Com és sabut, el 28 de
juny és el Dia Mundial de l'Alliberament Lèsbic, Gai, Transsexual i
Bisexual, més conegut com el dia de l'Orgull gai. Eixe dia
commemorem els aldarulls que van tenir lloc aquella nit de 1969 al
pub Stonewall del barri de Greenwich Village de Nova York en què,
per primera vegada en la història, un grup d'homosexuals es van
oposar a ser arrestats pel fet de ser gais. Sens dubte, aquest fet
representa un punt d'inflexió per als moviments en defensa dels
drets del col·lectiu LGTBI arreu del món.
Quasi quaranta-quatre
anys després, sovint em trobe amb gent que, descaradament, em
manifesta la seua opinió contrària a la celebració d'actes
ludicofestius al voltant d'aquest episodi fonamental en la història
de la comunitat homosexual. Quan arriba el 28 de juny hi ha persones,
normalment heterosexuals, que diuen que no entenen per què hi ha
d'haver un dia dedicat al fet de sentir-se orgullosa o orgullós de
ser lesbiana, gai, transsexual o bisexual. Argumenten que elles i
ells no es vanaglorien de ser heterosexuals i per això no tenen un
dia a l'any en què festegen que senten atracció per persones de
l'altre sexe, i aleshores no conceben que nosaltres isquem als
carrers a reivindicar que estem ben devanides i devanits de ser com
som. Ho veuen com una mena d'espectacle o circ. És evident que no
han entés gens ni miqueta de què va la pel·lícula!
De dies mundials o
internacionals de coses vàries i rares, n'hi ha un fum. Si a final
de setembre té lloc el Dia Mundial Sense Compres, si el 24 de maig
és el Dia Mundial de la Tovallola, si uns pocs dies abans és el Dia
Mundial de l'Orgasme Femení, si algun mandrós ha inventat el Dia
Mundial de la Peresa i si existeix el Dia Mundial dels Esquerrans,
del Soroll o del Tai-Txi, per posar-ne només uns exemples, trobe que
no és tan descabellat que hi haja un dia en què persones que
històricament hem patit tot tipus d'humiliacions i vexacions per la
nostra condició sexual puguem eixir al carrer i, sense vergonya,
sense tabús i amb el cap ben alt, puguem dir que som lesbianes,
gais, transsexuals o bisexuals i, el que és més important, que ens
sentim ben contents i feliços de ser-ho.
En les diverses
manifestacions que s'organitzen per a celebrar l'Orgull gai hi ha,
habitualment, una primera part més reivindicativa dels drets del
col·lectiu homosexual, i a continuació s'esdevé una segona part
amb la desfilada de carrosses que representen l'àmplia gamma de
diversitat que hi ha dins del món LGTBI. I aquesta part més lúdica
i festiva, sovint la més criticada, també és important i té el
seu sentit perquè serveix per a trencar esquemes. No tots els gais
som efeminats o tenim un cos perfecte; no totes les lesbianes són
camioneres o tenen els cabells curts i la veu masculina; no totes les
transsexuals i tots els transsexuals són com Bibiana Fernández; no
totes les bisexuals i tots els bisexuals són unes vicioses o uns
viciosos... Això són estereotips generalitzadors que poc o gens
tenen a veure amb la realitat i que no ajuden, en absolut, a
normalitzar la nostra situació.
També m'he trobat amb
persones que no entenen per què continuem celebrant l'Orgull gai si
des de l'estiu del 2005 hi ha en vigor la coneguda, i polèmica per a
algun sector social, llei de matrimoni homosexual. Aquestes ja no és
que no hagen entés la pel·lícula, és que directament han confós
el nou amb el noranta. És cert que l'aprovació de l'esmentada llei,
la constitucionalitat de la qual ha estat ratificada recentment pel
Tribunal Constitucional, representa una passa molt gran en la lluita
dels drets dels homosexuals, però no tot acaba ahí. Hi ha encara un
llarg camí per recórrer i cal continuar mobilitzant-nos per
aconseguir guanyar terreny en la consecució d'una igualtat real i
efectiva en la societat actual.
Desitge que arribe un
any en què el 28 de juny no se celebre en cap lloc del món una
manifestació en defensa dels drets del col·lectiu LGTBI. Això
voldrà dir que s'haurà avançat cap a una vertadera igualtat i que
les persones homosexuals no som discriminades per ser com som. Mentre
això arriba i, sobretot, perquè això arribe, cada any, a final de
juny o començament de juliol, haurem de llançar-nos als carrers per
a fer-nos visibles i recordar a tothom que lesbianes, gais,
transsexuals i bisexuals som persones amb els mateixos drets que les
heterosexuals. Si en vuit països del món l'homosexualitat està
castigada amb la pena de mort, si en moltes ciutats es produeixen
agressions a persones homosexuals, si encara hi ha qui fa carasses
quan veu dues xiques o dos xics de la mà, com és possible que hi
haja gent que no veja amb bons ulls les nostres manifestacions? Allò
que els hauria de sorprendre és que només prenguem la via pública
un dia a l'any i no els tres-cents seixanta-cinc!
Fet i fet, no estar
d'acord amb la celebració d'uns actes tan reivindicatius i simbòlics
com són els de l'Orgull gai és, des del meu punt de vista, una
mostra d'intolerància més. Senzillament, ens manifestem per
eradicar l'homofòbia de la nostra societat i en defensa dels nostres
drets com a col·lectiu. Sempre ho he dit: la nostra concentració és
tan legítima com la que convoquen anualment els bisbes a favor de la
família o en contra de l'avortament. Perquè el dret de les majories
és també el dret de les minories, festegem, un any més, l'Orgull
amb molt d'orgull.
Infogai, 190 (maig/juny 2013)
Infogai, 190 (maig/juny 2013)
