Ciao! (italiano)

Venerdì, 9 luglio. Ultimo giorno possibile perché mi chiamino da Barcellona. A tre settimane dal duro e stressante colloquio che ho affrontato per la prima volta nella mia vita. Già da qualche giorno io e il mio ragazzo avevamo perso le speranze di vedere il prefisso 93 nel cellulare. «Non succede niente» – gli dissi la notte scorsa, con una certa rassegnazione. «Abbiamo tentato» (al plurale, sì, perché questo progetto è stato, dall’inizio, qualcosa che abbiamo condiviso. «Martedì andremo a Castelló e lotteremo per il posto a Cambridge.»

Concentrato nella preparazione dell’esame C1, quella tranquilla mattinata di luglio era, come ho detto prima, l’ultima in cui poteva succedere quello che, effettivamente, desideravamo succedesse. E infatti così è stato. Alle ore 9.58 un riiiiiiiiiiiiiiinggg riiiiiiiiiiiiiiiingggg alterò il silenzio di quell’ufficio recentemente ristrutturato. Nello schermo di quel semplice ma utile telefono cellulare vidi quel 93 tanto atteso, il prefisso che dal 18 giugno volevo vedere.

- Buongiorno! Parlo con Òscar Banegas?

- Buongiorno. Sì, sono io.

- Chiamo dall’Istituto Ramon Llull di Barcellona e voglio congratularmi con lei, perché è stato scelto come lettore per il posto disponibile a Bologna (Italia).

Silenzio.

- Questo non la rende felice, Òscar? —ha detto una voce amica femminile.

- Certo. Mi scusi, ma non mi aspettavo di ricevere questa telefonata e quasi mi viene difficile crederci.

- La capisco, il processo di selezione è stato lento perché ci sono stati molti candidati.

- Grazie tante.

La conversazione continuò con una serie di istruzioni, informazioni e l’avviso di un’imminente e-mail che, appena comunicata la notizia al mio ragazzo, arrivò nella mia casella di posta elettronica.

Ancora stupefatto, poco a poco assimilavo la notizia e cominciavo ad essere cosciente di tutto ciò che implicava la telefonata di quel 9 luglio: né più né meno di un cambio di vita –letteralmente- per i prosismi uno, due tre…anni, non si sa.

Perché, effettivamente, da quel venerdì l’Istituto Ramon Llull (www.llull.cat) mi considera il lettore della Rete universitaria di studi catalani, che significa essere professore di catalano in un’università dove non si parla la mia lingua madre. Questo significa che probabilmente alla fine di settembre traslocheremo a Bologna e che all’inizio di ottobre inizierò a fare lezione di lingua, letteratura e cultura catalana nell’università più antica d’Italia e d’Europa, l’Università degli Studi di Bologna.

La decisione è stata presa definitivamente. Ho l’appoggio del mio ragazzo, della mia famiglia e delle mie care amiche –ho anche amici, eh! Però la maggioranza sono ragazze, tutte belle e stupende. È una cosa che volevo fare da molto tempo, però ora è arrivato il momento di vivere questa —speriamo bene— meravigliosa esperienza. Come diceva una pubblicità che quello stesso giorno avevo nella mia casella, “ci sono opportunità che si presentano solo una volta nella vita”.

Non succede nulla se dico che abbiamo paura, io credo sia normale e lecito, considerando il cambio che apportano queste novità: trovare alloggio; l’apprendimento dell’italiano per il mio valoroso ragazzo; la mentalità italiana, arretrata e chiusa su alcuni temi come l’omosessualità; l’insegnamento della letteratura, cosa che non ho mai fatto, e molti altri dettagli che, a priori, ci spaventano.

Pero, paure a parte, ci sono numerosissimi vantaggi in questa nuova avventura: arricchimento e crescita personale, di copia, lavorativa, culturale; praticare e perfezionare una lingua, l’italiano, che da settembre del 2005 studio nella Scuola Ufficiale di Lingue di Alicante; il turismo nella bella Italia; conoscere persone da tutte le parti del mondo, non solo della patria berlusconiana; l’insegnamento della mia lingua, letteratura e cultura a degli studenti motivati e una serie di ragioni che, in questo preciso momento, provocano verso me l’invidia di molte persone. Sarà un percorso che apporterà molti benefici. Non ho alcun dubbio.

Benefici che vogliamo condividere con voi. L’unico modo che abbiamo per farlo è aprire le nostre braccia, i nostri cuori e le porte della nostra futura casa a tutti quelli che ci vogliono bene e che sempre hanno confidato in noi. Óscar I e Òscar II, gli Oscar non di Hollywood ma di Madrid —Legazpi— e Alacant —Virgen del Remedio—, e a partire da adesso di Bologna anche.

Ciao, ragazze e ragazzi! Ci vediamo presto. Vi aspettiamo a Bologna.

Ciao! (castellano)

Viernes, 9 de julio. Último día posible para que suene el teléfono desde Barcelona. Hace tres semanas ya de la dura y agobiante entrevista a la que me tuve que enfrentar por primera vez en mi vida. Ya hace también unos días que mi pareja y yo hemos perdido las esperanzas de ver el prefijo 93 en el móvil. «No pasa nada» —le dije yo la noche anterior, con una cierta resignación. «Al menos lo hemos intentado» (en plural, sí, porque este proyecto ha sido, desde un principio, cosa de dos, de los dos). «El martes iremos a Castellón y lucharemos por la plaza de Cambridge.»

Concentrado en la preparación del examen de recuperación del nivel C1, aquella tranquila y calurosa mañana de julio era, como ya he dicho, la última en la que podía ocurrir lo que, efectivamente, deseábamos que ocurriera. Y ocurrió. A las 9.58 h un rrriiiinnnnggg rrrriiiinnnngggg alteró el silencio de aquel recién reformado despacho. Miré la pantalla de aquel simple pero útil celular y vi el anhelado 93, el prefijo que des del 18 de junio quería ver.

- Bon dia. Que parlo amb l’Òscar Banegas?

- Bon dia. Sí, sóc jo.

- Truco de l’Institut Ramon Llull de Barcelona i volem donar-te l’enhorabona perquè has estat seleccionat com a lector per a la plaça de Bolònia (Italia).

Silencio.

- Que no et fa il·lusió, Òscar? –digué aquella amable veu femenina.

- I tant que sí. Disculpa’m, però ja no esperava aquesta telefonada i és com que no m’ho crec.

- Entenc això. Hem trigat fins a l’últim moment perquè el procés de selecció s’ha allargat una mica, hi havia molts candidats.

- Moltes gràcies.

La conversación continuó con una serie de instrucciones y de informaciones y el anuncio de un inminente correo electrónico que, al volver de comunicar la noticia a mi novio, ja tenía en la bandeja de entrada. Todavía estupefacto, poco a poco, acababa de asimilar la noticia y comenzaba a ser consciente de todo lo que implicaba que aquel 9 de julio sonara el teléfono: ni más ni menos que un cambio de vida —literal— para los próximos un, dos, tres... años, no se sabe.

Porque, efectivamente, desde aquel viernes el Institut Ramon Llull (www.llull.cat) me considera lector de la Red universitaria de estudios catalanes, es decir, profesor de catalán en una universidad de fuera del dominio lingüístico. Eso significa que probablemente a final de septiembre nos trasladaremos a Bolonia y que a principios de octubre comenzaré a impartir clases de lengua, literatura y cultura catalanas en la universidad más antigua de Italia y de Europa, la Università degli Studi di Bologna.

La decisión está tomada y es firme. Tengo el apoyo de mi chico, de mi familia y de mis queridas amigas —también tengo amigos, eh?, pero son mayoría ellas, guapas y estupendas todas. Es una cosa que quería hacer desde hace mucho tiempo y creo que ha llegado el momento de vivir esta —speriamo bene— maravillosa experiencia. Como decía una publicidad que aquel mismo día había en mi buzón, «hay oportunidades que se presentan sólo una vez en la vida.» Pues eso. Más claro, el agua, la de la Caleta gaditana o alicantina, da igual.

No hace falta que diga que tenemos miedos, jo creo que lícitos y normales, en la medida de que el cambio conlleva mucha incertidumbre: buscar un alojamiento; el aprendizaje del idioma por parte de mi valiente novio; la mentalidad italiana, retrógrada y cerrada, para algunos temas como la homosexualidad; la enseñanza de literatura, cosa que no he hecho nunca, y muchos otros pequeños detalles que, a priori, nos inquietan.

Pero, por encima de los miedos, están las numerosísimas ventajas que tiene esta nueva aventura: enriquecimiento y crecimiento de todo tipo —personal, de pareja, laboral, cultural...—; práctica y perfeccionamiento de un idioma, el italiano, que desde septiembre del 2005 estudio en la Escuela Oficial de Idiomas de Alicante; turismo por la bella Italia; conocimiento de gente de todas las partes del mundo, no sólo de la patria berlusconiana; la enseñanza de mi lengua, literatura y cultura a un estudiantado motivado a más no poder y un largo etcétera de razones que hacen que, en estos precisos momentos, mucha gente me confiese su sana envidia. Será, en definitiva, un reto en toda regla que no nos reportará más que beneficios. No me cabe ninguna duda.

Beneficios que, todo sea dicho de paso, queremos compartir con todos vosotros. Y la única manera que tenemos de hacerlo es abrir nuestros brazos, nuestros corazones y las puertas de nuestra futura casa a todas aquellas y todos aquellos que nos queréis y que siempre habéis confiado plenamente en nosotros, Óscar I i Òscar II, los Oscar no de Hollywood pero sí de Madrid —de Legazpi—y de Alicante —de la Virgen del Remedio—, y a partir de ahora también de Bolonia.

Ciao, ragazze e ragazzi! Ci vediamo presto. Vi aspettiamo a Bologna.

Ciao!

Divendres, 9 de juliol. Últim dia possible perquè sone el telèfon des de Barcelona. Fa tres setmanes ja de la dura i angoixant entrevista a què vaig haver de fer front per primera vegada en ma vida. Ja fa també uns quants dies que la meua parella i jo hem perdut les esperances de veure el prefix 93 en el mòbil. «No passa res» —vaig dir-li jo la nit anterior, amb una certa resignació. «Almenys ho hem intentat» (en plural, sí, perquè aquest projecte ha sigut, des d’un principi, cosa de dos, dels dos). «Dimarts anirem a Castelló i lluitarem per la plaça de Cambridge.»

Concentrat en la preparació de l’examen de recuperació del nivell C1, aquell tranquil i calorós matí de juliol era, com ja he dit, l’últim en què podia ocórrer el que, efectivament, desitjàvem que ocorreguera. I ocorregué. A les 9.58 h un rrriiiinnnnggg rrrriiiinnnngggg alterà el silenci d’aquell acabat de reformar despatx. Mirí la pantalla d’aquell simple però útil cel·lular i viu l’anhelat 93, el prefix que des del 18 de juny volia veure-hi.

- Bon dia. Que parlo amb l’Òscar Banegas?

- Bon dia. Sí, sóc jo.

- Truco de l’Institut Ramon Llull de Barcelona i volem donar-te l’enhorabona perquè has estat seleccionat com a lector per a la plaça de Bolonya (Itàlia).

Silenci.

- Que no et fa il·lusió, Òscar? –digué aquella amable veu femenina.

- I tant que sí. Disculpa’m, però ja no esperava aquesta telefonada i és com que no m’ho crec.

- Entenc això. Hem trigat fins a l’últim moment perquè el procés de selecció s’ha allargat una mica, hi havia molts candidats.

- Moltes gràcies.

La conversa continuà amb una sèrie d’instruccions i d’informacions i l’anunci d’un imminent correu electrònic que, en tornar de comunicar la notícia al meu nóvio, ja tenia en la safata d’entrada. Encara estupefacte, a poc a poc, acabava de pair la notícia i començava a ser conscient de tot allò que implicava que aquell 9 de juliol sonara el telèfon: ni més ni menys que un canvi de vida —literal— per als pròxims un, dos, tres... anys, no se sap.

Perquè, efectivament, des d’aquell divendres l’Institut Ramon Llull (www.llull.cat) em considera lector de la Xarxa universitària d’estudis catalans, és a dir, professor de català en una universitat de fora del domini lingüístic. Això significa que probablement a final de setembre ens traslladarem a Bolonya i que a principi d’octubre començaré a impartir classes de llengua, literatura i cultura catalanes en la universitat més antiga d’Itàlia i d’Europa, la Università degli Studi di Bologna.

La decisió està presa i és ferma. Tinc el suport del meu xic, de la meua família i de les meues estimades amigues —d’amics, també en tinc, eh?, però són majoria elles, guapes i estupendes totes. És una cosa que volia fer des de fa molt de temps i crec que ha arribat el moment de viure aquesta —speriamo bene— meravellosa experiència. Com deia una publicitat que aquell mateix dia hi havia en la meua bústia, «hi ha oportunitats que solament es presenten una vegada en la vida.» Doncs això. Més clar, l’aigua, la de la Caleta gaditana o alacantina, tant se val.

No cal dir que tenim pors, jo crec que lícites i normals, en la mesura que el canvi comporta molta incertesa: cercar-hi un allotjament; l’aprenentatge de l’idioma per part del meu valent nóvio; la mentalitat italiana, retrògrada i tancada, per a alguns temes com ara l’homosexualitat; l’ensenyament de literatura, cosa que no he fet mai, i molts altres petits detalls que, a priori, ens inquieten.

Però, per damunt de les pors, hi ha els nombrosíssims avantatges que té aquesta nova aventura: enriquiment i creixement de tota mena —personal, de parella, laboral, cultural...—; pràctica i perfeccionament d’un idioma, l’italià, que des de setembre del 2005 estudie a l’Escola Oficial d’Idiomes d’Alacant; turisme per la bella Itàlia; coneixement de gent de totes les parts del món, no tan sols de la pàtria berlusconiana; l’ensenyament de la meua llengua, literatura i cultura a un estudiantat motivat d’allò més i un llarg etcètera de raons que fan que ja a hores d’ara, abans d’anar-nos-en, molta gent em confesse la seua sana enveja. Serà, en definitiva, un repte en tota regla que no ens reportarà més que beneficis. N’estic convençut.

Beneficis que, tot siga dit de pas, volem compartir amb tots vosaltres. I l’única manera que tenim de fer-ho és obrir els nostres braços, els nostres cors i les portes de la nostra futura casa a totes aquelles i tots aquells que ens estimeu i que sempre heu confiat plenament en nosaltres, Óscar I i Òscar II, els Oscar no de Hollywood però sí de Madrid —de Legazpi— i d’Alacant —de la Verge del Remei—, i a partir d’ara també de Bolonya.

Ciao, ragazze e ragazzi! Ci vediamo presto. Vi aspettiamo a Bologna.

Homofòbia, encara

Alguna cosa no va bé al nostre país quan, de vacances a Conil de la Frontera (Cadis), de passeig una nit amb el meu xic pels costeruts carrers mentre ens mengem un saborós gelat, uns adolescents que no deuen tenir més de 18 o 20 anys fan l’homòfob i despectiu comentari «mira, dos mariconas» quan passem pel costat. Són quatre xiques i dos xics, però el diu un d’ells imagine que fent-se el gall. Afortunadament, no el sent. Minuts després, tornem a passar per on seuen aquests immadurs. El meu nóvio els mira de fit a fit: un abaixa la vista i l’altre, covard, l’aparta. M’agradaria saber quin problema tenen aquests joves amb les persones homosexuals i em preocupa que en el segle XXI, l’any 2010, alguns joves pensen així sobre aquesta realitat.

Recentment he llegit una notícia en la premsa que m’ha cridat l’atenció. Els Mossos d’Esquadra han detingut quatre xics que a penes superaven els vint anys i que formaven part d’un grup de música neonazi que usava les lletres de les cançons per carregar contra els homosexuals i els jueus. Increïble, veritat?

Arran de l’anècdota viscuda a Conil i de la notícia del grup musical homòfob em vénen al cap molts pensaments que vull compartir amb vosaltres.

En primeríssim lloc, despús-demà tinc previst anar a la manifestació de l’Orgull Gai a Madrid i veig que encara hi ha motius per anar-hi. Mentre que hi haja comentaris com l’esgrimit per aquell xicon, amb més raó i amb més convenciment continuaré manifestant-me el primer cap de setmana de juliol a la capital espanyola. Contra l’homofòbia, un sí rotund.

En segon lloc, no cal faltar mai el respecte a ningú perquè siga més gros o més prim, més alt o més baix, més guapo o més lleig, o heterosexual, homosexual, bisexual o transsexual. No s’ha de menysprear a ningú perquè tots som persones i mereixem un tracte adequat i correcte, però sembla que alguns joves, això, no ho saben.

En tercer lloc, tant de bo que aquests xics i aquestes xiques, quan seran pares o mares, no tinguen un fill o una filla homosexuals. O sí, i així sabran el patiment que encara avui molts progenitors, i especialment les persones LGTB en carn pròpia, hem de sofrir, i potser d’aquesta manera podran fer-se una lleugera idea de com ens vam arribar a sentir.

Per fortuna, vull creure que és una gran minoria la que pensa així i que, en canvi, la majoria de la població passa olímpicament quan, per exemple, veu dos xics junts al carrer, passejant, com féiem nosaltres. Sembla que aquests joves, sense conéixer-nos de res, sense besar-nos, sense agafar-nos de la mà, simplement per anar junts ja sabien que érem gais. Quin olfacte, no? I dic jo: potser encertaven per afinitat, no? No m’estranyaria gens: ojos de loca no se equivocan.

I és que els gais, no sé com ho fem, sempre estem dalt de tot. Una altra notícia que també fa poc que m’ha deixat de pasta de moniato duia per títol «Oracions per a deixar de ser gai». Amb aquest títol ja podeu imaginar-vos-en el contingut, veritat? Malgrat tot, voldria comentar-la, perquè, sincerament, no en podia donar crèdit mentre la llegia.

Una clínica de Barcelona ofereix pastilles i tractaments per a deixar de ser gai. I jo dic: quèèèèèèèèèèèèè? Però el que és més fort encara: no és l’única. N’hi ha més. Continue llegint i em trobe amb coses com «resar deu parenostres i deu avemaries», «tenir sexe amb dones i no veure pornografia», «medicar per abaixar la libido», «castració química», «masturbar-se pensant en dones» i un sense fi més de barbaritats que m’encenen no sabeu quant i que em deixen bocabadat. Com diu la joventut ara, al·lucine, de deveres. Fa vint anys que l’OMS deixà de considerar l’homosexualitat com una malaltia i encara estem així. No m’ho puc creure! Aquests senyors no en papen ni una. L’homosexualitat no pot ser curada per una senzilla raó: perquè no és una malaltia. Tant costa entendre això? No hi ha cap evidència científica que demostre que siga possible canviar l’orientació sexual. Per això, i per mentir en nom de la ciència, hauria de ser un delicte el que estan fent aquestes clíniques i el Ministeri de Sanitat i Política Social hauria de sancionar, amb mà dura, aquesta mala praxis mèdica.

La notícia parla d’un xic de 35 anys que va seguir les teories d’Aquilino Polaino. Imagine que sabeu qui és, veritat? Per si de cas, us ho recorde. Ni més ni menys que el psiquiatre que l’any 2005 —abans de l’aprovació de la Llei 13/2005, d’1 de juliol, que permeté el matrimoni homosexual— va ser invitat pel Partit Popular a participar en una sessió en el Senat per tal d’explicar els danys que podia causar les parelles gais als fills. Aquest expert defén les teràpies reparatives i considera que l’homosexual sorgeix de famílies disfuncionals. Àngela Maria! No malgastaré temps ni esforç a posar de volta i mitja aquest senyor. No. Simplement diré que em sembla vergonyós que diga això, que tals comentaris el desacrediten totalment com a metge especialista en psiquiatria i, aprofitant-ne el cognom, li diria, en xinés: «pol-ai-no», que traduït al castellà seria «por ahí, no». La meua família podrà ser moltes coses, però disfuncional sí que no. Potser ho és la seua i per això Aquilino diu les animalades que diu. Veritat?

I acabe. Escric aquestes línies des de la paradisíaca platja naturista i gayfriendly de Caños de Meca (Cadis). Alce el cap per veure la mar i l’horitzó i relaxar-me després de la tensió que m’ha provocat escriure algunes de les coses que he hagut d’escriure ací; veig que passegen per la vora dos xics, primer abraçats i, després, agafats de la mà, tota una mostra d’amor i d’afecte que, almenys a mi, m’entendreix i m’emociona alhora. I pense: a qui no li agrade, que no mire i punt.

Ara me’n vaig a l’aigua, que hi fa molta calor. Bon estiu i bons banys. Compte amb els taurons, que són perillosos i mosseguen. En eixir-ne, començaré a resar parenostres i avemaries, per si de cas, però crec que amb deu no en tindré prou, n’hauré de resar, si més no, mil de cada i així tornaré a la normal heterosexualitat. A la meua terra, en aquests casos, diem: per a cagar-se i no torcar-se!