia i cremor que comporta la inflamació d'una part del cos tan recòndita i amagada, i que ens passa normalment desapercebuda, com és la pròstata. Doncs sí, aquest matí he estat en la consulta de l'uròleg i m'ha diagnosticat, només explicar-li els símptomes, una prostatitis. No m'ha dit si aguda o crònica, bacteriana o no, n'hi havia prou amb el nom i no calien cognoms.

Tot va començar el 7 de gener, l'endemà dels Reis Mags, que sembla que me la van portar de regal. Vaig començar amb unes molèsties en la punta del pene que em van fer anar, el dissabte 8, al Punt d'Atenció Continuada del meu centre de salut. Allí un metge em va diagnosticar, erròniament, irritació del fre. Com que amb la crema que em va receptar no vaig millorar, hi vaig tornar el dia 11 a la nit. Nou diagnòstic: possible uretritis. Atés que me'n venia a Bolonya, no hi havia temps de fer una anàlisi ni de sang ni d'orina, així que el galé em va receptar el norfloxací 400 mg en comprimits, durant deu dies. Com que continuava sense millorar, un metge d'atenció primària bolonyés em va canviar l'antibiòtic pel levoxací 500 mg, també en comprimits i durant cinc dies més. Per fi, amb aquest medicament, vaig començar a notar una lleugera milloria. Tot i això, no em trobava bé, així que després d'una sèrie de gestions (això és Itàlia!), vaig aconseguir que em vera un dels metges del Servei de Medicina del Treball de la universitat. Em va fer una anàlisi d'orina que va eixir bé. Aleshores, em va derivar a l'especialista i, sorprenentment, em van donar cita per a dues setmanes després. I el gran, desitjat, esperat dia ha arribat. I per fi tinc un diagnòstic, des del meu punt de vista, encertat i fiable, el d'un uròleg.

Com us deia, només dir-li què em passava i contar-li un poc els múltiples canvis en la focalització de la molèstia durant aquestes últimes cinc setmanes, ho ha tingut clar: «questo è una prostatite» [això és una prostatitis], presumpció mèdica que ha confirmat amb l'observació i la palpació de la zona referida. L'observació és baixar-me els pantalons, posar-me en la llitera i veure les meues parts no tan íntimes (us recorde que des de maig del 2007 el naturisme forma part de la meua filosofia de vida i el Cap de l'Horta me'l conec de cap a cap). La palpació: posar-se un guants i, primer, tocar-me l'abdomen, segon, el piu (prepuci cap amunt, prepuci cap avall) i, tercer, dit del mig cap a dins a la recerca d'una pròstata inflamada. Xe, un tacte rectal de tota la vida, ni més ni menys.

Sempre hi ha una primera vegada per a tot. He passat, amb trenta-dos anys, per les consultes d'endocrinologia, cardiologia, dermatologia, oftalmologia, otorinolaringologia, medicina interna, hematologia, reumatologia, fisioteràpia... Crec que només em faltava la d'urologia, no? Bé, no, i la de ginecologia, però temps al temps... Doncs sí, avui he anat per primera vegada a l'uròleg, a l'Hospital Malpighi de Bolonya. I jo em pregunte: ¿per què els xics, els homes, no anem mai, si no és per un problema com en el meu cas, a aquest especialista i, en canvi, les xiques, les dones sí que solen anar, una vegada a l'any, a revisió ginecològica? No hauríem de fer nosaltres el mateix? Per descomptat que sí. Jo trobe que a partir d'ara ho faré.I sobretot ho faré si l'uròleg que m'ha de veure és com el que m'ha atés avui. Confiat que em tocaria un metge a punt de jubilar-se, o en el seu defecte, una uròloga (Déu dóna de menjar a qui no té dents), la meua sorpresa ha estat quan, en entrar a la consulta, m'he trobat un xic jove, de la meua edat si fa no fa, alt i bastant apanyat, la veritat. Si no era guapo, almenys m'ha sembrat atractiu, diguem-ne resultón. I ja que a un li han de ficar el dit per l'anus, que no és gens agradable si no ho fa la teua parella i en un altre context totalment diferent, com a mínim que ho faça un xicon italià polit, no? Sí, sí, sí.

El diagnòstic ha sigut clar, i la prescripció mèdica també: Levoxací 500 mg, 1 c/dia, durant deu dies; Topster 3 mg, 1 supositori/dia, durant deu dies; Permixon 320 mg, 1 c/dia, durant tres mesos. I encara que no ho ha escrit en l'informe, també m'ha advertit de la necessitat de tenir abstinència sexual almenys durant els deus dies del tractament antibiòtic i antiinflamatori amb corticoides. Que hi farem, altres deu dies sense mullar.
Per acabar ja, dues reflexions més. La primera, quina tristesa m'ha produït veure com la sanitat pública italiana és finançada, en part, amb taxes que han de pagar els pacients. M'explique. Allí hi havia, juntament amb les finestretes per a agafar cita o dipositar mostres, una altra que funcionava exclusivament com a caixa per on passaven religiosament les persones a pagar el que tocara. Per posar-vos-en un exemple, la consulta meua, si no és perquè anava a través del servei mèdic de la universitat, l'hauria d'haver pagada: 18 €. Tot ciutadà que ha de fer-se una anàlisi de sang a la república independent de Berlusconi ha d'abonar també una taxa d'uns vora 20 €. E via dicendo. Sanitat pública? Que m'ho explique algú, per favor! Una de cal, i una d'arena. Els italians paguen per alguns serveis mèdics. També hi ha una sèrie de fàrmacs que paguen i uns altres que són gratuïts. Els dos primers que l'uròleg m'ha receptat me'ls han donat en la farmàcia sense pagar res, i costaven 53 €. L'altre, en canvi, l'he d'abonar jo.
Els nostres veïns, almenys, tenen un ministre de Sanitat, Ferruccio Fazio, de 66 anys, que és metge, com toca. I no solament té el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia i ja està, sinó que ha desenvolupat nombrosos treballs en el camp de la medicina, des de catedràtic de diagnosi per imatge i radioteràpia en la Universitat de Milà fins a director i president d'incomptables hospitals, centres, associacions, etc. Mirem a casa nostra. Ministra de Sanitat: Leire Pajín Iraola, 34 anys, llicenciada en Sociologia, ves per on, per la Universitat d'Alacant. I jo, que m'estic italianitzant massa, dic: «ma cosa c'entra la sociologia con la salute?» [que té a veure la sociologia amb la salut?] Per favor, que m'ho explique també algú, que no ho entenc.

Salut, i durant els pròxims deu dies, sense la rima fàcil i força al canut.

L'experiència maltesa

2011-02-13T15:11:00.000-08:00

Del 7 a l'11 de febrer Óscar i jo vam estar a Malta celebrant el nostre sant (3 de febrer), amb retard, i els enamorats (14 de febrer), per endavant. En realitat, allò de sant Ôscar i de sant Valentí era una excusa barata per a fugir de Bolonya a la recerca de sol, calor i el nostre estimat mar. Si Racanair ens oferia la possibilitat d'anar-hi per 3 euros i tornar a la dotta, la grassa e la rossa per 9 euros per barba, resultava quasi un sacrilegi desaprofitar l'oferta. Si us dic que ens va costar el mateix (24 euros) els bitllets d'avió que els tiquets d'autobús que connecta la ciutat italiana amb l'aeroport (6 km), entendreu que ens semblà molt barat el mitjà aeri, però molt car, caríssim, els 6 euros per un trajecte tan curt. Per sort hem descobert que l'autobús núm. 91, encara que no arriba a l'aeroport, té una parada molt a prop, tant que si un no va molt carregat pot caminar un poquet fins arribar a la terminal. I són 5 euros d'estalvi, que no està gens malament!

El vol d'anada va ser molt tranquil, l'avió anava quasi buit i vam poder seure on vam voler, ben còmodes. Una hora i quaranta minuts després d'enlairar-nos des del Guglielmo Marconi arribàvem a l'internacional de Malta, que és diminut. Trobe que el de San Javier, a Múrcia, és més gran i tot. En arribar-hi, suposadament ens havia de venir a arreplegar el taxi de l'hotel que havíem reservat. Allí no hi havia ningú. Vam provar a telefonar des d'una cabina però o cap no funcionava, o no sabíem fer-la funcionar. Ho vam intentar amb el mòbil i la targeta SIM no volia treballar aquella vesprada. En fi, un desastre! Ho vam intentar minuts més tard i finalment vam poder parlar amb l'hotel: s'havien equivocat de dia i ens esperaven el 8. Ja podíem estar allí esperant aleshores! Res, vam agafar un taxi i en deu minuts érem a l'hotel. És l'avantatge de l'illa de Malta, que és tan petita que en un tres i no res ets en qualsevol lloc.

Vam deixar les maletes a l'habitació i ens en vam anar a sopar. Teníem una fame da lupo, com diuen a Itàlia. I, després, passeig per la badia de Sliema en direcció a la Valletta, a la qual quasi vam arribar. Desférem el trajecte i caminàrem pel marítim davant de l'hotel en una nit amb una temperatura més que agradable, totalment primaveral. I quan ens cansàrem de passejar, ens n'anàrem a cansar-nos d'una altra manera i, després, a dormir.

L'endemà ens despertàrem i ens alçàrem a les 7.20 h. Direu que què prompte, no? Era suficient, no hi havíem anat a dormir i, a més a més, estàvem desitjosos d'obrir la cortina i contemplar aquell sol resplendent que ens obligà, sí o sí, a posar-nos les ulleres de sol abans d'eixir a la terrassa. Perquè, a posta, vam agafar l'habitació amb vistes al mar. I no ens en penedim gens. La vista era magnífica: el passeig de Sliema, l'illa Manoel davant i, al fons, la capital de Malta.

Vam desdejunar-nos com a reis al restaurant de l'hotel i, en acabant, vam agafar un autobús que ens portara al nostre primer objectiu, la Valletta. I quina va ser la sorpresa en muntar en aquella carraca dels anys, vés a saber, setanta o vuitanta, si no més. De fet, aquesta ha sigut una de les principals anècdotes del viatge, els autobusos maltesos, vells, antics, explotats com a reclam turístic -l'imant que m'he comprat per a la meua atapeïda nevera ha sigut, precisament, d'una guagua groga- però, sens dubte, amb el seu encant. No he estat mai a Cuba, però no sé per què, en el moment en què vaig pujar en una d'aquelles camionetes, em vaig teletransportar a l'illa dels puros havans. Les rialles que hem passat el meu xic i jo dalt d'aquestes màquines ja forma part de les nostres grates vivències. Moltes fotos i, sobretot, alguns vídeos en donen fe.

Vam visitar tranquil·lament la ciutat, molt petita però amb un sabor mediterrani peculiar. El temps també acompanyava: sol i calor. Temperatura impensable a Bolonya i pareguda a la d'Alacant en el mes d'abril o maig. Teníem per davant el Fort de sant Elm, The Malta Experience, la cocatedral i l'espectacular quadre de Caravaggio La decapitació de sant Joan (1608), el comercial carrer de la República, la plaça del palau presidencial, el port marítim, una exposició sobre la vida d'Anna Frank... Això sí, amb dues importants parades: a migdia per a dinar i a mitjan vesprada en una perruqueria perquè a Óscar li tallaren els cabells i el deixaren, si escau, més guapo encara. I en fer-se de nit, carraca de nou (atenció al preu del bitllet: 0,47 €) i a Sliema, a dutxar-nos, sopar (el meu xic em portà a un Wok en el qual soparíem altra nit de tant que ens agradà), passejar, menjar-nos una crep boníssima i, ja a l'habitació, les postres...

El tercer dia, dimecres, el vam dedicar, al matí, a veure les tres ciutats: Vittoriosa, Senglea i Cospicua. En realitat, solament vam tenir temps de veure'n les dues primeres. Són les que hi ha just davant del port Grand Harbour de la Valletta. A Vittoriosa, però, vam entrar en el Museu de la Inquisició. Esperàvem trobar-hi més coses, la veritat, però en veure que es tractava d'un museu d'objectes religiosos més que del Tribunal del Sant Ofici, em va decebre pagar els 4,5 € -amb carnet universitari, per descomptat- no per res, simplement perquè els havia destinat a l'Església catòlica, apostòlica i romana que dirigeix un tal Joseph Ratzinger, Benet XVI per als amics.

Autobús cap amunt, autobús cap avall, tornàrem a la Valletta a dinar. A les 16 h teníem cita per a visitar l'hipogeu de Hal Saflieni a Paola, l'únic temple subterrani prehistòric a l'interior del qual hi ha tombes que daten del 4.000-5.000 aC, reconegudes com a Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Vam agafar l'autobús núm. 8, el mateix que porta a l'aeroport, per tal d'arribar-hi amb temps. Calia ser-hi un poc abans, a les 15.45 h. El conductor em va dir que m'avisaria on havíem de baixar. I se'n va oblidar. Quan ens en vam adonar, érem ja a l'aeroport. Nerviosos (més que res perquè no volíem perdre els 50 euros que les entrades ens havien costat), vam haver d'esperar que tornara de nou cap a la capital i, en passar per Paola, ens en vam baixar. L'home pensà que anàvem als temples megalítics i ens indicà com arribar-hi. Però quan ho férem, a les 15.55 h, allí no era. Allò eren, com he dit, els temples megalítics, però nosaltres volíem visitar l'hipogeu. M'agradaria que ens haguéreu vist córrer a Óscar i a mi, a les 16.00 h, amb una calor que hi feia que no era normal, pels carrers d'aquell poblet que més que Malta semblava El Caire, Trípoli o Tunis. Esgotats, jo almenys sense alé i sense quasi respiració, arribàrem al lloc, on feia ja un quart d'hora que ens esperaven. La carrera, però, va valdre moltíssim la pena. Allí dins hi havia una meravella de la història de l'art: un temple/santuari/necròpoli d'època prehistòrica, i a més a més, sota terra, l'únic conegut fins ara.

Després de la marató de Hal Siflieni, el cos ens demanà relax. 0,94 € i a la Valletta, to go shopping. En una coneguda botiga de roba vam comprar-nos jo una samarreta de màniga curta guapíssima i Óscar, un jupetí negre la mar de xulo. I altres 0,94 € i a l'hotel, a repetir el ritual: dutxa, sopar, passeig i...

L'últim dia a Malta havia d'estar dedicat, necessàriament, a l'illa de Gozo. Per tant, autobús a la capital; d'ací, un altre a Cirkewwa, a l'altra punta de l'illa; de Cirkewwa, ferri a la ciutat de Mgarr, ja a Gozo; autobús de Mgarr a Victoria, la capital. Passeig per la ciutadella, la part més alta i fortificada de la ciutat, amb unes vistes de tota l'illa vertaderament espectaculars. Dinar (m'he quedat amb les ganes de saber com es diuen aquelles saboroses boles amb formatge dins que tant em van agradar) i tornada a Malta en vaixell. De Cirkewwa, autobús a Bugibba, on ens vam fer tot un àlbum de fotos en una platja de pedres que ens recordà moltíssim el nostre estimat Cap de l'Horta alacantí; d'ací, autobús a Mdina i visita de l'antiga capital de Malta, caracteritzada per la presència d'edificis medievals i en estil barroc. De nit ja, passeig ràpid per Rabat i, destrossats del cansament acumulat pel nostre frenètic ritme turístic, autobús a la Valletta i, des de la concorreguda estació central, un seixanta (perquè podíem agafar el 61, 62, 63, 64, 66 o 68) cap a l'hotel. I ja sabeu com havien acabat els anteriors tres dies a Malta.

Us preguntareu: «quants autobusos heu agafat?» Moltíssims, no els hem contat, però un cabàs. Era l'única manera de moure's per una illa que, òbviament, no ens ha deixat indiferents. Perquè la història de Malta és la història d'un país que, atesa la seua estratègica situació al bell mig del Mediterrani, ha estat governat i motiu de disputes de diverses potències al llarg dels segles. La Repubblika ta' Malta, en llengua maltesa, és tot un contrast: cabines telefòniques típicament britàniques col·locades en carrers amb una arquitectura i un urbanisme propis de ciutats del Magreb; uns autobusos a l'estil dels de la República Dominicana, sempre amb la porta -d'entrada i d'eixida- oberta i amb el metàl·lic com a única forma de pagament; una llengua semítica, provinent de l'àrab col·loquial sicilià, inclassificable per a molts lingüistes i que conviu, oficialment, amb el poderós anglés...

Tot això i molt més és Malta, un petitíssim país insular independent des del 1964, membre de la Unió Europea des del 2004 i, en el capítol de curiositats, amb 413.609 habitants el 2008 i una distribució de 1.262 hab./km2, un dels més densament poblats del nostre entorn europeu. Malta, un viatge al passat, una mirada cap al futur.

El discurs del rei

2011-02-05T11:46:00.000-08:00

La meua mariliendres Raquel, Chein per als amics, fa temps que em diu, amb molt d'afecte, Peñafiel. I no m'ho diu perquè siga xafarder com el periodista de la premsa del cor, sinó perquè sóc un apassionat de la història de les reialeses, no solament l'espanyola. Atenció! Això no significa que siga borbònic. De fet, no ho sóc i preferiria, com a ciutadà que paga impostos, que els més de vuit milions d'euros que enguany hi ha destinats en els Pressupostos Generals de l'Estat a la Casa Reial es dedicaren a moltes altres coses -educació i sanitat, per exemple- i no a uns senyors i unes senyores que no en fan un brot. També us diré altra cosa. Si la solució és la república i ens ha de costar com als veïns italians -segons dades del 2005 que publicava el diari El País, la presidència de la república de la pizza i les ulleres de sol Ray-Ban era quatre vegades més cara que la fastuosa monarquia britànica-, em quede amb Joan Carles primer i Sofia després, com ironitzà un famós còmic.

Us dic tot això perquè ahir vaig anar al cinema amb el meu xic a veure Il discorso del re (2010), en italià, és clar. Imagine que n'heu sentit a parlar. La pel·lícula, basada en un fet real, conta la història del duc de York, el qual es va convertir en rei de Gran Bretanya l'any 1936 després que el seu germà gran, Eduard VIII, abdicara per amor a una plebea. El nou sobirà, Jordi VI (1936-1952) i pare de l'actual reina Isabel II, era tartamut, i aquest trastorn de la comunicació constituïa un gran inconvenient per a l'exercici de les seues funcions. La seua dona, l'entranyable i longeva reina mare, buscà un expert logopeda (Lionel Logue) que aconseguí, fent servir una sèrie de tècniques un tant particulars, eliminar el defecte del monarca.

No pretenc, ni de bon tros, fer-ne una anàlisi crítica. Simplement vull recomanar-vos-la, que és més important. Perquè a Óscar i a mi ens agradà moltíssim. Ens va semblar un film magistral, d'aquells que fan història, ben fet i millor interpretat encara. Em trac el barret davant els dos actors principals (Colin Firth en el paper del rei i Geoffrey Rush en el del logopeda) i de l'actriu protagonista, Helena Bonham Carter com a reina consort. Bravo!, com es diria a Itàlia. Magnífics, excel·lents, insuperables. Per descomptat també, les meues felicitacions al director, Tom Hooper. Ell és l'artífex d'aquesta sublim òpera del seté art.

No vull passar per alt un fet destacable -diria que obvi- de la cinta: l'afany de superació, en aquest cas d'una persona de sang blava, davant el que era per a Jordi VI un problema que condicionava la seua vida com a monarca. I és l'esforç, la perseverança, la constància, l'intent, el treball i l'ajuda d'un expert allò que el porta a véncer les pors i a pronunciar, sense quasi farfallejar, el seu primer discurs com a rei en temps de guerra. Ja ho diu la saviesa popular: voler és poder.

Segons els historiadors, sembla que el terapeuta Lionel acompanyà sempre el sobirà en els discursos i que entre tots dos es va forjar una forta amistat que durà fins a la mort de sa majestat el 1952. Vet ací com un trastorn, la disfèmia reial, donà com a resultat una camaraderia entre un i altre. Que bonic!

No estem davant d'una súper producció de Hollywood. Tampoc és la típica cinta taquillera. En absolut. És, a parer meu, molt més que tot això. Es tracta d'una extraordinària pel·lícula que posa de relleu veritats i mites d'un problema de salut que afecta setanta milions de persones en el món. Solament per això ja paga la pena visionar-la. Que siga Jordi VI, rei del Regne Unit i últim emperador de l'Índia, la figura visible d'aquesta patologia és, sincerament, el que menys importa. God save the king and, of course, all stutterers in the world.

D'impressores i altres batalletes bolonyeses

2011-02-03T15:34:00.000-08:00

A totes aquelles persones que sé que llegiu els meus escrits

Em consta que aquella entrada en què narrava, pas a pas, les meues primeres aventures a Bolonya va provocar més d'una rialla. No sabeu quant m'alegre que almenys el meu periple italià servisca per a traure-us un somriure i ho passeu bé mentre llegiu les meues reflexions en veu alta, com les anomene.

Em propose ara contar-vos el final de la gesta amb la famosa impressora. No sé exactament en quin punt em vaig quedar de la història. El cas és que quan va arribar la tinta de color blanc i negre i vaig comprovar que continuava sense funcionar, els tècnics em van dir que faltava també el color magenta. Després d'esperar-lo mes o mes i mig, ja ni me'n recorde, la stampante seguia sense voler imprimir. Aleshores s'adonaren que hi mancaven també els altres dos colors (blau i groc). Per tant, demaní els dos al mateix temps, per si de cas, per tal de no allargar ja més la cosa. Sorprenentment, arribaren només una setmana després. Increïble. O siga que els dos primers colors van tardar mes i mig cadascun i, en canvi, aquests dos, demanats al mateix temps, trigaren solament set dies. No ho entenc. Doncs bé, la setmana passada els hi vaig col·locar i... sorpresa!, no imprimia tampoc. Correu electrònic als informàtics en què els ho explique tot i els pregue, per favor, que vinguen a fer-hi una ullada. Al cap d'uns dies ve Romano a mirar-la. L'engega, prova a imprimir un document i res. La impressora fa l'intent, però no s'hi veu res. N'ixen els fulls blancs, tal com hi entren. I em diu: «forse non va perché è da tanto tempo che non si usa.» [potser no funciona perquè fa tant de temps que no s'usa]. ¡Acabáramos! Hi fa una prova, i una altra, i una altra, i res de res. «Ok, adesso me ne vado, ci penserò.» [d'acord, ara me'n vaig, hi pensaré] Uns dies després, arribe al despatx un matí i veig damunt la taula una nota seua: «la stampante è pronta.» [la impressora ja funciona] I, efectivament, la maquineta, per fi, ja imprimia.

Això era el dia 1 de febrer, dimarts. Ni fet a posta, però tot just quatre mesos després d'haver aterrat per ací. Cent vint-i-tres dies després, per fi, podia imprimir. La veritat és que l'avinentesa mereixia, almenys, una festa. Mig curs per a poder treballar en unes condicions mínimes i acceptables, sense haver d'anar a l'altra punta del departament a fer unes impressions. Ara que la tinc al costat, que ni m'he d'alçar de la cadira, em sembla un producte de luxe. Com que no m'ho crec encara...

De batalletes bolonyeses, n'hi ha un fum, o un sacco, com diuen per ací. Us en contaré una altra que de segur que us farà també gràcia. Recordeu aquell curs d'italià que volia fer gratuïtament (perquè ho deia la convocatòria de la plaça quan m'hi vaig presentar) i que no hi va haver manera de fer-lo? Doncs en tornar de Nadal, em trobe un dia el meu cap pel corredor i em diu: «he hablado con la directora del CILTA y le he arrancado el compromiso de que puedas hacer el curso de italiano que querías en el segundo trimestre.» I, tot seguit, me'n vaig al despatx i li escric un correu electrònic a la professoressa per a recordar-li-ho. No em contestà mai, però sí la setmana passada l'administrativa del servei d'idiomes perquè anara el dia 3, a partire dalle ore 9, a fer el test de nivell. I jo pense: «altra vegada? Però si el vaig fer a l'octubre? A més a més, jo necessite primer saber l'horari del curs no siga que em coincidisca amb les meues -poques- classes i no puga fer-lo, que ja seria casualitat, per cert.» I els ho dic, tot per correu electrònic. La resposta és més o menys la següent: a mi m'han dit que et diga que el dia 3 has de fer el test de nivell. Quina poca traça!

I allí que me'n vaig jo, el 3 de febrer, dia del meu sant -i del meu xic-, a repetir un examen que vaig fer fa tres mesos, i que si ja em va eixir bé aleshores i va servir perquè entrara en el nivell B2, el més alt que imparteixen ells, per força ara m'havia d'anar encara millor. I així ha estat. L'he fet amb els ulls tancats i rapidissímament, i quan he arribat a la prova oral i li he contat per damunt a la professora que ja havia fet aquest tràmit a l'octubre, m'ha dit: «Ok, va benissimo. Vattene, vattene, ti metto nel livello B2.» [d'acord, molt bé. Ves-te'n, ves-te'n, et passe al nivell B2]. Impressionant, veritat?

No us avorriré amb les meues penalitats. No paga la pena. El que més em fot és que tothom ací justifica allò que no funciona dient «siamo in Italia» [som a Itàlia]. I jo sempre pense: i quèèèèèè? Per al que volen són Itàlia, i per al que no volen, també. Heus ací les dues cares d'aquest país de grans contrastos. La pizza, els espagueti, el ragù, Venècia, Roma, Florència, Milà, la moda, les ulleres de sol, xics guapos i molt ben vestits..., però també un trànsit caòtic i perillós; un fred, una boira i una humitat insuportables; una administració que no funciona ni cara al vent; un president del govern de 74 anys, maquillat del tot, que organitza festes a les quals convida menors d'edat i un llarg etcètera que encara, a hores d'ara, no deixen de sorprendre'm. Figuriamoci!

Trista Trieste

2011-01-31T16:08:00.000-08:00

In memoriam

La visita a la Risiera di San Sabba, a Trieste, el 29 de gener al matí ens va deixar, tant a Óscar com a mi, un sabor de boca ben amarg. Sens dubte, no era la millor manera de començar el dia ni de celebrar el nostre aniversari. Féiem tretze mesos junts aquell dissabte. Un número molt roí, per als supersticiosos, que prefereixen referir-s'hi amb la fórmula dotze més un. Presagi, semblava, de la mala estona que hi passaríem poc després.

L'amic i company Albert ens va dir en alçar-nos: «podríeu anar a la Risiera di San Sabba; val la pena veure aquest camp de concentració i d'extermini de l'època nazi.» Mai havia visitat cap dels vint-i-cinc camps de la mort que hi hagué a l'Europa fascista de mitjan segle XX. Fins dissabte tan sols em sonava el d'Auschwitz. Però no sabia que a Itàlia n'hi havia també un, l'únic de fet, als afores de Trieste, que actualment és, per sort, monument nacional. A parer meu, permetre-hi l'accés al públic, de manera gratuïta i amb un horari continuat, és mantenir viu el record d'allò que succeí entre les parets d'aquell trist, fred, lúgubre recinte.

Óscar i jo no ho vam dubtar. Vam agafar l'autobús que ens indicà l'Albert i hi vam anar. Quan vam arribar a la porta, un silenci estremidor ens va anunciar on érem. Ens esperava, només entrar-hi, a mà esquerra, la cel·la de la mort. El lloc, inhòspit, em va fer imaginar els moments tan injustos i criminals que s'hi van viure entre 1943 i 1945. I no vaig poder evitar-ho: vaig plorar. No hi havia ningú, tan sols el meu xic i jo, i els dos, amb llàgrimes de pena i de ràbia vam recórrer aquell indesitjat lloc, el pitjor de tots i amb diferència.

Les cel·les, diminutes, on imagine que ficaven vés a saber quantes persones; la sala de les creus, on supose que penjaven els detinguts; el pati, amb corones de flors i on, segons totes les fonts, hi havia el forn crematori, ara amb una austera escultura de ferro que simbolitza el fum; el museu pròpiament, amb objectes, fotos, robes que testimonien la duresa d'aquell camp. Va ser, per a mi i per a Óscar, dantesc, aborronador, tristíssim, el lloc més macabre que hem visitat mai.

Quan vaig arribar a la zona on hi havia plaques commemoratives a aquelles i aquells que hi van perdre la vida a mans de l'odi, no vaig poder evitar rompre a sanglots, uns plors que no admetien consol. «Inumana ferocia nazista ha distrutto qui nobili ed eroiche esistenze.» [Inhumana ferocitat nazista va destrossar ací nobles i heroiques existències], va ser un dels rètols que més em va commoure. No em va esporuguir menys la carta d'una filla a la seua mare, que traduïsc directament al català:

Estimada mamà,
Et comunique que avui m'han cridat per a afusellar-me. Adéu per sempre!
Estimada mamà, adéu!
Estimada germana, adéu!
Estimat papà, adéu!
Mort al fascisme! Llibertat als pobles!
Bavčar Zorko

Directament, me'n vaig eixir fora, al pati. No podia continuar assistint a un espectacle d'atrocitat semblant, d'injustícia majúscula i de discriminació sense parangó. La meua tristesa, la cara inundada de llàgrimes, la ràbia continguda no m'ho van permetre. Necessitava oxigen, aire, sol, vida... La vida que, precisament allí fa unes quantes dècades, uns alemanys desgraciats i malparits van arrabassar a entre tres mil i cinc mil innocents presoners i presoneres.

Les nostres dedicatòries en el llibre de firmes i d'assistència donen fe del moment inenarrable que hi vam: «Con lágrimas en los ojos escribo estas líneas. La Historia no olvidará lo que injustamente sucedió aquí hace tantos años, algo que nunca debió de suceder», vaig escriure jo. «Se queda uno sin palabras y con el corazón triste. No puede volver a suceder nada semejante», escrigué Óscar. Perquè no pot caure en l'oblit la barbàrie assassina i sense raó de les forces d'ocupació hitlerianes, sempre recordarem el dia en què vam visitar, per primera vegada, un camp de detenció, de trànsit a la deportació i d'eliminació de detinguts, la Risiera di San Sabba. Seixanta-sis anys enrere Óscar i jo, per enamorar-nos l'un de l'altre, hauríem viscut els últims dies de les nostres vides de la incívica manera en què, amb la visita, ens fem una idea que ho van fer milers d'homosexuals, jueus, xiquets, dones i homes incòmodes per al règim del Tercer Reich, víctimes de l'odi nazi i fascista que sofriren i moriren pel seu ideal de llibertat. I pensar que encara hi ha qui nega l'Holocaust...

Entre Sant Vicent i Bolonya: un amor que comença per J

2011-01-23T12:11:00.000-08:00

Entre Sant Vicent del Raspeig i Bolonya hi ha moltes coses, per exemple, 1.300 km de distància. Però entre aquestes dues importants ciutats, almenys per a mi, hi ha també, com diu el títol, un amor ben bonic que comença per J i que va sorgir, o millor dit, que es va forjar en el sopar de comiat que vam organitzar amb amigues i amics el 24 de setembre de l'any passat. Allí es van veure per primera vegada i es van conéixer l'exalumna i ara amiga Johanna amb el veí de Sant Rafael i també amic Juan Ángel. I jo crec que Cupido, que en un principi no hi havia confirmat l'assistència aquella nit, hi va aparéixer.
He repassat l'àlbum de fotos d'aquella vetlada i m'ha fet il·lusió retrobar-me amb una instantània, la IMPG3853, molt particular. És una imatge en què el guapo Negrito, com el coneixem molts, trau la llengua a la càmera i s'hi veu, darrere, la també guapa Johanna somrient. Com els he comentat a ells en persona, em sembla preciós que tinguen una foto del seu primer dia, segurament quan encara no eren conscients que l'amor tocaria a les seues respectives portes. Com que jo també tinc no una, sinó tres fotos d'aquell 16 de desembre del 2009 en què coneguí Óscar i no em canse de mirar-les, crec que per a la nova parelleta sempre serà un record magnífic del que espere que siga el principi d'una bella i duradora història d'amor.
I si la nostra festa de comiat perquè deixàvem Sant Vicent per a venir a Itàlia a començar aquesta impagable experiència en tots els sentits els va unir, era obligatori que el primer viatge que feren junts Juan Ángel i Johanna fóra a Bolonya, terra d'universitat mil·lenària, exquisida i saborosa gastronomia i sostres però també ideologies polítiques molt roges. I vet ací que han vingut aquest cap de setmana de fred hivernal a fer-nos una grata i reconfortant visita, amb sorpresa inclosa. Perquè si Johanna des del moment en què em digué que hi vindria ha dit que ho faria amb una amiga i companya de treball, jo en l'últim instant, quan anava camí de l'estació a recollir-les, vaig pensar que venia millor acompanyada encara. I no em vaig equivocar.
Amb ells hem recorregut, en aquestes curtes però intenses quaranta-vuit hores de visita, els principals atractius turístics de Bolonya: Salaborsa, la plaça Major, el Palazzo d'Accursio, la basílica de sant Petroni, la biblioteca de l'Archiginnasio, el Museu d'Arqueologia, el Compianto a l'església de Santa Maria de la Vida, les dues torres, la comercial via Independenza, l'església de sant Esteve de dia i de nit, Corte Isolani i les tres fletxes (tot i que nosaltres continuem a veure'n només una), la porta del Departament de Llengües i Literatures Estrangeres Modernes (és ja una parada obligatòria en la visita als Ôscars: el lloc de treball del professore), la Galeria Cavour de primeres firmes, els sostres dels pòrtics de via Farini, l'Aula Carducci i el Museu Universitari (amb eixa sala Camil·la de l'obstetrícia de mitjan segle XVIII que impressiona de veritat i la sala de maquetes de vaixells), l'església de sant Domènec (on hi ha dues petites però bellíssimes escultures de Michelangelo), els jardins Margarita... No sé si us semblen poques o moltes coses. Això ho hauran de dir ells. El cas cert és que els hem portat com cagalló per séquia, que en versió saragossana és -i mireu que m'agrada aquesta expressió- como puta por rastrojo. És el que té deixar-se conduir per uns guies com nosaltres, desitjosos i emocionats sempre de mostrar aquesta ara la nostra ciutat als nostres éssers estimats i que vegen -vegeu- el major nombre possible de coses en aquesta mena de marató turística pels medievals carrers bolonyesos.
Més casualitats? Per descomptat. Segons sembla, després d'aquell profitós sopar, la primera vegada que van quedar els colomins va ser el 17 d'octubre passat per anar a veure, un diumenge a les nou del matí, l'exposició sobre mòmies que hi havia al MARQ. Doncs a Bolonya, de mòmies, sarcòfags i objectes relacionats amb Egipte, també n'han vist, a la sala egípcia del Museu Arqueològic, que trobe que els ha agradat molt.
I ha calgut que vinguen aquests amics perquè Óscar i jo descobrim, per fi, el seté i últim secret de Bolonya que ens faltava per localitzar: el rostre del dimoni en un medalló d'un palazzo a la plaça de sant Esteve. Ens va fer una gran il·lusió trobar-lo perquè ja feia temps que el buscàvem pertot arreu. Estem contents perquè, en aquesta cursa turística per la ciutat, els nostres hostes se n'han anat havent vist els famosos set secrets de Bolonya, tot i que un ja des de l'autobús camí de l'aeroport i en l'últim moment.
El que no és un secret és com de bé que es menja ací. Que li pregunten a Johanna per la pizza margarita de dos euros i mig que vam dinar dissabte al matí a casa, la lassanya del Caffè del Rosso del dinar de diumenge o la crep amb Nutella que es va menjar com a postres i comiat poc abans d'anar-se'n. O a Juan Ángel pels espaguetis alla carbonara del restaurant Nino o els rigatoni al ragù de la nostra trattoria preferida. Per alguna raó la ciutat de Bolonya és coneguda com la grassa...
Entre Sant Vicent i Bolonya hi ha moltes coses, deia al començament. I tant. Però hi ha, sobretot, l'amor entre dues persones que es van conéixer gràcies que Óscar i jo vam decidir organitzar un sopar de comiat amb totes les nostres amistats, eixa cuchipanda fenomenal i sense igual que tant i tant ens estimem. Bolonya és, per al meu xic i per a mi, molt i molt important. Però segurament no ho és menys per a Juan Ángel i Johanna, Johanna i Juan Ángel, que confiem, esperem i desitgem que sempre recorden aquest cap de setmana a la capital de l'Emilia-Romagna amb la mateixa emoció amb què el recordarem nosaltres. Com'è bello l'amore, vero?

A palabras necias, oídos sordos

2011-01-20T15:02:00.000-08:00

Descubrí hace poco, a través de mi buena amiga y compañera Rosa, la página web de temática LGTBI www.dosmanzanas.com, que, por cierto, os recomiendo que visitéis porque creo que os va a gustar. A mi me ha encandilado. Todas las noticias relacionadas con mi colectivo están aquí recogidas. No falta ni una.
Como no podía faltar la que paso a comentar ahora yo aquí. Por lo visto, ha causado furor en España. No es para menos: es, como diría la guapa Carmen Alcayde, «muy fuerte, muy fuerte, muy fuerte.» Me refiero al fragmento del programa La noche con Cuca, de Intereconomía TV, en el que llama un telespectador para anunciar su próximo enlace, en el mes de abril, con el que es su novio desde hace 7 años. Al colgar, la periodista del corazón despotrica todo lo que puede y más sobre el matrimonio entre personas del mismo sexo, y llega incluso a decir que «lo natural es que un hombre quiera a una mujer, y una mujer a un hombre.» En realidad, todo su discurso es escalofriante. Da miedo escuchar el capazo de barbaridades, sandeces e idioteces que llega a decir esta señora en tan pocos minutos. ¡Terrorífico!
Al ver el vídeo, he experimentado una serie de sentimientos contrapuestos: desde pena y lástima, por un lado, a vergüenza, rabia y asco, por otro, pasando por incredulidad, recelo y desconfianza, todo ello mezclado con una tristeza enorme. Mi pregunta es muy clara: ¿quién es ella para poner en duda que la unión de un hombre con otro hombre no es un matrimonio? ¿Quién? La respuesta es obvia: nadie. No es nadie. Y, aunque le sepa mal a Cuca, desde el año 2005 existe una ley en nuestro país que permite contraer matrimonio, sí, matrimonio, mal que le pese, a las personas del mismo sexo. Esa misma ley que el señor Rajoy no tiene claro si mantendrá o no en caso de que llegue al poder.
Y ahora añado yo: ¿quién es el señor Rajoy para quitarme a mi un derecho, el de casarme con quién me de la gana? ¿Quién? O sea que él, si llega a presidente del gobierno, me deja casarme con una mujer, pero con un hombre no, ¿es así? ¿Y por qué? ¿No soy yo quién me caso? Pues yo decido con quien lo hago, yo, y no él. Y no hay más que hablar. Para hacer la declaración de la renta en primavera y pagar los altísimos impuestos de mi ciudad (gobernada, cómo no, por el Partido Popular), sí que soy un ciudadano más, un ciudadano cualquiera, de primera, ¿no? Y para contraer matrimonio con la persona a la que amo, ¿qué soy?
Me hierve la sangre con este tema. Y luego dicen que no hay que hacer ruido el día del Orgullo Gay. Ruido no, alboroto. Porque no sé donde viven Cuca, Rajoy y Ana Botella, que si no me pongo en el portal de sus casas a reivindicar mis derechos de igualdad con una olla y un cucharón.
Es la hipocresía personalizada en estas personas conservadoras y dictatoriales que no son capaces de avanzar acorde con el tiempo, como le pasa a la Iglesia católica. Es el despotismo y la homofobia con piernas y disfraz de demócrata. Es -utilizaré los mismos adjetivos que le dediqué en su día a una profesora del Opus Dei de la Universidad Católica San Antonio de Murcia-, vergonzoso, denigrante, bochornoso, humillante, escandaloso, vulgar, burdo, cateto, insolente, desconsiderado, zafio, rudo, inculto, ilógico, descarado, injurioso, atrevido, tosco, impresentable... que toda esta gente de derechas que piensa así tenga esta opinión tan retrógrada y carpetovetónica de la homosexualidad, de los gays, las lesbianas, l@s bisexuales, l@s transexuales y l@s intersexuales. Como muy bien dice el texto introductor del vídeo en la página recomendada, es simplemente revelador de su pobreza moral. O dicho con otras palabras, se descalifican a si mismos. Ellos y ellas que tienen fe lo entenderán mejor que yo: ¡Que dios les pille confesados y confesadas!
No saben el daño que hacen gratuitamente. Ni se lo imaginan. Por eso, lo que recomiendo a la señora Cuca García de Vinuesa, al señor Mariano Rajoy y a toda esta troupe es que vean la película Prayers for Bobby (2009). No sufran, tiene subtítulos en castellano. Quizás así se den cuenta del mal que profesan no sólo pensando así, sino verbalizándolo públicamente como lo hacen. Y tampoco estaría de más que tuvieran algún hijo, hija, nieto o nieta gay, lesbiana, bisexual, transexual o intersexual. Sabrían entonces lo que vale un peine...

Fàcil vs. difícil

2011-01-14T08:25:00.000-08:00

Fàcil és ocupar un lloc en qualsevol part; difícil és ocupar el cor d'algú.

Fàcil és ferir a qui ens estima; difícil és guarir eixa ferida.

Fàcil és dictar regles; difícil és seguir-les.

Fàcil és somiar cada nit; difícil és lluitar per un somni.

Fàcil és exhibir la victòria; difícil és assumir la derrota amb dignitat.

Fàcil és admirar una lluna plena; difícil és veure'n l'altra cara.

Fàcil és saber que estàs envoltat de persones estimades; difícil és saber-ho i no sentir-te sol.

Fàcil és entropessar en una pedra; difícil és alçar-se.

Fàcil és gaudir la vida cada dia; difícil és donar-hi el valor vertader.

Fàcil és prometre alguna cosa a algú; difícil és que la promesa s'acomplisca.

Fàcil és dir que estimem; difícil és demostrar-ho cada dia.

Fàcil és criticar els altres; difícil és millorar un mateix.

Fàcil és cometre errades; difícil és aprendre'n.

Fàcil... i difícil.

La màgia dels Reis

2011-01-13T15:59:00.000-08:00

Que els dies 5 i 6 de gener són màgics ho sabem totes i tots, especialment quan érem menuts. Ara som majorets i ja no és la mateixa il·lusió que aleshores. O sí, com en el cas del meu xic, que porta un xiquet dins i, sobretot aquests primers dies de l'any, el trau fora més que mai. Recorde de nou les cèlebres paraules de Pablo Neruda sobre la infància: «el niño que no juega no es un niño, pero el adulto que no juega ha perdido para siempre el niño que tiene dentro de él.» Óscar no solament no l'ha perdut, sinó que, cada any, el potencia més i més.
El 5 de gener, al matí, me'n vaig anar a portar la carta als Reis Mags d'Orient que havia escrit el meu nóvio al patge reial de nom Centre, i de cognom, Comercial. Reproduïsc literalment la carta:
Querido Rey Majo,
Como he sido un hombre muy bueno y también majo, voy a pedir unas cositas:
El juego de los SIM 3 (básico)
Un vaquero
Una camisa chula
Un pantalón de pitillo de vestir
Unos zapatos de vestir
Unos complementos de ropa
Un tarro gigante de Lacasitos
Libros de Harry Potter en italiano
La paz en el mundo
Gracias,
Fdo. Óscar
Al lloc on s'encarreguen la majoria de regals a ses majestats em vaig trobar una bona amiga, Vanesa, a qui no havia vist des de la meua arribada el 19 de desembre. Em va preguntar pel cari, com es refereix ella a Óscar, i li vaig dir que era a casa. «Me voy contigo ahora y lo veo», em digué. I a casa, i a migdia, ens vam juntar els tres més una amiga, Delia, que vingué a pagar-li una papereta a Vanesa, i un amic, Xavi, que passà a recollir unes coses que havia oblidat la nit de Cap d'Any.
De vesprada, vam eixir al supermercat a comprar unes cosetes i, una vegada a casa, Óscar i jo vam fer la llista dels nostres propòsits per al primer trimestre del 2011. I així, entre objectius i bones voluntats, se'ns va fer l'hora de sopar. Vam anar amb unes amigues a picar alguna cosa a un bar pròxim i, després, com mana la tradició, vam anar tots a ma casa a menjar el tortell de Reis casolà -fet per l'amiga M. José- amb una bona xocolata calenta. Exquisits! Va ser una vetlada la mar d'agradable, en harmonia, parlant, rient, gaudint... I la guinda a una nit tan especial va ser la partida que vam jugar de Party, un joc de taula d'allò més divertit. Xiques contra xics -endevina endevinalla: els gais, en quin equip jugàrem?-: rivalitat absoluta. El riu Volga donà la victòria a elles, en una partida tan renyida com entretinguda.
L'endemà, a les 11 h, Óscar em despertà: «despierta, cariño, que han venido los Reyes Majos.» I, com els xiquets, vam anar corrents al menjador, on Melcior, Gaspar i Baltasar havien dipositat un bon grapat de regals, amagats entre globus, caramels i serpentina.
He de dir que a Óscar, d'aquella llista, solament li van portar el pot de quilo i mig de Lacasitos i uns llibres de lectura en italià, però no els de Harry Potter; també, dues camisetes de màniga llarga molt boniques i un CD amb mil llibres italians. Quant a la roba, incapaços de portar-li una cosa tan i tan personal, li van regalar, en una targeta que deia ¿Sabes una cosa? Estoy loco por tus huesos, 80 euros en metàl·lic bescanviables en les rebaixes, i que en el moment en què escric aquestes línies ja han estat, juntament amb 50 euros més que li havien portat els Reis de Collado Villalba (Madrid), perfectament invertits no en una, sinó en dues camises molt g(u)ais, una jaqueta, unes sabates de punta de xarol molt all'italiana, un paquet de calçotets i un capell la mar de modern.
En la meua carta a ses majestats d'Orient tan sols demanava dues coses: un llapis USB d'almenys 32 G, que me'l van portar anticipadament el 29 de desembre com a regal d'aniversari -juntament amb un calendari dels bombers de Móstoles dedicat i firmat pel mes de juliol i deu vals sexuals bescanviables-, i un rellotge de paret per a la cuina amb uns colors molt alegres que vaig acabar regalant-me'l a mi mateix. En canvi, em van portar coses que no esperava en absolut: el pòster de la botiga Cállate la boca amb l'arc de sant Martí; un lector DVD nou; un ratolí òptic i sense fil per al portàtil i un parell d'orelleres per a combatre el fred a Bolonya. Gens malament, veritat? Això és perquè vaig ser molt bo el 2010...
El que també em van portar els Reis Mags el dia 6, de vesprada, no sé si com a conseqüència d'un matí màgic després de l'obertura dels regals, va ser una infecció de l'uretra (uretritis) que no em va ser correctament diagnosticada fins al dia 10 a la nit pel metge d'urgències del centre de salut Sant Vicent II i confirmada per l'amiga ginecòloga Silvia la vespra de la tornada a aquestes gèlides terres, la qual va descartar que es tractara d'una distorsió testicular amb el grapeig dels meus genitals al lavabo del pub santvicenter Okavango. Per tant, pòster, DVD, ratolí, orelleres, però també dues caixes d'antibiòtic Norfloxací 400 mg (1 compr./12 h) i una caixa d'antiinflamatori Ibuprufé 600 mg (1 compr./8 h) que prenc en aquests moments i que, afortunadament, han alleujat les fortíssimes molèsties que tenia a les meues parts.
Heus ací una nit especial, la del 5 de gener, que de manera màgica fa alçar-nos el 6 amb la il·lusió de trobar, sota el tradicional arbre de Nadal, algun regal per a nosaltres. Benvingut tot el que em va portar el rei de la meua casa, excepte aquests medicaments que m'han acompanyat fins a Itàlia i la prescripció facultativa per part de la meua bona amiga d'abstinència sexual, almenys, durant una setmana. Em cague en l'ou. Jo que volia estrenar els vals...

Sanció homòfoba

2011-01-08T16:59:00.000-08:00

Estupefacte. Bocabadat. Incrèdul. Indignat. Rabiós... Així és com m'he quedat quan he vist, en Telecinco, la notícia que tot seguit comentaré. Efectivament, vaig a Internet per a obtenir-ne més informació i m'hi trobe el titular següent: «Botella expedienta a la organización del Orgullo Gay por el ruido.» Us en faig cinc cèntims. La Regidoria de Medi Ambient de l'Ajuntament de Madrid ha obert un expedient sancionador al Col·lectiu de Gais i Lesbianes de Madrid (COGAM), encarregat de l'organització de les festes de l'Orgull Gai, per superar els decibels permesos «de manera alarmant» durant l'última edició, al juliol, i a més a més, l'acusa de reincidència. La sanció podria arribar als 35.000 €.

Em sembla, sincerament, indignant, intolerable, i el que és més important, d'una homofòbia que supera ja els límits imaginables. Aquest atac directe de la regidora i muller de l'expresident Aznar el qualifique de molt fort i de molt greu. Recordem que l'any 2009 ja va intentar que la festa isquera del popular barri de Chueca i per a fer-ho va al·legar que hi havia un soroll insuportable per als veïns. A la plaça de Vázquez de Mella hi ha diversos pisos tutelats per a persones grans que, a causa de la música, tenen dificultats per a dormir durant la setmana que duren les festes. El 2010, el mateix. L'afany de la dona de les pomes i les peres per traure la música de la plaça va obligar l'organització a desplaçar el centre de la festa a la plaça d'Espanya i a reduir el nombre de dies en què hi hagué música a Vázquez de Mella. Però sembla que no és suficient per a Ana Botella i ha arribat l'expedient de Medi Ambient. A aquest pas, enguany ens enviaran a la Casa de Camp o al mig del parc del Retir, ja veureu.

Estareu d'acord amb mi que aquest assumpte fa mala espina, o com diu el castellà, que m'encanta, huele a cuerno quemado. Més que de cremat, fa pudor d'homofòbia recalcitrant, ni més ni menys que aquella que caracteritza molts dirigents del Partit Popular i, per descomptat, de l'Església catòlica. Perquè, és clar, a la Conferència Episcopal, que organitza setmana sí setmana també multitudinàries manifestacions a la plaça de Colom en favor de la família tradicional, crec que encara no se li ha imposat cap sanció. I de soroll, també en fan un fum, sobretot quan Rouco Varela i companyia fan eixos sermons feixucs, estrepitosos i de totes i tots ja coneguts sobre l'ús del preservatiu a l'Àfrica, l'avortament de les adolescents, el matrimoni dels homosexuals, l'adopció de xiquetes i xiquets per part del col·lectiu LGTBI o el divorci. Ni més ni menys, molt més del que fem, pacíficament i de manera divertida, milers i milers de gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, intersexuals i moltes i molts heterosexuals que ens acompanyen en la que sens dubte és, a parer meu, la reivindicació més justa i necessària que té lloc avui dia en la nostra societat. Reivindicació que, tot siga dit de pas, permet recaptar a l'ajuntament de la capital més de cent milions d'euros en poc més de cinc o sis dies.

Mentre arriben les explicacions de l'alcalde, Ruiz Gallardón, jo entre ja en la pàgina web d'una coneguda companyia aèria de baix cost per a mirar els vols a Madrid el primer cap de setmana de juliol, dies 1, 2 i 3. I com que són molt barats i no sé on m'agafarà, si a Alacant o a Bolonya, en compraré un des de cada ciutat, per si de cas. Però, això sí, un any més, i per tercer consecutiu, allí estaré jo, reivindicant la igualtat de tot el col·lectiu davant una regidora -quina vergonya!- i una societat que viuen ancorats en el passat. I, com cada any, m'emocionaré, riuré, ballaré, faré fotos... i, envoltat dels meus congèneres, cridaré ben fort, fins que em senta Botella, Rouco Varela i tot el món: «ja n'hi ha prou, d'homofòbia.»

El monument de la discòrdia

2011-01-02T04:21:00.000-08:00

La notícia que Barcelona serà la primera ciutat espanyola que tindrà un monument dedicat a la lluita del col·lectiu LGTBI, de pedra, amb forma triangular i de color rosa ens ha sorprés en aquest final i començament d'any. Però la polèmica per la ubicació d'aquesta escultura d'homenatge a un col·lectiu desfavorit com és el nostre, i més en altres temps llunyans, ha fet tant renou que l'ajuntament de la ciutat comtal ja busca un lloc alternatiu a la Sagrada Família per col·locar-la.

Hi ha coses d'aquesta absurda i innecessària controvèrsia que no acabe d'entendre. Què més fa que el monòlit es col·loque als jardins que hi ha davant la basílica més coneguda de Gaudí? Que té a veure una cosa amb l'altra? És que no pot haver-hi a una certa distància d'un edifici religiós res que tinga a veure amb els gais, les lesbianes, els i les bisexuals, els i les transsexuals i els i les intersexuals?

Alberto Fernández Díaz, portaveu del Partit Popular en l'Ajuntament de Barcelona, ha dit textualment: «levantar un monumento en nuestra ciudad dedicado a los gays me parece un auténtico despropósito.» Llevat del de Berlusconi fa un parell de mesos, no he vist comentari més homòfob que aquest en els últims temps. Em sembla carpetovetònic que un representant polític diga una cosa així, de veritat, i damunt romanga tan tranquil. Perquè és d'una homofòbia colossal impròpia d'un dirigent d'un partit polític suposadament tan democràtic i respectuós com és el que coordina el senyor Rajoy. És evident que si el líder de l'oposició i més que probablement futur president del Govern espanyol -molt a desgrat meu- no té clar si mantindrà o derogarà la famosa llei de matrimoni homosexual, el seu súbdit Fernández Díaz s'ha d'oposar, siga com siga, a la instal·lació d'un monument a favor de la llibertat i de la igualtat de gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals davant la Sagrada Família, al bell mig del passeig de Gràcia, a Montjuïc, a la Barceloneta o a la Cotxinxina.

Mentre que l'emplaçament d'aquest monòlit en record de les persones LGTBI siga per als puritans del Partit Popular o de l'Església catòlica un motiu més de crispació social i un exemple evident d'una intolerància grinyolant, d'una ignorància supina i d'una homofòbia majúscula, senyal -i símptoma- que alguna cosa no va bé en el procés de normalització d'una realitat que no acaba d'arribar. Per això, els defensors dels drets humans i especialment del col·lectiu de què formem part lluitarem, amb els mitjans al nostre abast, perquè l'homosexualitat deixe de ser considerada una orientació sexual de segona categoria.

Si depenguera de mi, l'escultura que ens homenatja aniria, no davant de la Sagrada Família, sinó a la part més alta del temple expiatori, perquè fóra visible des de tota la ciutat de Barcelona, i amb una bandera amb els colors de l'arc de sant Martí a l'estil d'aquella de 20 m que oneja a la plaça de Colom de Madrid.

Aniversaris

2010-12-28T16:28:00.000-08:00

A part del dia en què faig anys (12 de maig), els últims temps he celebrat, el 29 de desembre, la meua eixida de l'armari, el meu gai aniversari. Aquell dia de l'any 2005, al bungalou en què vivia la meua mariliendres Delia i ara casa del seu exmarit, em vaig alliberar d'un pes que m'ofegava tant que ja no hi podia més. Amb l'ajuda de les meues amigues, vaig reconéixer per primera vegada, públicament, la meua homosexualitat. Estic convençut que va ser, és i serà una de les millors coses que he fet en ma vida.

En esta ocasión, cinco años después de aquella tensa velada, no solamente celebro mi liberación, de alguna manera mi particular renacimiento, sino también el primer año al lado de Óscar, este chico si de ojos grandes, de corazón más, que me ha cautivado como desde hacía años y años soñaba y esperaba. Por eso, a partir de ahora tendré que colocar dos velas en la tarta y soplarlas; en concreto, hoy, el cinco -de rima fácil- y el uno.

Fare il riassunto di quello che sono stati questi trecentisessantacinque giorni accanto lui non è facile. Illusione, innamoramento, felicità, allegria, entusiasmo, passione, soddisfazione, benessere, tranquillità, sicurezza, pace, quiete, scoperta... sono soltanto alcuni dei nomi che possono riassumere questo anno di vero amore.

As so well-known Plato did hold, the best love statement is that which is not said; and men who feel much, much less they talk. I will contradict this great Greek philosopher. I think the best love statement is to shout to all and sundry, and in all the possible languages, what I feel for him, which is of course that he is the one, Óscar.

T'estime
Te amo
Ti amo
I love you
Je t'aime
Ich liebe dich
Eu te amo
Ya vas liubliu
VOS AMO
Te dua
Yes kez si'rumen
Obicham te
Dangsinul saranghee yo
Jeg elsker dig
Szeretlek
Mahal kita
S'apayo
Afgreki'
Aloha i'a au oe
Maite zaitut
Quérote
Tave myliu
Ñuca yaquirini
Jag a''Iskar dig
Bahibak
Ik houd van jou
Te iubesc
Kimi o ai shiteru
Ana behebak
Ani o'have otach
Taim i' ngra leat
Wo ai ni
Mo ni fe
Seni Seviyorum
Volim te
Kocham Ciebie
Ek het jou lief
Sarang Heyo
Ti tengu caru
Miluji te
Ljubim te
,\,,/
...

La primera vez

2010-12-23T14:59:00.000-08:00

Un texto que empieza así, La primera vez, puede sugerir muchas cosas: la primera vez que uno o una monta en bicicleta, suspende un examen o se compra un coche. Pero yo no hablaré de ninguna de estas cotidianidades. Lo haré, con la delicadez que me caracteriza, de otra algo más picante, aquello que habéis pensado cuando habéis leído el título.
Hoy, y a estas horas en las que escribo y publico estas líneas, hace un año que quedé por primera vez con Óscar, después de que nos presentara su prima y entonces mi alumna. Fue para cenar y en El Campello tranquilo y desértico de un mes de diciembre. Fuimos a un restaurante chino. Solitario, sin nadie, nosotros dos solos. Cenamos y, sobre todo, hablamos, mucho. Nos veíamos después de una semana. En medio, mensajes de móvil y alguna que otra llamada eran la prueba de que hubo mucho feeling y mucha atracción en el encuentro de presentación.
Con la panza llena y el corazón contento, como dice mi amiga Delia, dimos una vuelta por el paseo marítimo. No había ni una alma. Hacía viento y algo de frío. Óscar me propuso subir a su casa para seguir charlando y tomar algo. No lo dudé ni un instante. Encendió una estufa para caldear el helado comedor. Nos sentamos en el sofá y seguimos hablando, mucho. Éramos dos desconocidos, teníamos muchas cosas que contarnos. Las ganas de besarnos era más que evidente. Se palpaba en el ambiente que había mucho, mucho deseo por las dos partes.
Una semana antes de conocer a Óscar, exactamente el 9 de diciembre, había conocido a otro chico con el que había quedado unas cuantas veces y siempre acabamos en la cama. El chaval estaba muy bien físicamente, pero había algo en él que no acababa de convencerme. Imagino que fue recíproco, porque él tampoco me dio mucha más bola. Nos estábamos, simplemente, conociendo. Yo le hablé a Óscar de la existencia de este muchacho, quería ser honesto con él. Lo entendió y no le importó en absoluto. Pero como yo no tenía ningún compromiso con aquél y mi homónimo me encantaba, tras resistirme al principio, acabé guiándome por el instinto de la pasión sexual y caí en las garras de aquel madrileño guapetón, cariñoso, atento, interesante, simpaticón y muy buen escuchador que me hacía sentirme tan y tan a gusto.
Fue la primera vez, mi primera vez con Óscar. Fue diferente, especial, mágico, sensual, maravilloso... Era la madrugada del 24 de diciembre, día ya de Nochebuena. Efectivamente, una noche muy buena...

¡Menuda sorpresa!

2010-12-21T15:33:00.000-08:00

El domingo, a mi llegada al aeropuerto alicantino -para hacer la puñeta a los ilicitanos- de El Altet, no sólo me esperaban mi madre y mi hermana, como estaba previsto, sino también una gran sorpresa, como grandes son las personas que la protagonizaron. Porque allí estaban esperándome, por lo visto con la juerga que caracteriza a la cuchipanda y que revolucionó a toda la gente que esperaba tras la cinta, ni más ni menos que la terremoto Delia y el no menos torbellino Samuel, Mr. Pitito, Ms. Pitita y Pititita Junior, la dicharachera Rane, la no menos juerguista Raquel Chein, la festera Nuria, la incondicional M. Carmen y la entrañable Mayka, y también estaban, al menos en mi corazón, toda una serie de amigos y amigas más que, por varias circunstancias, no pudieron arrimarse al aeropuerto a darme tan grata, inesperada, divertidísima sorpresa de bienvenida. Como el vídeo de lo allí acontecido habla por si solo (véase mi perfil de Facebook), únicamente me limitaré a transcribir ahora la letra del villancico que mi querida cuchipandi escribió para el recibimiento del lettore, según me consta, la noche anterior, a altas horas de la madrugada, en una de las fiestas que el Sr. Alzallú, su querida esposa Bea Lomana y su retoño organizaron en el palacete sito en Ciudad Jardín. He aquí la canción:

Campanas sobre campanas,
y sobre campana una,
viene el Òscar de Bolonia
más chupao que una aceituna.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campana dos,
Òscar s'ha menjat un pèl
i l'ha agafat la tos.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campana tres,
s'ha agafat un refredat,
per tindre el cul al fresc.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campana cuatro,
agafa't bé les dos boles,
que no arrossegue el moniato.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Campanas sobre campanas,
y sobre campanas cinco,
ponte mirando a Tabarca,
por el culo te la hinco.

Belén, campanas de Belén,
que ja ha arribat l'Òscar,
ho passarem molt bé!

Ni que decir tiene que una letra tan y tan original, una coreografía como la puesta en escena, un attrezzo como el exhibido y unas ganas de marcha y de diversión junto a un sentido del humor sin parangón sólo puede corresponder a los miembros de una cuchipanda sin igual, única, especial... A mi me hicisteis reír, mucho, muchísimo; a mi madre, llorar, de emoción, por la demostración del amor y del cariño que me profesáis. Tenéis que saber, tod@s, l@s presentes y l@s ausentes, que es recíproco: os quiero muchísimo, sin duda mucho más de lo que ahora, a cientos de kilómetros, puedo demostraros, pero también quiero que sepáis que en mi corazón no hay distancia alguna, porque en él solo cabe cariño, afecto, apego, ternura, adoración... El cariño, el afecto, el apego, la ternura, la adoración que sólo personas como vosotr@s merecéis. Vi voglio bene!

16.12.2009-16.12.2010: un any de viatges

2010-12-16T03:44:00.000-08:00

El Campello,
Alacant,
Sant Vicent del Raspeig,
Dénia,
Archena,
València,
Xàbia,
Elx,
Sevilla,
Conil de la Frontera,
Caños de Meca,
Vejer de la Frontera,
Cadis,
Gibraltar,
La Línea de la Concepción,
Tarifa,
Madrid,

Barcelona,
Vera,
Múrcia,
Benidorm,
Bolonya,
Venècia,
Ferrara,
Comacchio,
Mòdena,
Verona,
Florència,
Pisa,
...
Óskr: ... y lo que nos queda, bonitos.

Òscar: ... i això no ha fet més que començar.

Orgasmus

2010-12-14T15:34:00.000-08:00

Quan vam vindre Óscar i jo a Bolonya per primera vegada, a mitjan setembre, vam conéixer en una agència immobiliària dos xics d'Extemadura, Borja i Mario, que hi cercaven també allotjament i, de fet, vam estar a punt de compartir un pis amb ells. Després el destí va fer que nosaltres trobàrem aquesta caseta en què estem tan còmodes i ells, una habitació doble no gaire lluny de nosaltres. Des d'aleshores, Borja i Mario són dos amics amb els quals quedem de vegades per a prendre qualsevol cosa, sopem, parlem per l'Skype i, fins i tot, el meu xic s'ha convertit en el perruquer personal del presumit Borja.
Borja estudia Administració i Direcció d'Empreses; Mario, Enginyeria Química. El primer ha conegut una canària guapa, Elena, de la qual s'ha enamorat. El segon té moltes amigues espanyoles, no li falten candidates, però no hi ha trobat encara l'amor. Els extremenys són, per tant, estudiants Orgasmus, perdó, Erasmus. Els meus companys de la Universitat d'Alacant saben bé que sempre em referisc a l'estudiantat del conegut programa europeu d'intercanvi com a Orgasmus. I quina raó que tinc. Perquè l'altra nit, en un sopar teòricament de Nadal que van organitzar aquests dos nous amics, els companys de Borja i Mario van contar, una a una, les batalletes eroticofestives del seu pas per Bolonya en aquests escassos dos mesos i mig en què, menys les aules, ho han conegut ja tot. N'hi ha prou amb l'exemple següent. Li diu Tal a en Tal: «demà vas a classe?» I respon: «és a les 13 h, veritat? Doncs no, perquè a eixa hora m'alce jo.» Així d'estressada és la vida dels Orgasmus a Bolonya, així. Com diria Rubén Darío, juventud, divino tesoro.
I mentre que el col·lectiu Erasmus espanyol, el més nombrós (mil dos-cents d'un total de dos mil), es deixa veure poc per les aules i molt pels bars i discoteques nocturns, Silvio Berlusconi es mantindrà en el poder fins a les pròximes eleccions generals, previstes per al 2013, després que haja superat avui la moció de censura en la Cambra dels Diputats per 314 vots a favor, 311 en contra i 2 abstencions, i la moció de confiança en el Senat per 162 vots a favor, 135 en contra i 11 abstencions. Itàlia té Cavaliere per a estona. Impotent per uns resultats que, sincerament, no esperava, en un primer moment he pensat: «Itàlia té el que es mereix.» Però, ben analitzat -la ciutadania sí que no mereix una consideració tan infame de la meua part-, he rectificat el meu pensament en veu alta: «Itàlia té un president del Consiglio que no es mereix.» Imagine que a aquestes hores de la matinada en què escric aquestes línies, amb una temperatura de -3º als carrers de Bolonya, el premier deu estar celebrant la victòria a cor què vols. Ni més ni menys que com ho fan, cada nit, les i els estudiants Erasmus. Qüestió de similituds... Juventud, divino tesoro, juventud...

Pisa

2010-12-13T17:11:00.000-08:00

Que Itàlia és un país ple de torres és una veritat com una catedral -que, per cert, d'esglésies i basíliques, n'hi ha un fum també. Però que no n'hi ha cap més bonica i més inclinada que la de Pisa, també. Ho vam comprovar el passat 11 de desembre en la visita que vam fer a aquesta ciutat de la Toscana, coneguda internacionalment per la seua torre pendente, com l'anomenen en italià. No és que siga l'únic atractiu del lloc, però el fet cert és que allò més destacat és el conjunt escultòric, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1987, de l'àmplia zona murallada de la plaça dels Miracles o piazza del Duomo: el baptisteri, la catedral, el cementeri monumental i, per descomptat, la torre, tots quatre edificis religiosos. Us en parlaré breument.
El baptisteri, el més gran d'Itàlia, té una circumferència de 107,25 m. Va començar a ser construït en el segle XII (estil romànic), tot i que no va ser acabat fins al segle XV (estil gòtic) a mans de Nicola i Giovanni Pisano. La immensitat de l'interior és, creieu-me, impressionant, tot i que és molt senzill i hi destaca la manca de decoració. L'acústica és boníssima. El porter, cada ics temps, hi entra i en fa una demostració amb uns alarits.
El Duomo és una basílica medieval de cinc naus amb un transsepte de tres naus. La construcció començà l'any 1064 i es perllongà al llarg del temps. És, vertaderament, preciós. A l'interior hi ha un púlpit de principis del segle XIV que està considerat una joia de l'escultura medieval i que va sobreviure al gran incendi de la catedral del 1595. Els actuals sostres són una reconstrucció posterior al foc.
El camposanto monumentale és un cementeri tapiat construït en el segle XIII però acabat l'any 1464. Conté una col·lecció de 84 escultures romanes i sarcòfags. Els murs estaven recoberts de frescos, els primers de 1360 i els últims de tres segles més tard. Les Històries de l'Antic Testament de Benozzo Gozzoli (segle XV) es trobaven a la galeria nord, mentre que l'arcada meridional era famosa per les Històries del Gènesi de Piero di Puccio (final del segle XV). El fresc més destacat era Triomf de la mort de Buonamico Buffalmacco (segle XIV). Però el 27 de juliol de 1944 les tropes aliades hi llançaren bombes incendiàries que van botar foc el sostre i ho van destruir tot. Desgraciats!
I, per últim, la famosa Torre de Pisa, que no és perquè siga gai, però estareu d'acord amb mi que té una descarada forma fàl·lica. En realitat, és el campanar de la catedral. Sembla que va començar a inclinar-se des de molt prompte. Té una altura de 55 m i un pes aproximat de catorze tones. La inclinació actual és d'uns 5º. Va estar tancada onze anys, de 1990 a 2001, per treballs de reconstrucció per tractar de reduir-ne l'angle d'inclinació.
Pisa és, com he dit, aquestes quatre coses, i especialment la torre. Si aquesta caiguera, més d'un i d'una passaria més fam que un mestre d'escola, com es deia antigament. Perquè la ciutat viu de l'atractiu turístic d'un campanar que, certament, està molt torçut. Em va sorprendre moltíssim veure'n, al meu davant, el grau d'inclinació. Sembla que estiga a punt de caure. Per això, m'hi vaig fer la típica foto intentant sostenir-la. Com no, envoltat d'una legió de japonesos que en feien milers d'instantànies sense parar.
Però, a part d'aquest conjunt escultòric bellissimo, vam fer un passeig per la vora del riu Arno, vam veure -per fora perquè estava tancada- l'església de Santa Maria de l'Espina on, segons la tradició, hi va haver, durant un temps, una espina de la corona de Jesucrist. I com que sóc molt Peñafiel -com em diuen algunes de les meues amigues-, vaig voler entrar al Museu del Palau Reial, però em va decebre molt perquè esperava trobar-hi més retrats i objectes de la família dels Savoia.
Després, vam tornar a la plaça dels Miracles per tal de visitar dos museus més. D'una banda, el Museo delle Sinopie, on hi ha els esbossos -trobats en la reconstrucció del cementeri monumental després del bombardeig durant la Segona Guerra Mundial- dels frescos del camposanto, a més d'una mostra sobre vestits femenins pisans d'època medieval i moderna. D'altra banda, el Museo dell'Opera del Duomo, que, sens dubte, paga molt la pena visitar-lo. És un museu grandíssim (vint-i-quatre sales) que conté escultures, pintures, llibres corals, reliquiaris, vestimentes religioses, una de les portes de la catedral, de bronze i del segle XII que, miraculosament, es va salvar de l'incendi del final del segle XVI... De veritat, molt interessant.
De camí a l'estació de tren per Corso Italia, una marea humana de gent, no sé eixida o arribada d'on, impedia caminar tranquil·lament per la ciutat una agradable vesprada de desembre. Carrer ple de gent i d'hormones amb cames, perquè els i les adolescents hi campaven a la dula. I una vegada a l'estació començà la nostra ja habitual gimcana de trens regionals -els més econòmics, és clar-: Pisa-Florència Rifredi. Transbordament. Florència Rifredi-Prato. Transbordament. Prato-Bolonya. Siamo in arrivo a Bologna. Fine del percorso. Tres hores i vint minuts per a 177 km. Ai las!
Pisa, però abans Venècia, Ferrara, Comacchio, Mòdena, Verona i Florència. Aquestes han sigut les eixides que hem fet des del 29 d'octubre ençà, és a dir, en l'últim mes i mig. Com molts de vosaltres m'heu dit, «no pareu!» I ni pensem fer-ho. Ja tenim programat, a la tornada de Nadal, per a l'últim cap de setmana de gener, una visita al company i amic Albert Morales -i al seu xic nord-americà- a Trieste, quasi a la frontera amb Eslovènia, a la vora del mar Adriàtic. I, de cara a la primavera, una visita a la també amiga Rosa Pastore a Nàpols -confiem que ja sense brossa- i, per descomptat, una escapada d'uns quants dies a la romàntica i bella Roma, la città eterna. Això, de moment, perquè de segur que en planificarem molts més: Siena, Milà, Pàdua, Ravenna, Rimini, Capri, Sicília, Sardenya... Viatjar... Quina meravella! És el que té aquesta -recordem-ho- particular, personal, peculiar lluna de mel en el país més bonic del món. Arrivederci!

La bocca del lupo

2010-12-12T15:39:00.000-08:00

Divendres, 9 de desembre. Vesprada de descans després de la jornada de senderisme pels verds turons bolonyesos. I a la nit, un pla irresistible per a començar el cap de setmana: anar al cinema amb el meu xic, una companya de classe d'ell, l'escocesa Jo, i dos nous amics, la parella Giacomo i Ale. Serata di cinema, com diuen ací. La pel·lícula, precedida d'un curtmetratge sobre les vides extraordinàries de tres persones anònimes que viuen a Bolonya i realitzat per estudiants de l'ateneu, era La bocca del lupo [La boca del llop] (2009), de Pietro Marcello, guanyadora de nombrosos premis, entre els quals Millor Pel·lícula i Premi de la Crítica Internacional en el 27é Festival de Cine de Torí, Millor Documental en forma de Llargmetratge en el Premi David de Donatello 2009-2010 i Millor Documental en el Festival de Berlín 2010.
En síntesi, la pel·lícula conta la història d'amor entre Enzo i Mary (transsexual) a la Gènova de final del segle XX, dues persones anònimes que es van conéixer a la presó i que, amb un passat d'alcoholisme i drogues a l'esquena, decideixen continuar junts el camí de la vida, enamorats, feliços, contents, satisfets... Dues persones amb una vida difícil, sens dubte, però que es troben entre reixes i, també entre els barrots de les cel·les, troben l'amor que els ha unit fins l'estiu passat, en què una complicació pulmonar va acabar amb la vida d'ella.
Allò que crida l'atenció és que La bocca del lupo és el resultat d'un projecte ideat, promogut, coordinat i cofinançat per la fundació genovesa San Marcellino Onlus (obra de la Companyia de Jesús), que du a terme serveis a favor de les i dels sense sostre i projectes de rehabilitació d'alcohòlics, toxicòmans, ludòpates, etc., persones que romanen sempre a l'ombra, gent petita que passa inadvertida per a la majoria dels mortals. I crida l'atenció, o almenys a mi, que una congregació de caràcter religiós, els jesuïtes, promoga una pel·lícula en què es parla de l'amor entre un home i una transsexual. Em trac el barret davant d'aquesta decisió, brillant, encertada, magnífica i d'una humanitat a què ens tenen poc acostumats els representants de l'Església catòlica, precisament ells que, mai millor dit, haurien de predicar més amb l'exemple.

Del grup de cinc persones que hi vam anar, crec que vaig ser l'únic a qui va agradar. I bastant. No solament per tot allò que té a veure amb el film, que també, sinó per l'estupenda reflexió que deixa entreveure sobre els valors, la dignitat, els recursos i els drets de les persones més desfavorides de la societat. Perquè el director, a través d'un instrument tan poderós de comunicació com és el cinematogràfic, dóna la paraula als actors i els fa sentir-se orgullosos de la seua commovedora relació, més enllà d'un horitzó ple de tribulacions, penes i patiments que cap ésser humà desitjaria haver de viure. I és per això que quan va acabar la projecció de La bocca del lupo en el Festival de Cinema de Torí, el públic, anònim també i identificat amb les vicissituds d'Enzo i Mary, va aplaudir durant catorze llarg minuts com a reconeixement de l'excel·lent treball fet per Pietro Marcello. I quan els protagonistes s'hi van alçar per una ovació que no esperaven, els aplaudiments van continuar no se sap quants minuts més. Amb ells, en peu, hi havia una graderia plena de gent desconeguda i sense veu que els homenatjava no per les seues afliccions, sinó per la seua particular i bella història d'amor.
Era la primera vegada que Óscar i jo anàvem al cine a Bolonya. I no serà l'última. Perquè, només dos mesos i nou dies després d'arribar ací, el meu xic ja és capaç de ficar-se en un cinema i veure un curtmetratge i un llargmetratge en italià i quasi sense subtítols. Senyal que, amb dificultat, amb esforç, més o menys, sí, entén la llengua italiana... Bravo, amore, per lo sforzo che stai facendo nell'imparare questa nuova lingua. Complimenti e ti incoraggio a continuare così. E ricorda: piano piano si va lontano. Oppure, nel nostro caso, piano piano impariamo l'italiano.

Un matí de senderisme

2010-12-12T13:12:00.000-08:00

El dia 9 de desembre, divendres, després de tres setmanes ennuvolat, va eixir el sol a Bolonya. Per fi! I Óscar i jo vam aprofitar aquests desitjats raigs de sol per a passar un matí a la muntanya, en plena natura, respirar aire fresc i gaudir d'unes vistes impressionants dels pujols bolonyesos, verds i frondosos, que em van recordar, com no, la nostra Galícia.
Vam descobrir l'existència d'una ruta de senderisme quan vam visitar el mirador de sant Miquel, des d'on hi ha una panoràmica de Bolonya quasi tan bona com des de dalt de la Torre Asinelli, quasi de 98,7 m d'altura i probablement un dels monuments més turístics de la ciutat. Es tracta d'un recorregut de 4 km, d'un grau de dificultat fàcil, amb un lleuger desnivell i un temps previst de realització d'hora i mitja. Per a nosaltres, que som més de ciutat que els semàfors i no estem acostumats a fer senderisme, era un bon començament.
I equipats amb tot el que cal per a anar a la muntanya (botes, ulleres de sol, gorro, bufanda, esmorzar, aigua i mòbil per a casos d'emergència), ens vam posar rumb al punt de partida, el parc de San Michele in Bosco. A les 10.30 h en punt vam començar la ruta. La primera part travessava un terreny enfangat, imagine que per les pluges i la nevada recent o la humitat característica de la zona. Després, el camí, en alguns punts amb pendents significatius, creuava mont i carretera fins a arribar a una superfície sense tanta inclinació i amb una accessibilitat millor. Amb vint minuts d'antelació sobre l'hora programada vam arribar a Forte Bandiera, la part alta d'un puig des d'on es podia albirar la zona coneguda com Fiera, al nord-est de la ciutat. La sensació de benestar i de llibertat, en un entorn pur i amb un aire típic d'aquest avançat hivern, en alguns moments gelat, va ser plaent plaent.
Hi vam descansar vint minuts; una pausa per a beure aigua, menjar una poma i -tot cal dir-ho- una barreta de xocolate Twix, pixar i fer unes quantes fotos. La tornada, en la major part del trajecte costera avall, molt agradable, molt reconfortant, envoltats d'un paisatge que en molts moments em feia recordar, com ja he dit, la Galícia profunda, aquell berenador a Verdes (La Corunya) on em van portar els amics Luisiño, Carliños i Manueliño l'estiu del 2009.
I en una hora i deu minuts estàvem, de nou, en el punt de partença. En total, dues hores i vint minuts de recorregut, més la pausa necessària, que va despertar-nos les ganes de continuar practicant aquesta estimulant activitat amb més freqüència. De fet, vam parlar de fer el camí de sant Jaume, no sabem si l'estiu que ve o quan, ni si des de Roncesvalls, des de Lleó o des de darrere de l'Obradoiro. Però el farem, el meu xic més per fe i jo més per l'experiència, que diuen que és única, sensacional. Això sí, haurem d'entrenar-nos-hi un poquet abans. Potser un bon exercici d'escalfament va ser aquest, la pujada a la part alta d'aquest turó bolonyés de 300 m d'altitud. Com diu el refranyer, gratar i menjar tot és començar. Doncs això.

Controladors de vides

2010-12-05T03:54:00.000-08:00

En aquestes hores en què dic la meua opinió -necessàriament- sobre el més gran conflicte aeroportuari que ha viscut Espanya en els últims anys està ja tot dit i escrit. Per tant, no tornaré a dir coses que ja sabeu i seré, doncs, molt breu.
Diumenge, 5 de desembre, 12.00 h. He seguit el conflicte, pas a pas, a través d'Internet (fonamentalment, les edicions digitals dels principals periòdics, el Canal RTVE 24 h i un bloc molt particular). En llig l'última hora: «Los aeropuertos operan al máximo para recuperar la normalidad», diu El País; segons la resta de rotatius, la normalitat ha tornat als aeròdroms però hi ha retards i algunes cancel·lacions. Com se sol dir en aquests casos, després de la tempesta arriba la calma. Però el mal que han fet aquests senyors i aquestes senyores, que segons sembla no arriben a final de mes, és, senzillament, irreparable. Que li ho diguen, si no, als amics Juanra, Bea i la xiqueta Lucía, i Fran, M. Carmen i el xiquet Diego que havien d'eixir ahir dissabte des de l'Altet rumb a Edimburg per a gaudir d'uns més que merescuts i necessaris dies de descans, de vacances, de desconnexió, de diversió a la capital escocesa.
I és que més que controladors aeris han demostrat, espere que per última vegada ja, que són controladors de les vides dels altres, i això no és possible en democràcia i en la societat actual. Repetisc: no pot ser! Jo entenc que com a grup de treballadors i treballadores poden manifestar, precisament perquè vivim en un país democràtic, les seues reivindicacions. Per descomptat. Però no de la manera en què ho han fet, deixant tirats, el primer dia del pont més llarg de l'any, centenars de milers de persones. Clarament, no.
Com que sempre he pensat que, en situacions així, cal saber també l'altra versió, he buscat i he trobat en la xarxa el bloc d'una controladora aèria en què, d'una manera dispersa i amb un llenguatge bastant col·loquial -per no dir que vulgar-, dóna pinzellades de quines són les peticions del col·lectiu. Des del començament del conflicte ha rebut una allau de comentaris. Com que és un poc llarg, us hi remet: http://controladoresareosyotrashierbas.blogspot.com. Paga la pena llegir-lo. Interessants -per què no?- les reflexions de l'autora i, sobretot, dels internautes.
I acabe ja: el personal controlador més de vides que aeri pot reclamar tot el que considere i més. Totes i tots ho podem fer. Però assegut davant d'una taula i amb la paraula, la raó, el discerniment i totes les armes de bé que vulga usar. No amb una vaga encoberta i salvatge que ha afectat tantíssima altra gent que, simplement, volia viatjar i que, ves per on, ha acabat pagant els plats trencats. Ara que sóc a l'estranger i que sempre estic criticant les estupideses berlusconianes o el mal funcionament d'Itàlia en general, trobe que hem mostrat una imatge vergonyosa, com a país en conjunt, de cara a l'exterior. I, per descomptat, la meua solidaritat amb els amics que no han pogut gaudir d'uns gèlids dies en una de les ciutats més romàntiques del món i, per extensió, amb tothom que s'haja vist perjudicat per aquest abús de poder majúscul i sense precedents. Ànim!

Florència

2010-12-04T11:36:00.000-08:00

El passat 29 de novembre, el mateix dia que Óscar i jo féiem onze mesos que festegem, vam voler celebrar el nostre amor amb la visita a una de les ciutats italianes considerades més belles: la Firenze renaixentista. Si dic que Florència és una meravella no descobrisc res nou. Però si us confesse que vam acabar amb una tremenda borratxera de tanta bellesa artística i monumental, potser comenceu a fer-vos una idea, aquells i aquelles que no la coneixeu encara, de la riquesa arquitectònica, pictòrica i escultòrica que concentra aquest racó d'Itàlia. I això que no ens agrada l'alcohol i que no vam poder veure moltes de les joies que hi atrauen milers i milers de turistes cada dia, perquè era dilluns i la Galleria dell'Accademia -on hi el David (1501-1504) de Miquel Àngel- i la Galleria degli Uffizi -on s'exposen, per exemple, La primavera (1481-1482) i El naixement de Venus (1484), de Botticelli- estaven tancades per descans, i també, per motius que desconeixem, no era possible l'accés a la cúpula de la catedral -obra de Brunelleschi de 1420-1436 amb què desafià les lleis de la gravetat- i als frescos que la decoren, de Vasari i Zuccaro i que representen el judici final.
Malgrat això, no vam tenir temps d'avorrir-nos-hi. Ni un minut. Vam començar el recorregut amb la pujada al campanile (1334-1359) de Giotto, de 82 m d'altura. Tot i que ens havien dit que no pagava la pena fer l'esforç d'ascendir quatre-cents catorze esglaons, el cas cert és que les vistes des de dalt, un dia assolellat com va ser aquell dilluns, són vertaderament espectaculars. En aquest tour per la bella Italia, i després d'haver pujat a peu la Torre Asinelli de Bolonya (97,6 m) i la Torre dels Lamberti de Verona (84 m), arribar dalt d'aquest magnífic campanar va ser com bufar i fer ampolles.
En baixar-ne, com que no eren encara les 10.00 h, l'hora d'obertura al públic del Duomo, ens hi vam colar com si anàrem a l'ofici religiós. Va ser, per tant, gràcies a la fe del meu xic que vam poder veure, just des de baix, els espectaculars frescos de la cúpula. Imagine que contemplar-los de prop impressiona més, però, almenys, vam poder gaudir d'una panoràmica general, ja que des d'on deixen veure'ls no s'aprecia pràcticament res. Les fotos d'aquesta obra d'art, doncs, les vaig prendre mentre feia com que oïa missa i sense flaix, lògicament.
La següent parada va ser la coneguda Porta del Paradís del baptisteri de sant Joan, segons els experts, l'edifici més antic de la ciutat. El conjunt de tres portes de bronze té també un considerable valor artístic. Per això, les que veiem ara són reproduccions de les originals, conservades en contenidors de nitrogen prop del Museu de l'Òpera del Duomo.
Arribats en aquest punt, i després de la tremenda matinada (a les 5.40 h, pipipiií, pipipiií, pipipiií...), vam parar per a esmorzar. Amb un panino en el cos, vam continuar la marxa. Següent objectiu: Palazzo Vecchio, a la plaça de la Senyoria, el cor de la ciutat, conegut també com el palau dels Mèdici, residència oficial d'aquesta acabalada i influent família, considerada els mecenes de l'art florentí durant l'edat mitjana i que va donar tres papes (Lleó X, Clement VII i Lleó XI), nombrosos dirigents locals i membres de les famílies reals de França i d'Anglaterra. És incalculable el patrimoni contingut a l'interior d'aquest preciós castell medieval; em resulta dificilíssim descriure amb paraules els sostres i els quadres, així que us convide a veure'ls in situ. Creieu-me, són vertaderament extraordinaris.
Marejats de tanta bellesa i també d'inclinar el cap per veure tanta riquesa en tan poc espai, vam posar rumb cap a l'església de la Santa Creu, el temple franciscà més gran del món i, sens dubte, un dels màxims exponents del gòtic a Itàlia. També cal dir que, en aquest cas, vam entrar-hi per la porta destinada a l'ofici religiós sense pagar els 8 euros per barba i després, una vegada dins, vam recórrer tot el conjunt (església, claustre, museu, capella) sense que ningú ens diguera res. La fe, la fe... Aquesta basílica esdevingué molt prompte un lloc de devoció i de mecenatge i a poc a poc s'instaurà el costum d'enterrar-hi els florentins distingits per les seues contribucions. Així, hi ha els sepulcres, per exemple, de Dant -actualment soterrat a Ravenna-, Galileu Galilei, Maquiavel i Miquel Àngel, entre d'altres. No debades, és conegut com el temple de les glòries itàliques. (Un parèntesi: esperem, per favor, que Berlusconi no hi acompanye aquests il·lustres noms quan arribe el seu etern descans). També cal saber que l'any 1966 Florència va patir unes gravíssimes inundacions i l'aigua va entrar a l'església, fet que hi provocà grans destrosses, com ara la del crucifix de la Santa Creu, que des del 2006 s'hi pot tornar a veure després d'una llarga i complexa restauració que no l'ha retornat, això sí, al seu estat anterior.
A l'eixida d'aquesta gran església vam fer un passeig a la vora del riu Arno. Necessitàvem oxigenar-nos un poc, després de tantíssim art, i res millor que fer-ho en aquesta part de la ciutat, molt més verda. Vam creuar a l'altre costat i vam comprar-nos el dinar: uns entrepans, uns refrescos i una bossa de creïlles al pomodoro. I ràpidament vam pujar a la placeta de Miquel Àngel, on hi ha un mirador amb unes vistes espectaculars de Florència. Després de menjar-nos les focaccie i de fer-nos unes quantes fotos allí, vam baixar a la urbs i vam arribar, xino-xano, al famós Ponte Vecchio, ple de joieries de luxe amb un preus prohibitius. I ja que estàvem allí, vam acostar-nos a veure, per fora, el grandiós Palazzo Pitti, que conté diferents museus, galeries i jardins, propietat de la meua amiga Bea, coneguda fonamentalment amb els sobrenoms de Pitita o de Lomana, hahahaha!
Vam continuar el nostre recorregut amb la visita de dues esglésies més, la del Sant Esperit i la de la Trinitat. Precioses, com totes a Itàlia. És així: al país dels espagueti bona part de les obres d'art es troben a l'interior d'edificis religiosos. Me n'estalvie el comentari!
I ja bastant cansats, vam decidir dedicar la resta de la vesprada fins que agafàrem el tren de tornada a Bolonya a passejar tranquil·lament i sense pressa per la ciutat, conscients que hem de tornar-hi prompte a veure moltes més coses. Així, en passar per la plaça de la República, vaig voler fer-me una caricatura. Vaig recordar que feia quinze anys, al juny del 1995, me n'havia fet una al Sagrat Cor parisenc, al barri de Montmartre, i aleshores vaig voler repetir l'experiència. El resultat, disponible en Facebook, jutgeu-lo vosaltres. Sé que no m'hi assemble, però no passa res. És un alegre record del meu pas per Florència.
Passejant sense rumb vam arribar, de nou, al conjunt escultòric format pel baptisteri, el campanile i la catedral amb la seua característica cúpula. Si de dia és espectacular, de nit no ho és menys. Si, damunt, passa un camió de bombers per allí i els vigili del fuoco ens alegren, encara més, la vista, millor que millor. Continuem caminant i topem, sense esperar-ho, amb l'anomenada església de santa Margarida dels Cerchi, també coneguda com l'església de Dant, on hi ha enterrada Beatriu Portinari, dama que el cèlebre poeta idealitzà en la Divina Comèdia, obra mestra de la literatura italiana i, per extensió, universal. Es troba en el mateix carrer en què hi ha la Casa de Dant Alighieri, lloc de naixement d'un dels florentins, sens dubte, més insignes de tots els temps.
Rrrriiiinnnngggg!!!! Fins ací la classe d'Història de l'Art d'avui. Visitar aquest indret d'Itàlia va ser, efectivament, rememorar les lliçons d'aquesta assignatura amb aquell professor val·lisoletà, refinat i estricte, allà pel curs 1995/1996. Dir que a Florència es va originar, en la segona meitat del segle XIV, el moviment artístic conegut com a Renaixement és tota una veritat i, per consegüent, dir que la capital de la Toscana constitueix el bressol mundial de l'art i de l'arquitectura, també. Amb un centre històric declarat Patrimoni de la Humanitat el 1982, la Firenze italiana és, de cap a cap, una joia monumental que cal -perífrasi d'obligació- visitar, almenys, una vegada en la vida. Perquè juntament amb Roma i Venècia és, probablement, una de les ciutats més boniques d'Itàlia i del món. Repasseu per al pròxim dia la unitat dedicada a Pisa. En parlarem. Ciao, ci vediamo!

Ora et labora

2010-12-03T15:13:00.000-08:00

En aquesta nova entrada em centraré només en la segona part de l'expressió llatina, resa i treballa, màxima cristiana de l'orde benedictí. Perquè orar, la veritat, no és que ore molt. I treballar, ara a Bolonya, doncs tampoc massa, però no passa res per prendre'm una mena d'any sabàtic i descansar un poc. De fet, ho necessitava. Perquè fins arribar ací, no és que ma vida haja sigut com la de sant Benet de Núrsia, pare de la vida monàstica a Occident, però tampoc m'he tocat els nas i he viscut a la bartola com fan molts altres joves de la meua edat. I escric aquestes línies perquè avui, 4 de desembre, fa deu anys que vaig començar a treballar. Lluny de voler semblar pretensiós, aquest és un homenatge que em faig a mi mateix, a la constància i la perseverança que m'han caracteritzat fins ara i que són, ben probablement, dues de les poques virtuts que tinc.
Però abans de parlar de la meua vida laboral, m'agradaria fer un ràpid repàs a la meua trajectòria acadèmica. Vaig estudiar l'EGB al CP Emili Varela, al popular barri alacantí de Verge del Remei. Recorde que en 6é vaig tenir una professora en Valencià, Mariola li deien, que em va marcar per sempre. Ella és qui va despertar en mi l'amor que avui dia sent per la que és, juntament amb el castellà, la llengua de la meua vida, sense la qual no seria el mateix Òscar que coneixeu. En acabar 8é vaig anar a l'IES Verge del Remei a estudiar 3r i 4t d'ESO i, després, el batxillerat humanístic, el de lletres pures, amb llatí, grec i filosofia com a optatives. Amb una mitjana de Matrícula d'Honor en l'últim curs d'institut (que em va permetre estar exempt de pagar les taxes el primer any de carrera) i amb uns boníssims resultats en la prova d'accés a la universitat (sempre m'enorgullisc del meu 10 en Història de l'Art!), vaig poder elegir l'estudi que vaig voler, Filologia Catalana, per al qual, precisament, no demanaven cap nota, o en tot cas un 5. Però, fills, era allò que volia. Molta gent intentà persuadir-me perquè fera qualsevol altra cosa, però ho tenia clar: volia ser professor de llengua i literatura catalanes. I així ho vaig fer. Vaig estudiar a la Universitat d'Alacant, pública també (com no!) i m'hi vaig llicenciar el 26 de juliol del 2000 amb una nota mitjana ponderada de 2,95 sobre 4, és a dir, quasi d'Excel·lent. I com que no en vaig tenir prou, el curs 2000/2001 em vaig matricular en el Curs de Docència de Tercer Cicle d'Estudis Universitaris, el doctorat de tota la vida, que vaig superar amb una qualificació mitjana de 8,93.
Però els cursos de doctorat ja els vaig compaginar amb la faena. Perquè el 4 de desembre de l'any 2000, tot just fa deu anys, després de superar-ne la prova corresponent, comencí a treballar com a corrector de textos catalans del portal Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes) de la Xarxa Vives. El treball, al capdavant de la qual hi havia Mati Cortés, ara tota una amiga, consistia a deixar-me la vista per tal que la versió en pantalla dels textos corresponguera exactament amb l'original, després d'un procés de digitalització que els desvirtuava bastant, tot siga dit.
La tardor del 2001, el company de cursos i treballs de doctorat Ferran Isabel, ara també amic, em va informar de la convocatòria d'una plaça interina de tècnic lingüístic en el servei lingüístic de la Universitat d'Alacant. Com que el no ja el tenia, m'hi vaig presentar. La selecció consistia en el barem del currículum vitae i en una prova escrita. Recorde que l'examen va ser el 22 de gener del 2002. En fer-se'n públics els resultats, el meu nom figurava en primer lloc. Per tant, tres setmanes després, el 15 de febrer, vaig començar a treballar en el Secretariat de Promoció del Valencià. Els dos primers anys vaig estar en l'àrea d'Assessorament Lingüístic i Traducció i la meua faena era, bàsicament, traduir textos de tota mena al valencià i, de vegades, corregir-ne alguns. Al gener de 2004 em van canviar a l'àrea de Formació, raó per la qual vaig començar a fer classe de valencià als diferents col·lectius universitaris: alumnat, personal d'administració i serveis i personal docent i investigador. En aquests últims sis anys i nou mesos hi he impartit quaranta cursos de diferents nivells que sumen un total de tres mil tres-centes trenta hores de classe. O siga que, com diem en l'argot docent, tinc el cul pelat d'ensenyar llengua. La meua mariliendres Delia, en canvi, diria que l'hi tinc d'una altra cosa, però bé, deixem-ho estar.
L'estiu passat em vaig presentar a la convocatòria que anualment l'Institut Ramon Llull de Barcelona fa de places de professor de català a les universitats de fora del domini lingüístic. Li ho vaig dir al meu xic i ell va ser qui m'hi va animar. «No pierdes nada», em va dir. I, efectivament, no hi he perdut res. En tot cas, hi he guanyat, i molt. Perquè he obtingut tranquil·litat, descans, desconnexió, i també estic coneixent una altra realitat, la universitat italiana, fins ara caòtica fora de mida, però que em permetrà valorar millor, a la tornada a Alacant, el que hi tinc i el que no hi tinc. A part, lògicament, de guanyar en aspectes més personals com ara la convivència amb el meu xic i la consolidació de la relació; el coneixement d'un país i una cultura sorprenents, per a bé i per a mal; el perfeccionament d'una llengua fascinant; les noves amistats que m'emportaré d'ací...
Aquest és, a grans trets, un repàs per la meua vida acadèmica i laboral. Hi he obviat els més de quaranta cursos de formació complementària que he fet fins ara; l'estudi d'idiomes a l'Escola Oficial d'Idiomes d'Alacant (cinc cursos de valencià; tres cursos d'anglés; cinc cursos d'italià); la preparació i obtenció dels certificats de capacitació tècnica Llenguatge als Mitjans de Comunicació (2002) i Correcció de Textos (2003) de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià; ser el primer en les proves selectives per a la constitució d’una borsa de treball de tècnics mitjans d’informació-assessorament lingüístic de la Universitat Jaume I (abril de 2003) i també en la convocatòria de concurs per a l’atorgament d’una plaça de lector de llengua i cultura de la Comunitat Valenciana al Queen's College de la Universitat de Cambridge (Regne Unit) per al curs acadèmic 2003-2004, treballs als quals vaig renunciar; faenetes com, per exemple, la col·laboració, durant setembre i octubre del 1999, en el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, que es convertiria a partir de l'1 de novembre en beca de col·laboració, concedida per la Direcció General de Formació Professional i Promoció Educativa del Ministeri d’Educació i Cultura, en el mateix departament durant l'últim curs de carrera (1999/2000); classes particulars de diversos nivells de català i castellà des de l'estiu de 1997 fins a la primavera d'enguany; impartició de nombrosíssims cursos de llengua catalana i didàctica (Aules de la Tercera Edat del Centre Cultural Gastó Castelló d'Alacant; JQCV; Associació Cívica per la Normalització del Valencià a Alacant; Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del Professorat no Universitari); vocal examinador de la JQCV i del PFLT...
Hi insistisc: no sóc Benet de Núrsia ni pretenc ser-ho, com tampoc vull ser, en absolut, presumptuós. Déu me'n guard! Sóc una persona que, amb esforç, dedicació i moltes hores d'estudi a la biblioteca o a casa he aconseguit els èxits acadèmics i professionals que ara m'han permés guanyar la plaça de professor a l'Alma Mater Studiorum-Universitat de Bolonya i, per consegüent, viure aquesta extraordinària experiència que estic vivint. Perquè, quan vaig acceptar la plaça era conscient que hi tindria poques hores de classe. Si, després, pel mal funcionament administratiu que caracteritza Itàlia, en tinc encara menys, no puc fer-hi res. Després de trenta-dos anys i mig, un descanset no ve malament. Tampoc penseu que sóc a Bolonya de braços plegats, no. És cert que aquests primers mesos els estic dedicant a conéixer la ciutat i a girare l'Italia, com diuen ací. Però, a partir de gener, tinc previst, a part de preparar-me bé l'assignatura de Literatura catalana que he d'impartir en el segon quadrimestre, començar a escriure un llibre sobre una part important de la meua vida (y hasta aquí puedo leer). Més les classes de Llengua catalana 1, esporàdiques lliçons particulars, estudiar italià, llegir, continuar viatjant, col·laborar amb els grups LGTBI Liberamente i Giovani de Cassero i un llarg etcètera d'activitats que ocupen el dia a dia i que fan que tinga la sensació, com a Alacant, que el temps passa volant. No és una sensació, és una realitat: tempus fugit, que ja va dir el gran poeta romà Virgili.
Ora et labora. Faré, amb el vostre permís, una petita modificació en l'expressió llatina. Ja que sóc ateu i no rese, canvie el verb orar per un altre de la primera conjugació que ja podeu imaginar quin és, i treballar, sí, però per a viure, no viure per a treballar. No havíem quedat que açò era una original lluna de mel abans de la boda?

Primera nevada a Bolonya

2010-11-28T10:22:00.001-08:00

Si heu llegit les últimes entrades sabreu que l'últim cap de setmana de novembre a Bolonya ha sigut molt fred i que Óscar i jo ens hem dedicat, bàsicament, a gaudir de la variada oferta cultural que brinda la ciutat, des de museus, biblioteques i palazzi al Cioccoshow, fira de xocolate ben ben dolça. Per tant, en un final de setmana i de mes tan plàcid i tranquil només podia faltar un element tan tendre i romàntic com és la neu, i hi ha arribat.
Avui, 28 de novembre, el dia ha despertat amb pluja, una pluja contínua i, a estones, intensa que en absolut invitava a abandonar el llit un silenciós diumenge en plena tardor. Heu experimentat alguna vegada eixa plaent sensació que les mantes provoquen en exercir una forta pressió sobre els vostres cossos que us impedeix alçar-vos? Doncs això és el que ens ha passat aquest matí a nosaltres. No podíem llevar-nos i amb prou feines he aconseguit pegar un bot i passar-me al llit del meu xic i, com fem sovint, abraçar-nos fortament, besar-nos, acaronar-nos, preguntar-nos com hem dormit, dir-nos coses boniques, tocar-nos, excitar-nos, fer l'amor... I ha començat a nevar!
Si Bolonya és ja preciosa sense neu, amb aquest element de la natura ho és encara més. Perquè una ciutat italiana com aquesta, típicament medieval, plena de torres i de terrats de teules rogenques, amb xemeneies desprenent fum i amb aquesta atmosfera prenadalenca que ja s'hi respira i, a més a més, nevada, entendreu que és una estampa difícilment descriptible amb paraules però fàcilment copsable amb imatges. Per això, crec que és millor que callen les primeres i que parlen les segones, disponibles en Facebook.
La primera nevada a Bolonya d'aquesta temporada, la primera vegada que cau la neu al meu damunt. Perquè una cosa era quan, de petit, els meus pares em portaven a la Carrasqueta o a l'Aitana, la veia i hi jugava, però una altra de ben diferent és veure-la caure com l'he vista avui, intensament, en un marc com són la plaça Major i la plaça de sant Esteve, amb la il·luminació nadalenca encesa i al costat del meu amor. Sincerament, ha sigut una experiència única que recordaré sempre. Ara tan sols espere que s'acomplisca la famosa dita, tot i el meu ateisme, any de neu, any de Déu per a poder continuar gaudint d'aquesta particular i inacabable, abans de la boda, lluna de mel.

Un museu anomenat Bolonya

2010-11-27T14:25:00.000-08:00

Bolonya va ser, l'any 2000, Capital Europea de la Cultura. Deu anys després, continua sent una ciutat amb una vida cultural immensa. I, lògicament, això ens agrada i molt. Sempre hi ha activitats, espectacles, concerts, exposicions, mostres, cicles, obres de teatre, fires, mercats, etc. Acaba una cosa i en comença una altra. Cada cap de setmana hi ha un sarau muntat a la plaça Major. És important dir que hi governa l'esquerra (en els últims seixanta-cinc anys la ciutat ha sigut dirigida, excepte el període 1999-2004, pel Partit Comunista Italià i pel Partit Democràtic), una esquerra que aposta vertaderament per la cultura. N'és un exemple que tots els museus de la ciutat són gratuïts. Tots. Ara us parlaré de les últimes iniciatives que hem visitat el meu moroso -nóvio en dialecte bolonyés- i jo.
Fa unes setmanes, passejant pel centre neuràlgic de la ciutat, hi havia un grup de xiques i xics, components del grup de Facebook Movimento Giovanile del Risveglio [Moviment Juvenil del Despertar] amb un cartells a la mà en què es podia llegir «Abbracci gratis» [Abraçades gratis], «Regalo abbracci» [Regale abraçades] o «Vuoi un abbraccio?» [Vols una abraçada?] Era la mateixa campanya d'abraçades gratuïtes que va recórrer algunes ciutats espanyoles fa un temps. A Óscar li va fer vergonya, però jo no ho vaig dubtar un instant i vaig abraçar fortament una italiana simpàtica. No costa gens i reconforta no sabeu quant, sobretot quan estàs lluny de la teua gent. Ja sabeu també que sóc un osset amorós i que m'agrada molt besar i abraçar els meus. Aplaudisc aquesta idea totalment. Tornaria a abraçar un desconegut o una desconeguda una altra vegada, perquè les persones, en la societat en què vivim, hem de demostrar més els nostres sentiments. I perquè l'amor ho venç tot. Vegeu-ne, si no, el vídeo següent: http://vimeo.com/16932169.
Aquesta improvisada mostra de dolçor va tenir lloc a la porta del Palazzo d'Accursio, antiga seu històrica de l'ajuntament, on hi ha muntades en aquests moments dues exposicions d'allò més interessants. D'una banda, en el pati d'entrada hi ha una mostra fotogràfica de Paolo Mazzanti en col·laboració amb UNICEF i el comissariat de Bolonya titulada “Mirades. Els ulls parlen la mateixa llengua pertot arreu”, dins la tercera edició del cicle Les ciutats sanes dels xiquets i de les xiquetes. Es tracta de fotos de xiquetes i xiquets de països del Tercer Món d'una tendresa que encongeix l'estómac, bimbi que parlen no amb la boca sinó amb els ulls. No cal dir que la bellesa d'aquestes instantànies és extraordinària, retrats que, almenys a mi, em van commoure moltíssim. Recordem ara les paraules del gran poeta xilé Pablo Neruda: «el niño que no juega no es un niño, pero el adulto que no juega ha perdido para siempre el niño que tiene dentro de él.» Gran veritat, inqüestionable, sens dubte.
I, d'altra banda, a la primera planta d'aquest bell edifici hi ha una exposició que ens va semblar d'allò més interessant. La mostra, sota el títol “100 i més anys a la ciutat entre plans urbanístics i obres públiques. Dels arxius tècnics a la transformació de l'Arena del Sole”, il·lustra la recent constitució de l'Arxiu Tècnic del sector Treballs Públics i la celebració, enguany, del bicentenari del cèntric Arena del Sole. D'una banda, hi havia detalladament explicats els diferents plans urbanístics per què ha passat la ciutat en els últims cent cinquanta anys. «L'archivio non riguarda il passato, riguarda l'avvenire.» [l'arxiu no fa referència al passat, sinó al futur], sentencià el pensador francés d'origen algerià Jacques Derrida. D'altra banda, un recorregut històric per la transformació d'aquest teatre bolonyés situat a la comercial via dell'Independenza ens fa veure els canvis que ha experimentat en els seus ja dos-cents anys d'existència i que l'han convertit en l'escenari d'avantguarda de Bolonya.
I al costat de la plaça Major i del Palazzo d'Accursio hi ha, a la plaça de Neptú, la concorreguda biblioteca Salaborsa, que fa al mateix temps de punt de trobada de la gent. Si dic que és la biblioteca més pràctica, útil i multifuncional que he vist mai no mentisc. Perquè, més enllà de la típica sala d'estudi amb llibres i un servei de préstec, brinda unes possibilitats que cap altra biblioteca ofereix. Perquè us en feu una idea, hi ha cafeteria, premsa nacional i internacional diària, revistes de tota mena, consulta de butlletins oficials, auditori, xarxa inalàmbrica, ordinadors amb connexió a Internet, còmodes butaques i pràctiques taules amb una il·luminació excel·lent per a la lectura i l'estudi, sala específica per a bebés, xiquets i adolescents, filmoteca... I tot això en el marc d'un edifici preciós per fora (amb una façana ampul·losa espectacular) i per dins (amb uns sostres decorats amb motius naturals d'una bellesa indescriptible i unes restes arqueològiques al soterrani que un encertat terra de vidre deixa entreveure).
Salaborsa és, per descomptat, el millor exemple de l'interés per la cultura que caracteritza aquesta ciutat. L'accés és lliure, tothom pot entrar-hi i fer-hi ús de les instal·lacions. El registre per a poder agafar prestat qualsevol material és ràpid i senzill: n'hi ha prou amb el DNI per a fer, en un tres i no res, el carnet amb què cada usuari pot traure, al mateix temps, un màxim de sis llibres i quatre pel·lícules, que pot tenir a casa un mes i una setmana respectivament. Amb aquestes facilitats, és impossible no aprendre bé l'italià. Perquè en ple centre de la ciutat, i de camí sempre a la universitat, passe cada dia per la porta d'aquesta fabulosa biblioteca, i una parada per a llegir el periòdic, agafar un llibre o retornar un llargmetratge és quasi obligatòria. La cultura, gratis, a l'abast de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes. Quina meravella! I quina enveja!
Recentment també hem descobert altra biblioteca espectacular, en una visita guiada gratuïta excel·lent. És la del Palazzo dell'Archiginnasio (1563), primera seu estable de la Universitat de Bolonya fins al 1803, avui biblioteca municipal, que posseeix uns 800.000 volums, entre els quals 2.500 incunables, vora 15.000 edicions rares del segle XVI, 12.000 manuscrits, 15.000 gravats i dibuixos i molts fons especials, arxius i correspondències (per exemple, 36 cartes de Galileu Galilei). Veure tot aquest material al davant, com el vaig veure jo, és per a qualsevol filòleg o filòloga totalment orgàsmic. I en aquest edifici hi ha també el famós teatre anatòmic, construït el 1637 per a l'ensenyament de l'anatomia humana a través de la dissecció de cadàvers i destruït en el bombardeig del 29 de gener del 1944, però reconstruït fidelment amb les restes i peces originals recuperades després de l'atac aeri. Els meus amics i les meues amigues amants de les ciències de la salut gaudiríeu bona cosa ací dins, de veritat.
No hem deixat tampoc passar l'oportunitat de visitar els museus universitaris del Palazzo Poggi, seu central de l'Alma Mater Studiorum-Universitat de Bolonya. Només entrar-hi, a mà esquerra, hi ha l'Aula Carducci, que rep el nom d'aquest professor republicà i anticlerical de literatura italiana i que mostra, de manera fidedigna, com eren les aules en la segona meitat del segle XIX. A la primera planta hi ha un museu dedicat a la salut en què hi ha exposada la taula original del teatre anatòmic i, a part d'altres moltes coses, hi ha una sala d'obstetrícia del segles XVIII i XIX que a l'amiga i ginecòloga Sílvia li encantaria veure. Un altre museu, també a la primera planta, conté elements diversos, com mapes, llibres antics, canons, naus, etc. A la segona planta n'hi ha dos més: un d'astronomia, tancat quan nosaltres vam anar-hi, i el Museu Europeu dels Estudiants, interessantíssim, on podem veure, per exemple, un retrat de la primera dona llicenciada al món, Elena Cornaro, laureata en filosofia el 1678 a la Universitat de Pàdova (Itàlia). És a Bolonya i en aquest mateix museu on conec el nom de la primera dona espanyola graduada: María Isidra Quintina de Guzmán y de la Cerda, qui, amb 17 anys d'edat i amb l'autorització del rei Carles III, va rebre el grau de doctora i mestra en la Facultat d'Arts i Lletres de la Universitat d'Alcalá de Henares el 6 de juny de 1785.
N'hi ha més, de museus, col·leccions, pinacoteques, sales, biblioteques i un llarg etcètera de centres de CULTURA, en majúscula. Tampoc vull avorrir-vos amb tant de detall. Us diré que Bolonya és tota un museu gratuït que, per descomptat, paga la pena veure.
I ara posaré punt i final a aquesta entrada amb una iniciativa ben dolça. Del 24 al 28 de novembre té lloc la sisena edició del Cioccoshow, una fira del xocolate que és, creieu-me, una autèntica provocació, perquè són desenes i desenes les parades que venen una molt variada gamma de tipus de xocolates. Impressionant! Des de dimecres, el pas per la plaça Major i els voltants s'ha fet, si de cas, més freqüent i necessari, perquè no hi ha millor manera de combatre el fred i la humitat d'aquest final de novembre que amb una bona cioccolata calda. I no he volgut participar en el concurs «Guanya el teu pes en xocolate» per no tornar a Alacant rodolant o que Racanair em cobre, com sembla que vol fer, dos seients en comptes d'un. Mentre això arriba, us dic que d'ací a mitja hora hem quedat amb l'amiga Mony, siciliana establida a Bolonya des de fa sis anys, per a fer-nos, divendres de vesprada i com diria el company Davó amb un fretorro que talla el pixorro, un xocolate a la tassa calentet que de ben segur ens farà començar, millor encara si és possible, aquest gèlid cap de setmana. Al remat, cultura però gastronòmica, que també va bé, no?

Brossa als carrers i en el govern

2010-11-25T07:49:00.000-08:00

Les muntanyes de brossa que s'acumulen als carrers de Nàpols és, sens dubte, la pitjor imatge que podem tenir d'Itàlia. Perquè un país que recentment ha estat declarat «el més bonic del món» per la UNESCO i que concentra el 70% de l'art que hi ha al planeta no pot permetre's que la porqueria inunde, com si d'un sisme submarí es tractara, les vies públiques de les ciutats. La realitat, però, és que tones i tones de merda omplin els carrers sense que ningú les arreplegue. Marco, un nou amic, em va dir l'altre dia que en alguns carrers ja arriba a l'altura del primer pis. «Vergognoso, terribile, schifoso, incredibile...» [vergonyós, terrible, fastigós, increïble] em deia fa poc, per xat, l'exalumna i ara amiga Rosa Pastore des de Nàpols poc abans d'eixir al carrer per a anar a classe a la universitat i haver de respirar, un dia més, la pudor insuportable que campa per tota la ciutat.
Jo no sé bé quin és el problema de fons, és a dir, per què la spazzatura, com es diu brossa en italià, s'hi amuntona i s'hi amuntona i no és arreplegada. Aquesta és l'explicació que me n'ha donat el meu professor d'italià: a Nàpols (i a l'àrea metropolitana) la brossa va a grans zones de descàrrega que controla la màfia. Encara que aquests llocs no estan plens, l'associació delictiva diu que sí. Per tant, els ajuntaments es veuen obligats a firmar nous contractes per a la recollida de les deixalles que, cada vegada, són més cars, raó per la qual estan entre l'espasa i la paret. La màfia crea, doncs, una dificultat per a després cobrar, d'amagatotis, per resoldre aquell entrebanc que ha ocasionat.
Ara bé, independentment que hi haja aquest problema greu amb la Camorra i molts interessos econòmics pel mig, trobe que el Govern central hauria de retirar, de la manera que siga, aquestes ingents quantitats d'immundícies dels carrers. Urgentment. I té mitjans per a fer-ho: que hi envie els soldats de l'exèrcit amb màscares, guants, botes, pales i camions. És la primera cosa que cal fer, perquè la imatge és ja lamentable, penosa, tercermundista...
Els inspectors de la Unió Europea han anat a Nàpols, com ho van fer l'any 2008 quan hi hagué l'altra gran crisi merdosa, i han vist que res hi ha canviat dos anys després. Fins i tot troben que la situació és encara pitjor. El titular és ben clar: «A Napoli nulla è cambiato» [A Nàpols no ha canviat res]. Les amenaces, també: no hi haurà més fons europeus fins que no hi haja damunt la taula un pla de gestió dels residus seriós, creïble i factible.
No oblidem que hi ha en perill la salut dels ciutadans i de les ciutadanes de la zona. Els metges han donat la veu d'alarma sobre la possibilitat d'epidèmies. És el mínim que es pot agafar després de veure les imatges de la brossa acumulada pertot arreu. Els xiquets, per a anar al col·legi, han d'esquivar-hi bosses i bosses de desperdicis. Imagine que les rates hi campen a la dula. Fins i tot els gossos han de zigzaguejar els obstacles. La situació és, vertaderament, pèssima, impresentable.
I tot això a Itàlia, un país, com deia fa poc en altra entrada, que forma part del G8 i que se situa entre els vint primers més desenvolupats del món. Sincerament, a mi no em pareix normal -les frase que més he repetit des que vaig arribar a aquestes terres- que una nació avançada permeta que tinga lloc, cada cert temps, semblant espectacle. Perquè és la segona vegada que ocorre en els últims vint-i-quatre mesos. I com diu la dita: no hi ha dos sense tres.
Mentrestant, però, el president del Consiglio, en comptes de posar-se mans a l'obra i buscar la solució a un gravíssim problema que afecta milers i milers d'italians i italianes, es permet el luxe de telefonar, fet un energumen, a un programa de televisió en directe (Ballarò, de RAI3) que tractava el problema a Nàpols (el reportatge mostrava com, malgrat les promeses de Berlusconi de solucionar l'assumpte en deu dies, els carrers tenien cada vegada més brossa apilotada), insultar el presentador i penjar el telèfon. «Vergognoso, terribile, schifoso, incredibile...» [vergonyós, terrible, fastigós, increïble].
Per això acabaré amb el parer del caixer d'un supermercat al qual vaig entrar l'altre dia, que va resumir l'afer amb aquestes magistrals paraules: «spazzatura nel governo, spazzatura nelle strade» [brossa en el govern, brossa als carrers]. Evidentment!

Verona

2010-11-22T10:43:00.000-08:00

Nosaltres, d'oca a oca i tirem perquè ens toca. El divendres 19, a Mòdena, i el dissabte 20, a la senyorívola Verona. I la primera cosa que ens cridà l'atenció, només eixir de l'estació de tren, va ser el fred que hi feia, una humitat increïble. Era evident que havíem fet 114 km en direcció nord i que ens trobàvem a l'aquosa regió del Vèneto, on hi ha hagut recentment greus inundacions. Sort que vam començar a passejar per la ciutat a un ritme àgil per tal de veure com més coses millor i vam aconseguir calfar-nos un poc.
Ens vam dirigir, primer de tot, a l'oficina de turisme. Allí ens van proporcionar mapes i informació general però bàsica de la ciutat. Ens van aconsellar que compràrem la Verona Card, que per 10 euros per barba permetia visitar-ne els principals atractius turístics. I així ho vam fer. Era també una manera d'organitzar les nous hores de què disposàvem per a fer-nos una idea panoràmica d'aquesta grans urbs, que de seguida em va recordar les ciutats del centre d'Europa: nétes i funcionals, tranquil·les i silencioses. De fet, entre 1797 i 1866 va pertànyer a Àustria.
La primera cosa que vam visitar va ser el celebèrrim Arena, gran amfiteatre romà amb 139 m de llarg, 110 m d'ample i capacitat per a 25.000 persones. Construït en el segle I dC, actualment s'utilitza, a l'estiu, per a fer-hi representacions líriques. En efecte, l'acústica és boníssima. Óscar ho comprovà marcant-se amb el pit un 'O sole mio que se sentí jo crec que fora del recinte.
A continuació ens vam dirigir a la Casa de Giulietta, on va viure aquesta jove veronesa, per la qual, com diu el cartell que hi ha a la porta, «tanto piansero i cuori gentili e i poeti cantarono» [tant van plorar els cors gentils i els poetes van cantar] i que, a partir de la famosa obra de William Shakespeare, donaria lloc al conegudíssim mite de Romeu i Julieta. En l'edat mitjana, a Verona, Giulietta Capuleti i Romeo Montecchi s'enamoraren malgrat la rivalitat entre les famílies, una romanç brevíssim però intens que acabà en tragèdia i que, sens dubte, s'ha convertit en la història d'amor més famosa del món. La tradició mana fer-hi dues coses: tocar l'estàtua de bronze de Julieta, especialment una mamella, i escriure una nota d'amor dirigida a la protagonista perquè s'acomplisca. De la primera hi ha el testimoni d'una foto un poc borrosa que em va fer Óscar. De la segona, encara que també n'hi ha foto, reproduïsc ací allò que vaig escriure en el llibre de firmes: «porque el amor nos encontró i nos condujo hasta aquí, la Casa de Julieta. Te quiero, Òscar. 20/11/2010.»
I, d'ací, a la plaça de les Herbes, àgora grec, antic fòrum romà, centre neuràlgic de la ciutat, on vam fer una parada tècnica per a esmorzar una focaccia boníssima que ens va saber a poc. I, havent pres forces, vam pujar a la Torre dels Lamberti, la més alta de Verona, amb 84 m d'altura. Iniciada en el segle XII, va ser acabada l'any 1464. Dir que les vistes eren espectaculars és una obvietat. Dir que va valdre la pena pujar a peu els tres-cents seixanta-vuit esglaons, també.
En quart lloc, vam buscar, trobar i visitar l'església de Santa Anastàsia, la més gran de Verona, d'una bellesa exquisida. Es tracta d'un esplèndid exemple de gòtic italià. Construïda a partir de l'any 1290 amb la col·laboració de la família que governava la ciutat, els Scaligeri, i d'altres famílies veroneses de renom, és un temple riquíssim en obres d'art, entre les quals destacaré molt especialment el fresc Sant Jordi i la princesa de Trebisonda (1433-1438), obra mestra de Pisanello. Però, efectivament, l'església està plena de quadres, escultures, frescos, capelles, retaules i moltes altres obres d'art d'un valor incalculable.
Tot seguit vam passejar per la vora del riu, ample, cabalós i amb força. Impressionant. Sempre he dit que m'encanten les ciutats amb riu, i és veritat. Aquest era un senyor riu. Imagineu, per tant, si em va agradar Verona. De seguida vam arribar al Duomo, però ja estava tancat. Aleshores vam creuar el pont de pedra i vam buscar un lloc per a dinar. El menú: tagliatelle ai funghi, Óscar; spaghetti al ragù, jo. Quasi dos mesos després d'arribar a Itàlia, la pasta me n'ix ja per les orelles.
Ben dinats, vam reprendre la marxa. Pròxima parada: el Teatre Romà, construït en l'època de l'emperador August, i el Museu Arqueològic. Alguna amiga meua diria: «pedres, pedres i més pedres.» Per a mi, «història, història i més història.»
Vam tornar al Duomo, i en aquesta ocasió ja sí que estava obert, però estaven celebrant la santa missa, raó per la qual no vam poder veure'l bé ni fer-hi fotos. Peccato!
Comença a fer-se de nit (atenció, a les 16.45 h) i volem veure encara dues coses. D'una banda, el pati dels jutjats, on hi ha una exposició temporal de fotògrafs contemporanis en una sala amb uns frescos excepcionals, i, d'altra banda, precisament, el Museu dels Frescos, sorprenents, a l'interior del qual hi ha també la tomba de Julieta. Quina manera més bonica d'acabar aquest interessant recorregut per Verona amb una foto on, segons la tradició, va estar enterrada la bella enamorada.
Vaig escriure en la crònica sobre Mòdena que era una preciositat. Certo, com es diu en italià. I ho mantinc. Però Verona també ho és, i m'atrevisc a dir, sense menysprear la ciutat del vinagre balsàmic i de Pavarotti, que ho és més. No debades, és una altra ciutat que la UNESCO ha considerat Patrimoni de la Humanitat, plena d'edificis històrics, de monuments de l'antiguitat i dels períodes medieval i renaixentista. Jutgeu, si no, les fotos disponibles en el meu mur de Facebook. Observareu la grandiositat, l'encant, la bellesa, l'abundància d'art que hi ha. Tot plegat, Verona és una ciutat museu, com tantes a Itàlia, una d'eixes ciutats que no deixen indiferent el visitant. Almenys, els visitants com nosaltres, rodamons i jo crec que en una altra vida, mecenes d'art.

Las vueltas que da la vida

2010-11-21T15:15:00.000-08:00

Hace exactamente un año, el 21 de noviembre del 2009, celebrábamos por todo lo alto el matrimonio de los amigos Bea y Xavi. Fue todo un acontecimiento que festejamos con alegría y con diversión, de la única manera que la cuchipandi sabe conmemorar éste y cualquier otro tipo de eventos lúdico-festivos. Hoy, 21 de noviembre del 2010, un año después, hago balance de estos doce meses y homenajeo con estas líneas a los ahora ya no tan recién casados.
Si vuelvo la cabeza atrás y rememoro aquel soleado sábado, no doy crédito de los cambios que se han producido en las vidas de muchos y muchas de l@s presentes en tan bello enlace. Empezaré por los protagonistas de aquella jornada, Xavote y Tribi, más conocidos como los calamares de la Calita. Tres cientos sesenta y cinco días después ya han aprendido a cambiar pañales a diestro y siniestro, y otra cosa que creo que han debido asimilar a estas alturas es que dormir por la noche unas cuantas horas de tirón no será posible hasta dentro, con un poco de suerte, de unos meses, quizás de unos años. Porque desde el pasado 24 de septiembre tienen entre sus brazos al pequeño Marc, un retoño lindo y hermoso como sus progenitores y como algunos de sus parientes más g(u)ays (léase Ismael, primo de la madre). Como no todos los bebés, al nacer, son preciosos, hay que subrayar que éste sí que lo es: guapo no, guapísimo. Amor de tío, y además, de tío a muchísimos kilómetros de distancia. Parejita, hacedme un hueco en vuestra agenda el día 20 de diciembre por la tarde que voy a ir a comerme a besos a vuestro pimpollo.
Si esto no es cambiar la vida, que venga Dios y lo vea, por favor. Y también este año, el padre de la criatura, l'amic Xavi, se doctoró en Química con una excelente tesis sobre unas cosas muy raras y muy técnicas que soy ahora incapaz de explicar aquí. Así, pues, Xavi siempre será el sencillo, campechano y a veces un poco tosco Xavi, pero también es, por méritos propios, el Dr. X., como acostumbra a firmar él muchos de sus correos electrónicos cuchipanderos.
Con la D... Delia. ¡Te ha tocado, conce! ¡Ay a mi cari, si le ha cambiado la vida o no! Con un pie en Sant Vicent y otro en Sevilla, creo que le quedan dos peladas en la terreta. En el momento menos pensado coge la maleta, la llena de harapos y para la cuna del flamenco, ahora ya por fin, merecidísimamente, Patrimonio de la Humanidad. ¡Olé! Y con Samuel, a bailar sevillanas, a zapatear, a estudiar en la biblioteca Infanta Elena con vistas al maravilloso Parque de María Luisa y a conjugar otro verbo que también acaba en -ar. Di que sí, cielo, que lo que va delante, va delante, como los de Alicante. La suerte es que hay también Racanair Sevilla-Bolonia, o viceversa, así que idos preparando que cualquier día nos presentamos allí el Bermejo y yo, que ya sabes que mi Sevilla del arma la llevo en lo más profundo de mi corazón. Ese barrio de Triana, ese río Guadalquivir, esa Torre del Oro, esa Maestranza, esa pedazo catedral, ese barrio de Santa Cruz, esos coches de caballo, ese arte, esa gracia, ésta es Sevilla. Te quiero, mi amor, y estudia mucho, que tienes que ser la maestra de todos los cuchipanditos...
Con la M tenemos a tres personas: Maica, M. José y Marc. Lo haré en este orden, por edad.
¡Ay mi Nenica, también le ha cambiado la vida, también! En realidad, le cambió hace diez años cuando nos conoció. ¡Diez años, que se dice pronto! ¡Mare meua! Pero desde la boda Giner-Payá hasta hoy, Maica ha encontrado, por fin, trabajo, ha celebrado su 50 cumpleaños en la que fue una fiesta sorpresa de lo más divertida y amena rodeada de tod@s l@s que la queremos, y en muy breve va a ser abuela por primera vez. Está a punto de nacer su nieta Zaira, nacimiento que va a llevar mucha alegría a esta familia y a estos hogares, y más en las fechas que se aproximan. Vaya por delante mi enhorabuena, Maica. ¡Quién le iba a decir hace un año que iba a ser abuela, quién!
Es el turno ahora de M. José, nuestra Bridget Jones. Felizmente enamorada de Kelo, creo que no me engaño si digo que tampoco esperaba nuestra letrada, en el transcurso de la boda calé, que un año después estaría viviendo y conviviendo con su chico, tranquilos, contentos y en armonía y, por tanto también, independizada de su madre Ana. Impensable, ¿verdad? Pues todo llega, todo. Me alegro tanto, M. José, de verte tan relajada, tan serena, tan estable... Te lo mereces, corazón. Y un abrazo para el Gatito.
Y el benjamín Marc, el último fichaje de la cuchipandi, que ha copado de ilusión la vida no sólo de sus padres, sino de todos los que queremos a sus progenitores. ¡Qué cambio, acariciar unos senos tan acogedores como los de su madre, que le dan sustento, le dan la vida, y unos brazos tan confortables como los de su padre, que le dan cariño, le dan ternura. Si Marc pudiera hablar, sin duda diría: «os quiero, papás; gracias por traerme al mundo y hacerme llegar a un hogar tan cálido, tan tolerante, tan comprensivo, tan humano, tan... Me habéis dado la vida, yo os daré todo el amor que merecéis.»
Y de la M llegamos a la O. Y por O... ¡Òscar! Dio mio, si la vida da vueltas... Vueltas no, vuelcos, volteos, rotaciones, cambios y giros de 360º. Porque si aquel 21 de noviembre me encontraba fatal de las cervicales, hoy estoy bastante mejor y sólo me duelen ocasionalmente y tras alguna incómoda postura en la cama; porque si en el cóctel de bienvenida hacía mis gestiones con una amiga de la novia, Mar, para que me presentase a un conocido de ella, hoy estoy locamente enamorado de mi vida, al que quiero, como dice Nuria Fergó en la canción, como se quiere por primera vez; porque si mi horizonte laboral, después de la baja médica, consistía en continuar con las clases de catalán a escasos 1.000 m de mi casa, hoy lo hago a 1.800 km por carretera y en el Alma Mater Studiorum, con casi mil años de existencia.
Porque, en definitiva, la vida nos ha cambiado a todos y todas, en mayor o menor medida, en este tiempo que ha transcurrido, eso sí, rapidísimamente. Y nos ha cambiado para bien, en modo positivo, lo cual, ya de entrada, nos tiene que hacer sentirnos un@s afortunad@s. Lo somos y lo merecemos. Luchamos por nuestro bienestar, y este es el justo premio a nuestro esfuerzo, a nuestra dedicación. Bea y Xavi optarán a una mejor situación laboral que pueda garantizar la estabilidad que su nuevo descendiente necesita; Delia quizás se irá a Sevilla a vivir, pero siempre tendrá y nos tendrá en su Alicante que lleva en el corazón; Maica ejercerá de abuela, pero también de amiga y de confidente de su querida nieta; M. José consolidará la relación con el que estoy seguro que es el hombre de su vida; Marc crecerá y se criará sanamente y pronto se convertirá en un niño feliz y Óscar y yo estaremos una temporada en Italia en esta experiencia que tanto nos reporta no sólo sentimentalmente, sino también desde un punto de vista profesional, cultural, personal, etc. Aprenderemos una lengua, conoceremos una cultura, viajaremos, nos empacharemos de todo tipo de pasta, pero también, y sobre todo, de arte y de belleza. Y cuando regresemos, bodorrio y a mover papeles para adoptar un churumbel.
El año 2010, que a punto estamos ya de despedir, marcará, sin duda, un antes y un después en nuestras vidas. Porque los cambios aquí descritos no son como un corte de pelo o el estreno de un nuevo móvil a los que nos tienen tan acostumbrados la Bridget y la concejala. Son los cimientos de una nueva etapa en la vida de Bea, Xavi, Marc, Delia, Samuel, Maica, Zaira, M. José, Kelo, Óscar y yo, personas de bien que construimos, día a día, un futuro mejor. No nos engañemos: no es el cambio del 2010, no, lo es para siempre, para el resto de nuestra existencia.
Como diría Luis Payá, alias el Relojero: he aquí la gracia de la vida, que es como un carrusel, gira y gira para hacernos sentir bien. Y con este pareado, digo ahora yo: colorín colorado, este homenaje a Bea y Xavi se ha acabado.

Mòdena

2010-11-21T04:57:00.000-08:00

Em sap greu posar-vos les dents llargues amb tanta crònica de tant viatge, però entendreu que vivint a Bolonya, estratègicament situada i molt ben comunicada en tren amb quasi totes les parts del país, i tenint tant de temps lliure, és lògic que aprofitem els dies que no tenim classe -de català o d'italià- per a conéixer un poc -o un molt- Itàlia. I això és el que estem fent.
El 19 de novembre, divendres, vam anar a la propera Mòdena. A mitja hora en tren regional, la ciutat del vinagre balsàmic és una preciositat. Petita i tranquil·la, té un centre històric tancat a la circulació de vehicles, la qual cosa el fa més atractiu encara, en el sentit que passejar pels carrers i perdre-s'hi és un plaer. El centre neuràlgic és la piazza Grande, on hi ha el Duomo, un dels màxims exponents del romànic europeu, us assegure que d'una bellesa suprema. Sabeu que sóc ateu i que estic molt cabrejat amb l'Església catòlica per les seues manifestacions sobre temes que, sincerament, trobe que no l'incumbeix, però això no lleva que reconega el valor artístic (arquitectònic, escultòric, pictòric, etc.) dels diferents temples que visite, i en aquest cas és de justícia reconéixer que la catedral de Mòdena és, fins ara, una de les més boniques que he vist mai. Us ha passat alguna vegada entrar a un lloc i quedar-vos bocabadats, veritat? Doncs això és el que ens ocorregué a Óscar i a mi. Al·lucinats, seria la paraula exacta.
La torre del Duomo s'anomena Ghirlandina i té 89 metres d'altura. Construïda ja fins al cinqué pis l'any 1169, va ser acabada el 1319. Actualment està en fase de restauració, raó per la qual està tapada amb un lones. Malgrat això, les tanques que envolten les bastides reprodueixen la imatge de la torre i també és espectacular. No vam poder pujar-hi perquè el període de visita és d'abril a octubre solament.
L'any 1997, el conjunt format pel Duomo, la torre i la piazza Grande va ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Des del meu punt de vista, aquesta consideració és totalment merescuda.
En un costat de la plaça hi ha el Palazzo Comunale, d'època medieval i actualment seu de l'ajuntament de la ciutat. També té una torre ben bonica amb un rellotge grandiós. Sorprenen dos cartells que pengen de la façana principal. Un diu: «Fermiamo le petre. Per la vita de Sakineh» [Parem les pedres. Per la vida de Sakineh]. Em sembla genial que la corporació de Mòdena se sume a la protesta mundial contra la condemna a mort per lapidació d'aquesta dona iraniana. En l'altre, pagat personalment per l'alcalde i els seus assessors, llegim: «I tagli del governo alla spessa pubblica colpiscono tutti: -4,5 milioni 2010, -12 milioni 2011, -16 milioni 2012» [les retallades del govern a la despesa pública afecten a tots: -4,5 milions el 2010, -12 milions el 2011, -16 milions el 2012]. És a dir, Mòdena deixarà de rebre 32,5 milions d'euros del Govern de Berlusconi al llarg de tres anys. Això implica tancar escoles, guarderies, biblioteques, museus, residències per a ancians i discapacitats, centres juvenils i esportius... Tristíssim.
Un edifici majestuós és el palau ducal (segle XVII), cort de la família dels Este. Actualment és la seu de l'acadèmia militar, raó per la qual les visites estan restringides. També és impressionant el Palazzo dei Musei, edifici del set-cents i que des del 1881 acull la Biblioteca i la Galeria Estense i els museus cívics d'arqueologia i etnologia i d'art. Per últim, paga la pena visitar, al costat dels anteriors, l'església de sant Agustí, fundada l'any 1338, tot i que va ser completament transformada el 1663 quan va acollir les exèquies del duc Alfons IV. A l'interior, típicament barroc, hi ha un fragment d'un fresc del segle XIV atribuït a Tomàs de Mòdena, us assegure que d'una bellesa extrema i d'un valor incalculable.
Acaba ací el ràpid recorregut per la ciutat de Luciano Pavarotti, gran tenor que ens deixà fa ja tres anys. Escoltar-lo cantar “Nessun dorma” amb Andrea Bocelli mentre escric aquestes línies és un plaer imcommensurable. Sincerament, no esperàvem trobar-nos una ciutat tan tranquil·la, tan accessible, tan neta i, sobretot, tan bonica, tan històrica i tan artística. Ignorància nostra, per descomptat. Agradable sorpresa, sens dubte.

Itàlia s'afona

2010-11-18T12:14:00.000-08:00

Probablement estem assistint, Óscar i jo, a un moment històric, l'adéu definitiu de Silvio Berlusconi del govern d'Itàlia. I no penseu que em fa llàstima, no. «Ja toca», diuen molts i moltes per ací. Jo crec que, més que tocar, és necessari. Cal que se'n vaja a la seua residència a Arcore, a part que necessita un descans físic -té 74 anys, poca broma!-, perquè està deixant el país en el més absolut desfici i neguit, en el caos, en un apatia brutal que està fent molt de mal.
El clima polític a Itàlia és irrespirable, insostenible. La confiança dels italians en el govern del Cavaliere ha minvat un 3% en el que portem del mes de novembre, segons un sondeig per a La Repubblica. Escàndol rere d'escàndol, la situació ha derivat en un punt sense retorn, en un carreró sense eixida. El pròxim 14 de desembre, Berlusconi s'haurà de sotmetre a una moció de confiança i a una altra de censura en el Senat i en la Cambra dels Diputats, respectivament. Ell està convençut que no aniran endavant. Jo, en canvi, no ho tinc tant clar. Si les perd, però, no tindrà més remei que convocar eleccions generals.
Itàlia necessita, urgentment, un canvi que, en realitat, va més enllà de substituir Berlusconi per una persona afí a ell. En qualsevol cas, el relleu ha de començar pel seu allunyament del govern i ha de continuar per la modificació de tantes i tantes coses, entre les quals, de manera prioritària, la separació de política i religió. Perquè mentre l'Església catòlica tinga el poder que encara té en aquest país, res canviarà. Ho dic, òbviament, per la situació de l'homosexualitat, però també per altres temes que l'estament eclesiàstic vol controlar-hi. El Papa i tota la jerarquia de cardenals, arquebisbes, bisbes i sacerdots no s'adonen que estem en el segle XXI i que han perdut, afortunadament, molt de poder. Desgraciadament, no tant com voldríem alguns i algunes, i menys a Itàlia, feu que es neguen a perdre de cap de les maneres.
Fins arribar ací, hi ha tota una sèrie de fets que han desencadenat aquesta difícil situació política. De totes i tots són coneguts els guirigalls amorosos del president del Milà, fins i tot amb menors d'edat, adolescents que podrien ser, com a mínim, les seues nétes, si no les seues besnétes. Els seus comentaris fora de to són ja més que habituals i en comptes de provocar ràbia i indignació, fan riure però de llàstima. Acumula nombroses causes, de tot tipus, que té pendent amb la justícia. I l'abandó de l'educació pública i de la cultura fa que n'hi haja per a tirar el barret al foc.
Precisament, dimecres 17 hi hagué una vaga convocada pel sindicat més fort dels ensenyants de primària per la reforma que ben probablement aprovarà, d'ací a poc, la Cambra dels Diputats. Professorat i estudiantat de tots els nivells educatius s'alçà en peu de guerra contra la llei Gelmini, que, entre molts altres desavantatges, elimina fons en educació pública i retalla llocs de treball docents. La cultura perilla a Itàlia, és la conclusió a què vaig arribar després de visitar recentment el Museu Morandi a Bolonya. Un 2% dels quadres exposats estaven tapats amb teles com a senyal de protesta pel 80% de reducció del pressupost que han deixat de percebre els museus al país de la pizza. «Invece di chiudere le sale, i quadri fanno lo sciopero» [en comptes de tancar les sales, els llenços fan vaga], em va dir una de les senyores que vigilava les valuoses obres. I és que si no hi ha diners ni per a comprar fulls o retoladors per a escriure en la pissarra, per a fer fotocòpies o per a tinta per a la impressora és que la situació és molt greu. Vertaderament tercermundista.

Mentrestant, el caos s'apodera de la república veïna. L'administració no funciona, resulta totalment ineficaç i farragosa. Hi ha tantes lleis que neguen altres normes que no hi ha certesa de quina preval. L'esport nacional no és el calcio, no. La virtut més gran és l'astúcia, la picaresca, en italià, la furbizia. ¿I què podem esperar d'un país on aquell que no paga els impostos, aquell que no paga el tiquet de l'autobús, és ben vist i, per contra, qui fa les coses com toca és considerat un panoli, una pobra persona?
Un dels meus professors d'italià em va dir fa poc: «bisogna fuggire dalla Italia » [cal fugir d'Itàlia]. No és el primer que m'ho diu, per cert. Lògicament, li vaig preguntar per què. Aquesta va ser la seua resposta: «L'Italia è ritornata indietro. Se la cultura vede il denaro come unico valore, allora vale solo quello che mi procura denaro. E nel momento in cui il denaro è l'unico valore, tutto è lecito. In Italia tutto si può comprare e la tonica è fare soldi a qualunque prezzo» [Itàlia ha retrocedit. Si la cultura veu els diners com l'únic valor, aleshores només val allò que em reporta diners. I en el moment en què els diners són l'únic valor, tot és lícit. A Itàlia tot es pot comprar i la tònica és fer diners a qualsevol preu]. Em vaig quedar atònit, sincerament. Paraules d'un autòcton d'uns 50 anys, més o menys. No meues!
Crec que Berlusconi encarna, en aquest sentit, l'exemple d'allò que diu el meu ensenyant. De família de classe mitjana milanesa a empresari humil; d'imprenditore a primer ministre d'una de les potències mundials (recordem que forma part del G8 o grup de les vuit nacions més industrialitzades del món i és el divuité país més desenvolupat del planeta, amb una qualitat de vida considerada alta), i de premier a una de les persones més riques i poderoses d'Itàlia, amb un control descomunal de quasi tot, especialment de bona part dels mitjans de comunicació.
Sincerament, em costa entendre aquest misteriós èxit. De fet, no sé si aconseguiré entendre'l mai. En qualsevol cas, sembla que ha arribat el moment de dir adéu, de posar punt i final a una trajectòria amb moltes llums però amb més ombres encara. Itàlia s'afona. Itàlia necessita un altre capità que prenga el timó d'aquest vaixell a la deriva si no vol fer aigües. Aigua que ha començat ja a inundar part de la nau, però per fortuna s'albira, a la llunyania, terra ferma. Esperem que arribe a port la pròxima primavera amb un desembarcament de tota la tripulació sana i estàlvia. Tocchiamo ferro! [toquem ferro].

L'experiència de l'amor

2010-11-16T14:18:00.000-08:00

«Si me quedara un día de vida, me gustaría pasarlo a tu lado, solos, frente al mar, en Vera, en el Cabo, donde sea, tranquilos, relajados, abrazados...» Aquesta és l'última declaració d'amor que m'ha fet Óscar, anit, poc abans d'anar-nos-en a dormir. La de despús-ahir, aquesta: «me volvería a ir contigo al fin del mundo.» Avui, 16 de novembre, fa onze mesos que ens vam conéixer. Me'n recorde com si fóra ahir. No he oblidat ni el més mínim detall. Tres-cents trenta-quatre dies després, aquelles mirades suggeridores, provocatives diria, s'han convertit en un intens i mutu amor cada dia més fort, més profund, més bonic.
Si gire la vista arrere onze mesos i un dia, ningú diria que jo estaria així d'enamorat i de feliç com estic. Ningú. Ni jo mateix. Perquè, després d'algun intent fallit, estava perdent les esperances de trobar el meu company de viatge. Però aquell dimecres fred i ennuvolat de mitjan desembre es creuà en el meu camí aquest homònim madrileny guapo i amb un punt chulesco que em captivà de quina manera. No sé si va ser la seua mirada, la seua sensibilitat, la seua atenció, el seu somriure, la seua escolta, el seu interés, o tot plegat, però no vaig tardar a adonar-me que aquell taure, un any major que jo i apassionat de Cadis, la tasseta de plata, era l'home de la meua vida.
Quasi un any després puc dir que no em vaig equivocar gens. Óscar forma ja part de mi, de la meua vida. Óscar és el meu amic, el meu company, el meu confident, el meu amant, el meu nóvio, el meu futur marit... Ell m'ha portat l'alegria que no vaig haver de perdre mai i ell també és la persona que, en aquests difícils moments d'adaptació a una nova realitat anomenada Itàlia, està al meu costat, i amb el seu suport incondicional, traduït en una mirada, una carícia, un somriure, una abraçada o una besada, m'espenta per continuar gaudint d'aquesta experiència meravellosa i sense igual.
L'experiència de l'amor... La vida sense amor no és vida. Amor de pare i de mare, de germà i de germana, d'amics i d'amigues, de companys i de companyes, de veïns i de veïnes, de coneguts i de conegudes... però també, i sobretot, de l'home que fa sentir-me la persona més feliç del món, el responsable que aquests petits ulls brillen cada matí en obrir-los, l'encarregat de fer-me somriure cada dia com si fóra el primer i l'últim.
«Si me quedara un día de vida, me gustaría pasarlo a tu lado, solos, frente al mar, en Vera, en el Cabo, donde sea, tranquilos, relajados, abrazados...» No hi ha paraules més belles que les d'un enamorat, i per això et dic, Óscar, públicament i davant del ciberespai, que la millor cosa que m'ha passat en la vida ets tu. T'estime com et mereixes, com solament sé fer-ho, com diu la lletra d'eixa cançó que tant ens agrada...
Quiéreme,
como se quiere por primera vez, quiéreme,
quiéreme,
hasta los restos de la vida,
y quiéreme
como sé que tú lo hacías,
y quiéreme de noche, quiéreme de día,
quiéreme...

Ferrara i Comacchio

2010-11-14T14:47:00.000-08:00

Un dels objectius que ens vam marcar Óscar i jo abans de venir a viure a Bolonya va ser aprofitar l'avinentesa per a viatjar tant com la butxaca ens ho permetera. I això és el que estem fent, de moment. El passat 12 de novembre vam visitar la monumental Ferrara i la curiosíssima Comacchio.
Ferrara és una ciutat petita, de prop de cent trenta-cinc mil habitants, capital de la província homònima, en la regió de l'Emilia-Romagna. Situada a la vora del riu Po, té una estructura urbanística que remunta al segle XIV, quan era el cap i casal del ducat governat per la família noble dels Este. El disseny, de Biagio Rosetti, la convertí en la primera ciutat moderna d'Europa, fet del qual deriva, fonamentalment, la consideració del centre històric ferrarés com a Patrimoni Mundial de la Humanitat (1995).
L'atractiu principal de Ferrara és que és una ciutat plenament medieval. Està envoltada per més de nou quilòmetres de muralles antigues, la major part construïdes entre els segles XV i XVI. Tancada al trànsit de vehicles, els carrers són tots de vianants, la qual cosa convida al passeig tranquil i relaxat i a la recreació imaginària del nucli antic en temps anteriors.
El monument més destacat és el Castell dels Este, construcció de planta quadrada del segle XIV amb quatre torres defensives i envoltat d'un fossat d'aigua. Altres edificis civils importants són el Palau municipal, el Palau de la Raó, el Palau dels Diamants, el Palazzo Schifanoia, el Palazzo Paradiso -seu de la Biblioteca Cívica Ariostea, on hi ha la més completa col·lecció d'edicions de l'Orlando furioso (1532), de Ludovico Ariosto- i la universitat, fundada el 1391.
Quant a l'arquitectura religiosa, cal esmentar, en primer lloc, la catedral, dedicada a sant Jordi i construïda entre els segles XII i XIV. En segon lloc, l'Arxiu Històric Diocesà, un dels més antics, esmentat ja l'any 955 i que conté importants documents recollits al llarg dels segles per l'Església catòlica. I, per últim, el Monestir del Corpus Domini, on hi ha les tombes de molts d'aquests mecenes de l'art durant el Renaixement.
Com que sempre he pensat que allò més important quan un visita una ciutat, a part de veure-la, és tastar la gastronomia local, vam dinar en un lloc recomanat, l'acollidora Antica Osteria delle Volte i, aconsellats per dos nous amics que ens van fer d'excepcionals guies, Óscar i jo vam compartir uns cappellacci di zucca i un salame da sugo con purè que estava per a llepar-se els dits, da morire, com es diu per ací. El café, acompanyat d'un exquisit dolç, el vam prendre a l'elegant cafeteria que hi ha justament davant del Duomo.
I amb la panxa plena vam posar rumb a Comacchio, la piccola Venezia, com és conegut. Perquè, efectivament, aquest petit poble pesquer, a quaranta-vuit quilòmetres de Ferrara i situat a la desembocadura del riu Reno, a l'Adriàtic, és una Venècia en miniatura. Es tracta de tretze illots units per ponts, que singularitzen, sens dubte, aquesta població del nord-est de la península italiana. Preciós, s'hi respirava la pau i la tranquil·litat que només trobem en nuclis urbans d'escassa població -vora uns vint-i-dos mil habitants- i allunyats de les metròpolis. El passeig pels desèrtics carrers, a la vora dels canals, amb les barques amarrades, a poqueta nit i en una serena vesprada de tardor va ser, creieu-me, una vertadera meravella.
Comacchio és famós per dues coses. D'una banda, per l'heroïcitat de la població contra l'ocupació alemanya a final de la Segona Guerra Mundial, actes pels quals va rebre la medalla de bronze al valor militar. D'altra banda, per la pesca de l'anguila, la millor d'Itàlia, segons m'han dit.
Va caure la nit, i cansats com estàvem -algun dia us contaré l'experiència religiosa que vam tenir, el dia anterior, Óscar i jo amb la pujada, a peu, al Santuari de Sant Lluc de Bolonya-, vam decidir tornar a casa. Teníem per davant encara noranta-cinc quilòmetres amb un Fiat Seicento petit però d'allò més funcional.
Aquesta és la crònica de la segona eixida que hem fet fins ara. La tercera ja la tenim marcada, assenyalada, reservada i anotada en les nostres agendes: el pròxim 29 de novembre, dilluns, tot fent-la coincidir amb els nostres onze mesos junts, visitarem la famosa i esplendorosa Florència, la bella Firenze, bressol mundial de l'art i de l'arquitectura. A part de veure-li el piu al David de Miquel Àngel, intentarem fer-nos una idea general de la grandiosa ciutat, capital de la verda Toscana. Com que en un dia és impossible conéixer una urbs de cent dos quilòmetres quadrats, hi tornarem en una altra ocasió. Ens separen només cent vint quilòmetres i tenim per davant una llarga, apassionant lluna de mel -com ha batejat aquesta experiència una divertida exalumna- sense data d'acabament. “Viatjar és un plaer”, deia fa quasi dos anys. I quin plaer, afegiria jo ara, acompanyat d'un ésser com Óscar i en un país tan espectacular, tan colossal i tan monumental com és Itàlia. Mamma mia!

Qui són els homòfobs?

2010-11-12T10:44:00.000-08:00

El passat 10 de novembre Óscar i jo vam assistir, per primera vegada, a la quedada del grup Giovani [Joves] de Cassero, el centre LGTBI de Bolonya. S'hi reuneixen cada dues setmanes, els dimecres, de 20.00 h a 23.00 h. Tot i que ens van advertir que la mitjana d'edat no superava els 22 o 23 anys, nosaltres vam voler acostar-nos-hi per saber les inquietuds de la jovenalla italiana gai i lèsbica i, de pas, practicar un poc la llengua, que sempre va bé.
Us he de d'avançar que el treball d'aquest grup de joves no ens va defraudar gens. El tema de la reunió era «Chi sono gli omofobi?» [Qui són els homòfobs?] i el van abordar amb una activitat que ens va semblar d'allò més pedagògica, didàctica i, sobretot, divertida i entretinguda. Es tractava d'escriure, en uns paperets que ens van repartir, el nom de tres persones -o personatges-, vives o mortes, que han verbalitzat o evidenciat alguna vegada actituds o comportaments clarament homòfobs. Després, vam mesclar tots els trossets de paper, com si foren cartes, i d'un en un en tréiem dos i els col·locàvem, a terra, ordenats de més a menys homòfobes. Si tenim en compte que allí érem vora 25 persones, imagineu la llarga llista d'eminències que van eixir a la palestra. Lògicament, quasi totes italianes, per a nosaltres desconegudes, però d'altres mundialment notòries per les seues funestes gestes.
Heus ací els tres noms que hi vaig escriure. Amb el número 1, el senyor Berlusconi, que fa uns quants dies es va lluir amb l'ara ja cèlebre frase: «meglio appassionato di belle ragazze che gay» [millor apassionat de xiques guapes que ser gai]. La resposta de la comunitat LGTBI italiana va ser ràpida i clara: «meglio gay che Berlusconi» [millor ser gai que Berlusconi], títol d'una de les meues entrades més recents i del gran cartell que penja a la porta de Cassero. Amb el número 2, el Papa i tota l'Església catòlica. L'afegitó «i tota l'Església catòlica» volia incloure la tirallonga de sacerdots, bisbes, arquebisbes i cardenals que no tenen una altra cosa millor a fer que malparlar de nosaltres en comptes de posar ordre al si d'una institució plena de pedòfils i d'homosexuals. I, amb el número 3, el popular Mariano Rajoy, qui, segons em conten, ha declarat recentment que no pot comprometre's a mantenir la Llei 13/2005, de matrimoni entre persones del mateix sexe, si guanya les eleccions generals amb majoria absoluta la pròxima primavera.
Els noms que va aportar-hi el meu xic van ser també il Cavaliere, en primer lloc; Benet XVI, en segon lloc, i el bisbe de la diòcesi d'Alacant-Oriola, Rafael Palmero, en tercer lloc, el qual recordem que al gener del 2008 va dir que «l'homosexualitat normalment és una malaltia.»
Una vegada que tothom va dipositar les targetes a terra segons el major o menor grau d'homofòbia que representava, hi va haver un interessant debat entre els xics i les xiques allí presents. Es tractava, bàsicament, de recol·locar alguns noms, entre els quals el del president del Consiglio, papi Silvio -com l'anomenen ací-, que havia quedat situat, sorprenentment, entre els menys homòfobs. Increïble però cert. Óscar i jo vam intentar fer-los veure que el seu president de govern, a part de les pallassades de tots conegudes i els comentaris fora de lloc i de to sobre els gais, no mostra gens d'interés pel col·lectiu, no se'n preocupa. I no solament no proposa lleis de caire social que afavorisquen la comunitat LGTBI, sinó que tampoc no fa res per reduir l'escalada d'actes homòfobs que tenen lloc, dia sí i dia també, arreu del país. Amb aquesta reflexió, i amb el suport d'un parell de xics que hi estaven totalment d'acord, vam aconseguir que, almenys, se situara cap al mig del rànquing. Figurati!
Imagine que tindreu curiositat per saber com va quedar la cosa, veritat? Ecco qua el top ten dels més homòfobs des d'una perspectiva juvenil italiana, després, això sí, d'intenses i assenyades discussions a què ens té poc acostumats la joventut d'avui dia:
1. Adolf Hitler
2. Mamhud Ahmadineyad
3. Robert Mugabe
4. Benet XVI
5. Jörg Haider
6. Sizzla Kalonji
7. Mariano Rajoy
8. André-Joseph Leonard
9. Angelo Bagnasco
10. Enzo Raisi
Totes i tots sabem què va fer el nazi Hitler amb els homosexuals, ni més ni menys el mateix que, noranta anys després, en el segle XXI, fa el president de l'Iran, un dels vuits països del món on encara l'homosexualitat està penada amb la mort. Dantesc! O si no el seu homòleg de Zimbabwe, que mostra públicament la seua homofòbia institucionalitzada amb perles com «els gais i les lesbianes són pitjors que els porcs.»
Heu de saber, abans de continuar amb semblants celebritats, que el següent en la llista, en l'onzena posició, era el nostre bisbe, el lleonés Rafael Palmero. Sort que no entrà un segon espanyol en tan repugnant elenc. N'hi havia prou amb el gallec Rajoy, que ja sabem tots de quin peu coixeja, o siga que passe paraula i així no perd el temps.
Si Ratzinger, Haider, Sizzla, l'arquebisbe de Brusel·les, el cardenal Bagnasco i Enzo Raisi ocupen la resta de posicions deu ser perquè les han dites ben grosses. Vegeu, a tall d'exemple, les recents declaracions del cap de l'Església catòlica belga: «la SIDA és el castig diví per als gais.» I com que sé que en el fons us agrada llegir les barbaritats que pot arribar a proferir un ésser humà per sorprenents, us oferiré ara els comentaris d'altres il·lustres pròcers que van sorgir durant l'amena i instructiva vetlada.
Renato Zero, destacat cantant, actor, compositor i showman italià, va dir en una ocasió: «he declarat que sóc homosexual per no haver de fer el servei militar. Però no és veritat. Jo sóc de tota una altra pasta.» Roberto Calderoli, ministre de les Reformes Institucionals en el segon govern de Berlusconi, va obsequiar-nos amb aquesta meravella: «i si encara no s'ha entés, ser maricó és un pecat capital i, per tant, qui reconeix una cosa així està destinat a les flames de l'infern.» Renzo Bossi, fill del conegut dirigent de la Lega Nord italiana, ens il·lustrà amb un «en la vida pense que s'ha de tastar tot excepte dues coses: els culs i les drogues.» Alessandra Mussolini, néta del dictador, considera que «millor fascista que gai.» Francesco Rutelli, alcalde de Roma entre 1993 i el 2001, ha manifestat que «les minories homosexuals no han de ser discriminades, però és una errada allò que ha decidit l'Espanya de Zapatero quan ha establit que les parelles homosexuals puguen adoptar xiquets; nosaltres no ho consentirem mai.» Paola Binetti, metgessa, pedagoga i política italiana que pertany al Partit Democràtic, i jo crec que amiga o lectora acèrrima del psiquiatre -i numerari de l'Opus Dei- Aquilino Polaino, considera que «l'homosexualitat és una desviació de la personalitat: un comportament molt diferent de la norma escrita en un codi morfològic, genètic, endocrinològic i caracterològic.»
D'insensateses com aquestes, n'hi ha un fum. Dues més, esperpèntiques, i acabe. L'ultracatòlic Rocco Buttiglione opina que «ser gai és, moralment, erroni, com ho és l'adulteri, no pagar els impostos o no donar diners als pobres.» Jas! I l'última, però agarreu-vos que vénen corbes. Rosy Bindi, política italiana que pertany també al Partit Democràtic, diu que «és millor que un xiquet estiga a l'Àfrica amb la seua tribu que no que cresca amb dos homes o amb dues dones, amb pares gais.» Perdoneu, però m'acabe de quedar mut.
Així estan les coses a la bella Italia, així. Entendreu ara per què és important que els i les joves gais, lèsbiques, bisexuals, transsexuals i intersexuals de la república veïna es reunisquen cada quinze dies i parlen d'aquestes i de moltes altres coses que els afecten directament. Si podem tirar-los una mà i ajudar-los a veure que la situació al seu país, més enllà de la passarel·la de Milà, dels canals de Venècia, del Coliseu romà o de l'exquisida pasta, és molt més greu del que creuen, bé. I si pel mateix preu Óscar i jo aprenem una miqueta d'italià, també bé. Mentrestant, però, l'homosexualitat a Itàlia és viscuda amb dificultat i, sens dubte, no amb la normalitat que estic segur que una bona majoria d'italians i italianes voldria. Encara queda, per tant, molt camí per recórrer. Pian pianino, com diria Dèborah, la propietària de la casa on vivim.

AMISTAT

2010-11-07T15:35:00.000-08:00

Hi ha moltes maneres de definir l'amistat. La meua particular accepció és clara: el que han fet per nosaltres, aquest cap de setmana, una bona part de les components, totes dones, de la cuchipandi és un exemple de vertadera, autèntica amistat. Perquè deixar els marits, els nóvios, els fills i les filles, algunes el treball fins i tot i venir a Bolonya a fer-nos una visita és, sens dubte, d'agrair i d'admirar. Mostrar-nos i demostrar-nos amb besades i abraçades, quan no una, l'altra, allò que senten per nosaltres, només pot ser afecte, estima, camaraderia, germanor, afinitat, complicitat...
Delia, Raquel, Bea, M. José, Maica, Silvia, Nuria, Sonia i M. José (en el record, sempre, les qui no han pogut venir-hi per circumstàncies diverses, com ara M. Carmen, Bea Payá o Ana Banegas) han sigut les valentes que s'han atrevit a desafiar la climatologia del nord d'Itàlia -per cert, quina sort que hem tingut amb el temps, ragazze!- per a portar-nos aire fresc, energia renovada, rialles i diversió des d'Alacant, a part d'un xoriço, llom i pernil. Amb la vostra presència, hem carregat bé les piles fins a la pròxima visita, o fins que tornarem a casa per Nadal, com en el famós anunci. Perquè compartir amb vosaltres històries, anècdotes, xarrades i comentaris varis és la millor manera de sentir-se a casa, m'he transportat durant les quaranta-sis hores que ha durat la vostra fugaç estada ací a la terra que em va veure nàixer, la terreta, la mateixa on vaig conéixer l'home de la meua vida, qui ha cuidat de vosaltres nou i de mi com acostuma a fer sempre, amb l'atenció que el particularitza.
Sou, com hem titulat l'àlbum de fotos d'aquest memorable viatge disponible ja en Facebook, dones guerres. I no ho dic per la instantània de l'helicòpter militar, no. Ho dic perquè sou fortes, dures, intrèpides, atrevides, incansables... a més de guapes, intel·ligents, simpàtiques, treballadores, eficaces, alegres, rialleres, madures, generoses, pacients, sinceres, emotives, lluitadores... Sou les nostres amigues, incondicionals i fidels. Sou vosaltres, úniques i indescriptibles.
Nou belleses i dos gais recorren els carrers medievals de Bolonya, podria ser el titular. Berlusconi ho tindria fàcil a l'hora d'elegir entre vosaltres i nosaltres. Jo també, si fóra heterosexual. “El Papa se va de España sembrando la discordia”, llig en l'apartat Última hora de Yahoo. Per a això, millor que no hi haguera anat, dic jo. Comença a plovisquejar quan les nenes, com les anomenem nosaltres, estan a punt d'agafar l'autobús que les portarà a l'aeroport Guglielmo Marconi i, d'ací, a casa. “No es lluvia, es el cielo que llora porque nos vamos” ha dit una d'elles. El comiat, tendre i emotiu, com són elles, com som nosaltres. Les llàgrimes han recorregut les vint-i-dos galtes. Això només pot tenir un nom: AMISTAT.

Xiques, mil gràcies pel cap de setmana que ens heu regalat i que hem viscut junts. Com es diu en italià, da recordare, da non dimenticare mai. I ara, el nostre inconfusible crit de guerra: ¡Bien por la cuchipandi, bien, bien, bien, bien, bien, biiiiieeeeennnnn!

Meglio gay che Berlusconi

2010-11-04T03:05:00.000-07:00

Els diaris espanyols s'han fet ressò de la nova berlusconiada, que es com es coneixen a Itàlia les bestieses que acostuma a proferir el seu president cada vegada amb més freqüència. Per si algú no ha llegit la premsa aquests dies, la reproduïsc. Il Cavaliere ha dit, literalment: «meglio appassionato di belle ragazze che gay.» Vol dir, tot i que trobe que no cal la traducció, que prefereix sentir passió per les dones guapes que ser gai. Estareu d'acord amb mi que és un comentari homòfob totalment desafortunat i malintencionat, i sobretot, des del meu punt de vista, impropi d'un president de govern d'un país europeu com és Itàlia.
Els titulars dels rotatius italians són ben clars: «Berlusconi se la prende con i gay» [Berlusconi la malpren amb els gais], llig en l'edició bolonyesa de Metro. L'actriu Julianne Moore declara que «quella di Berlusconi è una battuta arcaica e infelice. Continuare a parlare così degli omosessuali è un attegiamento idiota» [la de Berlusconi és una ocurrència arcaica i infeliç; continuar parlant així dels homosexuals és un comportament idiota]. «È l'espresssione di una cultura maschilista, arretrata e ofensiva verso gli omosessuali, ma anche verso le donne» [és l'expressió d'una cultura masclista, retardada i ofensiva amb els homosexuals, però també amb les dones], ha manifestat el president nacional d'Arcigay, Paolo Patanè. Situació compromesa per a la ministra d'Igualtat, Mara Carfagna.
Les declaracions, fetes a Milà en la inauguració del Saló de la Moto, va ser la resposta a la pregunta que els periodistes li van fer arran de l'últim escàndol en què s'ha vist implicat. La setmana passada va ser detinguda una jove marroquina menor d'edat coneguda amb el sobrenom de Ruby acusada de robatori. A la comissaria milanesa, la xica va dir que coneixia Berlusconi i que, per favor, contactaren amb ell. El premier va telefonar-hi perquè l'alliberaren amb l'excusa -mentida- que era la neboda del líder egipci Mubarak. Després va demanar que li la passaren al telèfon i li va dir que no volia tornar a veure-la mai més. Ha sigut «un atto di solidarietà che mi sarei vergognato di non fare» [un acte de solidaritat del qual m'avergonyiria si no l'haguera fet], ha dit Berlusconi. L'adolescent, de 17 anys, ha declarat en una revista del cor que va estar a Arcore en una ocasió només, el 14 de febrer, en una de les ja famoses festes organitzades per Silvio.
Per a mi, el més greu de tot aquest rebombori és que al país veí ja ningú s'espanta de les coses que diu aquest senyor. Però jo que acabe d'aterrar en aquestes gelades terres del nord transalpí em semblem molt perilloses declaracions d'aquest tipus. No és que m'hagen ofés paraules tan destrellatades, perquè com diu la dita, no ofén qui vol sinó qui pot, però em preocupa que el màxim representant d'un país democràtic i suposadament civilitzat diga aquestes barbaritats i ningú no faça res. Perquè a Espanya estic convençut que si un president de govern, em fa igual del partit polític que siga, diu una cosa semblant, les associacions i les organitzacions LGTBI, i la societat en general, se li tiren al damunt. Com ha de ser. Però a Itàlia no. A Itàlia tothom ho pren com l'enèsima ximpleria del president del Consiglio. I no és així, perquè és una darrere d'una altra, i ja n'hi ha prou.
El govern de Berlusconi viu un moment crític, el pitjor sens dubte d'aquesta la seua quarta legislatura. La coalició, i fins i tot molts dels seus, amenacen de desendollar el respirador en qualsevol moment; l'oposició n'ha demanat la dimissió; els partits de centre es neguen a donar-li suport extern; els periòdics catòlics s'indignen; la patronal l'acusa de condemnar el país a la paràlisi; la fiscalia de Milà investiga la seua agitada vida nocturna; la brossa s'amuntona als carrers de Nàpols... Berlusconi és, segons la premsa internacional, un malalt terminal.
Amb un panorama així, és normal que haja trobat, en aquest escàs mes i escaig que duc a Itàlia, tanta i tanta gent a disgust amb el seu president del govern. Tantíssima. No us ho imagineu. I no solament gent de Bolonya, que com és sabut és el feu esquerrà per excel·lència, sinó de totes les parts del país: Sicília, Nàpols, Sardenya, Salern, Ancona...
Quan jo deia en una altra entrada que Itàlia és un país que no deixa indiferent a ningú és per alguna cosa. A mi, el primer. Als italians i a les italianes, sobretot. Un home que governa un país a colp de comentaris com el que ens ocupa és, a parer meu, un home mort políticament. Perquè malprendre-la amb un col·lectiu tan vulnerable i tan indefens com és el gai, lèsbic, bisexual, transsexual i intersexual, i sobretot a Itàlia -amb l'Església catòlica al bell mig-, és d'una ignorància tan majúscula que només pot significar, espere, una cosa: la fi d'una etapa. Mai millor dit, magari! En català: tant de bo!

La visita del Papa

2010-11-01T05:46:00.000-07:00

De tots és sabut i conegut el meu ateisme practicant i el meu anticlericalisme furibund. No és estrany, doncs, que a menys d'una setmana del viatge que farà Benet XVI a Santiago de Compostel·la i a Barcelona, reflexione en veu alta sobre una visita tan cara. Sí, perquè l'arribada d'aquest senyor de blanc, màxim representat de l'Església catòlica i d'un estat fictici anomenat El Vaticà, costarà a les arques del nostre país, segons dades de l'organització Laicismo.org (www.laicismo.org), ni més ni menys que 4,8 milions d'euros. Impressionant!
Em va sorprendre moltíssim un titular que vaig llegir en el periòdic Información l'1 d'octubre i que he conservat cuidadosament fins avui. Deia així: “Los obispos dicen que la visita del Papa es un negocio espiritual y económico.” Sincerament, em sembla vergonyós que Juan Antonio Martínez Camino, secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, diga això, i que afirme també que la despesa en el viatge del pontífex siga «el chocolate del loro». Per a ell, quasi cinc milions d'euros és una quantitat mínima, poc important, insignificativa. Indignant!
Vull recordar ara i ací, com a valencià que paga religiosament -mai millor dit- els impostos, que el cost de la visita del Papa a València l'any 2006 continua sent un secret quasi d'estat, perquè quatre anys després la Generalitat Valenciana, que per si algú no ho sap la presideix un senyor que es diu Francisco Camps -i no Francesc Camps-, segueix sense retre els comptes públics de tan innecessària visita. Al·lega que l'organització va anar a càrrec d'una fundació, que no està obligada a informar-ne les Corts. Tanmateix, l'estiu passat, segons la mateixa notícia, l'executiu valencià va aprovar una injecció de dos milions d'euros a eixa entitat perquè puga fer front a les despeses derivades de tan absurd acte. Indecent!
Almenys, de les paraules de Martínez Camino es dedueix el reconeixement públic que la vinguda de Ratzinger a terres espanyoles és un negoci. I quin negoci! Redó, diria jo. Les xifres em semblen desorbitades i fora de lloc, perquè si aquest senyor vol venir al nostre país per difondre les seues creences i donar suport als seus fidels, perfecte, però que ho pague tot ell, absolutament tot, fins a l'últim cèntim, que té diners. Si no, entreu a la basílica de Sant Pere i mireu la riquesa que hi ha acumulada en quadres, escultures, abillaments, adornaments d'or i un llarguíssim etcètera. Però allò que em fot és que ho hàgem de pagar els contribuents, els creients i els no creients com jo. Amb els meus diners, amb els meus impostos. Menyspreable!
O siga que a mi el senyor Rodríguez Zapatero, des de juny, em lleva un 7.5% del sou tots els mesos per a fer front a la reducció del dèficit perquè se suposa que no hi ha diners en la caixa de totes i tots i, en canvi, consent pagar aquestes ingents quantitats perquè vinga un senyor en qualitat de cap d'un estat anomenat El Vaticà i, damunt, el rep amb tals honors. No se suposa que Espanya és un país aconfesional? Jo no ho veig. Execrable!
Em sembla boníssima la iniciativa de l'organització Laicismo.org de fer arribar al nunci apostòlic a Espanya la factura de tan desbaratat viatge. Podeu participar-hi en la pàgina web assenyalada. Jo, per descomptat, ja ho he fet. No ens passen ara la factura amb el cost de la nostra estada quan ens donen l'alta d'un hospital públic? Doncs el mateix. Benet XVI hauria de ser el primer a no fer aquesta mena d'eixides en aquests temps de crisi difícils. Tothom s'ha d'estrényer el cinturó menys ell, veritat? Increïble! Hi insistisc: que pague ell els seus viatges. Jo vaig anar fa uns quants dies a Venècia, voluntàriament, perquè vaig voler, i a mi ningú em va pagar ni el tren, ni el dinar, ni la visita a la torre campanar de la piazza San Marco. Per què, aleshores, hem de costejar els espanyolets de carrer aquest provocador viatge? Lamentable!
Que vaja entrenant-se l'ajuntament i la Comunitat de Madrid, que sembla que li ha agafat gust i tornarà per ací l'any que ve, a l'agost crec, a les Jornades Mundials de la Joventut. Es calcula que aquesta vegada el viatge costarà, aproximadament, uns 25 milions d'euros. Ai, Gallardón i Aguirre, prepareu la butxaca, que ve el Papa! Mare meua, amb la calor que fa a Madrid a l'agost, perquè li agafe una lipotímia, un desmai o qualsevol cosa i hagen d'ingressar-lo al Gregorio Marañón. Aleshores espere que la Conselleria de Sanitat que dirigia fins fa poc un tal Güemes sí que li passe la factura per l'atenció rebuda, o no?
Jo vull llançar una proposta a l'oficina de comunicació del Vaticà. Per què no avancen el viatge de Ratzinger al primer cap de setmana de juliol -total, és només un mes!- i el fan coincidir amb les festes de l'Orgull Gai que tenen lloc a Madrid? Seria graciós i divertit, la veritat. La invitació està feta. Fins i tot, si vol sa santedat, pot desfilar en la manifestació de dissabte a la vesprada, de la Porta d'Alcalá a la plaça d'Espanya, dalt d'una carrossa i envoltat de chulazos... No són aquestes també unes jornades mundials -hi ve gent de tot el món- de la joventut?
No sóc l'únic que hi pensa així, no. He parlat, per Skype, amb ma mare i amb la divertida i estimada Delia mare i els he comentat que estava escrivint aquestes línies sobre la imminent visita oficial del Papa. La resposta de la faceciosa Delia ha sigut boníssima: «¿y a qué viene? A ese le ponía yo a coger aceituna, iba a saber lo que es bueno.» La conversa ha derivat cap a un punt d'humor i de rialles que ha fet que a punt haja estat de pixar-me damunt. No seria la primera volta que em passaria, amb les bromistes mare i filla.
Per cert, que molts italians, quan els dic que Benet XVI anirà a Espanya d'ací a poc, em diuen: «ma non lo volete per voi per sempre alla Spagna?» [però no el voleu per a vosaltres per sempre a Espanya?] I jo els dic: «no, lasciatelo qua, con voi, che ci si sente meglio.» [no, deixeu-lo ací, amb vosaltres, que s'hi sent millor].
Ho diré sense subterfugis, perquè quede ben clar el meu posicionament: no estic d'acord que recaiga en l'erari públic la major part del cost de la visita del pontífex. No! És un viatge que hauria de costejar ell -El Vaticà- i els creients, però no tota la ciutadania, ja que no totes i tots compartim les seues idees pastorals, evangelitzadores o com vulguen anomenar-les. Per tant, la visita del Papa, NO amb els meus impostos! Més clar, l'aigua, beneïda si fa falta!
I parlant de visites, jo la que espere, com l'aigua de maig, és la de les meues deu estimades mariliendres (Delia, Raquel, M. Carmen, M. José, Mayka, Bea, Silvia, Nuria, Sonia i M. José) i la dels amics Reyes i Pepe, el pròxim cap de setmana, tot coincidint amb l'anada del Sant Pare a Galícia i a Catalunya. Ell cap allà i elles cap ací. Aquesta sí que és una visita desitjada, preparada, útil, necessària, profitosa, de segur que molt divertida i que servirà perquè Óscar i jo carreguem bé les piles fins a la següent, que no sabem qui ens la farà. Vols ser tu? T'esperem, us esperem, amb els braços ben oberts. A presto!

Venècia

2010-11-01T02:48:00.000-07:00

Venezia, città dell'amore, urbs que sura, població inundada no tant per l'aigua com pels milers i milers de turistes que, cada dia, la visiten. El 29 d'octubre, Óscar i jo decidírem celebrar els nostres deu mesos d'amor als laberíntics carrers i canals d'aquest bell paradís. Perquè Venècia és, sens dubte, una de les ciutats més boniques del món, era el lloc ideal -a tans sols dues hores de Bolonya en tren regional- on passar un dia tan especial.
Fou també la primera eixida que férem des que arribàrem a la capital de l'Emilia-Romagna l'1 d'octubre. Quatre setmanes després, el nostre primer viatge a terres italianes. La destinació no podia ser millor: el punt neuràlgic de la regió del Vèneto, l'espectacular, singular i bella Venècia, la ciutat de les góndoles i els seus característics remadors, del Canal Grande i d'infinitat d'amagats i recòndits estrets, del pont de Rialto i de centenars d'altres petites passarel·les, de més esglésies que feligresos, de palaus majestuosos i alhora decadents pertot arreu, de botigues de màscares que omplin els carrers per al seu sofisticat Carnaval, de l'aigua que nega els carrers quan hi ha el fenomen de l'acqua alta, d'illes com Murano, coneguda per la fabricació de vidre artístic de manera tradicional, i Burano, famosa per la producció de puntes de fil i les seues destacades façanes de colors... I, com no, del monumental entorn de la piazza San Marco: el palau ducal, la placeta i la basílica de sant Marc, la Torre del Rellotge, il campanile, el proper pont dels Sospirs... Dir que aquest racó és preciós és quedar-me ben curt. Intentar descriure'l amb paraules és, senzillament, impossible. Anar-hi almenys una vegada en la vida, obligatori. Napoleó I Bonapart digué d'aquest lloc que era «la plaça més bella de tot Europa.» No s'equivocà el general republicà francés, rei d'Itàlia entre 1805 i 1814.
Venècia és una ciutat que o apassiona -com trobe que ens passa a la majoria dels qui la visitem- o que no agrada gens. A nosaltres, sincerament, ens va sorprendre molt positivament. No ens la imaginàvem així de bonica, així de grandiosa, així de meravellosa. La càmera de fotos en donà fe: cent cinquanta-quatre instantànies durant les vuit intenses hores de visita a aquesta humida llacuna pantanosa a la vora de l'Adriàtic.
Quant als tòpics sobre la ciutat, hi ha de tot. És cara? Sí, molt, i la zona de la piazza San Marco, més encara. Hi fa mala olor? Diuen que sí, però nosaltres tan sols en una ocasió vam sentir una pudor insuportable; jo crec que dependrà de la zona, de l'època de l'any, de la neteja del fons dels canals... És romàntica? Assolutamente sì, com diuen ací. O, almenys, a nosaltres ens ho va semblar. Eixes estampes de carrers estrets, entre edificis quasi en ruïnes però que conserven encara tota la bellesa, o eixos canals plens de barques i góndoles amb un pont al fons és, indiscutiblement, una imatge per al record de qualsevol parella d'enamorats.
Terra de personatges històrics de tots coneguts, com ara l'escriptor i explorador Marco Polo, el pintor Tintoretto, el músic Antonio Vivaldi o el seductor diplomàtic i agent secret Giacomo Casanova, Venezia és, a parer meu, una metròpolis singular, inoblidable, envejable, fascinant, incomparable, sense igual... Perquè en cap altre lloc del món la policia patrulla en barca, els bombers tenen una quantitat il·limitada d'aigua per a apagar un incendi, les ambulàncies són llanxes o els autobusos de línia porten flotadors en comptes de martells d'emergència, aquest conjunt d'illes al nord-est de la península apenina no deixa indiferent el visitant. Us assegure que, amb el so de fons del napolità 'O sole mio cantat per un gondoler polit, al caient de la nit en un càlid dia de tardor i amb la companyia del vostre benamat o la vostra benamada, viureu un moment inesborrable en la vostra vida, m'atreviria a dir que únic. Óscar i jo ho acabem de fer, i aquest instant extraordinari forma ja part de les nombroses experiències que hem viscut junts en aquests màgics, també irrepetibles, deu mesos de vero amore. Jutgeu-ho vosaltres després de veure aquest vídeo:
http://www.youtube.com/watch?v=5gclEsHreMY&feature=share

La universitat italiana en el segle (X)XI: segona part

2010-10-24T06:30:00.000-07:00

Com podeu veure, no tinc gaires classes però tampoc no m'avorrisc: he d'estar pendent i darrere de tot, si no... Em passe els matins amunt i avall, d'ací cap allà. Sort que em van donar, el primer dia, una clau per a poder usar l'ascensor, que com avisa el cartell, és d'«uso esclusivo per i docenti» [ús exclusiu dels docents]. Al principi vaig pensar: «una clau per a pujar només dos pisos?» Però ara entenc per què cal tenir-ne. Per cert, que l'ascensor és més lent, com diria el meu germà, que el caballo del malo. Jo no he volgut cronometrar quant tarda a pujar les dues plantes, però no exagere si dic que 45 segons o més. És desesperant. Jo, però, m'hi he acostumat ja. Crec que l'ascensor del castell de santa Bàrbara d'Alacant, que no funciona quasi mai, és més ràpid que aquest.
I així tot. Mireu, en el corredor on tinc el despatx hi ha un lavabo, que també és -l'Itàlia jeràrquica- d'«uso esclusivo per i docenti.» L'altre, el de l'alumnat -que, per cert, és mixt- es troba un poc més lluny. No sé com, després de tot el que us he contat fins ara, se'm va ocórrer l'altre dia baixar a la consergeria i demanar-ne la clau. D'entrada, la resposta va ser: «oh, mamma mia, non ne sappiamo nulla, di questa chiave» [oh, mare meua, no en sabem res, d'aquesta clau]. I jo vaig pensar: «comencem bé!» I, de sobte, la conserge em dóna una manoll de claus, totes velles i antigues, grans i rovellades, i em diu: «provaci, e se qualcuna apre la porta, per te» [prova-hi, i si cap obri la porta, per a tu]. I allà que me'n vaig jo, amb les claus a la mà que semblava sant Pere, i les hi fique totes, una per una. Penseu que n'hi havia cap que obrira la porta? La resposta ja la sabeu. Hi baixe de nou, li dic que cap clau obri la porta i, aleshores, me'n dóna una altra i em solta «provaci con quest'altra, e se no, non ce l'abbiamo» [prova-hi amb aquesta altra clau, i si no obri, no la tenim]. Torne a pujar-hi, ho intente i tampoc no l'obri. Solució de la subalterna: que li la demane a qualsevol altre professor i me'n faça una còpia. Encara que, ateses les circumstàncies, crec que és millor no tenir clau del lavabo, perquè si hi entre, crec que em tocarà netejar-lo una vegada a la setmana, baixar a demanar paper higiènic -ah, no, hauré d'anar a comprar-lo, que el paper no el dóna la universitat!- i, potser, fins i tot anotar el consum d'aigua que marca el comptador. I quan faça tot això, ja m'hauré pixat -o vés a saber tu- damunt. Permeteu-me que m'ho prenga amb un poc d'humor, perquè si no...
I ara ha arribat el torn del que ja he batejat amb el nom de «la peripècia de la smart-card.» La smart-card no és ni més ni menys que el que en la Universitat d'Alacant seria la targeta d'identificació universitària (TIU) com a personal docent o investigador (PDI). Primer de tot, vaig haver d'agafar cita per a fer-la. El dia d'abans, però, em telefonen i em diuen que l'administrativa està malalta i que si puc passar-hi la pròxima setmana. Quedem per a un dilluns a les 9.00 h. El dijous anterior em tornen a telefonar i em diuen que si en comptes de les 9.00 h pot ser a les 12.30 h. Arribe a l'hora i em trobe dues dones. Una està ensenyant l'altra, que és nova. Me la fan, després d'equivocar-se i de tenir-me allà vint-i-cinc minuts o més. Una vegada feta, cal activar-la, perquè aquesta targeta serveix també per a fer tasques docents com ara el registre de les classes, la convocatòria d'exàmens, l'avaluació en forma d'actes, etc. La que sap fer-ho, a les 13.00 h, s'alça, es posa la jaqueta i diu que se'n va, que fa tard i que la baby-sitter està esperant-la. I deixa l'altra sola. Aquella agafa i em diu: «è il mio primo giorno di lavoro ed è la prima volta che faccio questo, quindi no so se saprò farlo» [és el meu primer dia de treball i és la primera vegada que faig això, per tant no sé si sabré fer-ho]. I, efectivament, no va saber fer l'activació de la targeta. Em diu que m'hi passe dos dies després a primera hora, que hi serà la companya. Al dia següent, em telefona i em diu que no hi vaja, que ja es posarà en contacte amb mi el CESIA -el servei d'informàtica de la universitat- per a facilitar-me les instruccions per a activar el badge, com també l'anomenen. Rep el correu. Hi ha les instruccions. Són quatre passos. El primer, més simple impossible, consisteix a ficar la targeta en el lector. Però què lector, si no en tinc? Els escric un correu electrònic i els dic que no tinc lector. Em contesten: «ti devi rivolgere alla facoltà e chiederlo a loro» [t'has de posar en contacte amb la facultat i demanar-los-el]. Sí, la facultat, però a qui? A la degana? Al conserge? A l'oficina didàctica? Socors! Canvie de plans. Me'n vaig al Centre Informàtic del departament a fer-ho. Tenen un lector. Però la meua targeta és novíssima, la més recent, i no la llig. Cal, aleshores, que m'instal·le un programa. I lamente haver de detindre aquest apassionant relat, perquè imagine que us ho esteu passant d'allò més, però en aquest punt és on s'ha quedat, ara com ara, la gesta. Ha de venir-hi un informàtic, perquè, és clar, «le suggeriamo di farsi supportare dal tecnico informatico della struttura per le operazioni di installazione del driver» [li suggerim que es pose en contacte amb un tècnic informàtic de l'estructura per a instal·lar el driver]. Qualsevol s'arrisca a fer-ho tot sol, per a carregar-me l'ordinador. Em fan pagar-lo!
En fi, açò està fent-se ja molt llarg i podria no acabar mai. Però no vull deixar de contar-vos una altra aventura, encara pitjor, perquè em deixen inscriure gratuïtament en un curs d'italià, atés que en la convocatòria de selecció de professors de català a l'exterior 2010 de l'Institut Ramon Llull deia, literalment, «accés gratuït a cursos d'italià.» Primer vaig anar al Dipartimento Amministrativo Relazioni Internazionali (DIRI) a informar-me'n. Em van dir que allí no era, que anara al Centro Interfacoltà di Linguistica Teorica i Aplicada Luigi Heilmann (CILTA), que si fa no fa és el servei lingüístic de la universitat. Una xica estressada m'atén de mala manera. Jo hi insistisc i aconseguisc que faça una telefonada i que se n'informe. Li diuen que els cursos estan ja plens, que en tot cas per al segon quadrimestre sí, tot i que hauria de pagar la quota (210 €; el curs té 30 hores més 20 de laboratori) com si fóra un estudiant o un professor visitant. Li dic que no sóc ni estudiant ni professor visitant. Parle amb l'amable i gentil Patricia Gómez, alacantina del barri de Sant Gabriel i professora de castellà en el centre. Ella, alhora, ho fa amb una de les responsables, que li diu que hi vaja amb la documentació. M'hi presente amb la meua convocatòria fotocopiada i em reunisc amb els gestors de la Secretaria de Direcció. Els expose el cas i diuen que ho han de consultar, però que mentrestant faça el test de nivell escrit i oral per veure quin curs hauria de fer, ja que sospiten que tinc un nivell més alt del que ells em poden oferir. El faig i l'endemà rep un correu electrònic en què se m'informa que podria accedir a un B2 i, damunt, en un horari boníssim que no se'm solapa amb les meues classes. Al dia següent, però, rep una telefonada d'un dels gestors amb qui m'havia entrevistat i m'informa que han consultat el conveni entre l'Institut Ramon Llull i la Universitat de Bolonya i que no s'hi diu, en cap moment, que el professor o la professora de català en qüestió tinga dret a cursos d'italià gratuïts. I jo em quede amb una cara de pasta de moniato impressionant. O siga que hi ha un paper que diu una cosa i un altre que diu justament la contrària, o millor dit, que no la diu. Això és Itàlia, fills meus. El tema, de moment, està en standby, és a dir, estan consultant-lo, mirant-lo, estudiant-lo, pel que veig detingudament. Vés a saber sap quan me'n diran alguna cosa. Potser quan el curs ja haurà acabat, segur.
Heu de saber, perquè acabeu d'entendre un poc el panorama i us feu una idea del surrealisme de la situació, que l'horari d'atenció al públic és, en general i no solament en la universitat, sinó en l'adminitració pública italiana, de 9.00 a 11.15 h. Ah, i una vesprada a la setmana, normalment de 14.30 a 15.30 h. Entendreu que amb aquests horaris siga difícil resoldre les gestions en un dia, veritat? Ni en un, ni en dos ni en una setmana. Com veieu, encara hi ha gent que treballa menys que jo.
I finalitze ja aquest seguit d'anècdotes bolonyeses amb el relat, breu, del meu començament de curs. Us avançaré, en primícia, que he hagut d'anar jo a buscar l'alumnat, després que la primera setmana no apareguera ningú per classe. Com us ho dic. Ho vaig comentar en l'oficina didàctica de la facultat i em van dir que no era tan estrany, perquè els estudiants fan la matrícula de novembre a Nadal. Em van suggerir que organitzara, com fan els altres docents de llengües minoritàries, una presentació de les assignatures de català. I ho vaig fer. Vaig decidir el dia i vaig posar-me mans a l'obra. Vaig penjar un avís en la pàgina web de la facultat; vaig fer cartells i els vaig col·locar per tot el departament; vaig enviar els cartells per correu electrònic a les altes esferes de la facultat; vaig editar els programes de les matèries en la pàgina web... Enteneu ara per què deia que vaig haver d'anar a buscar la parròquia, si no a casa, sí per la universitat? Així és com vaig aconseguir que el dia assenyalat vingueren 6 alumnes a classe. 6, el meu nombre preferit. Aquesta és, de moment, la xifra no oficial d'estudiants que tinc. Supose i espere que augmente un poc en les pròximes setmanes. Piano piano.
Jo crec que tot el que he contat podria perfectíssimament inspirar Almodóvar per a fer una pel·lícula, perquè és tal com ho he descrit, no hi he exagerat gens ni mica. En poques paraules, és una desorganització tremenda, un autèntic i vertader caos, per a mi inexcusable tractant-se de l'administració pública i, ni més ni menys, de l'Alma Mater Studiorum, la Università degli Studi di Bologna, amb 922 anys d'existència i més de cent mil alumnes matriculats. La justificació és que l'educació a Itàlia viu en aquests moments forts retalls pressupostaris per la destructiva crisi mundial que vivim. Els ricercatori [investigadors] estan en una situació molt precària i s'han negat a fer les classes que, oficialment, no els corresponen fer. El govern berlusconià amenaça d'expulsar-los de les universitats. El professorat que es jubilarà al llarg d'aquest curs acadèmic a Bolonya, vora uns 250 docents, no serà substituït de cara a l'any escolar 2011/2012. I el pròxim 29 de novembre, ben probablement, serà aprovada en la Cambra dels Diputats la coneguda Llei Gelmini -cognom de la ministra d'Educació- en el que sens dubte és una passa més cap a la privatització de l'educació pública italiana.
Ara entenc per què hi havia tantes turbulències en el viatge a Bolonya el passat 1 d'octubre. He retrocedit en el temps, però no un any ni dos, sinó uns quants segles. Ni més ni menys, acabe d'aterrar en la universitat italiana del segle (X)XI, precisament el de creació de l'ateneu bolonyés l'any 1088. Jo crec que els companys de la Universitat de l'Havana, a Cuba, o la Universitat Jamia Millia Islamia de Delhi, a l'Índia, ho tenen millor que jo. O, almenys, sabien on anaven i ho feien preparats i conscients de la realitat que els esperava. A mi, en canvi, tot i que me n'havien parlat, reconec que la situació m'ha agafat de sorpresa i que no esperava que fóra tan exagerada. Que hi farem! Paciència i una canya, com diem a la terreta. Así son las cosas y así se las hemos contado, com diria Ernesto Sáenz de Buruaga. Continuaré informant-vos-en.

La universitat italiana en el segle (X)XI: primera part

2010-10-24T06:22:00.000-07:00

Itàlia, bressol de la civilització occidental, és un país que no deixa indiferent a ningú. El funcionament de l'administració en general, i la universitària en particular, tampoc. A continuació us parlaré del meu dia a dia a la Universitat de Bolonya, exemple paradigmàtic dels ateneus italians.
L'edifici en el qual tinc el despatx és la seu del Departament de Llengües i Literatures Estrangeres Modernes, situat al carrer Cartoleria núm. 5. Pertany a la Facultat de Llengües i Literatures Estrangeres, creada el 1995 i que es troba al carrer Filippo Re núm. 8, a un quart d'hora o vint minuts a peu d'aquell. Mentre que el departament és una construcció laberíntica, antiga i decadent, antic col·legi jesuïta de sant Lluís (segle XVI), la facultat, en canvi, és un immoble recent, modern, nou. El primer, tot i que vell i decrèpit, és bonic per dins. Té una escalinata llarga i costeruda a l'estil dels palaus imperials, amb estàtues de divinitats gregues decapitades i sense extremitats superiors pel pas del temps. Hi ha també un pati amb un enorme, altíssim, gegantesc i jo crec que centenari arbre al bell mig que el converteix en un lloc tranquil i amb molta pau. Filippo Re, per contra, és una edificació actual on hi ha el deganat, l'oficina didàctica, dependències administratives vàries i aules completament equipades.
I parlant d'aules, tinc classe en els dos llocs. Els dilluns, al departament; els dimarts, a la facultat. Sí, sí, heu llegit bé: dilluns i dimarts només. Treballe dos dies a la setmana i en descanse cinc. Ja sé que bona part dels mortals treballa cinc dies i en lliura dos, però jo no. I no és que no siga mortal, que me n'aniré d'ací com vosaltres algun dia, sinó que he concentrat tota la docència -deu hores i mitja en el segon quadrimestre; sis tan sols fins a Nadal-, més una hora de tutoria, a començament de setmana. És el que té ser lettore, o com em diuen ací, il professore Banegas, tot fent esdrúixol el meu cognom.
Les aules, deia, deixen un poc a desitjar. La del departament que m'ha estat assignada, la núm. 53, és una sala ben petita, freda, inhòspita, amb dues taules juntes i cadires al voltant -i hauríeu de veure quines taules i cadires; només us diré que les del camp de la chacha Carmen al Verdegàs (Alacant) són més noves- i una pissarra també molt xicoteta i poc més. Millor dit, res més: ni perxes, ni armaris, ni ordinador, ni projector, ni retroprojector... Les noves tecnologies, segons sembla, no han arribat encara a Itàlia, però sí l'última moda en ulleres de sol, mocadors per al coll o sabates de vestir a uns preus exorbitants per a la butxaca d'un aturat i d'un ensenyant humils com som nosaltres. És tan diminuta l'aula que he decidit que faré classe al despatx: és igual de gran i, almenys, tinc accés a Internet i a l'ús de recursos sonors, imprescindibles per a l'aprenentatge d'una llengua estrangera. Quant a l'aula 3 de la facultat (però de psicologia), és un poc millor però tampoc és per a llançar coets. Simplement, és bastant més gran i té retroprojector, que ja és. Però la pissarra és també minúscula i no hi ha tampoc ordinador o radiocasset. En realitat, l'aula s'anomena Ex-Museo de Fisica perquè sembla que va ser això, un museu de física. I a Itàlia, com veieu, fa igual nou que noranta: una aula d'una disciplina científica com és la física aprofita ara per a fer classe de llengua i lingüística catalana. Al·lucinant! O com diuen ací, que em fa molta gràcia, caspita!
Les aules grans, aquelles en què s'imparteixen les assignatures comunes o amb més reclam, com ara l'anglés o el castellà -que ací anomenen espanyol-, sí que disposen de pissarres en condicions, computer -denuncie la impassibilitat de la llengua italiana per a fer front a la invasió d'anglicismes a què està sotmesa des dels anys vuitanta- i projector. I micròfon fins i tot, que fa falta, perquè en ma vida he vist unes classes tan massificades com les de lingüística general o llengua castellana d'ací, plenes de gom a gom, amb totes les cadires ocupades, estudiants drets, asseguts a terra, col·locats en la taula del professor, a la porta, al corredor... És un autèntic apilotament d'alumnes, a parer meu infrahumà i vergonyós.
Pel que fa al despatx, l'he trobat bastant brut i ple de pols. No he tardat a saber que el personal de neteja no hi entra. He preguntat per què en consergeria, on he fet ja amistat amb Anna, Pietro i Michelangelo, i la resposta que he obtingut paga la pena que us la reproduïsca literalment -vosaltres, però, visualitzeu el típic gest que fan els italians amb les mans: «macchè, Òscar, sei in Italia, qua è così» [però què dius, Òscar, ets a Itàlia, ací és així]. He passat d'una universitat en què cada matí Chelo i M. Dolores passaven a buidar-me la paperera i netejar-me la taula a una universitat que no té pressupost suficient per a aquesta i moltes altres coses que, tot seguit, comentaré. He de dir, però, que no m'he mort per torcar la pols dels prestatges o deixar net com una patena el teclat, la pantalla, la taula i el telèfon, però em sembla un poc aberrant que en el país de la imatge, en la universitat més antiga d'Occident, no netegen, ni que siga una vegada per setmana, els despatxos del professorat.
I no solament això, sinó que, sabedor que no hi entren, vaig traure a la porta una bossa plena de coses de les quals volia desfer-me amb el corresponent cartell -em va avisar que el posara Marcos, el lector d'intercanvi mexicà que ocupa el despatx del costat- DA BUTTARE [per a llançar]. Més d'una setmana ha estat la bossa allí, esperant que algú la retirara. En dues ocasions ho vaig comunicar en la consergeria, des de la qual havien de passar l'avís al personal encarregat. Fins i tot vaig dir-los que la baixava jo, que no tenia cap inconvenient a agafar-la i portar-la on em digueren, però la resposta d'un dels bidells va ser: «no, per favore, tu sei un professore, ognuno deve fare il suo lavoro, questo non tocca a te» [no, per favor, tu ets un professor, cadascú ha de fer el seu treball, això no ho has de fer tu]. Com si un professor no puga agafar una bossa plena de papers i portar-la al contenidor de la brossa. Sense comentaris.
I si no doneu crèdit a les meues paraules, prepareu-vos per al que ve a continuació. La impressora del despatx no té tinta. Vaig comunicar-ho a la Secretaria de Direcció el primer dia i l'administrativa em va dir que li ho diguera al meu responsable acadèmic. Parlar amb el professor Marchetti, de literatura hispanoamericana, és un poc difícil, perquè és un home molt ocupat, i d'ací a poc imagine que encara més, ja que a partir de novembre serà el nou director del departament. Aleshores li vaig escriure un correu electrònic -que sé que els llig, tot i que no els contesta- i li ho vaig comentar. Efectivament, va donar l'ordre a la secretària -quina volta, veritat?- perquè l'encarregara. D'això fa més de quinze dies. A hores d'ara, encara no la tinc. Suposadament havia d'haver arribat fa dos dies. Ara m'han dit que despús-demà. En fi, un mareig increïble per a un simple cartutx de tinta. O no?
Mentrestant, però, si he d'imprimir qualsevol cosa, ho faig al Centre Informàtic, situat a l'altra punta del departament. Concretament, he de baixar a la planta baixa, creuar el pati, agafar l'ascensor, pujar a l'últim pis -un quart, amb la lentitud de l'elevador, de la qual us parlaré després-, travessar una mena de sala d'estudi, pujar unes escales i, quan arribe a la sala Altana, que així es diu, estic per a morir-me, de veritat. I, és clar, si se m'obliden els fulls -que alguna vegada m'ha passat-, he de desfer el camí, agafar-los i tornar-hi. Perquè per a imprimir qualsevol cosa, tant a l'aula d'informàtica com al despatx, el professor ha de posar els fulls. Com ho llegiu. I direu: «però els fulls, te'ls donen en secretaria o en consergeria, no?» Doncs no. Els fulls, suposadament, els he de comprar jo en qualsevol papereria. De moment n'hi havia un paquet a mitges al despatx. I gràcies al meu capo, després de dues telefonades a la consergeria, he aconseguit que me'n donen un paquet més, però sota la signatura i el registre de la data en què l'agafava i com un favor, perquè, segons la bidella, «i professori a contratto non hanno diritto alla carta» [els professors contractats no tenen dret a paper]. Tota aquesta odissea, creieu-me, per a un paquet de fulls. Per l'amor de Déu!
En voleu una altra? Ací va. Per a fer fotocòpies cal una targeta que, lògicament també, el professor ha de comprar al preu d'11 €. Jo he tingut la sort que Giovanni me n'ha donat una, la seua. Encara no l'he provada, vull dir, no sé quantes fotocòpies hi queden. El cas és que, per a fer publicitat de les classes de català, em va dir que fera un cartell gran, de grandària A3, i que el penjara a l'entrada de l'edifici. De A4, ja n'havia fet i penjat un fum. Per a fer aqueixa fotocòpia, la targeta que ell em va donar no servia. Imagineu-vos, per tant, el que vaig haver de lluitar perquè me la feren: parlar amb el conserge, que ni tenia ganes ni tampoc targeta per a fer-la; anar a la biblioteca, demanar-li-ho a Alessandra -un encant de xica-, provar a fer-la en una màquina, després en una altra, comprovar que hi havia paper -el calaix on es col·loca el paper, tancat amb un cadenat-... En fi, una història que, sincerament, em sembla inimaginable en qualsevol universitat espanyola. Una fotocòpia! La meua amiga Sílvia, de Mutxamel, diria en aquest cas: «per a cagar-se i no torcar-se.» Doncs això.
Al despatx vaig trobar unes caixes amb llibres que l'Institut Ramon Llull havia enviat al novembre de l'any passat. Misteriosament, encara romanien tancades. Les vaig obrir i era la Gramàtica del català contemporani de Joan Solà (3 vols.), l'Obra completa de Pompeu Fabra (5 vols.) i el segon tom del Petit atles lingüístic del domini català, de Joan Veny. Calia, per tant, portar-los a la biblioteca perquè els catalogaren. Quant de temps direu que han tardat a inventariar nou llibres? Ni us ho dic. El cas és que els exemplars ja són al meu despatx amb la resta d'obres que formen la biblioteca de llengua i literatura catalanes.

Grande fratello

2010-10-21T12:39:00.000-07:00

El passat 18 d'octubre, a les 21.10 h, va començar -amb un preciós homenatge a un concursant anterior mort en un accident aeri- l'onzena edició del Gran hermano italià, el Grande fratello, un programa que si ja a Espanya és un autèntic xou d'impacte, jo crec que ací ho és encara més. I ara entendreu per què. Però primer he de dir, encara que no ho creureu, que era la primera vegada, en les més de dues setmanes que som a Bolonya, que Óscar i jo engegàvem el televisor i ens disposàvem a veure alguna cosa. No som molt donats a la televisió, però la gal·la inaugural d'un concurs com aquest i a Itàlia, de veritat, no ens la podíem perdre. I, més a més, sense pràcticament pauses per a la publicitat.
Tinc entés que a Espanya va començar, un dia abans, GH 12. Ací van per l'11. Fins i tot en açò estem més avançats que Itàlia! Amb aquesta nova reflexió en veu alta no pretenc, ni de bon tros, fer una anàlisi rigorosa de les diferències entre un format i l'altre. Ni pensar-ho. Però sí que comentaré algunes coses que, simplement, m'han sorprés.
En primer lloc, ací entren al nou habitacle com qui arriba a casa de nit després d'un dur dia de treball i xopat per la pluja. Quando arrivo a casa, ecco, capuccino delicioso... Vull dir, no hi entren amb la pompa amb què ho fan a Guadalix de la Sierra. En absolut. Hi arriben en cotxe, saluden la presentadora i l'escàs públic que hi ha i cap a dins. Rapidet, com ha de ser, sense tant de romanç. Primera gran diferència. Punt per a Itàlia!
Segon, no sé com és enguany la casa espanyola, però la d'ací és una autèntica passada i jo m'atreviria a dir -perquè he vist l'inici de totes les nostres edicions- que és molt més bonica que la millor nostra. Tampoc no em detindré ara a descriure-la, però us assegure que mola molt.
Tercer, els concursants, a mesura que hi van entrant, no se saluden, o si ho fan és d'una manera molt freda. He vist com, lluny de fer-se abraçades bèsties i besades sentides com acostumem a fer nosaltres, els xics donaven la mà a les xiques, però, en canvi, si dos xics ja es coneixien dels càstings, es feien dos petons i tan tranquils. Em va cridar molt l'atenció això. I tampoc no s'acomiaden els rivals quan un rep la notícia que hi entra i l'altre no. Un poc fort, no? Un poquito de educación, por favor. En canvi, sí que vaig observar com es feien vertaderes radiografies, de dalt a baix, els uns als altres. I els comentaris sobre com anaven vestits no tardaven a arribar. Curiós, veritat? No, no, no. Som a Itàlia, el país de la moda, la passarel·la de Milà, el melic del món. Les italianes, i sobretot els italians, antes muertos que sencillos.
I parlant de l'elegància dels concursants. No exagere quan dic que, almenys els xics, són guapíssims i estan boníssims. Si no em creieu, mireu la pàgina web següent i comproveu-ho: www.grandefratello.mediaset.it. Són autèntics models. I, és clar, ací ve la meua crítica: no és versemblant! Perquè és cert que en el nostre Gran hermano, en totes les edicions, sempre es cola algun guapetot, però que tots els tios siguen d'escàndol, estareu d'acord amb mi que no és gens creïble. Són l'estereotip de la bellesa italiana, atenció, tant ells com elles, perquè que jo siga gai no significa que no m'hi fixe o que no puga dir que una xica està bé. Però jo em pregunte: on hi ha una dona entrada en anys com l'entranyable Mirentxu (GH10)? On hi ha una naneta com Almudena (G10)? On hi ha una persona amb una minusvalidesa com Toscano (GH11)? On hi ha exprostitutes, lesbianes, gais, transsexuals, cabrers, militars i exmilitars, mestresses de casa i tantes i tants personatges que han passat per les diverses, pesades i repetitives edicions d'aquest incansable programa? On hi ha...
Hi ha, però, un gigoló. Aquest és el concursant més controvertit d'aquest any en el Grande fratello, un xic de 36 anys, Giuliano, que exactament s'ha definit com a «accompagnatore per signore» [acompanyant de senyores]. La polèmica està servida en els mitjans de comunicació d'un país com Itàlia, retrògrad per a aquestes coses -i tantes altres- a més no poder.
Al plató, que es troba al costat de la casa i que és molt més gran i també molt més modern que el nostre -el terra, per exemple, és una grandíssima pantalla on es veu la casa en directe- hi ha la conductora de tot aquest embull. És Alessia, una xica jove, rossa, alta i, com no podia ser d'altra manera, guapa, a l'estil de Paula Vázquez o d'Anne Igartiburu. Res a veure amb la nostra arrugada Mercedes Milà, irònica i parcial com ella sola, però des del meu punt de vista, una de les millors periodistes televisives de tots els temps. Vegeu, si no, un capítol qualsevol de Diario de. Fantàstica, professional, combativa, perseguidora d'injustícies i maldats, guerrera, insistent, tenaç...
Nando, Norma, Davide, Pietro, Rosa, Francesca, Giuliano, Clivio, Margherita, Angelica, Andrea, Guendalina, David, Ferdinando, Sheila i Cristina. Aquests són els noms dels primers setze concursants que voluntàriament han decidit entrar en una casa per conviure fins que l'audiència -sempre sàvia- decidisca qui s'emporta els 250.00 € de premi. Mentrestant s'hauran de sotmetre, cada setmana al plató, als comentaris d'un col·laborador efeminat de llengua viperina que els jutjarà per tot allò que faran i que no faran. Comentarista que ja en la primera gal·la va dir «il Grande fratello se conferma come lo specchio della società» [el Grande fratello es confirma com l'espill de la societat]. En un principi vaig dir: tururú! Però ara, pensant-ho bé, crec que té raó: aquest xou all'italiana no és més que un reflex de la societat, societat de moltes aparences i de poca humilitat, societat hipòcrita que algú, molt encertadament, ha definit com l'escuma del caputxino, el petit aparador d'uns grans magatzems.
No vull, en qualsevol cas, quedar-me amb aquest sabor amarg de boca. Per això us diré que almenys veure el Grande fratello l'altra nit va ser un exercici lingüístic de més de tres hores. Millor que una classe, i ho diu un ensenyant de llengua. Hi haurà qui dirà: «però quin exercici lingüístic, un programa coent, ordinari i barroer com aquest!» Potser! Però, en el nostre cas, ens va servir per a aprendre italià, que és, al cap i a la fi, allò que hem vingut a fer ací. O no? Ergo, dilluns que ve, més i millor!

In memoriam

2010-10-17T15:48:00.000-07:00

El passat 16 d'octubre va morir a València, als 87 anys d'edat, M. Carmen Cuesta. Probablement no coneixeu aquest nom, però si us dic que era una de les supervivents de les «tretze roses», de segur que més d'un i d'una ja sabeu per on van els tirs. Companya de les tretze xiques i xiquetes que van ser assassinades la matinada del 5 d'agost de 1939 a les portes de l'actual cementeri madrileny de l'Almudena per pertànyer a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), la Peque, com la coneixien per ser la menor de totes elles, va ser condemnada a dotze anys de presó i al desterrament a 350 km de la capital una vegada que va aconseguir la llibertat. És, certament, el drama tràgic de tota una família. La seua germana, Angelita, també va ser detinguda, tot i que la van deixar lliure per no pertànyer a les JSU. En canvi, el germà sí que va ser empresonat; i el pare, afusellat juntament amb dèsset homes més.
La història d'aquestes joves, per a mi autèntiques heroïnes, va ser novel·lada en el trepidant llibre de l'escriptor i periodista Carlos Fonseca, Trece rosas rojas (Madrid, Temas de Hoy, 2005), que us recomane que llegiu. Història -jo diria que llegenda- que l'any 2007 el director Emilio Martínez-Lázaro va portar a la gran pantalla sota el títol de Las trece rosas, amb un èxit de taquilla més que merescut.
No mentisc quan dic que aquesta pel·lícula és, des que la vaig veure al cinema una vesprada de diumenge la tardor de fa ja tres anys, la meua favorita. Com quasi tots els assistents, vaig plorar, sí, moltíssim, de ràbia i d'impotència, perquè l'assassinat d'aquestes adolescents va ser, des del meu punt de vista, una injustícia majúscula que quedarà ja per sempre en els annals de la trista i obscura història de l'Espanya franquista. I m'agrada tant aquest film que una setmana abans que morira la protagonista d'aquest petit homenatge el vaig tornar a veure, a Bolonya, amb el meu xic. De nou les llàgrimes recorregueren les meues galtes. Inevitable.
No sóc ni un gran cinèfil ni un crític solvent de l'anomenat seté art. Fa igual. Puc dir, com un simple espectador més, que estem davant d'un drama històric brillant, excel·lent: el relat d'uns fets lamentables interpretats de manera magistral per unes grans actrius -entre les quals hi ha Pilar López de Ayala, Verónica Sánchez, Goya Toledo i Luisa Martín- i dirigit, com no podia ser d'altra manera, per un gran cineasta.
Amb la notícia de la mort d'aquesta senyora, rememore de nou el sentiment que m'envaeix sempre que recorde aquest trist episodi de la nostra història recent. Perquè tretze donetes condemnades a mort per defendre la llibertat em sembla una acció aberrant, indigna i menyspreable que no pot tornar a repetir-se mai més, la memòria d'aquestes lluitadores mai serà oblidada ni esborrada de les pàgines que, precisament, escrivim els humans amb els nostres desafortunats actes. Descanse en pau.

L'homosexualitat més enllà de les nostres fronteres

2010-10-17T07:28:00.000-07:00

M'acabe de traslladar, per motius de treball, a l'estranger. De moment, no diré el nom del país, així juguem a veure qui l'encerta primer.
És obvi que ací hi ha gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals, com en qualsevol altre racó del món. Però, aparentment, no hi són, o millor dit, no existeixen, almenys públicament. Ho dic perquè és difícil trobar pel carrer dos xics o dues xiques de la mà. És difícil, però no impossible. Jo n'he vist. Tampoc no sé si eren parella o era un gest d'amistat, ja que ací dues amigues poden agafar-se del braç, de la mateixa que dos amics se saluden amb dues besades.
A la ciutat no hi ha símbols evidents relacionats amb la comunitat LGTBI, tret de sospitoses pintades multicolors en els rastells de les voreres i les clavegueres de pràcticament tots els carrers, places i parcs. Per exemple, no és fàcil trobar-hi una bandera amb els colors de l'arc de sant Martí. N'hi ha, però amb la paraula PACE, raó per la qual es confon amb la del moviment pacifista. I és clar, bars, restaurants, discoteques, llibreries, perruqueries, sex-shops, agències de viatge, si no exclusivament per al públic homosexual, sí gayfriendly... impensable. Imagine que n'hi deuen haver, però jo, durant aquestes dues primeres setmanes, no n'he vist cap. Em fa l'efecte que aquests negocis estan ben amagats. D'esglésies, en canvi, n'hi ha un fum. Per a mi que sóc ateu practicant, massa i tot.
Una de les primeres coses que he fet, només arribar-hi, ha sigut contactar amb l'associació gai i lèsbica de la ciutat. Us sorprendrà saber que es tracta de la més important xarxa nacional de grups i cercles gais i lèsbics, amb vora dos-cents mil socis i sòcies, i que la seu es troba, precisament, ací. L'he visitada i el despatx és tan petit i tan estret que pràcticament no hi cabíem el xic que ens va atendre, el meu nóvio i jo, o siga que imagineu com era l'espai de reduït. Hi insistisc: la seu central de la principal associació LGTBI d'un país de seixanta milions d'habitants. Es troba en un edifici preciós, molt bonic, antic, que ha cedit l'ajuntament -tradicionalment comunista- al moviment gai. També hi ha les dependències d'un altre col·lectiu del gremi, el segon en importància, que organitza activitats -no diria que clandestines, però quasi- i, a la part de baix, una sala multiús enorme que fa de discoteca, lloc de reunió, punt de trobada, etc.
Sóc en una ciutat i en un país on cal tenir el carnet de gai, lesbiana o transsexual per a poder entrar als pocs llocs que hi ha per a nosaltres. Així, com ho llegiu. Preu: 15 euros a l'any. Sense aquesta targeta et barren el pas als escassos bars, discoteques o saunes que hi ha. Jo hi he vingut a viure amb el meu xic i no som gens aficionats a eixir ni de nit ni per l'ambient, però si algun dia volguérem fer-ho, no podríem perquè no tenim la credencial que certifica que perdem més oli que un cresol. Sincerament, em sembla fortíssim que calga una mena d'identificació per a entrar a un pub, i que si no la tens, no t'hi deixen passar. L'excusa: més seguretat i més finançament per a la causa gai. Ho sent però no hi estic d'acord, perquè ho veig com una mena de registre de marietes, camioneres i rarets, i això em porta a la memòria temps indesitjats del nostre país.
És, sens dubte, el país de la doble moral. Fa poc vaig veure en un autobús de línia una campanya del Ministeri d'Igualtat que deia: “Homosexual, heterosexual, no importa. En la vida hi ha certes diferències que no poden comptar. Rebutja l'homofòbia.” Recordem que aquest és un dels països del món amb les xifres d'actes homòfobs més elevades. I és clar, aquesta publicitat, que em sembla estupenda, la promou el ministeri d'un govern que no avança legislativament en polítiques socials no solament per a la comunitat LGTBI, sinó per a la població en general. Perquè no és que ací dos xics o dues xiques no puguen casar-se, que serà difícil -no crec que ho veja, això; tant de bo!-, sinó que tampoc existeix la possibilitat que un xic i una xica s'inscriguen com a parella de fet, o que una xica, fadrina i sense parella, s'insemine, per posar-ne tan sols dos exemples.
I per tal de no continuar malparlant del lloc on, voluntàriament -això sí-, he decidit passar els pròxims mesos -i ben probablement anys- de la meua vida, desvetlaré ja el nom del lloc en el qual em trobe, tot i que crec que ja el sabeu. Abans, però, he de de dir que encara que ho semble, no sóc a l'Iran, on podria estar exercint la tasca docent atés que hi ha una plaça de professor de català a la Universitat de Teheran i on, per cert, l'homosexualitat és castigada amb la mort en la forca. Tampoc no sóc a Mauritània, l'Aràbia Saudita, Sudan o el Iemen, ni en cap dels setanta-sis països on encara avui dia sentir atracció per persones del mateix sexe és, senzillament, il·legal. Sóc a Bolonya, coneguda pel polèmic pla de reforma universitària, també per la seua salsa -que ací anomenen al ragù-, en un país tan mediterrani i democràtic, tan suposadament avançat i modern com és Itàlia, bressol de l'art i de la bona pasta -per cert, els penne all'arrabbiata estan boníssims, de veritat. La bella Italia és, per als autòctons no heterosexuals, un país molt poc civilitzat, retardat, ancorat en el temps, immòbil, retrògrad. La raó, de tots ben sabuda, me l'explicà molt gràficament un xic del grup Liberamente: “voi spagnoli non avete il Papa a casa vostra quanto noi, neanche il papi Silvio.” S'entén, veritat?
Té raó. Ni tenim Benet XVI ni tenim Berlusconi. Tenim, això sí, un país que, mentalment, ha avançat moltíssim en els últims trenta-cinc anys. Me n'adone quan, com en aquest cas, visc a 1.300 km de casa en línia recta. Per fortuna, Espanya és un país obert, cada dia més, i des del punt de vista legislatiu, capdavanter. És un punt de referència important, un model que cal seguir, l'enveja de molts col·lectius homosexuals arreu del món. Sense anar més lluny, per als italians som el paradís. Quan dic d'on sóc, els ulls els fan pampallugues.
Però això no significa que la lluita haja acabat a casa nostra. No. En absolut. Hem de continuar treballant perquè encara hi ha moltes coses a fer, moltíssimes. En realitat, no hem fet més que començar. I no solament hem de reivindicar els nostres drets, sinó que, com a col·lectiu, ens enforteix ajudar uns altres països en una situació ben diferent -llegiu pitjor- de la nostra. Donar-los suport és, a parer meu, guanyar en benestar social des d'un punt de vista de conjunt. Perquè vivim en un món global, els èxits en la qüestió que ens ocupa són els èxits de totes i tots. Compartim-los!
Espanya i Itàlia. Itàlia i Espanya. Dos pobles germans -quasi bessons-, dues llengües tan semblants, dues cultures ben similars. Pareguts però també molt desiguals. Vet ací una diferència significativa. Confie que el país veí -i amic- avance en la direcció correcta i seguisca el camí encetat per nosaltres. Pel seu bé, pel bé de tothom. Com he dit adés, és difícil, però no impossible. Faena, n'hi ha. Speriamo bene. Piano piano...

De Bolonya estant: primeres impressions

2010-10-09T16:02:00.000-07:00

Escric aquestes línies des de la dinàmica, universitària i cosmopolita Bolonya (i no Polònia, on em situava la chacha Carmen) per contar-vos les primeres impressions durant els primers dies en aquest racó del nord-est d’Itàlia.
Quant al viatge en avió des de la nostrada Alacant, res destacable. O sí, els plors i els crits d’un xiquet —que seia tres files avant— durant bona part del trajecte. No callava de cap de les maneres i el passatge no feia més que mirar cap arrere —a Óscar li ha pegat ara per seure sempre en l’última fila—, com dient: “no callarà?” Com que aquests de Racanair són irlandesos i ho diuen tot en anglés de manera ràpida i inintel·ligible, em fa l’efecte que el pilot va arribar a dir, quan devíem sobrevolar Sardenya: “per favor, algú pot fer que calle eixa criatura?” Quin viatge ens donà el nen! Tret d’això, i d’alguna turbulència, la resta va anar molt bé.
En arribar a l’aeroport Guglielmo Marconi —el pare de la ràdio i de les telecomunicacions sense fil, nascut a la ciutat l’any 1834—, vam esperar uns minutets que isqueren les maletes i tot seguit vam agafar l’autobús BLQ que porta a l’estació de tren. Ens en vam baixar una parada abans, en la concorreguda i cèntrica via dell’Independenza, per anar a fer dues importants gestions a la Universitat de Bolonya: l’aclariment d’uns dubtes de caire econòmic i la firma del contracte. Oficialment, ja sóc professor contractat (i no lector, com no fa més que repetir-me el professor Marchetti) de llengua i literatura catalanes de la universitat més antiga no sols d’Itàlia, sinó de tot Occident, l’Alma Mater Studiorum, fundada el 1088, en la qual va estudiar teologia, en el segle XIV, Anselm Turmeda, exponent de les lletres catalanes medievals, i de la qual és catedràtic de semiòtica, des de 1971, el cèlebre Umberto Eco.
Després vam anar a casa a deixar les maletes. Arrossegar 30 kg pels empedrats carrers del centre històric bolonyés, amb el caos dels cotxes, els autobusos, les motos i les bicicletes creuant-se pertot arreu, sincerament, és tota una aventura. Quan hi aplegàrem se n’anava Deborah, la propietària, a recollir el xiquet a escola. Ens obrí la porta de casa i ens deixà perquè feia tard. El meu xic col·locà les coses en els armaris; jo, en canvi, descansí una miqueta en el llit; més tard anàrem al supermercat que hi ha al costat de casa, Coop, a fer una primera compra i preparàrem el dinar. En acabant, seguint el costum espanyol, férem una becadeta. Estàvem, com es diu en italià, stanchi morti. A les 17 h el soroll del timbre ens despertà. Era el llanterner, que venia a enllestir la instal·lació de la llavadora. En un quart d’hora havia acabat. Aleshores ens n’anàrem a la facultat a veure el meu despatx. Els bidells, que són d’allò més amables, em facilitaren la clau i m’acompanyaren pel laberíntic edifici, en els orígens convent de monges. És tal com l’havia imaginat: vell, antic, desordenat, polsós, caòtic, ple de llibres i papers i amb un ordinador que sembla del segle passat. A les 18.30 h sonà un avís que anunciava el tancament de l’edifici. Ràpidament vaig eixir-ne, no fóra que m’hi deixaren tancat tot el cap de setmana.
Óscar m’esperava fora. Era poqueta nit i nosaltres, cansats, no volíem més que tornar a casa i descansar. De camí, vaig telefonar a la mare perquè sabera que el viatge i l’arribada havia anat bé. Parlàrem amb ella una estona i s’alegrà moltíssim de sentir-nos contents.
Dissabte va ser un dia de relax. Ens vam alçar tard i vam anar a fer esport al parc que hi ha al costat de casa, la Montagnola. Jo vaig caminar a pressa i Óscar corregué. Després, ens dutxàrem, dinàrem i férem una migdiada. A la vesprada, vam fer un passeig pel centre i poc més. Estàvem encara cansats!
Diumenge, quan em vaig alçar, el meu xic em tenia preparat el desdejuni: penne all'arrabiata! En un principi vaig pensar: “penne per a desdejunar-nos?” I ell em digué: “¡por supuesto! Estamos en Italia, cuna de la buena pasta, y todavía no has comido desde que llegamos el viernes.” Així que no m'ho vaig pensar i m'ho mengí tot. Uuuummmmmhhhhhh! Quin desdejuni més bo! I, a més a més, em va dir que en dinaríem i en soparíem més dies. És el que té, viure al país de la pasta...
A la nit vam tindre la nostra primera videoconferència a través d'aquest invent magnífic, útil i gratuït, que es diu Skype. Amb qui? Ni més ni menys que amb la regidora de Festes Múltiples del poble, l'amiga i confident Delia. Quina alegria, parlar i veure al mateix temps, a 1.300 km de distància, una persona tan important per a mi, i ara ja també per a Óscar. És extraordinari, això de l'Skype. Per favor, qui no el tinga, que se l'instal·le en un moment i així podem xarrar, per 0 euros, a tothora. A hores d'ara ja ho hem fet, en aquest ordre, amb els pares i la germana d'Óscar a Collado Villalba (Madrid); Raquel, Sara, Bea, Xavi i Marc a Sant Vicent del Raspeig (Alacant); Sara, la germana del meu xic, a Oviedo (Astúries) i Manolo i Delia a Alacant.
Aquest va ser, a grans trets, el nostre primer cap de setmana a Bolonya. La resta de la setmana s'ha caracteritzat pel mareig absolut de l'administració italiana a l'hora d'aconseguir un document europeu perquè Óscar puga continuar percebent, durant tres mesos més, el subsidi per desocupació. A hores d'ara, podem dir que no el tenim i, sincerament, dubtem que l'aconseguim, però nosaltres continuarem lluitant perquè aquest país es modernitze, avance i pose en funcionament un protocol que a Espanya s'usa ja des del mes de maig.
No he començat encara les classes perquè dilluns era festiu a la ciutat (sant Petroni, un dels patrons) i, dimarts, hi havia assemblea de professors i investigadors. Arribe a Itàlia en un moment de protestes i mobilitzacions en l'àmbit universitari per la coneguda llei Gelmini (cognom de la ministra d'Educació italiana). No tinc clar què passa, però sembla que es presenta un curs acadèmic mogut, calent, en l'educació superior. Si damunt que tinc poques hores de classe, les suspenen, bona nit cresol!
També hem anat a la recerca de cursos d'italià gratuïts per a Óscar. I n'hem trobat un cabàs. I com que són debades, he decidit que jo també hi assistiré. Lògicament, a un nivell més avançat. Així, tenim, de moment, tres cursos a la setmana. Són cursos d'italià per a immigrants o estrangers (de països molt més exòtics que Espanya, com ara Nigèria, Turquia, Pakistan, el Japó, etc.) que organitzen associacions relacionades amb esglésies o ONG i en els quals el professorat són persones jubilades o estudiants que, de manera desinteressada, dediquen un temps a l'ensenyament de la seua llengua. Com se sol dir, a cavall regalat no li mires el dentat.
En realitat, són moltes les anècdotes, les històries, les coses que podria contar-vos d'aquesta primera setmana a terres bolonyeses/italianes. Moltíssimes. Resumir-les és difícil. No deixa de ser un contrast cultural significatiu. Ja sé que és Itàlia, país mediterrani, avançat, democràtic i amb una llengua romànica molt pareguda a les nostres... Ja ho sé. Però jo m'atreviria a dir ja, només amb deu dies ací, que és el país de la doble moral. I ara us explicaré per què. Abans-d'ahir vaig veure en un autobús de línia una campanya del Ministeri d'Igualtat que deia: “Omossessuale, eterosessuale, non importa. Nella vita certe differenze non possono contare. Rifiuta l'omofobia.” Recordem que Itàlia és el país europeu amb les taxes més elevades d'actes homòfobs. I és clar, aquesta publicitat, que em sembla estupenda, la promou un ministeri d'un govern, el del senyor Berlusconi, que no avança, legislativament, en polítiques socials no solament per a la comunitat LGTB, sinó per a la població en general. Perquè a Itàlia no és que dos xics o dues xiques no es puguen casar, sinó que tampoc existeix la possibilitat que un xic i una xica esdevinguen parella de fet, o que una xica, fadrina i sense parella, s'insemine, per posar-ne tan sols dos exemples. I com diuen alguns autòctons, e tutto così.
Però no vull fer-me mala sang per això. Sóc conscient que sóc a Itàlia i sóc conscient també que sóc un privilegiat, un afortunat, per poder viure aquesta aventura. M'encanta la llengua, m'encanta la gastronomia, m'encanta la història de l'art, m'encanta el caràcter de la gent, m'encanta la bellesa de les ciutats italianes, m'encanta...
Encara recorde quan fa justament cinc anys, a començament d'octubre del 2005, el primer dia de classe d'italià a l'Escola Oficial d'Idiomes, el professor ens preguntà, un per un, per què volíem aprendre la llengua italiana. Quan arribà el meu torn vaig dir: “perquè en un futur m'agradaria anar a treballar a Itàlia com a professor de català.” Eixe futur no era tan llunyà com semblava. Cinc anys després sóc a Bolonya, a la regió de l'Emilia-Romagna, com a docent de llengua i literatura catalanes ni més ni menys que en la universitat més antiga d'Occident. Aquell somni, simplement, s'ha fet realitat. Ara toca gaudir al màxim d'aquesta experiència, sens dubte única i irrepetible, al costat, com no, d'un xic, el meu xic, per descomptat que també únic i irrepetible. Gràcies, Óscar, pel teu suport i la teua paciència durant aquests últims mesos. Amore, ti voglio bene.

Com un embaràs

2010-09-28T13:55:00.000-07:00

Seré molt breu i molt directe, perquè a aquestes hores de la nit, després de l'intensíssim dia de gestions, amb llargues cues, a la delegació d'Hisenda a Alacant i en la caixa d'estalvis del campus, de l'emocionat i sentit comiat de la meua companya i amiga Rosa, del necessari massatge en el fisioterapeuta Ángel a l'Altet, del dinarot amb el company Jordi Davó en Els bessons, al Campello, de telefonades d'última hora a Vodafone, d'ajudar el meu xic a netejar i deixar ben tancada la seua casa, de la visita a Rubén i Vanesa i de moltes altres coses més, després de tot això, deia, estic a punt d'anar-me'n al llit no cansat, sinó esgotat, que no és el mateix.
Demà dimecres, d'ací a una hora, és 29 de setembre. Moltes i molts recordareu aquesta data com la de la primera vaga general en els set anys de govern de Zapatero. Per a mi, en canvi, serà un dia molt especial, perquè Óscar i jo farem nou mesos que eixim junts. Com un embaràs: nou mesos! Mare meua, com passa el temps! Sembla que va ser ahir quan ens vam conéixer, a sa casa del Campello. Era un 16 de desembre, tot i que nosaltres hem decidit fixar aquest dia, el 29, l'endemà dels sants innocents, dos dies abans que acabara l'any, com a data d'inici de la nostra relació, del nostre amor. Aquell dia, que per a mi també és molt significatiu perquè celebre el meu gai aniversari (la data en què vaig decidir eixir de l'armari per sempre), vam adonar-nos que allò era molt més que amistat, molt més que tres o quatre claus que ja havíem fotut, allò era atracció, estima, sensibilitat, complicitat, empatia, amor...
Demà, doncs, 29 de setembre eixirem de comptes. A partir d'ara, en qualsevol moment pot nàixer la nostra filla, a la qual hem decidit dir-li Bolonya. Naixerà, amb tota probabilitat, divendres, 1 d'octubre, a les 8.00 h, a l'aeroport d'Alacant (per fotre els il·licitans, més que res!). I naixerà a l'interior d'un avió de la companyia Ryanair (per a molts, Racanair) amb destinació Itàlia, on passarem, si tot va bé, els pròxim nou mesos (un altre embaràs!), com a mínim. Perquè, si tot va bé, ens hi estarem una temporadeta, no sabem quant, però fins que perfeccione jo, i aprenga ell, bé l'italià, lingua romanza, bellissima, che studio da cinque anni e che mi piace veramente così tanto.
Així, doncs, com que sé que ens estimeu, que ens aprecieu, imagine que voldreu venir a conéixer la nostra criatura prompte, no? De moment, les primeres que han confirmat visita són un grup de nou amigues (el número nou, eh?), guapíssimes totes, que hi vindran el primer cap de setmana de novembre, del 5 al 7, elles soles, sense marits, nóvios, fills ni filles. Elles són Delia, M. José, M. Carmen, Raquel, Mayka, Silvia, Nuria, Sonia i Bea. Benvingudes, xiques. Comprovareu el tòpic de la bellesa dels italians. Jo ja ho vaig fer el cap de setmana que hi vam anar a la cerca d'allotjament: estan més bons que la mortadel·la bolonyesa o els espagueti al ragù, hahahahaha.
I és que és parlar dels xics italians i em desconcentre. Tornem al tema en qüestió. Que demà Óscar i jo celebrarem l'amor que ens professem l'un per l'altre. Els qui ens coneixeu sabeu, i veieu, que estem molt enamorats. Jo, de tota manera, vull fer-ho públic: estic completament enamorat d'aquest madrileny simpàtic i xarrador, valent i extravertit, bona persona i guapo que em cuida, com em diu molta gent, ni més ni menys com em meresc. Estem molt bé junts, ens entenem, ens respectem, som feliços i tenim il·lusió per començar aquesta nova etapa. Confiem que ens vaja tot bé i qui sap si, quan tornarem per ací, hi haurà boda o no. A Itàlia, per descomptat que no.
Nou mesos, com un embaràs. I parlant d'embaràs, de moment la natura, i la ciència, no ens permet tindre fills de manera natural. Sempre tindrem el recurs de l'adopció, que no descartem en absolut. Però mentre arriba eixe moment, intentem embarassar-nos de la manera tradicional, la de tota la vida, la més econòmica i la que dóna més plaer. És qüestió de posar-s'hi. I, en tot cas, sempre tindrem l'esperança que la ginecologia avance i l'amiga Silvia Montoya puga fecundar a un dels dos. Millor a mi, que ja tinc la panxa feta. El meu esforç m'ha costat, no cregueu. Hala, bona nit, salut i força al canut! Nosaltres, per si de cas, ho intentarem ara una altra vegada!

"No soy gay, papá, soy tu hijo"

2010-09-14T15:01:00.000-07:00

Amb aquestes colpidores i dures paraules acaba el vídeo que ens va recomanar veure l'amiguíssima Delia. Es tracta d'un adolescent d'uns vora dèsset anys que grava un missatge dirigit a son pare en què li revela l'orientació sexual. L'enregistrament, de quasi quatre minuts, no té desperdici i us recomane que el vegeu. L'enllaç és el següent: http://www.youtube.com/watch?v=G3CG8yi4Ltc. A continuació en comentaré aspectes que m'han cridat l'atenció o que em suggereixen reflexions que espere que us semblen interessants.
Encara que el jove no hi esmenta la paraula, es defineix com a pansexual. Us preguntareu què és això. Ho explica ell mateix al començament de la gravació: “papá, no soy gay, tampoco bisexual; soy una persona que se enamora de las personas, no de su sexo ni de lo que tengan en su entrepierna.” En efecte, la pansexualitat o omnisexualitat és una orientació sexual humana caracteritzada per l'atracció estètica, romàntica o sexual per persones independentment del sexe o gènere d'aquestes. Per a les i els pansexuals, el sexe i el gènere són conceptes buits de significat que no tenen importància, atés que poden sentir igualment atracció per homes, dones o, fins i tot, persones intersexuals, transsexuals o intergèneres. He de reconéixer que desconeixia si no l'existència d'aquesta orientació, sí que hi haguera ja una etiqueta per a definir aquesta realitat. I si això és així, hauríem d'afegir una consonant més a la sigla del col·lectiu que representem, LGTBP i no LGTB solament. O no?
El xicon, sabedor del poder d'Internet en la societat mediàtica d'avui dia, penja el vídeo en la coneguda plataforma Youtube. La pregunta és obligada: fins a quin punt allò que busca aquest xic amb aquest impactant enregistrament (per cert, jo crec que preparat i, fins i tot, llegit) no és publicitat? En el moment d'escriure aquestes línies el comptador n'assenyala 156.673 reproduccions. Déu n'hi do! És o no un intent de fer-se conegut? Jo crec que sí.
Des del meu punt de vista, a expenses de saber el rerefons personal d'aquest jovenet i tot reconeixent el valor de moltes de les afirmacions que hi fa, no acabe d'entendre per què no va directament al pare i li ho diu a la cara, mirant-lo als ulls, amb valentia, amb dos collons, ni més ni menys com ho hem fet totes aquelles i tots aquells que, en algun moment, hem decidit ser sincers amb nosaltres mateixos, eixir de l'armari i donar la bona nova als nostres éssers estimats. Jo sé que no és fàcil i que aquest xicon encara és massa jove. Jo sé que costa, que imposa, que depén dels pares. I tant que ho sé. Però trobe que aquestes revelacions importants cal fer-les en persona, a la cara i mostrant tots els nostres sentiments, les nostres emocions, les nostres inquietuds...
Així, almenys, és com ho vaig fer jo. Aquell diumenge 15 d'octubre del 2006, després de dinar i mentre el meu germà anava a l'aeroport per arreplegar ma germana, tan sols amb la presència física de la meua cunyada Carolina, vaig dir a la persona més important de la meua vida, ma mare, que era gai. Va ser improvisat, no tenia cap discurs preparat. Vaig anar de menys a més, de poc a molt, fins que va arribar el moment en què vaig verbalitzar la frase esperada, “me gustan los chicos”. Recorde que vaig plorar molt, d'emoció, i ma mare també, més encara. Va ser preciós, bonic, emotiu, tendre, un moment especial que no oblidaré mai. Mirant-la als ulls, xanglotant, abraçats...
No és que la manera com ho vaig fer jo siga millor de com ho ha fet aquest xic. En absolut. Simplement que el vídeo em sembla un mitjà fred i despersonalitzat per a una notícia tan transcendent com aquesta. Almenys, però, té l'avantatge que podem veure'l tantes vegades com vulguem i, així, analitzar-lo (millor dit, esmicolar-lo) com faig jo ara.
L'adolescent hi fa esment d'un aspecte comú en qualsevol eixida de l'armari: el patiment. “¿Tú sabes cuánto he tenido que sufrir, todos esos insultos que he tenido que sufrir de todas aquellas personas que no me conocen, todo ese odio sin sentido que he tenido que soportar, todas esas miradas que me estaban indicando que estaba haciendo algo mal?” Dites així, són paraules estremidores. Ho són i m'hi sent identificat, perquè, com deia, crec que tots els i les qui som gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i ara també pansexuals hem patit alguna vegada en la vida pel simple fet de ser com som, un sofriment inútil que començà el dia que ens adonàrem que no érem com la majoria dels mortals quant a l'orientació sexual i que, en el meu cas, acabà precisament aquell diumenge d'octubre de fa quasi quatre anys quan m'alliberí i reconeguí que era gai davant ma mare, dona valenta i lluitadora encara que no ho semble.
Estic completament d'acord amb les paraules del xicon sobre la difícil situació de l'homosexualitat en altres parts del món. “Realmente estoy en contra de muchísimos países que aún piensan que amar al mismo sexo es un delito, incluso se puede castigar con la muerte.” De tots és sabut que hi ha vuit països al món on l'homosexual està condemnat a morir. Un d'aquests països és l'Iran, on pengen els gais dels arbres amb una corda al coll. El mateix país que soluciona els casos d'adulteri femení amb la lapidació. Aquest estiu vaig tenir l'oportunitat de conéixer, en unes Jornades internacionals de professors de català a Girona, el docent que ensenya la nostra llengua a Teheran. Sincerament, no vaig voler que m'explicara, de primera mà, com s'hi viu l'homosexualitat per no deprimir-me més. Per cert, records, coratjós Ferran! Això sí que és ser ambaixador de la llengua catalana a l'exterior, i no jo que me'n vaig a Bolonya i hi tinc un vol directe amb Ryanair.
“No soy gay, papá, no soy nada que lleva una etiqueta, soy tu hijo, y si a esto lo llamas enfermedad, no me culpes por ello.” Un altre aspecte molt recurrent, considerar l'homosexualitat una malaltia. Com que sobre això ja he escrit suficientment arran de les brillants declaracions del bisbe Palmero (“Els coneixements cientificomèdics del bisbe Palmero”) o de la senyora Tomás (“Profesora enferma”), no m'hi estendré més. Solament vull dir que tinc tan clar com que sóc viu i que algun dia hauré de morir que, primer, ni sóc ni estic malalt i, segon, que em sembla menyspreable que encara avui dia hi haja gent que pense així.
I acabe ja amb les paraules finals d'aquest espavilat jove, que em semblen d'allò més suggeridores. “Yo no elegí ser lo que soy, al igual que tú no elegiste ser quién eres; [...] piensa que nací así; amo a las personas, amo lo que llevan dentro, que es lo que realmente importa y lo que tú realmente me has enseñado.” Sens dubte, una autèntica lliçó, exemplar com poques, del fill al pare, un canvi de papers que mostra, al meu entendre, la maduresa del xicon, quin cap més ben moblat que té. Aquest és el missatge que vol transmetre no solament a son pare, sinó a totes les i tots els internautes: cal amar les persones, fa igual si xics a xics, xiques a xiques, xics a xiques... Cadascú és com és, hi ha coses que són com són, i com més prompte les assimilem, les entenguem, les normalitzem, millor. L'homosexualitat, la bisexualitat, la transsexualitat, la pansexualitat en el segle XXI són, senzillament, realitats que cal copsar. Ell, amb aquest pas endavant, per descomptat que ja ho ha fet. Enhorabona, guapo!

Naturisme II

2010-08-28T15:13:00.000-07:00

Com en les pel·lícules i els llibres, segona part. I és que Óskr i jo hem tornat, vint dies després, a Vera (Almeria), a la urbanització naturista en què estiguérem a començament d'agost la mar de bé. Com es diu en castellà: más vale malo conocido que bueno por conocer. Perquè ningú pense que no conec l'equivalent d'aquesta dita en català, ahí va: val més boig conegut que savi per conéixer. Efectivament, ens agradà tant Parque Vera IV i El Playazo (zona naturista) que no ho hem dubtat ni un instant quan hem decidit tornar a passar uns quants dies de plaer i relax, d'autèntiques vacances. L'excusa: que acabe el meu nóvio de recuperar-se de l'amigdalectomia a què va ser sotmés fa deu dies. La realitat: eixa, més gaudir d'un merescut descans abans de començar a treballar el pròxim dia 30.
L'escapada començà després de la visita mèdica a l'Hospital Universitari de Sant Joan d'Alacant. Óskr tenia cita amb l'otorinolaringòloga que l'havia operat, l'atenta i professional Isabel Menaches. Era una simple revisió, una comprovació que tot anava bé. I, efectivament, la metgessa es va sorprendre molt quan el meu xic li va explicar com de bé que duia la recuperació. Va mirar les ferides, va tractar de llevar-li els dos únics punts que li quedaven (però no va poder) i va felicitar-lo per la salut de ferro que té. “Pues nada, Óscar, te doy el alta, ya te puedes olvidar de las amigdalitis”, digué l'especialista. I amb la satisfacció que tot ha anat millor del que pensàvem i esperàvem, vam posar rumb cap a la nostra ja coneguda destinació.
Permeteu-me la reflexió següent. Crec que hi ha una gran diferència entre una platja nudista i una de naturista. La primera és aquella en què la gent va bàsicament a exhibir-se i a tafanejar, aquella en què hi ha una persona ací i, l'altra, a 50 m, aquella en què no tothom es lleva el banyador o el bikini, aquella en què resulta estrany o rar despullar-se per a prendre el sol o banyar-se, aquella en què l'únic moviment que hi ha és de la tovallola a l'aigua i de l'aigua a la tovallola, però la gent no hi passeja... En canvi, un exemple de platja naturista és la que tenim a 300 m de l'apartament en què ens allotgem per segona vegada, El Playazo, on pràcticament tothom arriba ja sense roba o la primera cosa que fa, perquè vertaderament molesta, és llevar-se-la. És un espai on precisament la gent naturalitza el nudisme, és a dir, fa tot allò que faria en una platja tèxtil però sense cap teixit que aprete o impedisca el bronzejat d'una part del cos: banyar-se, prendre el sol, passejar, fer castells d'arena, jugar a raquetes, jugar a voleibol, anar al quiosquet, llegir, escoltar música, fer ioga, parlar, xafardejar, resar, dormir... i moltes coses més, totes amb un denominador comú: s'hi fan en conill i amb naturalitat, i no sorprén que algú les faça despullat perquè tothom va així, de pèl a pèl.
En aquesta platja andalusa Óskr i jo hem observat que hi ha moltes parelles de xics gais.

Que g(u)ai! Però de la mateixa manera com hi ha també moltes parelles heterosexuals, moltes famílies amb xiquetes i xiquets (com Héctor, un nen d'uns 3 anyets que jugava una vesprada amb la seua iaia a l'arena i, en passar pel seu costat, em saludà tendrament amb un ¡hola hombre! que despertà el meu instint paternal més profund), moltes persones soles, molta tercera edat fent els passejos que recomanen els metges, molts grups d'adolescents que es nota que es retroben cada estiu a la vora del Mediterrani... Ja ho vaig dir, amb altres paraules, en l'altra entrada. Guapes i lletges, alts i baixos, grosses i primes, amb les mamelles o el piu més grans o més xicotets, amb dermatitis o sense... tothom hi té cabuda i és el lloc on, almenys per unes hores, els complexos desapareixen per complet i el físic ocupa, creieu-me, un segon plànol, perquè cadascú és com és i perquè anem a la platja a gaudir del sol, de l'aigua i d'un més que necessari descans.
Els qui s'aprofiten de la nostra nuesa són, clarament, els mosquits. Ara entenc la pintada que hi ha en un transformador de llum, just davant de la nostra terrassa. “Vera, la costa de los mosquitos.“ I encara se n'aprofiten més si, com en el nostre cas, en aquesta segona visita se'ns oblida l'Autan. Sort que tenim aparells per tots els endolls que alguna cosa deuen fer, si no... Un d'aquests insectes, oportunista i jo crec que un poc gai, em picà una nit en un testicle, l'esquerre, i això va fer que per un moment semblara que tinguera tres ous. Són, simplement, les conseqüències d'anar tot el dia en pèl, però les assumim. Perquè, malgrat tot, val la pena viure uns quants dies a l'any en porreta.
I és que passejar a la vora de la mar, per una platja d'arena, amb l'aigua neta i a una temperatura ideal, i a més a més, en pilotes, envoltat de centenars de persones també en conill, en ple mes d'agost però sense massificacions, i a tans sols dues hores de casa, sincerament, no té preu. I arribar de la platja, a poqueta nit, fresquets, i banyar-nos en la piscina de la urbanització, xulíssima, en forma de vuit, il·luminada i amb l'aigua, aquesta sí, calenteta, la veritat, tampoc no té preu. Com en l'anunci de televisió, per a la resta de coses, Mastercard.
Definitivament, ens encanta el descobriment que hem fet aquest estiu a través del meu company de treball Faust i el seu marit José, els quals, quan han sabut que ja érem de nou ací, ens han batejat com a Veraaddictes. Les urbanitzacions naturistes de les platges de Vera, i en concret Parque Vera IV, són un paradís, un paradís de tranquil·litat, pau, sol, platja, piscina, bons i sans menjars, becadetes, passejos, passions i plaers varis i moltes coses més, tot en l'estat més natural que existeix, sense roba, tal com vam venir al món i com ens n'anirem algun dia, no sabem quan. Perquè el naturisme forma ja part de la nostra filosofia de vida, estem devanits amb aquest raconet del món. Si alguna vegada ens perdem, ja sabeu on podreu trobar-nos. Això sí, haureu de venir a buscar-nos en cuiros, com diem a l'Alacantí.

La boda de l'any

2010-08-27T02:03:00.000-07:00

El dia 21 d'agost, dissabte, a les 19.15 h de la vesprada, a la sala blava de l'Ajuntament d'Alacant es van casar els amics Zaida i José Luis.

Conec José Luis des de setembre del 2005 en què començàrem a estudiar italià a l'Escola Oficial d'Idiomes d'Alacant. Puc dir que vam seure junts aquell primer dia de classe i, des d'aleshores, no hem tornat a separar-nos ni un dia a l'aula. Ho farem per primera vegada enguany, quan ell comencarà l'últim curs, Avançat 2, i jo no hi seré. Seré, però, a Bolonya (Itàlia), en contacte directe amb la llengua, i tota una cultura, que tant ens agrada i que ens ha unit com a bons amics per sempre.

A Zaida la vaig conéixer després, no recorde exactament quan. Com a fisioterapeuta, m'ha tractat diverses vegades dels meus mals musculars i he de dir que és una gran professional. Em queda molt per descobrir d'aquesta gran persona, però el poc contacte que hi he tingut és suficient per a dir que és una xica meravellosa, tendra, atenta, amable, simpàtica, cordial... És, sens dubte, la dona dels somnis de qualsevol home o lesbiana. Eixe home, però, té un nom, i és José Luis, qui des de fa tres anys i mig és el més feliç del món al costat d'una dona tan especial com és aquesta guapíssima i polifacètica alacantina.

La boda, sincerament, va ser tot un èxit, des del principi fins al final. Els nóvios, radiants i espectaculars, van arribar puntuals a la cita. Primer ell, com mana la tradició; després, Zaida, de blanc i elegant com ella sola. El lloc del casament, el millor a Alacant per a una boda civil, la casa consistorial, la casa de tots. La cerimònia, breu i concisa, com toca, i alhora emotiva i divertida amb les lectures d'uns amics del nóvio i del germà de la nóvia, per cert, bomber i fisioterapeuta, ni més ni menys. La facilitació de dos autobusos per part dels contraents per a anar al convit, a Elx, tot un detall. El restaurant, bonic i acollidor. El sopar, exquisit i abundant. La marxa, sana i organitzada, amb cançons personalitzades; la dedicada als companys d'italià, Tu vu' fa' l'americano, de Renato Carosone, xulíssima i de moda ara, em recorda inevitablement la manifestació de l'Orgull Gai de Madrid d'aquest any. En definitiva, una boda perfectament preparada que, com no podia ser d'altra manera, va anar no bé, sinó rebé.

Sens dubte, la boda de l'any. No solament perquè ha sigut l'única a la qual he anat i aniré aquest 2010, sinó fonamentalment per la qualitat humana d'aquests dos enamorats que han decidit donar-se el sí vull envoltats de familiars, amics, veïns, companys i coneguts. Vull felicitar públicament els ja marit i muller per l'important pas que han fet d'unir les vides en forma de matrimoni. És la prova de l'amor que professa l'un per l'altra, ella per ell. Us desitge que sigueu molt feliços, tan feliços com fins ara, o més. No tinc cap dubte que ho sereu i que us ho mereixeu. Com a bons mestres que sou, el dia de la vostra boda ens vau donar una autèntica lliçó, una lliçó d'amor, de respecte, d'estima, d'amistat...

Va ser un plaer per a mi, i estic convençut que per a tots els assistents al casament també, haver compartit amb vosaltres un dels dies més bonics de les vostres vides. De cor, gràcies! I ara cridaré ben fort i en veu alta: viva gli sposi!

Nueve

2010-08-19T08:14:00.000-07:00

Tener pareja conlleva muchas cosas, muchísimas, y en mi caso todas nuevas. Intuía de que era así. Os aseguro que descubrirlas poco a poco es, cuanto menos, emocionante. Y os pondré un ejemplo. Conocer a Óskr me ha reportado, ni más ni menos, que un suegro y una suegra, cinco cuñadas, tres cuñados y, el parentesco más numeroso, ocho sobrin@s más, a parte de mi Carlota, mi tesoro. Porque si Mónica, Álvaro, Carlos y Javier (gemelos), Rocío, Lucía, Sara y, de camino, Sonsoles son l@s sobrin@s de Óskr, ahora son también los míos. Y así los siento, como auténticos sobrinos. Oficialmente, políticos; sentimentalmente, mis sobrinos. Nueve en total, ni más ni menos, cuando hace a penas dos años no tenía ni uno.
Y como todo tío que se precia de sus seres queridos, no puedo evitar hablaros un poco de cada uno de ellas —mayoría femenina, ¡cómo no!— y de ellos.
Mónica es la mayor. Con 16 años, está metida de lleno en la adolescencia, etapa complicada de la vida por la que obligatoriamente hemos pasado todas y todos, a caballo entre la infancia y la madurez. Creo que está experimentando, en estos momentos, su primer amor. Físicamente, es idéntica a su madre. Morena, alta, guapetona, es ya toda una mujer. Callada, educada y prudente, habla cuando toca y escucha en todo momento. Llama la atención la complicidad absoluta con su tío —y padrino— Óskr. Parece lista y espabilada. No me cabe duda de que lo es. Llegará lejos, mi sobrina la mayor. Y si no, tiempo al tiempo.
Álvaro, o Alvarete como lo llama Óskr, es un jovenzuelo tímido de 13 años recién cumplidos, cariñoso y muy familiar, próximo, que quiere con locura a su tío, al que no ve con la frecuencia con la que le gustaría. Portero en el equipo Balonmano Carabanchel, es también el cancerbero de la selección madrileña en la categoría infantil. De look desenfadado e informal, se nota que su físico ha experimentado un gran cambio recientemente. La voz, sin embargo, todavía aniñada, nos recuerda que no es más que eso, un niño grande. Guapo como su tío Óskr, Álvaro será, de aquí a unos años, el adolescente sensible, atractivo y ligón que todas y todos quieren. Y si ésta es su belleza exterior, para qué hablar de la interior. Porque Alvarete es, sin duda, un trocito de pan. ¡Qué rico!
Carlos y Javier, fotocopias el uno del otro, son dos niños de 10 años introvertidos, reservados y cautelosos. De su físico me llama la atención las largas pestañas que tienen, que parecen postizas, como las de Óskr. Algo tímidos, quizás no tanto como Álvaro, esconden bajo ese silencio una gran felicidad, la de una niñez cómoda en la que, como todos los chavales de su edad, disponen de aquello que desean. De Carlos diré que es un verdadero diamante en bruto todavía por pulir. Como dice el tío, hay que conocerlo. Juega a fútbol sala en el Collado Villalba. Javier, que también practica deporte (baloncesto en el equipo Villablanca), es más abierto, más comunicativo, más hablador, un crío más travieso, dinámico y chulesco que a la vez conserva el sosiego de su gemelo. Cuestión de genes... De momento, para mi, los veo idénticos físicamente y soy incapaz de diferenciarlos. Poco a poco...
Rocío, nacida el día de los Santos Inocentes del 2005, es la primera hija de Juan Pablo y Sonsoles. Con más de cuatro años y medio, es la típica niña cariñosa y afable. Tierna, simpática, risueña, lista, atenta y obediente son adjetivos que la definen a la perfección. Hay que ver el afecto que mostró hacia mi, el tío Òscar, como rápidamente me empezó a llamar. Bastaron diez minutos para que recabara toda mi atención. ¡Qué abrazos! ¡Qué ternura! Un bombón, sin duda. Guapísima, como tod@s l@s Bermejo, me cautivó aquel mediodía de agosto en el que la conocí. La concha que me regaló luce ya, como la estrella que lleva ella dentro, en el recibidor de casa. Rocío es, con su moreno andaluz veraniego, una linda niña, buena y tranquila como pocas a su edad.
Lucía, con casi dos años y medio, es un bomboncito. Más activa que su hermana, es igualmente cariñosa como aquella. Nerviosa, juguetona, se entretiene lo mismo con una muñeca que con unas monedas. Quiere empezar a hablar ya, pero su discurso es, al menos para mi, todavía ininteligible en algunos momentos. Comodona, prefiere el carro a andar. Graciosa, simpática, derrocha alegría y regala sonrisas al primero que le dice algo. El cabello corto y rizado, las pestañas también largas como sus primos y tío y el moreno llamativo la hacen, si cabe, todavía más salada. Lucía tiene la belleza y la chispa del clan familiar. Es, sin lugar a dudas, una Bermejo más.
Carlota es la hija de mi hermano Juan Carlos, más conocido por todo el mundo como Carolo. Con dos añitos acabados de cumplir, es un auténtico trasto. No para quieta un segundo: salta, corre, grita, llora... Desde que empezó la guardería en mayo que se ha soltado a hablar muchísimo y a tener más autonomía. Calcomanía física de su madre, creo que de nosotros sólo tiene el apellido Banegas. Es lista, despierta, vivaz, revoltosa, graciosa y atrevida, de lo que da fe mi madre, quien ha estado cuidándola hasta primavera. Es la única sobrina de sangre y la queremos todos muchísimo. Carlota es, como he dicho al principio, mi tesoro.
Sara, de momento la benjamina de la familia (10 meses), es el bebé de Nuria, hermana de Óskr. Rubia nórdica, ojos grandes y azules, cara redonda... es una niña preciosa, muy muy guapa, como se suele decir, de anuncio. Pero si ya destaca por su gran belleza, todavía lo hace más por su comportamiento. Porque yo no he conocido bebé más bueno que Sara, hay que ver lo tranquila que es, lo bien que se porta, cómo se distrae y qué zalamera que es. No extraña a nadie, ya puede rodar de unos brazos a otros que no llora ni protesta. Y cuando lo hace es para avisar de que tiene hambre. La pone su madre a la teta y se engancha con facilidad. Una vez satisfecha ésta su necesidad básica, junto a dormir, Sara puede guerrear como la que más. Yo quiero, el día de mañana, un hijo o una hija como ella. ¡Qué encanto!
Y, por último, Sonsoles, de momento en la barriga de su homónima madre. A finales de octubre está previsto que venga al mundo e inunde de alegría e ilusión las dos familias. Sólo con ver a las dos hermanas que tiene ya me hago una idea de cómo va a ser. Preveo un bebé como su prima Sara de buena pero con la piel morena tirando a mulata de Rocío y Lucía. ¡Bienvenida al mundo, vida!
Con Sonsoles, nueve; nueve criaturas diferentes pero con muchas similitudes, y todas con la bondad que caracteriza los primeros años de vida. A las nueve les deseamos lo mejor, la felicidad: la felicidad innata de la infancia, deseada de la adolescencia y merecida de la madurez. Ojalá que los tíos Ôscar podamos ser testigos de dicha ventura. Será buena señal...
¡Felicidades! también a Álvaro y Carlota, que en el día de hoy cumplen 13 y 2 años respectivamente.
A todas y todos, os queremos.

Amigdalectomia

2010-08-17T08:28:00.000-07:00

Dilluns, 16 d’agost, 7.40 h. Arribem a l’Hospital Universitari de Sant Joan d’Alacant amb deu minuts de retard. No passa res. Ens dirigim a Informació per tal que ens diguen l’habitació en què el meu xic ha d’ingressar. El zelador introdueix les dades en l’ordinador i no hi apareix res. Ho intenta amb el cognom i res. Aleshores Óskr em mira i em pregunta: “¿estás seguro de que hiciste la reserva?” I riem. L’home, amb cara de son i ganes jo crec d’anar-se’n a sa casa, mira en una llista en paper i, efectivament, comprovem que la reserva estava feta. El recepcionista ens diu el número de l’habitació, la 2306, a la segona planta. Pertany al Servei de Traumatologia i Cirurgia Ortopèdica. L’operació és una amigdalectomia, és a dir, l’extracció de les amígdales. En principi, no casa la intervenció amb el servei d’ingrés, però bé. Més tard sabrem que, a l’estiu, habiliten unes quantes habitacions d’aquesta planta com a unitat d’estada curta. Al Control d’Infermeria li posen la polsereta —del tot inclòs— i li prenen la temperatura (35.9º) i la tensió arterial (120/70). La mateixa infermera, simpàtica i agradable, ens acompanya a la suite (perquè les vistes són vertaderament boniques: d’esquerra a dreta, la platja de Sant Joan, el Cap de l’Horta, l’Albufera, la mar, la serra Grossa, el castell de Santa Bàrbara, els barris de la zona nord d’Alacant i, al fons més llunyà, el cap de Santa Pola), ens explica el funcionament del llit automàtic —segons ella, com el que totes i tots tenim a casa— i ens dóna una sèrie d’explicacions de cara a l’operació.
La suite, però, és doble i l’hem de compartir —sanitat pública, per descomptat— amb Ciryle, un xic francés de vora uns quaranta anys que fa un mes va caure un bac amb la bicicleta de muntanya a la zona de cala Cantalar, al Cap de l’Horta. L’ambulància el traslladà a Urgències d’aquest mateix hospital i una metgessa curà la ferida del genoll dret i la cosí. També li posà cinc grapes a la barbeta. Però Ciryle, dos setmanes després, continuava amb el genoll molt inflamat i adolorit. Com que no li semblava normal aquestes molèsties, consultà el cas amb un metge privat, el qual li recomanà que tornara ràpidament a l’hospital ja que podia haver-hi infecció interna i calia tractar-la com més prompte millor. Efectivament, la ferida tan sols li l’havien curada, el dia de l’accident, superficialment, però no per dins, i la infecció era evident. Quinze dies després, el xic continua hospitalitzat, la inflamació ha minvat, el genoll encara li fa mal, també el colze (ara han vist que hi té una fissura i una ferida mal curada li ha deixat dins una pedreta que han d’extraure-li-la). En definitiva, despús-demà farà un mes de la desgraciada caiguda i el pobre home no veu l’hora en què puga recuperar la seua vida normal. Des de la porta de l’àrea quirúrgica en què escric aquestes línies mentre operen el meu nóvio, et desitge una ràpida i satisfactòria recuperació, Ciryle.
Óskr ha tingut sort. Ha sigut el segon a ser operat, després d’una xiqueta de cinc anys, dins de les cinc intervencions programades pel Servei d’Otorinolaringologia per al dia d’avui, informació de què disposem gràcies a l’amabilitat del metge que tan bé ens va atendre divendres passat en la consulta prèvia en què se suposava que ens havia d’explicar l’operació. Quina poca professionalitat, per favor!
En aquests moments en què l’operació deu haver acabat (perquè acaben de portar el tercer pacient) em vénen al cap les paraules que anit, amb llàgrimes als ulls, em digué el meu xicon al menjador de casa, minuts abans de començar a veure Phenomenon II. “No pasará nada, porque no pasará nada, pero como nunca se sabe, tienes que saber que, si algo no va bien mañana, quiero que sigas siendo tan feliz como hasta ahora, en Bolonia y, a la vuelta, aquí.” No vaig poder evitar començar a plorar desconsoladament com un xiquet. Avui precisament fa vuit mesos que ens vam conéixer, temps suficient per a saber que Óskr és l’home de la meua vida, l’estime com mai abans he estimat cap altre xic i ja no concep la vida sense ell i al seu costat.
De sobte, la porta del quiròfan s’obri i se sent una veu que diu: “familiares de Óscar Bermejo, por favor” Entre dins i la metgessa, de verd, m’informa que ha anat tot molt bé; que el pacient ja ha despertat; que les amígdales eren molt xicotetes però que li les ha pogut llevar sense cap problema i que, a fi que no li faça tant de mal, li ha donat uns punts; que a partir del dia següent, Óskr pot fer vida normal, això sí, sense esforços, sense agafar pes, sense cansar-se, i, per últim, que els primers dies haurà de menjar coses fredes, com ara gelats. A diferència del seu company, aquesta otorinolaringòloga sí que em sembla una bona professional de la medicina, amb humanitat i una mica de psicologia, que al remat és el que demanem, i necessitem, els malalts.
Com que m’avisa també que tardarà almenys una hora a pujar a planta, aprofite per a anar a donar sang al Centre de Transfusió que hi ha al costat de l’hospital. Allí em retrobe, com sempre que hi vaig, amb Pilar, infermera simpàtica i cordial, amiga d’un rotllet que vaig tindre fa algun temps. I allí també visc una anècdota d’allò més esperpèntica que, per falta de temps i d’espai, m’estalviaré contar ara i ací.
Quan torne a la porta de l’àrea quirúrgica, unes dones que esperaven l’eixida del fill d’una d’elles m’informen que, a penes feia cinc minuts, n’havien tret un xic moreno. Per la descripció que me’n fan, és Óskr amb tota seguretat. Me’n vaig corrents a l’habitació i, efectivament, ja hi és. El bese, l’abrace, li pregunte com està. “Bien, churri, bien. Me duele un poco, pero bien.” M’explica, com pot, amb molèsties evidents a la zona de la gola, allò que recorda fins que ha despertat. El bese, l’abrace, tot suament, sense fer-li mal.
La resta del matí, i la vesprada, la passa adolorit, endormiscat, pixant l’anestèsia i amb un fum de bosses d’antibiòtic, antiinflamatori i analgèsic per via intravenosa. A les 17 h comença a beure líquids, primer aigua fresca i després suc de bresquilla. A les 18.15 h s’alça del llit i comença a caminar un poc per l’habitació. Està fet un campió, la recuperació va molt bé i la Dra. Menaches, a les 21 h, decideix donar-li l’alta hospitalària. Amb l’eixida del centre sanitari Óskr diu per fi adéu a trenta-tres anys d’amigdalitis de cavall que, per cert, mai la sanitat madrilenya va solucionar. És, doncs, l’últim tràngol per què ha de passar relacionat amb aquests òrgans minúsculs i innecessaris que, en el seu cas, no han fet més que donar-li problemes. Com diu un bon amic meu, un poc bròfegament, li han llevat els topalls, com als ciclomotors Vespino quan érem adolescents. Això, salut i força al canut!

Un cumpleaños muy especial

2010-08-15T15:14:00.000-07:00

El sábado 14 de agosto por la noche celebramos, en la casa de campo que tiene un tío de Xavi en Castalla, el 50 cumpleaños de la amiga Maika, nuestra Nenica. Una cifra redonda para una mujer especial, única, irrepetible, que en tan poco tiempo ha cautivado el corazón de todas y todos los que la conocemos. Es, como decía, un ser que se hace fácilmente de querer, tierno, alegre, cariñoso y ejemplo de superación en la vida. Porque la vida de Maika no ha sido, precisamente, de color de rosa, ella ha hecho que, con la valentía, el coraje y la fuerza que la caracterizan, si no rosa, sí que sea de una gama muy próxima a este sensual color.
Fue una fiesta sorpresa para ella. Se trataba de cenar y pasar una noche agradable a su lado. Y así fue. A las 21.45 h llegó al chalet con Delia y Samuel completamente engañada. Pensaba que iban a recoger a Bea y Xavi para después ir a picar algo, ellos y unos cuantos más, a cualquier bar de Castalla. Pero no. Había todo un sarao montado desde el mediodía, con comida a reventar, abundante bebida, música, luces, humo de discoteca, fuegos artificiales, proyección de un vídeo con fotos sobre este medio siglo de vida de la cumpleañera, regalo y canción compuesta ad hoc. No faltaba ningún detalle, porque detrás de la organización estaba, ni más ni menos, que la concejala de Fiestas y Turismo de la cuchipanda más cuchipandera de Alicante, la sin igual Delia, a la que quiero felicitar desde aquí por todo el trabajo realizado durante estos últimos días, desde la coordinación, a través del correo electrónico y el teléfono —érase una vez una mujer pegada a un móvil—, de la compra de todo lo necesario para la ocasión hasta la recopilación de fotos de Maika y el montaje de un vídeo que hizo llorar a más de una y de uno. ¡Cheapeau, Delia! Con la gestión de este gran y esperado evento nos has demostrado a todas y todos, una vez más, por qué eres, a título propio, la concejala de Celebraciones Varias (léanse cumpleaños, aniversarios, bodas, viajes, despedidas, comidas, cenas y un larguísimo etcétera de actos más).
Sin duda, fue una velada muy emotiva por muchas razones, pero sobre todo porque Maika disfrutó con la presencia inesperada de sus hijos y de su querida amiga Silvia y de toda su cuchi, como la llama, y porque nosotros también disfrutamos con ella. Veinte personas quisimos rendir un homenaje a esta madre coraje, amiga incondicional que nos ha dado tantos y tantos momentos de alegría. No podíamos fallarle y creo que no lo hicimos. La ocasión lo merecía: no todos los días una amiga cumple medio siglo de vida.
Maika, te quedan, por lo menos, otros cincuenta más. Y todas y todos queremos que sean de auténtica felicidad, ni más ni menos la que te mereces. Confiamos en continuar viéndote tan feliz como hasta ahora. Y recuerda: el pasado, pasado es. No mires atrás ni para coger carrerilla. ¡Adelante, como los de Alicante!
Nenica, estás estupenda. ¡Qué cincuenta años, mare meua! El tuyo sí que es un espíritu joven, incansable, luchador. En dos meses tu hija Estefanía te hará abuela. ¡Enhorabuena! ¡Pero qué abuela! Tu nieta Zaira está deseando verte, que la cojas en brazos, que la pasees por la calle en el carro, que le cambies el pañal, que la duermas... Estoy convencido de que mis ojos verán a abuela y nieta, juntas, de marcha, un sábado por la noche. Ojalá...
Simplemente, te queremos. No cambies nunca. No todo el mundo puede decir que tiene una madre, una suegra, una nuera, una vecina, una compañera, una amiga... como tú. Las que y los que te conocemos tenemos la suerte, y el privilegio, de formar parte de tu vida. Lo es todavía más que tú formes parte de la nuestra.
Insisto: porque eres una mujer especial, y porque te lo mereces, en nombre de todos los presentes el sábado y también los ausentes, ¡felicidades, Maika!
Y ahora, como diría la dicharachera Raquel, cantemos todos juntos: ¡bien por Maika, bien, biieenn, biiieeennn, biiiieeeennnn, biiiiieeeeennnnn!

Óskr i Òscar

2010-08-10T15:26:00.000-07:00

Crec que ja no queda ningú, del meu cercle d’amistats, familiar o laboral, que no sàpia que, per fi, m’he fet nóvio. En tot cas, sí que pot haver-hi algú o alguna que esperara una nóvia, però trobe que va a ser que no. Mai no se sap, però a priori és quasi pràcticament impossible. M’agraden molt els homes, com sempre em recorda el meu xicot quan m’enxampa mirant qualsevol chulazo. Per a aquelles i aquells que no ho sabíeu i que us ha sorprés la notícia, o per a les qui o els qui el coneixeu poc, us el presentaré.
Li diuen també Óscar, tot i que ell prefereix escriure el seu nom així, Óskr, de la mateixa manera que jo sempre sóc Òscar, a Sevilla, Barcelona, Alacant, Itàlia o la Xina. El seu, però, és un nom compost, però com que no li agrada el segon no em deixa que el diga ací. Quant als cognoms, tant el seu com el meu comencen per la segona lletra de l’alfabet, la B: Bermejo —de rima fàcil— i Banegas. Molta coincidència, veritat? Doncs ara veureu.
Óskr és taure, com jo. Ell és del 8 de maig, i jo, del 12. El súmmum seria que fórem del mateix any, però no. 1977 i 1978. Per tant, és major un any, quatre dies i potser unes hores, perquè té collons la cosa que ma mare no sap dir-me a quina hora vaig nàixer. Com a bons taures, som cabuts, fidels, nobles i molt amics dels nostres amics, entre altres virtuts; els defectes, si de cas, els deixarem per a una altra ocasió.
Ell és de Madrid capital. Nasqué a l’Hospital Clínic i es crià al popular barri d’Usera fins als 27 anys. Després va viure a Lucero, a Collado Villalba, al nord d’Anglaterra i, des de fa dos anys, al Campello. Mai de la vida haguera pensat que festejaria amb un madrileny, la veritat. Sempre m’han cridat més l’atenció els andalusos, i per allò de la llengua, els valencians i els catalans. Fa igual que Óskr no parle valencià/català. Té interés a aprendre’l i l’aprendrà, com també ara està disposat a ensenyar-se l’italià per tal d’acompanyar-me en l’espectacular experiència que començarem el pròxim 1 d’octubre, a les 8.00 h, quan prendrem un avió amb destinació a Bolonya.
Imagine que us preguntareu com el vaig conéixer, veritat? Cap al mes de novembre de l’any passat, una alumna —i cosina seua—, Ana, en acabar una classe, em va dir que volia parlar amb mi. Pensí que tenia cap dubte i que voldria resoldre’l, però no. Em digué, nerviosa: “Òscar, tinc un cosí que voldria que el conegueres.” Així, directa, sense embuts. I jo, sense pensar-m’ho, li vaig dir que quan volguera. Quedàrem els tres per a dinar el 16 de desembre, a casa d’ell. Hi hagué, però, un quart convidat inesperat, Cupido, que s’encarregà de llançar-nos la fletxa de l’amor, fletxa amb què, dia rere dia, nosaltres mateixos ferim més i més els nostres cors. I, com se sol dir, fins al dia d’avui. De segur que també pensareu: “i com sabia la cosina d’ell que eres gai?” Molt senzill: a part que el clauer amb les claus del despatx de la universitat és un arc de sant Martí i el deixe sempre damunt la taula perquè em molesta en la butxaca quan faig classe, també havíem parlat a l’aula un dia de l’adopció de xiquetes i xiquets per part de les parelles homosexuals, tema amb el qual, no cal dir-ho, estic totalment a favor. Per tant, no degué ser difícil que Ana, alumna desperta, se n’adonara.
Si seguiu el bloc, sabreu també que als dos ens agrada el naturisme. De fet, comence aquest article a l’ombra d’una ombrel·la de la piscina de la urbanització naturista on estem gaudint d’unes relaxants i merescudes vacances. I l’escric en porreta, mentre el meu xic, també en pilotes —és obligatori banyar-s’hi en conill—, pren el sol després d’un plaent bany. I és que, des que arribàrem ací fa dos dies que Óskr no ha eixit de l’aigua, de la piscina, de la platja o de la dutxa. Crec que en la vida anterior va ser peixet, perquè no és normal que li agrade tant el medi aquàtic. Jo, que he intentat seguir-li el joc, ja he agafat la primera otitis de l’estiu. Que hi farem!
Una afició que tenim en comú és viatjar. A qui no li agrada viatjar? A nosaltres, ens encanta. En aquests vora vuit mesos que duem junts ens hem escapat un cap de setmana al balneari d’Archena (Múrcia) i un altre a València —Rita’s city—, al gener; dies solts a Dénia i Xàbia, a la Marina Alta; deu dies a Sevilla, Cadis i Madrid —Orgull Gai— a final de juny i principis de juliol; un altre cap de setmana a Barcelona i ara quasi una setmaneta a Vera (Almeria) i Múrcia capital. Ma mare em deia ahir per telèfon: “hijo mío, ¡qué bien que vives!, ¡eso es vida!, ¡qué correntón que estás hecho, no paras!” I té raó, la dona. Perquè viatjar és un plaer, amb Óskr ho és encara més. Willy Fog, al nostre costat, un simple rodamón.
I el primer viatge llarg que hem fet junts ha sigut a terres gaditanes per una raó molt senzilla: perquè som uns enamorats de Cadis, la ciutat —la tasseta de plata— i la província, eixa Costa de la Llum que, com dirien els autòctons, quita er sentío. Platges espectaculars —la de Castilnovo, entre Conil i El Palmar, i la de les Cortines, a Caños de Meca, les millors—; una llum especial; gastronomia d’infart i gràcia i alegria sense descans fan d’aquest racó del sud el nostre lloc ideal on viure. No és broma, no. No ens importaria, en absolut, viure-hi. Jo sé d’un que no tardaria a demanar una excedència si algun dia la Junta d’Andalusia decidira tirar endavant la promesa de l’expresident Chaves d’oferir l’ensenyament de totes les llengües oficials de l’Estat espanyol —català, èuscar i gallec— en les escoles oficials d’idiomes andaluses. Tant de bo!
I altra cosa que ens agrada molt als dos és dormir. Gaudim dormint. Hi ha gent que pensa que és una pèrdua de temps, però nosaltres som de l’opinió que és fonamental el descans per a poder fer front al ritme de vida estressat que duem en l’actualitat. Les meues amigues sempre em deien, de manera afectuosa, liró, perquè dorm molt —millor dit, dormia molt, ja que d’un temps ençà que m’ha canviat el son. Trobe que Óskr dorm, o li agrada dormir, més que a mi. No sé ben bé si hi ha cap animal que passe més temps amb els ulls clucs que la rata dormidora. Doneu-me trenta segons, per favor. Ja està! Una cerca ràpida en Internet i ja ho tinc: la sariga de Virgínia, que dorm 18 hores diàries, és probablement l’animal més dormilec. El meu xic no arriba a tant, eh? Això sí, somia molt, moltíssim —i unes coses més rares...—, mentre que jo tinc la sensació que no ho faig mai. Diuen que sí, que tothom somia, però que alguns no recordem els somnis. Deu ser això... En qualsevol cas, veure’l com dorm plàcidament al meu costat, ara a l’estiu com va vindre al món, és un vertader goig, creieu-me.
Però no tot són flors i violes. Óskr és Óskr i jo sóc jo. I si és cert que tenim moltes coses en comú, moltes més de les que he tingut ocasió de comentar ací, també és cert que som molt diferents, però fins i tot aquestes diferències ens enriqueixen com a persones i com a parella i, amb el respecte i la tolerància que ens caracteritzen, superem aquestes desigualtats. En posaré dos exemples significatius perquè ho entengueu.
Primer, Óskr és creient, té fe, pensa que Déu existeix. I no és practicant per la falta d’acceptació de l’homosexualitat per part de l’Església catòlica. Jo, en canvi, cada dia m’alce un poc més ateu, no tinc gens de fe i no he vist mai eixe tal Déu. No passa res. Ens respectem i ens tolerem, com deia abans. Jo respecte les seues creences religioses i ell, l’absència de les meues. I tan feliços els dos. Convivim amb aquesta discrepància, que al principi, he de reconéixer-ho, ens ocasionà més d’una discussió.
Segon, políticament tampoc no coincidim. Tot i que la seua família és votant aferrissada de Gallardón, Aguirre i Rajoy, ell, segons em comenta, d’un temps ençà, tendeix més cap al centre i vota al partit creat per la basca Rosa Díez. Jo, en canvi, que sóc més roig que la sang, clarament em situe en un pensament d’esquerres, i per això en les eleccions vote, segons el cas, partits sempre pròxims a la ideologia que he mamat des de ben menut. Com en el primer exemple, no passa absolutament res de res. Ell que vote a qui vulga al Campello, on està empadronat, i jo, exactament el mateix a Sant Vicent del Raspeig. I tan contents els dos.
Perquè, hi insistisc, per damunt de les idees religioses, polítiques o de qualsevol altra mena hi ha, entre nosaltres dos, una cosa ben bonica que s’anomena AMOR, ESTIMA, sí, en majúscules, que no entén de diferències de cap tipus i que solament ens proporciona felicitat, la de dos xics homònims que es conegueren aquell ennuvolat i fred dimecres, 16 de desembre del 2009, a les 14.30 h, dia en què les nostres vides s’uniren —esperem que així siga— per sempre. La prova que açò que sentim l’un per l’altre és amor la tenim en el nostre més imminent pla de futur, que com no podia ser d’una altra manera, també comença per B: Bolonya. I per B en comença el següent, aquest a la tornada d’Itàlia. No escric la paraula màgica perquè Óskr s’esgarrifa només de pensar-ho. Com quan li parle d’adoptar una xiqueta o un xiquet... Temps al temps!
No sé què més dir-vos del meu xicon. No exagere ni mentisc si dic que és encantador, un ésser especial, un xic atent, humil, prudent, discret, senzill, assenyat, amb una sensibilitat única, el meu primer amor, l’home dels meus somnis, el meu príncep blau, la persona que m’ha retornat aquella felicitat adolescent que mai no deguí perdre. Óskr és, sens dubte, una de les millors coses que m’han passat, de moment, en aquesta, no sé si n’hi haurà una altra, vida. Gràcies, amor, per estar al meu costat i estimar-me com, recíprocament, t’estime.